Arxiu d'etiquetes: Esquerra Republicana

A Mercè Figueres, 10 I 1937 (38)

Publicat el per
1

38

Barcelona, diumenge 10 de gener de 1937

Estimada Mercè:

A la meva esquerra la Nuri petita fa un gran terrabastall amb els objectes més heterogenis, timbals, balances, pots, nines; tot el pis és ple de coses seves en espantosa confusió i és que amunt i avall del pis corre un nou personatge, admès de poc dins la família. El seu nom s’escriu Puccinolla i es pronuncia Putxinol·la, ja que, segons sembla, és italià; és la Nuri petita qui l’ha batejat així (i jo qui ha decidit que calia escriure-ho a la italiana perquè trobo que fa més bonic). Els Reis, per conducte de l’Usall, ens el van dur; res no podia fer tanta il·lusió a la petita. En el primer moment no ens vam recordar de preguntar-li pels seus avantpassats però per l’aire decidit amb què es posà a rosegar un os vam conèixer tot seguit que era d’alta prosàpia. La nena ha intentat ensenyar-li de dibuixar; no sembla, amb tot, tenir vocació artística. En vista del fracàs ha donat corda a un pingüí i l’ha posat davant dels morrets negres i humits del personatge; aquest ha fugit esporuguit. Llavors jo he provat amb una botella de Porto i també ha fugit. Sembla, doncs, experimentalment demostrat que no li interessen ni les belles arts ni la caça del pingüí ni el mam.

Els Reis també es van recordar de mi, cosa que et provarà que, contra el que tu i en Màrius afirmeu sempre, sóc un bon minyó. Em van dur un Tratado del ataque de las plazas imprès el 1777 amb divuit làmines precioses a l’acer; ja me l’he empassat de cap a peus i estic en disposició de fer un paper lluïdíssim com a alferes d’infanteria en els exèrcits del rei Carles III, que Déu guardi.

I ja que parlem d’infanteria, precisament ens han sortejat: dels alferes aprovats per l’Escola de Guerra, la meitat va a Aragó, l’altra meitat es queda de guarnició a Catalunya. A mi m’ha tocat el 2n regiment d’infanteria de la 1a divisió —així ho porta el decret del conseller de Defensa del govern de la Generalitat aparegut al Diari Oficial d’abans-d’ahir—, que té la seva caserna a Barcelona i justament darrera el parc de la Ciutadella, la mateixa caserna d’aquell regiment del qual jo era reservista, ves quina casualitat. És, si no m’erro, un d’aquells regiments que es volen crear de cap i de nou a base de soldats procedents de lleves i d’oficials diplomats de l’Escola de Guerra a fi d’implantar-hi ja de bon principi la disciplina militar. La idea no em sembla pas desencertada ja que «és quan els enfornen que els pans es fan geperuts»; llàstima gran que aquests regiments ja existien el 19 de juliol i el govern tingué l’inconcebible acudit de dissoldre’ls. Hem perdut miserablement prop de set mesos; hi hem guanyat, això sí, que ara tenim Exèrcit propi, l’Exèrcit de Catalunya.

En Cruells va destinat a Figueres, a un altre d’aquests regiments de nova formació. Aquesta tarda vindrà a berenar amb nosaltres per despedir-se; se n’anirà amb l’exprés de demà. I dic que vindrà a «berenar» i no a «prendre el te» perquè no hi ha hagut manera de reconciliar-lo amb aquesta beguda tan inofensiva, la pobra, que té la virtut d’exasperar-lo.

Els camarades destinats al front d’Aragó sembla que ho són a aquelles «columnes», com és ara les de l’Esquer­ra, les nacionalistes i les socialistes-comunistes (vull dir les del Partit Socialista Unificat), que estan ben disposades a convertir-se en «divisions» i a militaritzar-se de cap a peus, com així mateix a canviar el nom de «Milícies» pel d’Exèrcit. Queden, segons sembla, refractàries a aquests canvis les anarquistes.

Tot això és el que es diu i que podria ser que no fos exactament la veritat o almenys «tota la veritat i res més que la veritat»; tal com ho he sentit a dir t’ho explico.

La Nuri gran està tan contenta que no s’hi veu de cap ull perquè a mi m’han destinat de moment a Barcelona. A mi el que més m’omple d’alegria és que tinguem, per fi, un Exèrcit de Catalunya amb divisions, brigades, regiments, batallons i companyies en comptes d’aquell maremàgnum de les Milícies amb les seves «columnes» i les seves «centúries» i les seves «decúries» —que, com ens feia remarcar una vegada un professor de l’Escola de Guerra, són noms precisament de tradició romano-feixista.

Estic content, també, perquè de moment em quedo amb les Nuris de casa, la gran i la petita; però sé molt bé que a qualsevol moment puc rebre l’ordre de deixar Barcelona per anar-me’n qui sap a on. M’enviïn on m’enviïn, només em pertoca de complir la meva obligació.

He hagut d’interrompre la carta perquè han arribat l’Usall i en Cruells. Hem passat la tarda junts; ara se n’acaben d’anar. Per ells he sabut que un dels vuit oficials de la nostra promoció destinats al regiment que s’està formant a Girona s’ha indisciplinat, s’ha negat a anar a Girona dient que volia anar al front i, no content amb això, en comptes dels galons d’alferes s’ha posat els de tinent. El tinent coronel Fonts l’ha reptat i ell ha replicat que ­se’ls havia guanyats «a la campanya de Mallorca». Hi ha alguna cosa de simpàtic en la criaturada d’aquest xicot, que per cert és d’Estat Català, però també molt d’amor propi malaltís i sobretot un fons d’indisciplina que no es pot aprovar de cap manera; però el que trobo de més reprovable en la seva insubordinació és que no vulgui anar a Girona ¡una ciutat on solen néixer unes noies de pèl de panotxa que fan unes faltes d’ortografia més delicioses que tot el pebre del món!

Fora d’aquest cas i d’algun altre de semblant, tothom s’ha aconformat amb la seva sort, que és el que ha de fer tota persona mediocrement militaritzada; aquests casos d’indisciplina són encara fruit de l’ambient de les Milícies Antifeixistes, que eren, com tots sabem, una olla.

I ja que ha vingut a tomb la campanya de Mallorca, per aquest xicot i d’altres voluntaris sabem que el ministre de Defensa del govern de Madrid els va deixar conscientment a l’estacada prohibint a cap vaixell de l’esquadra republicana que els municionés. Ells ja havien fet el més difícil, que era desembarcar; però es van trobar amb les municions tallades. Diu que havien d’alimentar-se exclusivament de figues, que encara verdejaven, cosa que causà una disenteria general. L’únic vaixell que els volgué enviar el govern madrileny duia l’ordre de recollir-los i tornar-los a la Península. La cosa resultava incomprensible fins que s’ha sabut que el ministre, l’Indalecio Prieto, hauria dit: «No me da la gana de que los catalanes resuciten la Corona de Aragón». No deixa de ser curiós que els castellans —no altra cosa és l’Indalecio Prieto per bé que nascut al País Basc— ens atribueixin aquesta intenció, que en efecte és la que hauríem de dur (per això ens l’atribueixen) però que és tan lluny del magí de les nul·litats que ens governen.

Hi ha encara un detall que fa més vergonyós l’abandó de Mallorca a la seva trista sort de terra catalana ocupada pels feixistes espanyols: l’illa d’Eivissa —amb la de Formentera— s’havia declarat, espontàniament, part integrant del territori de la Generalitat de Catalunya. Com que la de Menorca no ha deixat de ser republicana en cap moment, amb l’ocupació de Mallorca totes les terres on es parla la nostra llengua (inclòs l’Aragó oriental) quedaven de la mateixa banda, la nostra, i es repetia doncs el cas de la guerra de Successió; la nova guerra ens trobava altra vegada units com aleshores. Evacuada Mallorca, les illes d’Eivissa i Formentera han caigut fatalment sota el poder dels feixistes enviats des d’allí ¿no és una vergonya sense nom, després que per voluntat pròpia s’havien incorporat a Catalunya, que les hàgim abandonades tan covardament? Hauria calgut, és clar, una marina catalana de guerra capaç d’assegurar els enllaços; la republicana actua com si fos enemiga nostra o poc se’n falta.

Pel que fa a l’Usall, resulta que a ell i als altres que no han obtingut el grau d’alferes els fan seguir ara a l’Escola de Guerra un curs complementari de comptabilitat —esgarrifa’t— perquè resulta que el brigada és el comptable de la companyia; cosa que no sabíem i que ara hem après. L’Usall i en Rútia (els dos principals «especialistes en retirades estratègiques») han sol·licitat al conseller de Defensa de la Generalitat que els enviï com a sergents a qualsevol front perquè consideren vexant que se’ls obligui a empollar tot allò del «deu» i «l’haver». «Si haguéssim tingut vocació d’adroguers» exclamen, «no ens hauríem apuntat mai de la vida a l’Escola de Guerra.» Els van gastar una broma ben pesada suspenent-los.

 

 

A Màrius Torres, 5 I 1937 (37)

Publicat el per
Respon

37

Barcelona, 5 de gener de 1937

Estimat amic Màrius Torres:

T’agraeixo molt tot això que em desitges amb motiu de l’any nou. ¡Un Gran Caramany! ¿Com has endevinat que, en efecte, era precisament allò que més m’agradaria d’arribar a ser?

Te les emprens contra els professors de gramàtica catalana i em temo que amb tota la raó del món, almenys pel que respecta a alguns d’ells. Alguns dels meus col·legues de l’oficina d’ensenyament de català (encara m’hi deixo caure una estoneta cada dia tot esperant que em donin «destí» a l’Exèrcit de Catalunya) són realment adorables. No han llegit Bernat Metge ni Ausiàs March ni Ramon Llull; el seu clàssic és el senyor Jordana, a qui tenen per un mestre de l’estil. No arriben a concebre com és que Bernat Metge no escrivia amb l’ortografia oficial de l’Institut ni que Ramon Llull usés paraules que no es troben al diccionari de Pompeu Fabra. Si tu els diguessis: «Ramon Llull usava aquesta construcció» et replicarien: «El senyor Jordana l’evita sempre» i es pensarien haver-te deixat tapat. Són tan seràfics que, com altres amb un lliri, van sempre amb el fabra a la mà.

Em reafirmo en la meva atribució de les cireres i del gessamí a la Mercè i sàpigues que jo acostumo a apassionar-me per aquestes coses:

Car les bones cireres tenen un no-sé-què
d’ingenu i sorprenent com els nens; i en essència,
com tot el que és ungit de frescor i d’innocència,
per comprendre-les cal, jo no sé, cal haver

tastat de l’arbre antic l’amargosa ciència
de la Vida i del Bé i el Mal; i cal l’alè
de l’aura per commoure-les al capaltard serè.
Tal és de les cireres l’esplèndida existència.

¡I l’arbre que ens les dóna és un arbre tan bell!
Si de la seva fusta en fas corbades dogues
sap impregnar-se tota de generós vi vell

i quan el vent és fred i les fulles són grogues
brinda a la llar dels avis amb quieta unció
el tresor amagat de la seva escalfor.

I ara et diré el que penso i tot el que m’espleta
dels gessamins tan fins, cosins dels querubins.
Ells omplen de perfum els oblidats jardins
més que la rosa, tan seriosa i tan dreta.

Quan ve l’abril, tan bells són sempre els seus destins,
i torna al niu pairal l’errabunda oreneta,
són vora un mur antic, com vora un vell asceta,
un glop de neu per fora, un glop de mel per dins.

Jo estimo els gessamins d’ençà que els meus camins
tornen a ser bucòlics com els d’una noieta.
Us estimo perquè sou humils i divins,

no teniu res de pèrfids ni res de clandestins
i jo us lliuro el meu cor si el voleu, gessamins,
una mica beneit i una mica poeta.

En aquest moment arriba la Nuri del seu viatge. Sembla una tempestat. ¡Oh oh oh! Tot va d’aquí d’allà. El pis, que en quatre dies de no ser-hi ja semblava l’antre de l’home del sac (copes de brandy per aquí, botelles de rom per allà, papers en desordre, cendrers plens, llibres per terra), ja torna a estar regit per una mà de ferro. ¡Fins sap en quin lloc exacte cal desar els mitjons! Ara, quan vindrà l’Usall, ja no podrem posar els peus sobre la taula, ni renegar, ni explicar històries verdes; s’ha acabat la llibertat.

Liberté, liberté chérie!

M’ha dut de Madrid tres quadrets amb reproduccions, l’un de la Verge i el Nen amb sant Joan, l’altre de la Crucifixió, l’altre de Jesús caient sota el pes de la creu. Diu que en una edició mallorquina dels Evangelis, feta en el segle xviii, es pot llegir: «Jesús cau de morros per tercera vegada». Jo no l’he vista mai però m’ho han assegurat persones que em mereixen tot el crèdit. També m’ha portat cinc llibrets minúsculs, relligats qui en xagrí i qui en marroquí; l’un conté la Imitació de Crist o sigui el Kempis, els altres també són llibres de devoció. D’aquesta manera queda acrescuda en forma notable la quantitat de quadros i llibres religiosos que tenim a casa; això ve d’un escorcoll que ens van fer uns failangistes dies passats, poc abans d’anar-se’n la Nuri cap a la Villa y Corte. Els compañeros (ja que en efecte eren murcians) van arrufar el nas davant una reproducció d’una Verge amb el Nen, del Francia, que presideix el nostre estudi; tampoc no van merèixer la seva aprovació alguns volums de la nostra migrada biblioteca. A la Nuri se li acudí de dir-los que era molt més anarquista que no pas ells i que, com que n’era tant, «sempre feia el que li dava la gana sense donar-ne comptes a ningú». L’argument, per increïble que sembli, els va fer efecte; se’n van anar sense prendre’ns res i fins i tot excusant-se de la molèstia ocasionada.

Porta excel·lents notícies de Madrid i de València. La situació a la capital de la República ha millorat força; hi ha ordre, els rebels només hi ocupen algun edifici extrem. La població té pa, arròs, mantega i fruita en abundància. Al vespre, com que està prohibit d’encendre cap llum, els carrers es veuen plens de parelles d’enamorats. Durant els dies que elles hi han estat no hi ha hagut bombardeigs; només se sentien les peces de gran calibre dels republicans. Els soldats catalans tenen un humor magnífic; les van rebre a les trinxeres amb explosions, no de pólvora ni de trilita, sinó d’alegria:

—¡Tres mesos que no vèiem cap dona!

A cada trinxera les obligaven a quedar-se una estona per compartir amb ells els torrons i el xampany que els duien.

València li ha fet una enorme il·lusió. A cada edifici oficial, al costat de la bandera republicana, oneja la «se­nyera» de les quatre barres. Bé, si intentava explicar-te el devessall de coses que m’ha dit hauria d’omplir moltes pàgines i ja saps que sóc un home eixut i silenciós.

Sembla que un d’aquests dies l’Usall i jo firmarem la sol·licitud d’alta a Estat Català però si et digués que no ho faré, si és que ho faig, amb gaire entusiasme… Estic força d’acord amb els punts de vista que m’exposes a la teva carta; jo no tinc tampoc idees polítiques de cap mena, l’únic que em pot moure és l’interès de Catalunya. Tant me fa les dretes com les esquerres, els burgesos com els proletaris i fins i tot, políticament, els cristians com els marxistes. Em sento, a ben segur, molt més cristià que no pas marxista, però ja m’entens: simpatitzo amb tots aquells que desitgen sincerament el bé de la nostra terra i en conseqüència em sento més prop d’un marxista català que no pas d’un cristià anticatalà (i viceversa). Demano a Déu que no posi mai en el camí del meu deure haver de fer armes contra compatriotes, per més que s’hagin pogut passar a l’altra banda; si als meus ulls la lluita present no fos més que una guerra civil, desertaria. No em deturaria fins a París, on d’una o altra manera ja em guanyaria la vida. Et queixes que una malaltia importuna et tingui fora de combat; no et sàpiga gaire greu; tot és tan confús, hi ha tantes coses estranyes barrejades amb els nostres ideals, tantes banderes exòtiques al costat de l’única que té sentit als nostres ulls. L’únic que podem fer és seguir disciplinadament la bandera catalana allà on onegi, tot aclucant-los a tota la resta. El panorama de la nostra reraguarda és delirant i és vergonyós; els bascos, segons s’ha anat sabent, tot mantenint una resistència heroica i qui sap si desesperada contra un enemic molt superior, han sabut assegurar en tot moment l’ordre en el seu territori. L’Exèrcit basc té fins i tot capellans castrenses. Si els homes del Partit Nacionalista basc ho han aconseguit ¿és que no ho haurien pogut fer els de l’Esquerra Republicana de Catalunya? En els primers moments, tot Catalunya estava contra la militarada; com que la majoria de regiments no s’havien sublevat i el govern autònom tenia a les seves ordres directes els cossos d’ordre públic inclosa la guàrdia civil, hauria estat ben factible establir contacte amb els bascos a través d’Osca i Navarra; el desbordament anàrquic ho havia d’esguerrar tot. Ara els bascos han de recular pam a pam sense que els puguem ser de cap ajut; mentrestant hi ha diverses columnes catalanes defensant Madrid, que potser hauria estat millor abandonar als facciosos. No sóc pas jo que ho dic; és un dels nostres professors de l’Escola de Guerra —un dels més prestigiosos— que no és pas català sinó castellà però sap mirar-se les coses fredament, com a militar: el front de Madrid, ens deia, fa una bossa en territori facciós relligada a la resta del republicà per un estretíssim cordó umbilical, sempre amenaçat d’estrangulació; mantenir oberta aquesta comunicació costa rius de sang; cobrir els moltíssims quilòmetres del contorn de la bossa immobilitza milers de combatents. I tot aquest esforç ¿per què? Per carregar la República amb el deure, esclafador en aquests moments, de mantenir un milió de boques militarment i econòmicament inútils, essent així que la indústria que permet sostenir la guerra és a Catalunya i al País Basc. Diuen, afegia el nostre professor, que això es fa perquè si caigués Madrid en mans dels facciosos les potències estrangeres deixarien de reconèixer el govern de la República i establirien relacions amb la Junta de Burgos; però jo els asseguro, afirmava, que si mai, Déu no ho vulgui, caigués Barcelona, la guerra quedaria virtualment acabada a favor de Franco per més que no hagués caigut Madrid. La seguretat de Barcelona, veritable centre neuràlgic de la resistència republicana, requeria d’una banda l’enllaç amb els bascos, d’una altra la presa de Mallorca; és des de Mallorca, no pas des de Madrid, que l’enemic, bombardejant Barcelona, podria inutilitzar el seu port i la seva indústria.

Tot això ens deia el nostre professor i em torna ara a la memòria en ocasió del viatge de la Nuri a Madrid per dur torrons i xampany a aquests combatents catalans que hauria estat molt millor enviar a socórrer els bascos o a ocupar Mallorca; què hi farem.

Nosaltres —jo i els meus companys de l’Escola de Guerra— ens trobem ara com ara en una situació ben estranya: ja som alferes de l’Exèrcit de Catalunya, els nostres nomenaments han sortit al Diari Oficial, però van passant els dies i encara no sabem qui són els soldats que hem de manar ni els superiors a qui hem d’obeir. Se’ns diu, no pas oficialment sinó com un rumor que corre «sotto voce», que el govern de la Generalitat vol cridar una lleva (ja seria hora) i amb ella i amb nosaltres formar uns regiments de cap i de nou, animats ja des de la seva creació per l’esperit de disciplina militar i d’obediència al govern català legalment constituït. Això seria, en efecte, força millor que no pas enviar-nos, dispersats, a les «columnes» de voluntaris que cada una enarbora com a bandera la d’un partit diferent —tots renyits a mort— i on sembla que la disciplina militar serà molt difícil d’establir; però és una altra pèrdua de temps quan tant n’hem perdut ja —i quan tan fàcil hauria estat fer-ho des de bon principi a base dels regiments no sublevats que tan estúpidament el govern va dissoldre. Fa esgarrifar com hem anat passant setmanes i mesos en bestieses mentre l’enemic es feia fort i avançava.

Tornant a la teva carta ¡no s’hi val que se te’m rifis a propòsit dels ulls de l’Anna Badia! Hi ha coses que només es poden discutir en vers i és el que faig:

En els ulls d’una dona s’han trobat molt sovint
veritats més profundes que les de Zarathustra.
Convencen més que els ardus discursos de Lenín
i fins que les Estances del nostre Riba il·lustre.

Amadís, Llancelot, Tirant i Curial
per l’esguard d’una dona errant de nit i dia
van ser l’espill de l’orde de la Cavalleria.
Perquè el braç és robust quan el cor és lleial.

Van merèixer el dictat de forts, justos i estrenus.
Collien els llorers dels hòrrids camps de Mart
per guarnir-ne els altars de l’almíssima Venus.

¡I tot per un esguard i res més que un esguard!
Perquè tant si la bossa sona com si no sona
¿què hi ha com naufragar en els ulls d’una dona?

 

A Mercè Figueres, 18 X 1936 (19)

Publicat el per
1

19

Barcelona, 18 d’octubre de 1936

Estimada amiga:

Em demaneu com veig la situació actual i no sabria pas què dir-vos; quan recordo el que deia o escrivia en els primers moments del cataclisme em cou de pensar com m’equivocava. Ja sabeu que la política no m’agrada; passat l’inevitable xarampió comunista, no he volgut ser mai més de cap partit. No m’agrada llegir diaris, a casa no tenim ràdio, no freqüento els cafès, no discuteixo amb ningú fora de la meva dona. Que em pengin si entenc ni borrall del que ha passat a Catalunya en aquests tres mesos —demà els farà—; en els primers moments se’ns va dir que els nostres governants eren molt hàbils, ui, es perdien de vista; que mentre organitzaven la guerra contra l’enemic exterior, a l’interior capejaven habilíssimament la revolta dels baixos fons amb aquella maniobra tan fina de deixar dir als anarquistes que havien estat ells «els herois del 19 de juliol». D’aquesta manera, afalagant-los, se’ls farien seus i tot rutllaria; i jo m’ho vaig creure perquè sóc molt ingenu però han passat tres mesos llargs i els anarquistes continuen fent-ne de les seves a la reraguarda i l’enemic, naturalment, avançant al front. Jo no veig que el govern autònom s’hagi «fet seus» els anarquistes; el que veig en canvi és que per «fer-se seus» uns elements que no representen res a Catalunya ja que no tenen ni un diputat al nostre parlament s’ha posat en contra la meitat del país; aquella meitat que votava per la Lliga, que és liberal, democràtica, parlamentària i catalanista, coses cap de les quatre que els anarquistes no són ni han estat mai. La meitat del país ha quedat reduïda al silenci, la meitat de la premsa catalana ha desaparegut; i als de l’altra meitat, als qui a desgrat de tot seguim fidels al govern autònom, ens fa l’efecte que tot plegat s’assembla prodigiosament al feixisme que tant diuen que hem de combatre. ¿Què en traiem d’haver vençut els bàrbars si ens deixem vèncer per la barbàrie?

Em sento a moments tan abatut, tan esgarriat. He perdut la confiança en els homes que ens governen; no senten la responsabilitat que recau damunt seu, com si no els digués res el passat ni el futur de la pobra Catalunya que els ha confiat el pòndol del govern. No sé veure en molts d’ells més que uns xarlatans i uns culs-de-cafè, eterns conspiradors que des del poder continuen vociferant com des de l’oposició, energúmens plens de manies demencials —contra la Lliga, contra el clero, contra els militars, contra tothom—; sobretot contra els seus propis compatriotes —massa burgesos segons ells— mentre en canvi es deixen entabanar a cada pas per qualsevol xarlatà vingut de fora. ¿No van presentar una vegada en candidatura l’aviador Ramon Franco, perquè era de la «Extrema Izquierda Federal», oposant-lo a Pompeu Fabra, que presentàveu els d’Acció Catalana? A les primeres canonades de la guerra civil, l’aviador Ramon Franco ha volat a posar-se a les ordres del seu germà amb tots els altres «jabalíes» de la «Extrema Izquierda Federal». Naturalment.

Sembla com si es pensessin que ja han trobat el remei de tots els mals del món declamant des d’una tribuna tot clavant-se patacades a la post del pit: «Nosaltres, els homes de l’Esquerrrrra Rrrrrepublicana de Cataluuuunya…» Es veu que la sola paraula «esquerra», sobretot si es pronuncia «esquerrrra», ja ho cura tot. Et parlen patèticament dels «humils» com si només fossin ells que desitgessin endolcir-los la vida; jo no sé de cap partit que els les vulgui fer passar deliberadament ben negres o en tot cas de cap que ho digui però els de l’Esquerrrra Rrrrepublicana de Cataluuuunya donen per cosa provada que els de la Lliga no tenen res més al cap.

Aquesta gent ens ha fet i ens fa passar unes vergonyes tan grans que dubto que els ho pugui perdonar mai. Han deixat desfer la guàrdia civil, que en virtut de l’Estatut estava a les ordres del govern autònom, han dissolt l’exèrcit republicà sense crear-ne un de català que el substituís i la conseqüència és que unes hordes de bandits s’han llançat, no pas contra l’enemic, sinó contra la gent indefensa del propi país. ¡Quins tres mesos de vergonya!

Em pregunteu si no tinc por i us diré que sí, que en tinc molta; tinc molta por que no sortim de tot plegat deshonrats per sempre. Però tinc fe, en tinc a desgrat de tot i és aquesta fe el que m’aguanta. Crec en això que estem intentant de fer, un exèrcit català que lluiti al front sense girar els ulls endarrera; la reraguarda és Sodoma i Gomorra ¡si mirem endarrera ens convertirem en estàtues de sal! Tinc fe que si guanyem la guerra el futur serà nostre; i quan dic «nostre» vull dir de tots els catalans, fins d’aquells de poca fe, tan dignes de pietat, que han deixat de creure en Catalunya ¡tot seguit hi tornarien a creure! Una d’aquestes ensopidíssimes nits que m’hi toca estar llegia al cos de guàrdia una biografia que hi corre i em cridà l’atenció una anècdota: durant la revolució francesa la turba havia assaltat les Tuileries i obligat el rei a sortir al balcó cofat amb una gorra frígia i amb un got de vi a la mà. Un oficial jove i pobre s’ho mirava confós entre la multitud i comentà amb els seus camarades que de bona gana escombraria a canonades aquella xurma «però fent servir de bala el cap del rei». Per matar el temps em vaig entretenir posant-ho en vers ajudat per un company, l’Enric Usall, amb qui ens avenim molt i de qui us parlaré segurament altres vegades:

En aquella ciutat de vici i de traüt
que els pares jesuïtes comparen a Gomorra
fa alguns anys hi hagué un cert motí. La multitud
—plena de teories tant com de turpitud—
obligà el rei que s’exhibís, amb una gorra

frígia i bevent-se un got lamentable de vi,
al balcó de palau i davant tot el poble.
I diu que es va sentir entre la xurma innoble
un jove oficial murmurar: —¡Quin cretí!

Amb només un canó que vomités metralla
jo hauria dispersat tota aquesta canalla
però amb el cap del rei per bala del canó.—

Era un noi desnerit, duia un mal uniforme
i es deia un nom absurd, provincià i enorme,
un nom que els feia riure a tots: Napoleó.

Remarcareu que només traient aquell vers que diu «plena de teories tant com de turpitud» això seria un sonet; però l’Enric Usall assegura que no s’ha de treure «per més que com a vers, i modèstia a part, és un esguerro». No és pas que cap dels dos es pensi ser un Napoleó, naturalment; a la nostra edat Napoleó ja estava tip de guanyar batalles. És que ens fem la il·lusió que algun en sorgirà a Catalunya, ara que les circumstàncies li serien tan propícies, i ens durà de victòria en victòria.

Pel que fa a la qüestió que em plantegeu a la vostra carta sobre «si l’amor és sofriment», potser no és una qüestió de gaire actualitat o almenys no ho sembla; el més curiós és que els qui més hi podrien dir la seva serien els sants i els llibertins, exactament els uns i els altres i jo, pobre de mi, no sóc dels altres ni dels uns. He sentit a dir a algunes persones, com és ara la meva sogra, que amor és sacrifici. Si us haig de ser franc, no me’n crec res. No és estimar que fa sofrir, sinó sofrir que fa estimar. Si estimant sofrim és que encara no en sabem; estimar costa molt d’aprendre. Però si sofrint no estimem, perdem el temps de la manera més lamentable. Em sembla que em fóra impossible d’estimar una persona que no hagués sofert mai; i viceversa, que fóra incapaç d’estimar si no hagués sofert al meu torn. Hi ha, doncs, una misteriosa relació entre amor i sofriment però l’amor és la felicitat; un amor perfecte seria la felicitat perfecta a desgrat de tots els sofriments. Hi ha un gran llibre d’amor i és l’evangeli; Jesús perdona la Samaritana, l’adúltera, Maria Magdalena. Arriba a fer la sensació que tenia una flaca per dones així. Fixeu-vos amb tot que no diu pas, com tanta gent ho té entès i ho va repetint: «molt se li perdona perquè molt ha estimat», sinó al revés: «Molt estima perquè molt se li perdona» —que equival, si ho penseu, a «molt estima perquè molt ha sofert i expiat».

Tot llegint l’Evangeli, sospito que el pecat més difícil de perdonar deu ser la recança de no haver pecat i ben cert que aquesta recança no la sentien pas aquelles santes pecadores; després de fer el boig es té invariablement una gran set d’innocència. Com podeu veure, no comparteixo l’opinió del vostre amic Torres que «amor és sofriment» però digueu-li que no estic tampoc d’acord que la seva elegia sigui «una explosió d’egoisme». A menys que no considerem «explosió d’egoisme» tota la poesia lírica, ja que tota ella és «jo»: d’on vinc, on vaig, què sóc, què sento. En darrer terme un egoista s’estima a si mateix; hi ha una desgràcia molt més gran i és el desamor absolut. Això deu ser l’infern: en comptes d’estimar els altres com a si mateix (i fixeu-vos com el manament diví implica i legitima l’egoisme), avorrir-se a si mateix com als altres.

¿Sabeu que a l’Escola de Guerra he après de fer arrels quadrades? ¡Ni jo mateix me’n sé avenir! Durant el batxillerat no me n’havia sortit mai.