Arxiu d'etiquetes: Mercè

A Mercè Figueres, 10 I 1937 (38)

Publicat el per
1

38

Barcelona, diumenge 10 de gener de 1937

Estimada Mercè:

A la meva esquerra la Nuri petita fa un gran terrabastall amb els objectes més heterogenis, timbals, balances, pots, nines; tot el pis és ple de coses seves en espantosa confusió i és que amunt i avall del pis corre un nou personatge, admès de poc dins la família. El seu nom s’escriu Puccinolla i es pronuncia Putxinol·la, ja que, segons sembla, és italià; és la Nuri petita qui l’ha batejat així (i jo qui ha decidit que calia escriure-ho a la italiana perquè trobo que fa més bonic). Els Reis, per conducte de l’Usall, ens el van dur; res no podia fer tanta il·lusió a la petita. En el primer moment no ens vam recordar de preguntar-li pels seus avantpassats però per l’aire decidit amb què es posà a rosegar un os vam conèixer tot seguit que era d’alta prosàpia. La nena ha intentat ensenyar-li de dibuixar; no sembla, amb tot, tenir vocació artística. En vista del fracàs ha donat corda a un pingüí i l’ha posat davant dels morrets negres i humits del personatge; aquest ha fugit esporuguit. Llavors jo he provat amb una botella de Porto i també ha fugit. Sembla, doncs, experimentalment demostrat que no li interessen ni les belles arts ni la caça del pingüí ni el mam.

Els Reis també es van recordar de mi, cosa que et provarà que, contra el que tu i en Màrius afirmeu sempre, sóc un bon minyó. Em van dur un Tratado del ataque de las plazas imprès el 1777 amb divuit làmines precioses a l’acer; ja me l’he empassat de cap a peus i estic en disposició de fer un paper lluïdíssim com a alferes d’infanteria en els exèrcits del rei Carles III, que Déu guardi.

I ja que parlem d’infanteria, precisament ens han sortejat: dels alferes aprovats per l’Escola de Guerra, la meitat va a Aragó, l’altra meitat es queda de guarnició a Catalunya. A mi m’ha tocat el 2n regiment d’infanteria de la 1a divisió —així ho porta el decret del conseller de Defensa del govern de la Generalitat aparegut al Diari Oficial d’abans-d’ahir—, que té la seva caserna a Barcelona i justament darrera el parc de la Ciutadella, la mateixa caserna d’aquell regiment del qual jo era reservista, ves quina casualitat. És, si no m’erro, un d’aquells regiments que es volen crear de cap i de nou a base de soldats procedents de lleves i d’oficials diplomats de l’Escola de Guerra a fi d’implantar-hi ja de bon principi la disciplina militar. La idea no em sembla pas desencertada ja que «és quan els enfornen que els pans es fan geperuts»; llàstima gran que aquests regiments ja existien el 19 de juliol i el govern tingué l’inconcebible acudit de dissoldre’ls. Hem perdut miserablement prop de set mesos; hi hem guanyat, això sí, que ara tenim Exèrcit propi, l’Exèrcit de Catalunya.

En Cruells va destinat a Figueres, a un altre d’aquests regiments de nova formació. Aquesta tarda vindrà a berenar amb nosaltres per despedir-se; se n’anirà amb l’exprés de demà. I dic que vindrà a «berenar» i no a «prendre el te» perquè no hi ha hagut manera de reconciliar-lo amb aquesta beguda tan inofensiva, la pobra, que té la virtut d’exasperar-lo.

Els camarades destinats al front d’Aragó sembla que ho són a aquelles «columnes», com és ara les de l’Esquer­ra, les nacionalistes i les socialistes-comunistes (vull dir les del Partit Socialista Unificat), que estan ben disposades a convertir-se en «divisions» i a militaritzar-se de cap a peus, com així mateix a canviar el nom de «Milícies» pel d’Exèrcit. Queden, segons sembla, refractàries a aquests canvis les anarquistes.

Tot això és el que es diu i que podria ser que no fos exactament la veritat o almenys «tota la veritat i res més que la veritat»; tal com ho he sentit a dir t’ho explico.

La Nuri gran està tan contenta que no s’hi veu de cap ull perquè a mi m’han destinat de moment a Barcelona. A mi el que més m’omple d’alegria és que tinguem, per fi, un Exèrcit de Catalunya amb divisions, brigades, regiments, batallons i companyies en comptes d’aquell maremàgnum de les Milícies amb les seves «columnes» i les seves «centúries» i les seves «decúries» —que, com ens feia remarcar una vegada un professor de l’Escola de Guerra, són noms precisament de tradició romano-feixista.

Estic content, també, perquè de moment em quedo amb les Nuris de casa, la gran i la petita; però sé molt bé que a qualsevol moment puc rebre l’ordre de deixar Barcelona per anar-me’n qui sap a on. M’enviïn on m’enviïn, només em pertoca de complir la meva obligació.

He hagut d’interrompre la carta perquè han arribat l’Usall i en Cruells. Hem passat la tarda junts; ara se n’acaben d’anar. Per ells he sabut que un dels vuit oficials de la nostra promoció destinats al regiment que s’està formant a Girona s’ha indisciplinat, s’ha negat a anar a Girona dient que volia anar al front i, no content amb això, en comptes dels galons d’alferes s’ha posat els de tinent. El tinent coronel Fonts l’ha reptat i ell ha replicat que ­se’ls havia guanyats «a la campanya de Mallorca». Hi ha alguna cosa de simpàtic en la criaturada d’aquest xicot, que per cert és d’Estat Català, però també molt d’amor propi malaltís i sobretot un fons d’indisciplina que no es pot aprovar de cap manera; però el que trobo de més reprovable en la seva insubordinació és que no vulgui anar a Girona ¡una ciutat on solen néixer unes noies de pèl de panotxa que fan unes faltes d’ortografia més delicioses que tot el pebre del món!

Fora d’aquest cas i d’algun altre de semblant, tothom s’ha aconformat amb la seva sort, que és el que ha de fer tota persona mediocrement militaritzada; aquests casos d’indisciplina són encara fruit de l’ambient de les Milícies Antifeixistes, que eren, com tots sabem, una olla.

I ja que ha vingut a tomb la campanya de Mallorca, per aquest xicot i d’altres voluntaris sabem que el ministre de Defensa del govern de Madrid els va deixar conscientment a l’estacada prohibint a cap vaixell de l’esquadra republicana que els municionés. Ells ja havien fet el més difícil, que era desembarcar; però es van trobar amb les municions tallades. Diu que havien d’alimentar-se exclusivament de figues, que encara verdejaven, cosa que causà una disenteria general. L’únic vaixell que els volgué enviar el govern madrileny duia l’ordre de recollir-los i tornar-los a la Península. La cosa resultava incomprensible fins que s’ha sabut que el ministre, l’Indalecio Prieto, hauria dit: «No me da la gana de que los catalanes resuciten la Corona de Aragón». No deixa de ser curiós que els castellans —no altra cosa és l’Indalecio Prieto per bé que nascut al País Basc— ens atribueixin aquesta intenció, que en efecte és la que hauríem de dur (per això ens l’atribueixen) però que és tan lluny del magí de les nul·litats que ens governen.

Hi ha encara un detall que fa més vergonyós l’abandó de Mallorca a la seva trista sort de terra catalana ocupada pels feixistes espanyols: l’illa d’Eivissa —amb la de Formentera— s’havia declarat, espontàniament, part integrant del territori de la Generalitat de Catalunya. Com que la de Menorca no ha deixat de ser republicana en cap moment, amb l’ocupació de Mallorca totes les terres on es parla la nostra llengua (inclòs l’Aragó oriental) quedaven de la mateixa banda, la nostra, i es repetia doncs el cas de la guerra de Successió; la nova guerra ens trobava altra vegada units com aleshores. Evacuada Mallorca, les illes d’Eivissa i Formentera han caigut fatalment sota el poder dels feixistes enviats des d’allí ¿no és una vergonya sense nom, després que per voluntat pròpia s’havien incorporat a Catalunya, que les hàgim abandonades tan covardament? Hauria calgut, és clar, una marina catalana de guerra capaç d’assegurar els enllaços; la republicana actua com si fos enemiga nostra o poc se’n falta.

Pel que fa a l’Usall, resulta que a ell i als altres que no han obtingut el grau d’alferes els fan seguir ara a l’Escola de Guerra un curs complementari de comptabilitat —esgarrifa’t— perquè resulta que el brigada és el comptable de la companyia; cosa que no sabíem i que ara hem après. L’Usall i en Rútia (els dos principals «especialistes en retirades estratègiques») han sol·licitat al conseller de Defensa de la Generalitat que els enviï com a sergents a qualsevol front perquè consideren vexant que se’ls obligui a empollar tot allò del «deu» i «l’haver». «Si haguéssim tingut vocació d’adroguers» exclamen, «no ens hauríem apuntat mai de la vida a l’Escola de Guerra.» Els van gastar una broma ben pesada suspenent-los.

 

 

A Mercè Figueres, 3 I 1937 (36)

Publicat el per
Respon

36

Barcelona, diumenge 3 de gener de 1937

Estimada Mercè:

Tens tota la raó de protestar contra la interpretació que jo donava a aquella frase teva: «Aquest no és el meu Nadal». T’explicaré per què l’havia interpretada tan malament.

Precisament aquell mateix matí jo havia vist la R. —una bona noia, d’altra banda— i m’havia dit que a casa seva no havien volgut celebrar el Nadal «com sigui que sense festa religiosa no és Nadal i a més perquè els nens experimentin les conseqüències del que passa». No li vaig replicar; no m’agrada discutir quan sé que l’altre ni m’entendria, però em sentia revoltat. Pobres criatures a qui en comptes de parlar-los del Nen Jesús que va néixer en un pessebre se’ls parla de política i de guerra civil com si Déu hagués deixat d’existir pel sol fet que a Barcelona hi ha hagut una revolució… La teva frase plovia, doncs, sobre mullat; ara ja comprenc que tu volies dir tota una altra cosa. Perdona’m.

Et prens massa de debò el meu ofici de professor de gramàtica. Em vaig presentar al concurs, deu fer cinc anys si no m’erro (i per cert hi vaig guanyar el primer lloc, a compartir amb l’Alba), amb la idea que fóra una manera en definitiva força honorable, digui el que digui en Màrius, de guanyar-me la vida mentre cursava la carrera de lleis. És, doncs, per a mi una ocupació accidental que espero poder deixar aviat per sempre; hauria volgut deixar-la per anar-me’n a fer de notari de poble (si tant és que tenia la sort de guanyar unes oposicions) i ves per on me n’aniré a fer, de moment, no de notari, sinó d’oficial d’infanteria; és ben bé que l’home proposa i Déu disposa. Sempre t’he dit, sinó que no em vols creure, que les teves despreocupacions en matèria de sintaxi, de lèxic i sobretot d’ortografia em semblaven tan delicioses com la sal i el pebre en una bona amanida i que de bon grat donaria deu dels meus 98 anys de vida a canvi del do de fer faltes de gramàtica amb tanta gràcia. Però amb en Màrius és diferent; ell és home i fins s’ha deixat el bigoti. Amb ell seré implacable. Precisament perquè els seus versos m’agraden voldria que fossin irreprotxables a fi que m’agradessin més encara. Irreprotxables des de tots els punts de vista ¡res de fer rimar oo obertes amb oo tancades!

Em dius que tant tu com en Màrius voteu pel meu ingrés a Estat Català. Precisament ahir a la tarda em vingué a veure un dels nostres antics camarades de quan érem comunistes, en Llibert Estartús, i li vaig parlar dels nostres dubtes. Jo esperava que l’escandalitzaria que se’ns hagués ocorregut ni per un moment la idea de fer-nos d’un partit nacionalista; es va limitar a brandar el cap i a dir-me «amb tota sinceritat» que no creia gaire en partits per més que continués en el de sempre (actualment refós en el Socialista Unificat) per fidelitat «i potser per inèrcia». En cap partit, afegí, no es troba mai aquell ideal que un busca ja que la realitat, que és bruta, els contamina. «D’altra banda» digué encara, «et vull parlar amb el cor a la mà ja que amb tu i la Nuri ens coneixem de tants anys i havíem actuat junts en tantes ocasions com bons camarades: allò que ara hi ha de més urgent a Catalunya és impedir que hi vinguin més murcians». Li vaig recordar que precisament en els nostres bons temps del Partit Comunista Català jo havia dit una vegada que si no es controlava la immigració no seria possible aconseguir salaris alts per als obrers catalans ja que es trobaven amb la competència d’una mà d’obra forastera més barata; com que la immigració feia baixar els salaris en virtut de la llei de l’oferta i la demanda, resultava que els més qualificats dels nostres obrers emigraven a aquells països que podien mantenir salaris alts gràcies precisament al control de la immigració, de manera que el resultat del fet que Catalunya no la controlés és que perdíem obrers qualificats del país mentre aquest s’omplia de manobres sense qualificació i estranys a l’àmbit català. Aleshores ell havia estat un més a indignar-se contra el meu punt de vista considerant-lo gairebé «racista» ¿com és, doncs, que havia canviat tant?

—Fa uns dies, m’explicà, vaig sentir uns nens que jugaven en castellà pel carrer; encara no m’hi havia trobat mai. Els nens nascuts a Barcelona eren catalans per molt immigrants que fossin els seus pares; si no ha de ser així, és que ja no es tracta d’una immigració sinó d’una invasió.

—En altre temps, vaig fer, a Múrcia es parlava «lo pus vell catalanesc del món» segons Muntaner se’n porta testimoni ¿qui sap si, més que no pas impedir que vinguin, no fóra bo de considerar el seu país com formant part de l’àrea catalana?

—Això seria imperialisme, protestà l’Estartús; l’única solució correcta, creu-me, és que no en vinguin més. Si no es pren d’una vegada per totes una mesura radical, no encarrilarem mai la revolució cap a res de positiu. Seran estèrils tots els esforços que faci el poble català: sempre tindrem una lerruixada o una faiada per esguerrar-ho tot.

Tornant a la teva carta, penso com en Màrius que el demà, suposant (com tenim el deure de suposar-ho) que guanyem aquesta guerra, serà de dos partits: el socialista i el nacionalista. De tots dos si s’entenen o d’un dels dos en cas contrari; tant de bo s’entenguessin i evitessin ja des d’ara una rivalitat que seria funesta ja que potser costaria un altre riu de sang. Tots dos tenen un mateix enemic i això els ha d’unir; què dic, un enemic; en tenen dos: a l’exterior l’Exèrcit espanyol que vol acabar amb Catalunya, a l’interior l’anarquia. D’altra banda un retorn al passat és impossible; és simplement absurd. Tot ha estat capgirat d’ençà del 19 de juliol. Si la burgesia vol representar encara algun paper polític —i tant de bo ho volgués ja que necessitem de tothom— s’hauria de llançar en cos i ànima a fer-se altra vegada, com en temps de Prat de la Riba, l’avantguarda de la causa nacional; el nostre jovent burgès hauria d’ingressar en massa a l’Exèrcit de Catalunya com el de Bascònia ho ha fet a l’Exèrcit basc. Si no ho fa, si es plega de braços, es desprestigia com a classe dirigent; si es passa a l’altra banda, es desprestigia més encara. Podia i devia plantar cara a la FAI i ens hauria tingut tots al seu costat; el que no havia de fer de cap manera és posar-se a desitjar, enfront de la FAI, la victòria de l’enemic com a únic remei possible.

Sí, Mercè, encara sóc viudo; sort tinc de l’Usall que com un bon samarità ve a fer-me companyia cada tarda. Gairebé cada vespre hem sopat junts; els meus immensos paràgrafs anteriors, que t’hauran semblat, em temo, estabornidors de tan seriosos, són de fet un eco de les nostres llargues converses. A moments ens sentim molt optimistes; altres vegades, no t’ho vull pas negar, ens entra com un abatiment davant d’aquest caos que és el nostre país i que hem de mirar impotents.

 

——————————

[Afegit el 1948: Segons he sabut no fa gaire, la fidelitat d’en Llibert Estartús al comunisme li havia de costar la vida. Fa uns quatre anys, quan França es trobava en una situació caòtica una mica semblant a la nostra de 1936, en una ciutat del migdia que no m’han sabut dir amb certesa si era Marsella, Tolosa o Montpeller hi hagué una reunió del comitè central del PSUC a l’exili; ell, que en formava part, hi assistí. Defensà ardidament la «democràcia interna», que considerava conculcada pels dirigents (stalinistes), i quan, després, baixaven les escales ja acabada la reunió, li van disparar un raig de trets per l’esquena.]

A Mercè Figueres, 29 XII 1936 (34)

Publicat el per
Respon

34

Barcelona, 29 de desembre de 1936

Estimada amiga:

Respecte al bigoti d’en Màrius jo no et sabria recomanar més que resignació cristiana. He rebut carta seva, on em diu que en matèria de matar aranyes compta amb l’il·lustre precedent de sant Jordi, patró de la Cavalleria; ell potser no sap que a mi, de cavalleria, precisament em van suspendre, però en fi l’argument és de pes. No ho és tant el que esgrimeix per defensar el seu bigoti: afigura’t que l’únic que em sap dir és «que em foti». Davant una rima tan falsa (només excusable perquè és lleidatà) renuncio a la polèmica; ja només li desitjo que el bigoti li vagi brollant llarg i desmaiat, que li caigui en dues trenes sobre el pit i que tot caminant li brandi com la cua de la vaca cega.

Compadeixo de tot cor els pobres censors que van tenir la pensada d’obrir per llegir-la la meva carta anterior. ¿És que no saben que un alferes de l’Exèrcit de Catalunya, quan escriu a una gironina pigada i de pèl de panotxa, es posa invariablement bucòlic i només li parla de flors i de violes?

Aquest Nadal —trencant les oracions—, veient com deixava de celebrar-lo certa gent i només ho fèiem els «rojos» com ells ens diuen, vaig pensar que Jesús podria fer-se seves aquelles paraules d’Isabel II quan sortia desterrada: «Creia tenir més arrels en aquest país».

¿És que ha deixat d’haver-hi religió perquè els de la FAI els han col·lectivitzat les fàbriques i les botigues? A casa, ni cal que t’ho digui, vam fer pessebre, vam cantar tot el repertori de cançons nadalenques que sabem i fins i tot, davant els ulls meravellats de la Nuri petita, el tió rajà tants torrons com era possible en aquests temps de guerra. I vet aquí que en aquest moment, a través de l’ampla finestra del nostre estudi, veig un cel blau d’hivern, un sol radiós, uns núvols blancs. El Tibidabo i Sant Pere Màrtir amb les seves suaus ondulacions completen el teló de fons. Des de la meva taula, escrivint-te, veig els bosquets de pins que anàvem a bombardejar cada tarda, quan érem alumnes de l’Escola de Guerra, amb els morters, el llançamines i un canó d’infanteria. També veig els Escolapis, o sigui l’Escola de Guerra, i penso que n’he estat alumne per espai de més de tres mesos. Ara sóc alferes i espero que em donin «destí». Penso com van passant els núvols i els dies i em sento ple d’una gran confiança en la vida. Em vénen a la memòria molts altres dies com aquest però tan llunyans. Sé que cal lluitar molt; però la lluita és bonica. Hi ha moltes coses boniques al món; poques tant com els records. Recordo el jardí de casa, quan era petit; vull dir de la de Barcelona, on vivíem durant el curs, no la de Vallclara, on anàvem a mitjans de juny per no tornar-ne fins ben entrat l’octubre. La de Barcelona era al carrer del Bruc i hi havia una vella palmera, tres acàcies molt frondoses, un llimoner i un nesprer; sis arbres que és com si fossin persones que jo hagués conegut íntimament. Per la paret s’enfilaven un gessaminer i un roser, tots dos enormes; el roser feia roses grogues. Hi havia una font amb una cara de faune, de terra cuita; una cara lletja i amb banyes, que ens feia una certa por. Recordo la meva germana i els meus germans, que són cinc; quantes vegades al llarg de la vida he hagut d’explicar que a casa érem «sis nois i una noia»… ara, cada cop que els veig, em fa estrany de veure’ls tan grans.

Amb la meva germana ens aveníem molt; llegíem amb voracitat contes infantils i vides de sants i una vegada m’assegurà que si ens estàvem força estona de genollons sobre uns rocs punxeguts que ens fessin mal se’ns apareixeria la Mare de Déu; ho acabava de llegir en una vida de santa Teresa i no en tenia cap dubte. La Mare de Déu no se’ns aparegué; fou una de les meves primeres decepcions. Després recordo el meu poble, la gran i antiga casa pairal on per espai de tants segles visqué la meva família (el meu besavi encara hi vivia) i on des del meu avi només es va a passar-hi els estius. Recordo els poblets del voltant, tots amb les seves campanes que semblava que es responguessin les unes a les altres a l’hora del capaltard.

Recordo l’estàtua del general Prim, que era allà al parc de la Ciutadella, al fons d’una avinguda d’àlbers, i ara els bèsties de la FAI l’han enderrocada. I penso que aquesta revolució que aterra les estàtues dels generals catalans, incendia els temples i arrasa les arbredes dels palaus senyorials podria ser una revolució burgesa; els qui, fa cent anys, incendiaven Poblet no eren pas anarquistes, que aleshores no n’hi havia. Ara els nostres burgesos deixen de posar domassos al balcó per l’Onze de Setembre i de celebrar el Nadal, tot perquè els anarquistes els han pres les botigues i les fàbriques; ja no creuen en la pàtria ni en Déu.

Però tot està amerat de Déu, fins la revolució. A Vallclara el clar de lluna al bosc cobert de gebre fa meravelloses les branques; tot espurneja com si hagués caigut pols de diamants. La nit de Nadal tot és miraculós. Les nostres pobres revolucions no poden aterrar l’obra de l’Etern:

El que un segle bastí l’altre ho aterra
mes resta sempre el monument de Déu…

S’ha fet de nit, t’escric a la claror, limitada per la pantalla, del meu llum de taula i em sento ple de pensaments tristos però benèvols. Aquestes nits passen entre foscos presagis; els antics romans dirien que «les estàtues suen». Trepitgem un terreny insegur com qui, enganyat per un herbei superficial, es troba avançant per un aiguamoll; però el cel hi és sempre, els estels són sempre els mateixos, les Ósses fan cada nit el seu tomb de sempre. La bèstia hu­mana sotja la seva presa en la fosca; en el silenci d’aques­tes tristíssimes nits barcelonines se senten de tant en tant trets de pistola aïllats; els assassins continuen la seva tasca però els ocells dels boscos dormen mentrestant confiats en la Providència. ¿Què significa la delirant realitat? Impossible de saber-ho.

La dona m’ha abandonat: se n’ha anat a Madrid amb l’Anna Badia i altres de la secció femenina d’Estat Català a dur torrons i xampany als soldats catalans d’aquell front. Hauran de passar per València, ja que, per raons òbvies, no hi poden pas anar per Saragossa. No és pas que la Nuri s’hagi fet finalment del seu partit; com jo mateix, s’estima més no ser de cap però l’hi lliga una bona camaraderia.

I vet aquí que se’ns està acabant un any que haurà estat ben diferent de tots els que havíem viscut fins ara. Penso que aquest any, amb tot, t’he conegut a tu, he conegut en Màrius, he conegut l’Usall… i m’he conegut una mica més a mi mateix.

Penso que no he trobat veritables amics fins que he dut una vida solitària; però la vida encara m’ha treballat poc. Voldria que no parés fins a fer-me llis com un palet de riera. Penso també que és bo de buscar sempre, fins i tot sense saber què es busca; alguna cosa es troba. I que si realment jo fos un home de caràcter, hauria de donar gràcies a Déu d’haver-me fet néixer en una època tan agitada.

Fent examen de consciència ara que l’acabament d’un altre any sembla convidar-hi, trobo que he pensat poc en la mort però potser menys encara en la vida.