Arxiu d'etiquetes: Estat Català

A Mercè Figueres, 10 I 1937 (38)

Publicat el per
1

38

Barcelona, diumenge 10 de gener de 1937

Estimada Mercè:

A la meva esquerra la Nuri petita fa un gran terrabastall amb els objectes més heterogenis, timbals, balances, pots, nines; tot el pis és ple de coses seves en espantosa confusió i és que amunt i avall del pis corre un nou personatge, admès de poc dins la família. El seu nom s’escriu Puccinolla i es pronuncia Putxinol·la, ja que, segons sembla, és italià; és la Nuri petita qui l’ha batejat així (i jo qui ha decidit que calia escriure-ho a la italiana perquè trobo que fa més bonic). Els Reis, per conducte de l’Usall, ens el van dur; res no podia fer tanta il·lusió a la petita. En el primer moment no ens vam recordar de preguntar-li pels seus avantpassats però per l’aire decidit amb què es posà a rosegar un os vam conèixer tot seguit que era d’alta prosàpia. La nena ha intentat ensenyar-li de dibuixar; no sembla, amb tot, tenir vocació artística. En vista del fracàs ha donat corda a un pingüí i l’ha posat davant dels morrets negres i humits del personatge; aquest ha fugit esporuguit. Llavors jo he provat amb una botella de Porto i també ha fugit. Sembla, doncs, experimentalment demostrat que no li interessen ni les belles arts ni la caça del pingüí ni el mam.

Els Reis també es van recordar de mi, cosa que et provarà que, contra el que tu i en Màrius afirmeu sempre, sóc un bon minyó. Em van dur un Tratado del ataque de las plazas imprès el 1777 amb divuit làmines precioses a l’acer; ja me l’he empassat de cap a peus i estic en disposició de fer un paper lluïdíssim com a alferes d’infanteria en els exèrcits del rei Carles III, que Déu guardi.

I ja que parlem d’infanteria, precisament ens han sortejat: dels alferes aprovats per l’Escola de Guerra, la meitat va a Aragó, l’altra meitat es queda de guarnició a Catalunya. A mi m’ha tocat el 2n regiment d’infanteria de la 1a divisió —així ho porta el decret del conseller de Defensa del govern de la Generalitat aparegut al Diari Oficial d’abans-d’ahir—, que té la seva caserna a Barcelona i justament darrera el parc de la Ciutadella, la mateixa caserna d’aquell regiment del qual jo era reservista, ves quina casualitat. És, si no m’erro, un d’aquells regiments que es volen crear de cap i de nou a base de soldats procedents de lleves i d’oficials diplomats de l’Escola de Guerra a fi d’implantar-hi ja de bon principi la disciplina militar. La idea no em sembla pas desencertada ja que «és quan els enfornen que els pans es fan geperuts»; llàstima gran que aquests regiments ja existien el 19 de juliol i el govern tingué l’inconcebible acudit de dissoldre’ls. Hem perdut miserablement prop de set mesos; hi hem guanyat, això sí, que ara tenim Exèrcit propi, l’Exèrcit de Catalunya.

En Cruells va destinat a Figueres, a un altre d’aquests regiments de nova formació. Aquesta tarda vindrà a berenar amb nosaltres per despedir-se; se n’anirà amb l’exprés de demà. I dic que vindrà a «berenar» i no a «prendre el te» perquè no hi ha hagut manera de reconciliar-lo amb aquesta beguda tan inofensiva, la pobra, que té la virtut d’exasperar-lo.

Els camarades destinats al front d’Aragó sembla que ho són a aquelles «columnes», com és ara les de l’Esquer­ra, les nacionalistes i les socialistes-comunistes (vull dir les del Partit Socialista Unificat), que estan ben disposades a convertir-se en «divisions» i a militaritzar-se de cap a peus, com així mateix a canviar el nom de «Milícies» pel d’Exèrcit. Queden, segons sembla, refractàries a aquests canvis les anarquistes.

Tot això és el que es diu i que podria ser que no fos exactament la veritat o almenys «tota la veritat i res més que la veritat»; tal com ho he sentit a dir t’ho explico.

La Nuri gran està tan contenta que no s’hi veu de cap ull perquè a mi m’han destinat de moment a Barcelona. A mi el que més m’omple d’alegria és que tinguem, per fi, un Exèrcit de Catalunya amb divisions, brigades, regiments, batallons i companyies en comptes d’aquell maremàgnum de les Milícies amb les seves «columnes» i les seves «centúries» i les seves «decúries» —que, com ens feia remarcar una vegada un professor de l’Escola de Guerra, són noms precisament de tradició romano-feixista.

Estic content, també, perquè de moment em quedo amb les Nuris de casa, la gran i la petita; però sé molt bé que a qualsevol moment puc rebre l’ordre de deixar Barcelona per anar-me’n qui sap a on. M’enviïn on m’enviïn, només em pertoca de complir la meva obligació.

He hagut d’interrompre la carta perquè han arribat l’Usall i en Cruells. Hem passat la tarda junts; ara se n’acaben d’anar. Per ells he sabut que un dels vuit oficials de la nostra promoció destinats al regiment que s’està formant a Girona s’ha indisciplinat, s’ha negat a anar a Girona dient que volia anar al front i, no content amb això, en comptes dels galons d’alferes s’ha posat els de tinent. El tinent coronel Fonts l’ha reptat i ell ha replicat que ­se’ls havia guanyats «a la campanya de Mallorca». Hi ha alguna cosa de simpàtic en la criaturada d’aquest xicot, que per cert és d’Estat Català, però també molt d’amor propi malaltís i sobretot un fons d’indisciplina que no es pot aprovar de cap manera; però el que trobo de més reprovable en la seva insubordinació és que no vulgui anar a Girona ¡una ciutat on solen néixer unes noies de pèl de panotxa que fan unes faltes d’ortografia més delicioses que tot el pebre del món!

Fora d’aquest cas i d’algun altre de semblant, tothom s’ha aconformat amb la seva sort, que és el que ha de fer tota persona mediocrement militaritzada; aquests casos d’indisciplina són encara fruit de l’ambient de les Milícies Antifeixistes, que eren, com tots sabem, una olla.

I ja que ha vingut a tomb la campanya de Mallorca, per aquest xicot i d’altres voluntaris sabem que el ministre de Defensa del govern de Madrid els va deixar conscientment a l’estacada prohibint a cap vaixell de l’esquadra republicana que els municionés. Ells ja havien fet el més difícil, que era desembarcar; però es van trobar amb les municions tallades. Diu que havien d’alimentar-se exclusivament de figues, que encara verdejaven, cosa que causà una disenteria general. L’únic vaixell que els volgué enviar el govern madrileny duia l’ordre de recollir-los i tornar-los a la Península. La cosa resultava incomprensible fins que s’ha sabut que el ministre, l’Indalecio Prieto, hauria dit: «No me da la gana de que los catalanes resuciten la Corona de Aragón». No deixa de ser curiós que els castellans —no altra cosa és l’Indalecio Prieto per bé que nascut al País Basc— ens atribueixin aquesta intenció, que en efecte és la que hauríem de dur (per això ens l’atribueixen) però que és tan lluny del magí de les nul·litats que ens governen.

Hi ha encara un detall que fa més vergonyós l’abandó de Mallorca a la seva trista sort de terra catalana ocupada pels feixistes espanyols: l’illa d’Eivissa —amb la de Formentera— s’havia declarat, espontàniament, part integrant del territori de la Generalitat de Catalunya. Com que la de Menorca no ha deixat de ser republicana en cap moment, amb l’ocupació de Mallorca totes les terres on es parla la nostra llengua (inclòs l’Aragó oriental) quedaven de la mateixa banda, la nostra, i es repetia doncs el cas de la guerra de Successió; la nova guerra ens trobava altra vegada units com aleshores. Evacuada Mallorca, les illes d’Eivissa i Formentera han caigut fatalment sota el poder dels feixistes enviats des d’allí ¿no és una vergonya sense nom, després que per voluntat pròpia s’havien incorporat a Catalunya, que les hàgim abandonades tan covardament? Hauria calgut, és clar, una marina catalana de guerra capaç d’assegurar els enllaços; la republicana actua com si fos enemiga nostra o poc se’n falta.

Pel que fa a l’Usall, resulta que a ell i als altres que no han obtingut el grau d’alferes els fan seguir ara a l’Escola de Guerra un curs complementari de comptabilitat —esgarrifa’t— perquè resulta que el brigada és el comptable de la companyia; cosa que no sabíem i que ara hem après. L’Usall i en Rútia (els dos principals «especialistes en retirades estratègiques») han sol·licitat al conseller de Defensa de la Generalitat que els enviï com a sergents a qualsevol front perquè consideren vexant que se’ls obligui a empollar tot allò del «deu» i «l’haver». «Si haguéssim tingut vocació d’adroguers» exclamen, «no ens hauríem apuntat mai de la vida a l’Escola de Guerra.» Els van gastar una broma ben pesada suspenent-los.

 

 

A Màrius Torres, 5 I 1937 (37)

Publicat el per
Respon

37

Barcelona, 5 de gener de 1937

Estimat amic Màrius Torres:

T’agraeixo molt tot això que em desitges amb motiu de l’any nou. ¡Un Gran Caramany! ¿Com has endevinat que, en efecte, era precisament allò que més m’agradaria d’arribar a ser?

Te les emprens contra els professors de gramàtica catalana i em temo que amb tota la raó del món, almenys pel que respecta a alguns d’ells. Alguns dels meus col·legues de l’oficina d’ensenyament de català (encara m’hi deixo caure una estoneta cada dia tot esperant que em donin «destí» a l’Exèrcit de Catalunya) són realment adorables. No han llegit Bernat Metge ni Ausiàs March ni Ramon Llull; el seu clàssic és el senyor Jordana, a qui tenen per un mestre de l’estil. No arriben a concebre com és que Bernat Metge no escrivia amb l’ortografia oficial de l’Institut ni que Ramon Llull usés paraules que no es troben al diccionari de Pompeu Fabra. Si tu els diguessis: «Ramon Llull usava aquesta construcció» et replicarien: «El senyor Jordana l’evita sempre» i es pensarien haver-te deixat tapat. Són tan seràfics que, com altres amb un lliri, van sempre amb el fabra a la mà.

Em reafirmo en la meva atribució de les cireres i del gessamí a la Mercè i sàpigues que jo acostumo a apassionar-me per aquestes coses:

Car les bones cireres tenen un no-sé-què
d’ingenu i sorprenent com els nens; i en essència,
com tot el que és ungit de frescor i d’innocència,
per comprendre-les cal, jo no sé, cal haver

tastat de l’arbre antic l’amargosa ciència
de la Vida i del Bé i el Mal; i cal l’alè
de l’aura per commoure-les al capaltard serè.
Tal és de les cireres l’esplèndida existència.

¡I l’arbre que ens les dóna és un arbre tan bell!
Si de la seva fusta en fas corbades dogues
sap impregnar-se tota de generós vi vell

i quan el vent és fred i les fulles són grogues
brinda a la llar dels avis amb quieta unció
el tresor amagat de la seva escalfor.

I ara et diré el que penso i tot el que m’espleta
dels gessamins tan fins, cosins dels querubins.
Ells omplen de perfum els oblidats jardins
més que la rosa, tan seriosa i tan dreta.

Quan ve l’abril, tan bells són sempre els seus destins,
i torna al niu pairal l’errabunda oreneta,
són vora un mur antic, com vora un vell asceta,
un glop de neu per fora, un glop de mel per dins.

Jo estimo els gessamins d’ençà que els meus camins
tornen a ser bucòlics com els d’una noieta.
Us estimo perquè sou humils i divins,

no teniu res de pèrfids ni res de clandestins
i jo us lliuro el meu cor si el voleu, gessamins,
una mica beneit i una mica poeta.

En aquest moment arriba la Nuri del seu viatge. Sembla una tempestat. ¡Oh oh oh! Tot va d’aquí d’allà. El pis, que en quatre dies de no ser-hi ja semblava l’antre de l’home del sac (copes de brandy per aquí, botelles de rom per allà, papers en desordre, cendrers plens, llibres per terra), ja torna a estar regit per una mà de ferro. ¡Fins sap en quin lloc exacte cal desar els mitjons! Ara, quan vindrà l’Usall, ja no podrem posar els peus sobre la taula, ni renegar, ni explicar històries verdes; s’ha acabat la llibertat.

Liberté, liberté chérie!

M’ha dut de Madrid tres quadrets amb reproduccions, l’un de la Verge i el Nen amb sant Joan, l’altre de la Crucifixió, l’altre de Jesús caient sota el pes de la creu. Diu que en una edició mallorquina dels Evangelis, feta en el segle xviii, es pot llegir: «Jesús cau de morros per tercera vegada». Jo no l’he vista mai però m’ho han assegurat persones que em mereixen tot el crèdit. També m’ha portat cinc llibrets minúsculs, relligats qui en xagrí i qui en marroquí; l’un conté la Imitació de Crist o sigui el Kempis, els altres també són llibres de devoció. D’aquesta manera queda acrescuda en forma notable la quantitat de quadros i llibres religiosos que tenim a casa; això ve d’un escorcoll que ens van fer uns failangistes dies passats, poc abans d’anar-se’n la Nuri cap a la Villa y Corte. Els compañeros (ja que en efecte eren murcians) van arrufar el nas davant una reproducció d’una Verge amb el Nen, del Francia, que presideix el nostre estudi; tampoc no van merèixer la seva aprovació alguns volums de la nostra migrada biblioteca. A la Nuri se li acudí de dir-los que era molt més anarquista que no pas ells i que, com que n’era tant, «sempre feia el que li dava la gana sense donar-ne comptes a ningú». L’argument, per increïble que sembli, els va fer efecte; se’n van anar sense prendre’ns res i fins i tot excusant-se de la molèstia ocasionada.

Porta excel·lents notícies de Madrid i de València. La situació a la capital de la República ha millorat força; hi ha ordre, els rebels només hi ocupen algun edifici extrem. La població té pa, arròs, mantega i fruita en abundància. Al vespre, com que està prohibit d’encendre cap llum, els carrers es veuen plens de parelles d’enamorats. Durant els dies que elles hi han estat no hi ha hagut bombardeigs; només se sentien les peces de gran calibre dels republicans. Els soldats catalans tenen un humor magnífic; les van rebre a les trinxeres amb explosions, no de pólvora ni de trilita, sinó d’alegria:

—¡Tres mesos que no vèiem cap dona!

A cada trinxera les obligaven a quedar-se una estona per compartir amb ells els torrons i el xampany que els duien.

València li ha fet una enorme il·lusió. A cada edifici oficial, al costat de la bandera republicana, oneja la «se­nyera» de les quatre barres. Bé, si intentava explicar-te el devessall de coses que m’ha dit hauria d’omplir moltes pàgines i ja saps que sóc un home eixut i silenciós.

Sembla que un d’aquests dies l’Usall i jo firmarem la sol·licitud d’alta a Estat Català però si et digués que no ho faré, si és que ho faig, amb gaire entusiasme… Estic força d’acord amb els punts de vista que m’exposes a la teva carta; jo no tinc tampoc idees polítiques de cap mena, l’únic que em pot moure és l’interès de Catalunya. Tant me fa les dretes com les esquerres, els burgesos com els proletaris i fins i tot, políticament, els cristians com els marxistes. Em sento, a ben segur, molt més cristià que no pas marxista, però ja m’entens: simpatitzo amb tots aquells que desitgen sincerament el bé de la nostra terra i en conseqüència em sento més prop d’un marxista català que no pas d’un cristià anticatalà (i viceversa). Demano a Déu que no posi mai en el camí del meu deure haver de fer armes contra compatriotes, per més que s’hagin pogut passar a l’altra banda; si als meus ulls la lluita present no fos més que una guerra civil, desertaria. No em deturaria fins a París, on d’una o altra manera ja em guanyaria la vida. Et queixes que una malaltia importuna et tingui fora de combat; no et sàpiga gaire greu; tot és tan confús, hi ha tantes coses estranyes barrejades amb els nostres ideals, tantes banderes exòtiques al costat de l’única que té sentit als nostres ulls. L’únic que podem fer és seguir disciplinadament la bandera catalana allà on onegi, tot aclucant-los a tota la resta. El panorama de la nostra reraguarda és delirant i és vergonyós; els bascos, segons s’ha anat sabent, tot mantenint una resistència heroica i qui sap si desesperada contra un enemic molt superior, han sabut assegurar en tot moment l’ordre en el seu territori. L’Exèrcit basc té fins i tot capellans castrenses. Si els homes del Partit Nacionalista basc ho han aconseguit ¿és que no ho haurien pogut fer els de l’Esquerra Republicana de Catalunya? En els primers moments, tot Catalunya estava contra la militarada; com que la majoria de regiments no s’havien sublevat i el govern autònom tenia a les seves ordres directes els cossos d’ordre públic inclosa la guàrdia civil, hauria estat ben factible establir contacte amb els bascos a través d’Osca i Navarra; el desbordament anàrquic ho havia d’esguerrar tot. Ara els bascos han de recular pam a pam sense que els puguem ser de cap ajut; mentrestant hi ha diverses columnes catalanes defensant Madrid, que potser hauria estat millor abandonar als facciosos. No sóc pas jo que ho dic; és un dels nostres professors de l’Escola de Guerra —un dels més prestigiosos— que no és pas català sinó castellà però sap mirar-se les coses fredament, com a militar: el front de Madrid, ens deia, fa una bossa en territori facciós relligada a la resta del republicà per un estretíssim cordó umbilical, sempre amenaçat d’estrangulació; mantenir oberta aquesta comunicació costa rius de sang; cobrir els moltíssims quilòmetres del contorn de la bossa immobilitza milers de combatents. I tot aquest esforç ¿per què? Per carregar la República amb el deure, esclafador en aquests moments, de mantenir un milió de boques militarment i econòmicament inútils, essent així que la indústria que permet sostenir la guerra és a Catalunya i al País Basc. Diuen, afegia el nostre professor, que això es fa perquè si caigués Madrid en mans dels facciosos les potències estrangeres deixarien de reconèixer el govern de la República i establirien relacions amb la Junta de Burgos; però jo els asseguro, afirmava, que si mai, Déu no ho vulgui, caigués Barcelona, la guerra quedaria virtualment acabada a favor de Franco per més que no hagués caigut Madrid. La seguretat de Barcelona, veritable centre neuràlgic de la resistència republicana, requeria d’una banda l’enllaç amb els bascos, d’una altra la presa de Mallorca; és des de Mallorca, no pas des de Madrid, que l’enemic, bombardejant Barcelona, podria inutilitzar el seu port i la seva indústria.

Tot això ens deia el nostre professor i em torna ara a la memòria en ocasió del viatge de la Nuri a Madrid per dur torrons i xampany a aquests combatents catalans que hauria estat molt millor enviar a socórrer els bascos o a ocupar Mallorca; què hi farem.

Nosaltres —jo i els meus companys de l’Escola de Guerra— ens trobem ara com ara en una situació ben estranya: ja som alferes de l’Exèrcit de Catalunya, els nostres nomenaments han sortit al Diari Oficial, però van passant els dies i encara no sabem qui són els soldats que hem de manar ni els superiors a qui hem d’obeir. Se’ns diu, no pas oficialment sinó com un rumor que corre «sotto voce», que el govern de la Generalitat vol cridar una lleva (ja seria hora) i amb ella i amb nosaltres formar uns regiments de cap i de nou, animats ja des de la seva creació per l’esperit de disciplina militar i d’obediència al govern català legalment constituït. Això seria, en efecte, força millor que no pas enviar-nos, dispersats, a les «columnes» de voluntaris que cada una enarbora com a bandera la d’un partit diferent —tots renyits a mort— i on sembla que la disciplina militar serà molt difícil d’establir; però és una altra pèrdua de temps quan tant n’hem perdut ja —i quan tan fàcil hauria estat fer-ho des de bon principi a base dels regiments no sublevats que tan estúpidament el govern va dissoldre. Fa esgarrifar com hem anat passant setmanes i mesos en bestieses mentre l’enemic es feia fort i avançava.

Tornant a la teva carta ¡no s’hi val que se te’m rifis a propòsit dels ulls de l’Anna Badia! Hi ha coses que només es poden discutir en vers i és el que faig:

En els ulls d’una dona s’han trobat molt sovint
veritats més profundes que les de Zarathustra.
Convencen més que els ardus discursos de Lenín
i fins que les Estances del nostre Riba il·lustre.

Amadís, Llancelot, Tirant i Curial
per l’esguard d’una dona errant de nit i dia
van ser l’espill de l’orde de la Cavalleria.
Perquè el braç és robust quan el cor és lleial.

Van merèixer el dictat de forts, justos i estrenus.
Collien els llorers dels hòrrids camps de Mart
per guarnir-ne els altars de l’almíssima Venus.

¡I tot per un esguard i res més que un esguard!
Perquè tant si la bossa sona com si no sona
¿què hi ha com naufragar en els ulls d’una dona?

 

A Mercè Figueres, 29 XII 1936 (34)

Publicat el per
Respon

34

Barcelona, 29 de desembre de 1936

Estimada amiga:

Respecte al bigoti d’en Màrius jo no et sabria recomanar més que resignació cristiana. He rebut carta seva, on em diu que en matèria de matar aranyes compta amb l’il·lustre precedent de sant Jordi, patró de la Cavalleria; ell potser no sap que a mi, de cavalleria, precisament em van suspendre, però en fi l’argument és de pes. No ho és tant el que esgrimeix per defensar el seu bigoti: afigura’t que l’únic que em sap dir és «que em foti». Davant una rima tan falsa (només excusable perquè és lleidatà) renuncio a la polèmica; ja només li desitjo que el bigoti li vagi brollant llarg i desmaiat, que li caigui en dues trenes sobre el pit i que tot caminant li brandi com la cua de la vaca cega.

Compadeixo de tot cor els pobres censors que van tenir la pensada d’obrir per llegir-la la meva carta anterior. ¿És que no saben que un alferes de l’Exèrcit de Catalunya, quan escriu a una gironina pigada i de pèl de panotxa, es posa invariablement bucòlic i només li parla de flors i de violes?

Aquest Nadal —trencant les oracions—, veient com deixava de celebrar-lo certa gent i només ho fèiem els «rojos» com ells ens diuen, vaig pensar que Jesús podria fer-se seves aquelles paraules d’Isabel II quan sortia desterrada: «Creia tenir més arrels en aquest país».

¿És que ha deixat d’haver-hi religió perquè els de la FAI els han col·lectivitzat les fàbriques i les botigues? A casa, ni cal que t’ho digui, vam fer pessebre, vam cantar tot el repertori de cançons nadalenques que sabem i fins i tot, davant els ulls meravellats de la Nuri petita, el tió rajà tants torrons com era possible en aquests temps de guerra. I vet aquí que en aquest moment, a través de l’ampla finestra del nostre estudi, veig un cel blau d’hivern, un sol radiós, uns núvols blancs. El Tibidabo i Sant Pere Màrtir amb les seves suaus ondulacions completen el teló de fons. Des de la meva taula, escrivint-te, veig els bosquets de pins que anàvem a bombardejar cada tarda, quan érem alumnes de l’Escola de Guerra, amb els morters, el llançamines i un canó d’infanteria. També veig els Escolapis, o sigui l’Escola de Guerra, i penso que n’he estat alumne per espai de més de tres mesos. Ara sóc alferes i espero que em donin «destí». Penso com van passant els núvols i els dies i em sento ple d’una gran confiança en la vida. Em vénen a la memòria molts altres dies com aquest però tan llunyans. Sé que cal lluitar molt; però la lluita és bonica. Hi ha moltes coses boniques al món; poques tant com els records. Recordo el jardí de casa, quan era petit; vull dir de la de Barcelona, on vivíem durant el curs, no la de Vallclara, on anàvem a mitjans de juny per no tornar-ne fins ben entrat l’octubre. La de Barcelona era al carrer del Bruc i hi havia una vella palmera, tres acàcies molt frondoses, un llimoner i un nesprer; sis arbres que és com si fossin persones que jo hagués conegut íntimament. Per la paret s’enfilaven un gessaminer i un roser, tots dos enormes; el roser feia roses grogues. Hi havia una font amb una cara de faune, de terra cuita; una cara lletja i amb banyes, que ens feia una certa por. Recordo la meva germana i els meus germans, que són cinc; quantes vegades al llarg de la vida he hagut d’explicar que a casa érem «sis nois i una noia»… ara, cada cop que els veig, em fa estrany de veure’ls tan grans.

Amb la meva germana ens aveníem molt; llegíem amb voracitat contes infantils i vides de sants i una vegada m’assegurà que si ens estàvem força estona de genollons sobre uns rocs punxeguts que ens fessin mal se’ns apareixeria la Mare de Déu; ho acabava de llegir en una vida de santa Teresa i no en tenia cap dubte. La Mare de Déu no se’ns aparegué; fou una de les meves primeres decepcions. Després recordo el meu poble, la gran i antiga casa pairal on per espai de tants segles visqué la meva família (el meu besavi encara hi vivia) i on des del meu avi només es va a passar-hi els estius. Recordo els poblets del voltant, tots amb les seves campanes que semblava que es responguessin les unes a les altres a l’hora del capaltard.

Recordo l’estàtua del general Prim, que era allà al parc de la Ciutadella, al fons d’una avinguda d’àlbers, i ara els bèsties de la FAI l’han enderrocada. I penso que aquesta revolució que aterra les estàtues dels generals catalans, incendia els temples i arrasa les arbredes dels palaus senyorials podria ser una revolució burgesa; els qui, fa cent anys, incendiaven Poblet no eren pas anarquistes, que aleshores no n’hi havia. Ara els nostres burgesos deixen de posar domassos al balcó per l’Onze de Setembre i de celebrar el Nadal, tot perquè els anarquistes els han pres les botigues i les fàbriques; ja no creuen en la pàtria ni en Déu.

Però tot està amerat de Déu, fins la revolució. A Vallclara el clar de lluna al bosc cobert de gebre fa meravelloses les branques; tot espurneja com si hagués caigut pols de diamants. La nit de Nadal tot és miraculós. Les nostres pobres revolucions no poden aterrar l’obra de l’Etern:

El que un segle bastí l’altre ho aterra
mes resta sempre el monument de Déu…

S’ha fet de nit, t’escric a la claror, limitada per la pantalla, del meu llum de taula i em sento ple de pensaments tristos però benèvols. Aquestes nits passen entre foscos presagis; els antics romans dirien que «les estàtues suen». Trepitgem un terreny insegur com qui, enganyat per un herbei superficial, es troba avançant per un aiguamoll; però el cel hi és sempre, els estels són sempre els mateixos, les Ósses fan cada nit el seu tomb de sempre. La bèstia hu­mana sotja la seva presa en la fosca; en el silenci d’aques­tes tristíssimes nits barcelonines se senten de tant en tant trets de pistola aïllats; els assassins continuen la seva tasca però els ocells dels boscos dormen mentrestant confiats en la Providència. ¿Què significa la delirant realitat? Impossible de saber-ho.

La dona m’ha abandonat: se n’ha anat a Madrid amb l’Anna Badia i altres de la secció femenina d’Estat Català a dur torrons i xampany als soldats catalans d’aquell front. Hauran de passar per València, ja que, per raons òbvies, no hi poden pas anar per Saragossa. No és pas que la Nuri s’hagi fet finalment del seu partit; com jo mateix, s’estima més no ser de cap però l’hi lliga una bona camaraderia.

I vet aquí que se’ns està acabant un any que haurà estat ben diferent de tots els que havíem viscut fins ara. Penso que aquest any, amb tot, t’he conegut a tu, he conegut en Màrius, he conegut l’Usall… i m’he conegut una mica més a mi mateix.

Penso que no he trobat veritables amics fins que he dut una vida solitària; però la vida encara m’ha treballat poc. Voldria que no parés fins a fer-me llis com un palet de riera. Penso també que és bo de buscar sempre, fins i tot sense saber què es busca; alguna cosa es troba. I que si realment jo fos un home de caràcter, hauria de donar gràcies a Déu d’haver-me fet néixer en una època tan agitada.

Fent examen de consciència ara que l’acabament d’un altre any sembla convidar-hi, trobo que he pensat poc en la mort però potser menys encara en la vida.