A Màrius Torres, 2 VI 1937 (75)

75

Barcelona, dimecres 2 de juny de 1937

Estimat Màrius:

Per l’Esperança he sabut que aquestes darreres setmanes havies fet llit amb febre alta i he atribuït a això que no hagi rebut encara la carta teva que he esperat mentre era al front d’Aragó. En vaig arribar ahir al matí. Ara estic «expulsat» de la tristament famosa «columna Durruti» i a disposició del general en cap de l’Exèrcit de Catalunya (o de l’Est); confio que ben aviat podré servir en una unitat regular com vinc demanant des de començos de la guerra ¡ja fa més de deu mesos! Tot arriba en aquest món, si bé de vegades de la manera més inesperada; ja t’ho explicaré de viva veu quan pujarem amb la Nuri al sanatori. Mentrestant hauré tingut excel·lents ocasions de fer exercicis d’humilitat i de paciència, que sempre ens convenen. Tornant d’Aragó amb el cor que em dringava com un cascavell a causa de l’excedència que m’acabaven de concedir, vaig travessar altra vegada aquelles terres tan estimades, les teves, on també jo tinc records; de bona gana m’hauria deturat unes hores a Fraga, a Lleida, a Cervera o a Tàrrega. Només hi vaig passar de llarg; a Lleida, pel carrer de l’Acadèmia, el de Catalunya, la Banqueta, el pont, els Camps Elisis i aquell cementiri cantat pel benemèrit Morera i Galícia, per cert amb un final d’una desesperança que sorprèn en ell:

Si et deleix l’infinit, aquí hi és tot.

 

D’ençà del temps que jo hi vivia, fa uns deu anys, Lleida ha crescut i ha millorat; ara a la Banqueta hi ha brolladors, parterres, arbres i moltes coses que en el meu temps no existien. També m’hi ha cridat l’atenció la catalanització total dels rètols i cartells, anuncis, plaques i tota mena de públiques inscripcions o mostres de comerç; cosa que encara no s’ha aconseguit a la capital del Principat. El Segre i la Seu vella són, però, els mateixos de sempre, i Lleida, totalment catalanitzada, més «cap i casal de Catalunya per terra ferma» que mai.

Fraga m’havia semblat, hores abans, una Lleida en miniatura. Venint del desert dels Monegres ja s’anuncia de lluny amb l’olor espessa dels seus figuerals inacabables; el terme fragatí sorgeix de sobte com un oasi. Les ribes del Cinca, ombrejades pels xops, són plenes d’ocells que no paren de xerrotejar. Les cigonyes van i vénen del campanar al riu, on troben pesca abundosa. Arribant-hi des dels Monegres i procedent de la «columna Durruti», també jo hauria exclamat amb tota l’ànima: ¡o terra beneïda, poblada de lleialtat! ¿Per què el govern de Catalunya, en deu mesos que ja fa que els nostres ocupen aquell territori, no ha fet res per legalitzar-ne l’annexió? Els veïns de Fraga, Tamarit, Mequinensa i Vall-de-roures són tan catalans com els d’Olot o els de Figueres.

I vet aquí que torno a ser a Barcelona al cap de quinze dies d’haver-ne sortit. ¡Que canviada m’ha semblat! La revolució va madurant per la mateixa força de les coses, sense que cap geni polític hi influeixi ni poc ni gaire. L’aniversari de la guerra, que s’escaurà el 19 del mes vinent, ho trobarà tot de tota una altra manera; les hordes canibalesques que es van fer mestresses de la ciutat i del país i que en poc més de trenta dies van cometre una quantitat incalculable d’incendis, robatoris, assassinats i saqueigs, ara estan bandejades de la cosa pública. Tant de bo els nacionalistes i els socialistes, les dues grans forces de la nova Catalunya, s’associessin per alliberar-nos de les últimes restes que encara queden de l’anarquisme analfabètic i vesànic; són els dos únics partits combatius i disciplinats amb què comptem ara per encarar-nos a circumstàncies tan extraordinàries. La guerra es lliura en darrer terme entre renaixença i antirenaixença; i ara la renaixença catalana només pot confiar en els dos grans cor­rents d’idees del nostre segle, el nacionalisme i el socialisme. Potser s’acosten dies de benedicció per al nostre país desventurat; fa esgarrifar de pensar com un dirigent polític, si el tinguéssim, podria aprofitar el cataclisme per engrandir la nostra terra; enmig d’un huracà un navegant audaç pot fer avançar més que mai la seva nau. Prat de la Riba s’hagué d’acontentar amb un ventet somort que a penes inflava les veles ¿de què no seria capaç amb la ventada d’ara? Però els nostres actuals dirigents són d’una mediocritat que estaborneix. Sabent-me a Barcelona ens vingué a veure en Joaquim Xirau, que hi està ficat; ens explicà que corrien rumors que les potències estrangeres, veient que la «guerra d’Espanya» s’eternitzava i els fronts s’estabilitzaven, parlaven d’obligar-nos a pactar un armistici indefinit conservant cada bàndol el territori que actualment ocupa: Espanya continuaria existint en teoria però en la pràctica hi hauria dues Espanyes, la de llevant i la de ponent. Vaig exclamar que això seria una solució mag­nífica, en primer lloc per posar fi al carnatge repel·lent que és la guerra i en segon lloc perquè a l’Espanya de llevant podríem aspirar a una mena d’hegemonia com sigui que la gent de llengua catalana hi som majoritaris o almenys una bona meitat; podríem convenir —vaig afegir engrescant-me com si ja em trobés a la conferència de plenipotenciaris— una barata de territoris amb el general Franco: li donaríem Madrid amb la «bossa» que forma a l’Espanya central a canvi de Mallorca i Eivissa i del que ens falta d’Aragó amb Navarra; així els respectius territoris tindrien una forma més coherent i, mentre ells estarien contentíssims amb l’ocupació de Madrid, nosaltres, amb la de Mallorca, a més d’alliberar un país de llengua catalana de la dominació castellano-feixista, eliminaríem el perill de bombardeigs aeris i navals sobre Barcelona, i amb la de Navarra i del que ens manca d’Aragó establiríem per fi contacte amb els bascos.

Seria en una paraula, anava dient, la resurrecció de les dues Corones, la catalana-aragonesa i la basco-navarresa, ara fraternalment unides enfront d’un enemic comú.

A mesura que jo m’anava engrescant en Xirau s’alterava; per fi no pogué més i esclatà. ¡De poc que no s’esquinça les vestidures! La partició d’Espanya, em digué fora de si, seria una monstruositat; cometríem una covardia sense nom si acceptéssim «aquesta solució infame que ens volen imposar les potències estrangeres». Abans que consentir el trosseig d’Espanya, conclogué heroicament, ens hem de batre com lleons als fronts de guerra «fins a la dar­rera gota de la nostra sang». Li vaig fer remarcar, amb tota la delicadesa possible, que de nosaltres dos era jo qui, sense ser «un lleó», es batia al front o almenys, des dels començos de la guerra, intentava fer-ho, mentre ell no es movia de la reraguarda; em replicà, desconcertat, que degut a un accident d’automòbil, que sofrí l’estiu passat, anava ranco i que era per això «i únicament per això» que no se n’havia vingut als fronts amb la jovenalla. Vaig fer veure que m’ho creia i donant per bona l’excusa vaig girar full.

Com a principals novetats, sembla que el nou govern de Catalunya, un cop esbandida la FAI, es proposa de res­tablir l’ordre a les empreses que aquesta havia «col·lectivitzat». Es procura que se’n tornin a fer càrrec els mateixos empresaris; el mal és que molts d’ells qui sap on paren, després de tants mesos de desori en què els anava la pell, i als qui queden no els acaba de fer peça tornar-se’n a encarregar després de la gestió anarquista. Ha ­estat, segons diuen, un desastre que supera tot el que ja ens imaginàvem; se n’havien apoderat creient que els «amos» tenien amagada una moma inexhaurible i es van trobar amb la sorpresa que ben aviat ja no sabien amb què pagar la nòmina del personal: ¡els diners dels comptes corrents s’havien volatilitzat i l’empresa, dirigida pel comitè anarquista, era incapaç de guanyar-ne! Un anunci aparegut en els diaris resumia pintorescament la situació; deia exactament: «Empresa col·lectivitzada cerca soci capitalista».

Resulta que de moltes d’elles se n’havien constituït dirigents, no pas els tècnics ni tan sols els obrers qualificats, sinó els sense ofici, els manobres, forasters en majoria. ¿Podia haver-hi ja res de més manicomial que una revolució de manobres sud-espanyols? «Los más miserables e imbéciles de la nación» els anomenava no pas menys que un home tan d’esquerra com Castelar en un d’aquells discursassos que tanta forrolla feien a la seva època. Els obrers qualificats, tots ells catalans i enemics de la FAI, es veu que haurien volgut en general que els patrons continuessin en el seu lloc, si ja no com a tals almenys com a directors o tècnics; però els de la FAI els caçaven. ¿No és doncs indecent tirar-los ara en cara, com fan alguns, que s’amaguessin o emigressin? ¿Podem exigir d’un burgès que sigui al mateix temps un heroi i un màrtir? Ja fa prou duent el pòndol del negoci, que és el seu ofici; és així que serveix la societat quan el deixen tranquil. A mans dels «comitès» de la FAI la producció industrial catalana ­s’havia estimbat vertiginosament; tota la revolució que saben fer és matar la gallina dels ous d’or. Molts d’ells havien vingut fugint d’una terra sense patrons ni empreses, on es morien de gana per manca de jornals a guanyar, i un cop aquí exigien l’extermini dels patrons i no haurien parat fins a la destrucció de les empreses. Prop de deu mesos haurà durat la revolució failangista a càrrec de «los más miserables e imbéciles de la nación»; si n’arriba a durar deu més, haurien fet de Catalunya un país nord-africà com el seu ¿potser era això el que es proposaven?

Vindré a Puig d’Olena no sé si diumenge vinent o l’altre.

 

 

A Mercè Figueres, 10 V 1937 (67)

67

 

Barcelona, dilluns 10 de maig de 1937

Estimada Mercè:

T’escric de retorn de Puig d’Olena on he fet l’acostumada provisió d’optimisme. Però ¡quina cruel decepció ens vam endur veient en Màrius sense bigoti!

Sort de l’estona tan agradable que vam passar amb la Maria. La vostra catolicíssima directora té uns ulls musulmans com sant Agustí; ¿potser em diràs que sant Agustí no era musulmà? No importa; mereixia ser-ho. Li brillen tant i són tan expressius que sembla que, abans de dir-ho amb paraules, ja ho digui tot amb la mirada. El seu pas per la vida ha hagut d’alçar marees com el de la lluna; i, si no, que em pengin. Pel que fa a l’Esperança, que en un cert moment de les nostres eternes discussions sobre la guerra es va emmurriar, ¡jo no sabia encara la gràcia que pot tenir l’expressió d’una lleona de Numídia emmurriada!

O déus eterns, per tenir el do què donaria
de fer-la emmurriar trenta cops cada dia;
si la guerra ha servit per fer-me descobrir
que a Numídia hi havia una lleona així
¡beneït sigui Mart i la cruel Bel·lona,
que ja no vull més pau amb una tal lleona!

Entre tu, ella i la Maria ens ho vau fer passar tan bé que la Nuri i jo ens sentim més aconhortats de la mort d’aquell bigoti, segat per una dalla més cruel que la del temps i pel qual, com diuen les gasetilles necrològiques, «duran dol eternament les lletres catalanes».

 

 

A Mercè Figueres 8 V 1937 (66)

66

Barcelona, dissabte 8 de maig de 1937

 

Estimada Mercè:

En Màrius ja et deixarà veure la carta en què li explico el trist paper d’estaquirot que em va tocar en aquell sagnant galimatias. Li deia que, com una de les conseqüències de tot plegat, l’Exèrcit de Catalunya deixaria de ser autònom i s’integraria dins el dela República; el que no sospitava fa unes hores és el que acabo de saber ara: que fins el nom li traurien.

Ja no es dirà com fins ara Exèrcit de Catalunya sinó de l’Est. I en serà general en cap un vell militar castellà, el general Pozas; el qual, personalment i com a militar, em mereix tots els respectes.

I pensar que Catalunya tenia el seu general, el que tant hauríem necessitat; català i amb moltíssima més categoria que el vell Pozas. Domènec Batet, tarragoní, liberal i catalanista, era capità general de Catalunya (general en cap dela IV Divisió) el 1934 i hauria continuat en aquest càrrec sense l’escabellada aventura del 6 d’octubre; aleshores es refusà a sumar-se a l’alçament dels nostres demagogs, que no l’hi perdonaren; degueren creure haver assolit qui sap quina revenja quan fou traslladat de la nostra capitania general a la de Burgos. Allà es negaria altra vegada a rebel·lar-se contra el govern legítim de la República, ara comminat a fer-ho pels feixistes. Aquests el van afusellar. De quina manera tan estúpida ens havíem deixat perdre l’home que el 19 de juliol de 1936 hauria estat a l’alçada dels esdeveniments a Barcelona, el general lleial a tota prova que hauria plantat cara al mateix temps a la sublevació feixista i al desbordament anarquista en aquells primers moments, els decisius.

Tot plegat és tristíssim però ¿què hi podem fer? Esperem que un dia Catalunya es curarà del seu estúpid antimilitarisme, fruit com tants d’altres de la decadència, i tornarem a estimar els generals propis i a comprendre la necessitat dels exèrcits. Aleshores no ens caldrà recórrer als de fora quan es tracti de defensar-nos dels enemics de l’interior o de l’exterior.

Com prou haureu comprès tu i en Màrius, ara la meva situació militar (com la dels altres «companys tècnics») queda penjada en l’aire. Confio que el nou general farà possible, per fi, allò que tant he esperat al llarg de deu mesos de calvari: poder servir el nostre país des dels rengs d’una unitat regular. Serà la compensació del disgust que passo amb la desaparició de l’Exèrcit de Catalunya, que a penes si haurà estat més que una il·lusió i un nom; almenys el nom, de tota manera, l’hi haurien pogut deixar. Un pot combatre per Catalunya amb orgull (i encara que hagi de ser integrat dins l’Exèrcit de la República); però ¿combatre per l’Est? ¿Què té més l’Est que l’Oest o el Nord que el Sud? Combatre en nom d’un punt cardinal és una idea que encara no se m’havia acudit mai; quantes il·lusions s’hauran anat esfumant al llarg d’aquests deu mesos infernals.

De moment, no tenint altra ocupació, me n’he vingut a l’oficina; és des de l’oficina que t’escric. L’Esperança duu un vestit clar que és tot un poema de primavera;la Rosalina, a qui el matrimoni no ha curat de la seva ingenuïtat, no s’ha pogut estar de dur-me al tocador de les noies per ensenyar-me d’amagat dels nois el joc de te que li heu regalat tu i l’Esperança com a present de bodes.

A casa tot va bé, fora que la nena té la tos ferina; una malaltia ben amoïnosa, pobres criatures.

Demà la Nuri i jo pujarem a Puig d’Olena.