Arxiu d'etiquetes: Mercè

A Mercè Figueres 8 V 1937 (66)

Publicat el per
Respon

66

Barcelona, dissabte 8 de maig de 1937

 

Estimada Mercè:

En Màrius ja et deixarà veure la carta en què li explico el trist paper d’estaquirot que em va tocar en aquell sagnant galimatias. Li deia que, com una de les conseqüències de tot plegat, l’Exèrcit de Catalunya deixaria de ser autònom i s’integraria dins el dela República; el que no sospitava fa unes hores és el que acabo de saber ara: que fins el nom li traurien.

Ja no es dirà com fins ara Exèrcit de Catalunya sinó de l’Est. I en serà general en cap un vell militar castellà, el general Pozas; el qual, personalment i com a militar, em mereix tots els respectes.

I pensar que Catalunya tenia el seu general, el que tant hauríem necessitat; català i amb moltíssima més categoria que el vell Pozas. Domènec Batet, tarragoní, liberal i catalanista, era capità general de Catalunya (general en cap dela IV Divisió) el 1934 i hauria continuat en aquest càrrec sense l’escabellada aventura del 6 d’octubre; aleshores es refusà a sumar-se a l’alçament dels nostres demagogs, que no l’hi perdonaren; degueren creure haver assolit qui sap quina revenja quan fou traslladat de la nostra capitania general a la de Burgos. Allà es negaria altra vegada a rebel·lar-se contra el govern legítim de la República, ara comminat a fer-ho pels feixistes. Aquests el van afusellar. De quina manera tan estúpida ens havíem deixat perdre l’home que el 19 de juliol de 1936 hauria estat a l’alçada dels esdeveniments a Barcelona, el general lleial a tota prova que hauria plantat cara al mateix temps a la sublevació feixista i al desbordament anarquista en aquells primers moments, els decisius.

Tot plegat és tristíssim però ¿què hi podem fer? Esperem que un dia Catalunya es curarà del seu estúpid antimilitarisme, fruit com tants d’altres de la decadència, i tornarem a estimar els generals propis i a comprendre la necessitat dels exèrcits. Aleshores no ens caldrà recórrer als de fora quan es tracti de defensar-nos dels enemics de l’interior o de l’exterior.

Com prou haureu comprès tu i en Màrius, ara la meva situació militar (com la dels altres «companys tècnics») queda penjada en l’aire. Confio que el nou general farà possible, per fi, allò que tant he esperat al llarg de deu mesos de calvari: poder servir el nostre país des dels rengs d’una unitat regular. Serà la compensació del disgust que passo amb la desaparició de l’Exèrcit de Catalunya, que a penes si haurà estat més que una il·lusió i un nom; almenys el nom, de tota manera, l’hi haurien pogut deixar. Un pot combatre per Catalunya amb orgull (i encara que hagi de ser integrat dins l’Exèrcit de la República); però ¿combatre per l’Est? ¿Què té més l’Est que l’Oest o el Nord que el Sud? Combatre en nom d’un punt cardinal és una idea que encara no se m’havia acudit mai; quantes il·lusions s’hauran anat esfumant al llarg d’aquests deu mesos infernals.

De moment, no tenint altra ocupació, me n’he vingut a l’oficina; és des de l’oficina que t’escric. L’Esperança duu un vestit clar que és tot un poema de primavera;la Rosalina, a qui el matrimoni no ha curat de la seva ingenuïtat, no s’ha pogut estar de dur-me al tocador de les noies per ensenyar-me d’amagat dels nois el joc de te que li heu regalat tu i l’Esperança com a present de bodes.

A casa tot va bé, fora que la nena té la tos ferina; una malaltia ben amoïnosa, pobres criatures.

Demà la Nuri i jo pujarem a Puig d’Olena.

 

 

 

A Mercè i Màrius (59, 60, 61)

Publicat el per
Respon

59

Xàtiva, diumenge 11 d’abril de 1937

Estimada Mercè:

Fins demà no ens en anem. No pas a Pina d’Ebre, sinó —misteri inescrutable— a Barcelona; però abans hem de passar per Casp, misteri més inescrutable encara. Confio que d’avui en vuit podré pujar al sanatori; digues-ho a en Màrius.

 

60

Barcelona, dimecres 21 d’abril de 1937

Estimada Mercè:

Fa una setmana que sóc a Barcelona i t’escric des del nostre pis de sempre. Durant la meva absència de prop de tres mesos la Nuri ho ha transformat tant (amb els sous i dietes de tinent d’infanteria en campanya que li enviava) que gairebé ni el coneixia. No intentaré descriure’t la meva felicitat de retrobar-me amb ella i la nena entre aquestes parets clares tan plenes de records per a mi. Mentre t’escric, torno a tenir davant dels ulls les muntanyes de contorns suaus que encerclen Barcelona; pel finestral obert entren les remors del carrer, les notes d’un manubri, la trompeta de l’escombriaire, els crits d’unes criatures que juguen. La nostra en aquest moment és a col.legi, on sé que d’ençà que ha fet quatre anys es dóna molta importància amb les de tres; el seu fidelíssim Puccinolla fa entretant una becaina a la galeria.

Tenim la impressió que ens estarem força dies a Barcelona; hi ha esperances que ens traslladin, per fi, a un regiment regular d’aquests que ara es diu que s’organitzaran amb els soldats de les lleves. Bé és veritat que això ja s’havia dit en ocasions anteriors i ni tan sols es van cridar les lleves; potser ara anirà de debò. En tot cas, així que pugui pujaré al sanatori i en parlaré altra vegada amb el doctor Ribes Soberano.

Tinc tres cartes teves per respondre; la primera ja m’esperava a Barcelona, hi havia arribat abans. No sabria respondre sinó amén a tot el que em dius i d’altra banda, fins i tot si no hi estigués d’acord, ¿per què discutiria? Som a la primavera, pels arbres se sent un gran xerroteig d’ocells de tota mena i de tot color; ¿qui discuteix amb els ocells? Un hi està d’acord instintivament sense acabarlos d’entendre; i és tan agradós de sentir-los xerrotejar.

 

61

Barcelona, dijous 22 d’abril de 1937

Estimat Màrius:

Barcelona és delicadament perversa aquests vespres sota el doble embruix de la lluna creixent i dels arbres fullats de nou. El clar de lluna, filtrant-se entre el fullatge, afavoreix les barcelonines i les fa semblar bruixes joves. És la revolució que ha posat aquestes subtileses de metzina a l’aire de la ciutat; la desaparició dels barrets femenins ha fet sorgir tot de cabelleres inèdites, rosses, negres, castanyes, roges, platinades, de tots els matisos; també els ulls són de tots colors, blaus, verds, grisos, negres, fins n’hi ha com de topazi o d’ametista. Les noies han pres, amb la revolució que sotragueja, com dirien els moralistes, «fins els fonaments de la societat», un aire de llibertat que trobo que els escau. Barcelona fa pensar ara en l’Alexandria del temps de Plotí, que també devia ser una olla immensa. La primavera i la guerra en una gran ciutat mediterrània originen tot d’altes tensions; per la Rambla es respira un aire sobrecarregat de perfums de flors i de versos de Baudelaire (que els barcelonins no han llegit mai); hi ha en tot plegat una poesia exquisida i decadent i penso que el cristianisme va néixer en un ambient així, a Alexandria, a Antioquia, a Roma.

He anat ¿és que caldria dir-ho? amb la nena al nostre estimadíssim parc de la Ciutadella; mentre ella jugava jo seia en un banc a la plaça d’armes tot contemplant el Desconsol. ¿T’has fixat que la desconsolada beutat, amagant la cara entre els braços, dóna l’esquena al Parlament? ¡Pobra democràcia! El sòcol que sostenia l’estàtua eqüestre del general Prim continua sense res a sobre; qui sap si el cavaller de bronze errabundeja, de nits i al galop, per les avingudes d’àlbers i de til.lers. Jo, almenys, si fos d’ell, ho faria.

 

A Mercè Figueres, 29 III 1937 (55)

Publicat el per
Respon

55

Xàtiva, dilluns 29 de març de 1937

Estimada Mercè:

Fixa’t que cal escriure «perseverar» amb s, ja que amb c voldria dir un camp sembrat de perceves. Pel que fa a les coses més boniques que pensem, és trist però no les sabrem dir mai; com les coses més boniques que sentim no les sabrem mai pensar. Això ens ha de dur a l’esperança d’una altra vida, on serem transparents.

Veig que també em fas l’elogi del silenci com en Màrius i la Nuri però per part teva resulta molt més desinteressat. Jo callo i t’escolto perquè em sembla que callant és com s’expressa millor l’amor al silenci i també perquè em sembla que, essent com sóc més aviat silenciós, l’elogi del silenci en boca meva seria, al contrari, interessat o ho semblaria. Ets deliciosa quan confesses després de fer-me l’elogi del silenci: «Jo no he callat quasi mai».

Callant és com les persones decents es diuen les coses més importants i això per una causa que no falla: les coses més importants no són decents i no es poden dir. Pel que a mi respecta, he estat pensant quines són les raons dels meus freqüents silencis i només trobo aquestes:

Callo perquè no sé què dir.
O per por que no em comprenguin.
O bé que em comprenguin massa.
Perquè diria renecs.
Perquè em distrec i m’imagino estar sol.
Per no interrompre algú que parla bé.
Perquè no m’agrada parlar amb algú que parla malament.
Perquè em dóna la gana.

En Màrius m’acaba d’escriure que ell és «un metge petit-burgès amb calvície prematura i que escriu versos». Treu-li del cap una idea tan absurda; ¡un salvatge, vet aquí el que és!

L’altre dia vaig pensar molt en tu. I en la Nuri i l’Esperança i totes les noies que conec o he conegut al llarg de la vida. Jo ja sabia que a la «columna Durruti» hi havia «milicianes» però no les havia vistes mai; Madrid és molt gran i elles tenien la seva caserna molt lluny de la dels homes. Aquí, en canvi, la tenen al costat. L’altre dia, doncs, havia d’entrar a la caserna dels homes per qüestions del servei i em vaig equivocar de porta; era encara molt de matí i em vaig trobar en una mena de gran magatzem molt fosc on s’endevinaven tot de jaços per terra. D’un dels primers jaços es mig alçà una forma humana per demanar-me «què buscava». Era una noia, una «miliciana». Només hi vaig parlar uns moments, just per excusar-me tot avergonyit abans de retirar-me; però em sembla que mai de la vida no oblidaré la seva cara. Era flaca i molt pàl·lida, com si no li hagués tocat mai la claror del sol; sota el seu vestit de «miliciana» s’endevinava un cos pobre, sense formes de dona, i el que més impressionava era la mirada dels seus ulls grans i tristos ¡una mirada tan sense il·lusions! En deuen conservar una, és clar, sinó no es comprendria: la de la Divina Acràcia, el perdut Edèn que recobrarem gràcies a la revolució proletària. Una il·lusió tan demencial no pot ser que ompli; i una idea abstracta, ni que fos justa, no pot substituir de cap manera les il·lusions naturals pròpies de la joventut. Aquella mirada era en efecte buida i cansada. Per l’aspecte no podia tenir gaire més de setze o disset anys però semblava de tornada de tota una llarga vida de desenganys i de misèries. Quina pena em va fer; no me la podia treure del cap. Em venien a la memòria aquells dies delirants del juliol passat quan les colles de «milicianes», vestides d’home i amb fusells, desfilaven per la Rambla amb aquelles pancartes: «Viva el amor libre». ¿Què sabeu d’elles tu, l’Esperança, la Nuri i totes les «nostres»? I jo ¿què en sé, què en sabré mai? Quantes vides que ens són fabulosament distants, incomprensibles; quants torrents d’innegable bona fe que no fan més que arrasar-ho tot. A la «columna» s’és molt primmirat amb elles i és molt mal vist que els «milicians» les vagin a veure o fins i tot que hi parlin accidentalment; hi ha una separació de sexes tan estricta com als col·legis religiosos. Elles nomenen per votació les companyes que han de manar-les; els «tècnics» no hi intervenim gens, naturalment ¡no ens faltaria sinó aquesta! D’altra banda no se les veu mai per Xàtiva; no surten o a penes del magatzem que els fa de caserna, com si els fes por la llum del dia. El seu és un món a part —fa pensar en una termitera— i n’estan molt geloses o com si consideressin hostil el món dels altres.

Per la resta ens ha dit en Ricardo Sanz que ara, amb la militarització, s’acabarà «això de les milicianes». «Només ens feien nosa» ens ha explicat. Les tornaran a Barcelona i no se’n parlarà més; ja era hora. ¿Què hi feien, pobres noies, a la guerra?