71

Monegrillo, dimarts 18 de maig de 1937

Estimada Mercè:

Hem de marxar cap a Farlete, a reunir-nos amb les altres forces del batalló que ja hi són. Com més dies passen més compenetrat em sento amb aquestes estepes. Una carretera absolutament recta fins a l’horitzó, hipnotitza; sembla que t’hagi de dur a l’infinit matemàtic. I si a cada banda d’aquesta cinta rectilínia s’estén el desert en tota la seva majestat, encara més. Les obligacions del servei no ens permeten allunyar-nos gaire de la base militar que ­se’ns assenyala però a les hores de lleure surto a passejar tot sol (a Monegrillo no hi ha cap dels meus camarades de l’Escola de Guerra; res més que anarquistes). El silenci de l’estepa és colpidor; no se sent res. Només, quan cau la tarda, la música dels grills.

La terra és grisa, lleugerament ondulada, amb algun que altre petit monticle; ni un arbre que trenqui la perspectiva sense fi. Els romanins, de lluny, semblen arbres de tan baixa que és la vegetació general, feta de petites mates de farigola (n’hi ha tanta que el seu perfum amarg és el que predomina) i grans extensions d’espart que semblarien sembrats si no fos pel seu color bru i l’aspecte desigual d’herbei inculte. A la Sierra de Alcubierre hi ha savines; no es coneix altra mena d’arbre a la comarca. La llenya que cremen, les bigues amb què fan les cases, les portes, els mobles, tot és de savina. Al graner on visc en tenim una bona provisió; quan l’asclem per encendre el foc (a les nits fa fred en aquests paratges), el cor vermellós dels troncs exhala un perfum molt amarg, intensíssim. És amb branques mitjanes de savina que els nostres milicians es fan aquells garrots amb pues que després llueixen a Barcelona.

El terme de Monegrillo és molt extens (160 quilòmetres quadrats), tot de rigorós secà; hi ha uns 700 habitants, a raó, doncs, de poc més de quatre per quilòmetre quadrat. No produeix més que cereals. Cap a la banda de migdia he vist, amb tot, durant les meves passejades, uns mallots; es veu que darrerament algú ha intentat el conreu de la vinya. Aquesta gent s’alimentava exclusivament de pa i cansalada; la revolució ho ha millorat, de manera que en general l’ambient ens hi és favorable. No tot ha de ser dolent en aquesta revolució feta amb els peus.

Al costat del graner hi ha una casa, poc més que una cabana però amb una llar enorme a la planta baixa; és on els nostres cuiners ens guisen el ranxo. Sovint m’assec als escons i escolto la xerrameca dels milicians, tots empordanesos. Han instal.lat les seves màrfegues a la golfa de la casa i de nits hi fan un guirigall de tots els diables. Són trempats i inconscients i van darrera les monegrines, les filles del desert, brunes i silencioses, que no els en fan cap cas. Ells, però, que no són rancuniosos, a la paret de la golfa han escrit amb carbó aquest profund pensament «Les xicotes de Monegrillo són guapes».

Acostumat a Madrid, em sembla prodigiós el silenci d’aquest front. En tot el temps que hi porto he sentit tres canonades; suposo que són les nostres bateries que disparen perquè no es facin teranyines a l’ànima de les peces.

Mirant la gran plana dels Monegres des d’alguna altura de la Sierra de Alcubierre, algun cop m’ha vingut al pensament que potser tots els mals ens vénen de l’aversió que els nostres pagesos sentien per aquests grans erms; aversió fàcil de comprendre. Si en comptes d’enviar el nostre excés de població a Sardenya, a Sicília —¡i a Grècia!— i modernament a Algèria o a Amèrica, l’haguéssim abocat en aquests deserts (quatre habitants per quilòmetre quadrat no són res ¡i Monegrillo és un racó habitat del desert!), que hauríem pogut transformar com s’ha fet a la plana d’Urgell, Catalunya hauria tingut molta més força perquè hauria comptat amb una base territorial molt més extensa i defensable. Ara seria de nou una gran ocasió; però ¿qui pensa en aquestes coses a Barcelona? Estan massa ocupats a redimir tot l’univers i especialment els barbers i les prostitutes.

Escriu-me, sobretot; no tinc més companyia que les vostres cartes —les teves, les d’en Màrius, les de la Nuri. Has de posar aquesta adreça:

Joan Sales, tinent assessor de la 3.ª companyia
Batalló Madrid, Brigada 121, Divisió 26 (Durruti)
Front de Saragossa

Com pots veure, ja no som «companys tècnics» sinó «tinents assessors». En alguna cosa s’ha de conèixer la famosa «militarització»; si bé en confiança et diré que, fora d’això i de dir-nos «batalló», «brigada» i «divisió», han canviat ben poc les coses; els milicians, com és ara, no volen que se’ls digui soldats i miren amb mals ulls aquells dels seus que s’han plantificat els galons de capità o de tinent —els famosos «tomates», abans tan execrats—. Per estrany que pugui semblar, ens tenen més consideració a nosaltres, els de l’Escola de Guerra (els «assessors»); com si trobessin natural que nosaltres, ja que no som anarquistes, portem «tomates» i ens diguem tinents. D’aquests milicians de l’ex-«columna», ara divisió, Durruti, te’n podria escriure tot un llibre; n’hi ha, no sols de bons, sinó de boníssims. Però no és ara el moment d’escriure sobre aquest tema, que és molt complex. Tan complex com aquesta guerra, que no sé pas com podré explicar un dia als meus rebesnéts (l’any 2010, quan en tindré 98, seré rebesavi), de manera que hi arribin a entendre alguna cosa.