Arxiu d'etiquetes: Aragó

A Màrius Torres, 12 I 1938 (126)

Publicat el per
Respon

126

Metralladores, 524 batalló, 12 de gener de 1938

Estimat Màrius:

Com que el canó d’infanteria i el morter del 85 no han arribat encara ni sembla que hagin d’arribar en molt de temps, allò de la «companyia de màquines d’acompanyament» s’ha deixat córrer i ara estic simplement adscrit, com a tinent de la «secció de morters», a la de metralladores que mana el capità Gordó. En Jorzapé n’és precisament el comissari; té exactament dinou anys encara que ell digui vint. S’ha fet home a la guerra: disset en tenia quan es va fer voluntari. En temps de pau era dependent de la botiga de robes del senyor Felicià Soler, a Lleida. Tu eres el metge d’aquest senyor i en Jorzapé recorda haver-te vist moltes vegades en aquella casa.

A Barcelona, amb la Nuri, vam anar a veure una companyia de «tragedianti» que dirigeix el cèlebre Borràs. Aquest estava malalt, de manera que no el veiérem en escena. La tragèdia que donaven era el Rei i monjo d’en Guimerà. Ha envellit molt tot això però encara alguna tirada de versos dóna bo d’escoltar; el rei era en Pius Daví. En Guimerà és l’únic clàssic que té el nostre teatre; ve a ser el nostre Alfieri. Trobo absurd, en canvi, que el comparin a Shakespeare.

La reina era una bona mossa que feia goig de veure. Crec que Guimerà s’hauria de representar sovint i que la nostra gent hi hauria d’anar amb el mateix esperit que els francesos van a veure Corneille; sona, sí, a cosa passada però no pas més que Corneille i els francesos bé continuen representant-lo i editant-lo. Els nostres veïns són modèlics en això de servar fidelitat als seus autors d’altres èpoques; esgarrifa, en canvi, la frivolitat amb què els catalans oblidem els nostres.

Set mesos feia que no havia posat els peus a la meva estimada ciutat natal; potser aquí escauria una elegia inspiradíssima però la inspiració no em ve. A cau d’orella et diré que m’hi vaig fúmer de fred (ja no hi ha antracita ni cock ni se’n guarda memòria) i que al restaurant (on vam anar un sol cop i encara amb remordiments, donada la gana general), ens van cobrar 100 pessetes per barba, suma que em semblà fabulosa. És clar que es tractava de llobarro a la llauna; bé havíem de celebrar que era el dar­rer àpat que fèiem junts. Per on es demostra que el llo­barro a la llauna encara existeix i encara pot aconsolar un poeta desenganyat.

 

A Mercè Figueres, 12 I 1938 (125)

Publicat el per
Respon

 

125

Metralladores, 524 batalló, dimecres 12 gener 1938

Estimada Mercè:

Ja torno a estar tot sol després d’aquest mes que ha volat sense adonar-nos-en. Vaig anar a deixar la família a Barcelona i després de passar uns pocs dies en aquell pis on feia set mesos que no posava els peus me n’he vingut de nou cap aquí; ja m’hi esperava la teva carta. Abans de parlar-te de res més t’haig de dir que en virtut d’ordres recents d’ara endavant no podrem dir mai més on ens trobem. M’haureu d’escriure a aquesta adreça:

Metralladores – 524 batalló – 131 brigada
30 divisió – XII cos d’exèrcit
Exèrcit de l’Est

Et diré que de moment som on érem. Ens fa un temps primaveral; avui, recorrent les posicions, gairebé tenia calor. El sol era esplèndid, la neu s’ha fos, el riu s’ha desglaçat. A la nit dóna bo de mirar les estrelles. M’he endut de Barcelona alguns llibres d’astronomia i m’hi entretinc amb el practicant, que també hi és aficionat. A les nits no bufa el vent i Sírius brilla com un arcàngel. Ara fumo, amb una pipa de bruc que em regalà la Nuri, un tabac de primera, obsequi del meu sogre, que me’n donà una rajola sencera. Creu-me, Mercè, si vols ser feliç busca’t un bon sogre: és l’única manera de poder fumar tabac autèntic de l’Havana.

T’encarrego que diguis a l’Esperança que si encara es recorda d’un vell i fidel amic i si no vol que li digui, no ja lleona de Numídia, sinó tigressa d’Hircània, no deixi de contestar la meva darrera carta, que em sembla que ja li toca el torn.

 

A Mercè. A Màrius 27 XII 1937 (123, 124)

Publicat el per
Respon

123

Santa Creu de Nogueres, dilluns 27 desembre 1937

Estimada Mercè:

No et descriuré el nostre Nadal perquè no acabaria mai. Només et diré que l’alegria anava desbordada per tot el batalló, unit com una gran família entorn del comandant. Tenim la sort que és catòlic, com ho som, «encara que indignes», molts altres. En aquesta data que la cristiandat celebra la seva gran diada trobàvem a faltar més que mai un capellà castrense per completar la festa amb la missa del gall. Val a dir que el metge i el practicant, bons músics tots dos, ens havien preparat la sorpresa d’un cor de soldats que sota la seva direcció van cantar tot un repertori de cançons nadalenques catalanes entre l’eufòria general; ja pots pensar que la Nuri petita va fer rajar el tió —que era, ai las, un tros de cabiró tret de les cases enderrocades—; l’èxit sorprengué la mateixa empresa: anava rajant torrons, neules, caramels, rajoles de xocolata ¡de tot! Hi contribuïen, divertidíssims d’ensarronar la petita (¿per què ens fa tan feliços als grans això d’abusar de la innocència dels petits?), tots els elements de la «república de la pipa» i més que cap el capità Gordó. Ajuda a l’eufòria general el temps que ens fa, en veritat esplèndid.

———

124

Santa Creu de Nogueres, dimecres 29 desembre 1937

Estimat Màrius:

Ja abans de rebre la teva postal sabia els resultats del «premi Folguera» gràcies a un diari barceloní arribat casualment al front. Que deu poetes hagin passat davant teu a les votacions és cosa que algun dia —si és que aleshores encara algú es recorda del «premi Folguera»— farà partir de riure. Que et serveixi per desenganyar-te d’aquestes pallassades.

Et desitjo un any nou ple de felicitats.