174
San Pedro de Macorís, 16 de març de 1941
Estimat Màrius:
La teva carta de l’onze de desembre de l’any passat va arribar el 19 de febrer però a causa de la picadura d’un mosquit he tingut l’índex de la mà dreta fora de servei durant moltes setmanes; fins semblava que me l’haurien d’amputar. El metge me l’hagué de netejar tan bé que es veia l’os. No podia escriure ni una ratlla; duia el braç dret immobilitzat amb una enutjosa planxa de fusta ¡i tot per la picada d’un mosquit! Ara ja estic bé i perdono de tot cor el causant del desastre; no hem de ser rancuniosos.
Us deurà semblar ben estrany que una bestiola tan menuda pugui causar tal desori; a mi també em costava de creure quan el metge m’ho digué. Aquí, com hem sabut després, és freqüent; a un altre estonià li ha passat el mateix no fa gaire —no a la mà sinó al peu— i per cert s’ha estimat més curar-s’ho tot sol que no pas anar a cal metge: el molt bèstia s’ho arruixava amb salfumant.
La teva descripció del Mas Blanc no podia venir, doncs, més a punt per fer-nos denteta. Un no pot estar-se de fer comparacions i si en algun lloc del món resulten odioses és aquí. ¡Admirable Amèrica, paradisíaques Antilles! Imagineu-vos una mena de llimbs habitats per fantasmes que floten, cada un amb un canotier al cap i tot parlant sense parar amb una veu aguda que sembla que duguin dins el nas una trompeteta amagada. ¡Com li hauria valgut mil vegades més a Cristòfor Colom descobrir el Mas Blanc!
Divendres vinent, 21 de març, la nostra nena farà vuit anys. Li regalarem un aparell fotogràfic que val un dòlar i vint-i-cinc centaus; si ens sortís bé alguna fotografia ja us l’enviarem perquè us feu una idea d’aquesta illa que per desgràcia no és deserta i d’aquesta mena de bungalow que habitem.
Mentrestant fem gestions per anar a Mèxic, on hi ha una nombrosa i recent colònia estoniana. Imagino que hi deu haver molts ex-combatents i qui sap si amb ells es podria organitzar alguna cosa que donés sentit a aquest exili ¿a què, sinó, haver-nos exiliat? Tinc la convicció absoluta que si no intervenim, en tant que estonians, a la guerra, el dia de demà la «taula de la pau» serà la d’en Bernat, que «qui no hi és no hi és comptat», i és d’aquesta convicció que neix el meu desfici ¿no estem perdent de la manera més miserable una ocasió única? A la Nuri no n’hi puc parlar gaire perquè ho interpreta com si em morís de ganes de perdre-les altra vegada de vista ella i la nena durant una temporada; sé en canvi que tu em comprendràs. Sé que tu en les meves circumstàncies (compreses les de salut) també et desficiaries en aquesta passivitat d’un exili que no té res d’heroic ni a penes de justificable si ens limitem a mirar de lluny com altres combaten per aquells principis que en essència també són els nostres; el dia de la victòria estaran en el seu dret d’ignorar-nos si no ens han vist el de la prova.
Ara fóra el moment de fer costat a aquesta illa admirable que s’ha quedat sola enfront dels bàrbars però hauria de ser sota la nostra bandera ¡mai més confusionismes! Ja en vam patir massa. Els francesos no ens deixaven altra alternativa que la de batre’ns per França o guillar; crec que vam fer bé guillant però que ara faríem més santament encara provant de replantejar el nostre cas de l’única manera que pot tenir sentit.
Si no fem alguna cosa mentre encara n’és hora, si no piquem el ferro mentre és calent ¿com justificarem el dia de demà que abandonéssim la pàtria quan era més desventurada? Els qui us hi vau quedar i que, quedant-vos-hi, n’asseguràveu la supervivència (¿com hi hauria pàtria si tothom n’hagués fugit?) ens ho podríeu retreure com una covardia; abandonar-la en uns moments tan tràgics només podia perdonar-se si era per reprendre el combat així que es pogués. Ara les circumstàncies ho farien possible; em semblaria criminal dur la guerra al nostre país (suposant que poguéssim fer-ho), que ja massa n’hagué de conèixer els horrors; però precisament les circumstàncies permetrien de combatre per ell lluny d’ell ¿és que no val la pena d’intentar-ho? ¿Quan se’ns tornarà a presentar l’ocasió de fer-ho?
El mal és que desesperem d’obtenir el passaport i un cop obtingut encara ens restarà a resoldre el problema del passatge; potser des d’Europa no us adoneu prou bé que de Santo Domingo a Veracruz hi ha tant com de Barcelona a Terra Santa. Si no ens quedés més remei que vegetar en aquest illot de cocoters, potser faré el cop de cap de dedicar-me al comerç. ¿Al comerç de què? No importa, mentre sigui ben baix i lucratiu; fóra ridícul tenir manies a la jungla. La Nuri té un parent en un poblat de negres anomenat Bajabonico, al nord de l’illa, prop de la costa de l’Atlàntic ¿on és que no n’hi té algun? i aquest parent de la Nuri, que es diu Bros de la Creu, és l’únic blanc del poblat. Aquest Bros de la Creu és tot un gat vell dels tròpics i està forrat de «pesos». És ell qui tracta d’escalfar- me el cap perquè me’n vagi a Bajabonico; l’home comença a tenir anys i voldria un soci jove i de confiança. Ens hem entrevistat a la capital però jo no acabo de decidir- m’hi; dono allargues a la cosa amb l’esperança que entretant arribi el visat mexicà. ¡Tinc tantes ganes de per- dre de vista aquesta illa! Si faig tractes amb aquest parent de parents, hi quedaria lligat qui sap per quants anys. En un cert moment de la conversa, l’home, que en diu de bones, em digué:
—Em sembla, jove, que vostè no farà mai diners. Els diners són com les dones, que per conquistar-les les has d’estimar.
M’estimo més somniar el vostre Mas Blanc. De vegades penso en la meva vellesa; deu ser ridícul pensar-hi a la meva edat, però hi penso. No m’agradaria morir jove perquè tinc la sensació que no faré res de bo fins que seré vell. De vell, o sigui als 98 anys, faré «la meva obra». ¿Quina obra? No ho sé pas; si ho sabés, ja la faria des d’ara. No he tingut mai vocació de jove; sempre m’he sentit impacient de ser més gran que no era. Doncs bé, m’agradaria, quan seré vell, de tenir un mas com aquest que em descrius, amb un rellotge de sol ple de la saviesa dels segles delicats que ha anat marcant amb la seva ratlla d’ombra. No moriria tampoc a gust sense haver sentit a recitar Mireia a la Maria, la Mercè i l’Esperança. Em descrius l’escena tant al viu que em sembla que m’hi trobi i que senti aquelles veus: «fresca i seguida, una mica distant, la de l’Esperança feia pensar en llençols de fil una nit d’estiu ». ¿Vols creure que amb aquesta comparança sorprenent m’has evocat amb tota exactitud el timbre de veu de l’Esperança? Tens un do per a les associacions d’imatges més imprevistes i suggestives. D’altra banda ¿saps qui és ara per a nosaltres la Mireia? La vella cocola que ens frega els plats.
El Retrat que m’envies m’agrada molt; és d’aquells que fan exclamar «¡com s’hi assembla!» Però ¿a qui s’assembla? La identificació ens ha fet divagar molt a la Nuri i a mi. ¿Què importa? Diu que a Miquel Àngel li retreien que un retrat seu d’un Mèdici no s’assemblava gens al model: «I d’aquí a cent anys ¿qui sabrà si s’hi assemblava o no?»
Si fossis pintor series un excel·lent retratista de dones; no de dones en general, entenguem-nos. Només d’aquelles que t’agradessin. Sortosament ¡te n’agraden tantes! Com a mi. Moriré sense comprendre els concos; jo, que em casaria absolutament amb totes.
En aquesta illa hi ha un poeta interessant, una mena de Verlaine tropical, un «poète maudit», menyspreat per «la alta sociedad» perquè és negre i pobre; el que escriu, confessem-ho, no s’entén gaire, però fa impressió. «La alta sociedad» està pels poetes que la freqüenten impecablement vestits de dril emmidonat i que canten «la llegada de la primavera» i «la nieve del frío invierno» amb un aplom desconcertant en un país on el termòmetre no baixa quasi mai dels 30 graus a l’ombra; arriben a parlar dels «témpanos de hielo» que arrosseguen els rius quan en realitat el que arrosseguen, almenys alguns d’ells, són caimans ensopits per la calor.
El nostre «Verlaine tropical» s’anomena Moreno Jimenes. Vet aquí un dels seus poemes, escrit per a una nena seva, morta de pocs dies d’edat:
1
Como quiera que las velas del ataúd estaban menguadas
……..cogí un tercer cirio
e hice trizas la niebla que levantaba una penumbra gris sobre su rostro.
….Oprimí en mi interior una muñeca
y quedé por largos instantes, perplejo, con el cirio pegado en la mano.
2
El tercer día de su nacimiento
tuve como una clara preconciencia de su cercano fin;
ardía el ascua del aceite en la pieza contigua;
las hojas de un libro abierto se abanicaban leves
y un rumor de canto desvalido daba a la soledad trasunto de incienso.
3
La chiquillería se agita en la acera,
las máscaras pasan,
tal o cual voz tira «huevos» o «plátanos»,
y el día está igual como el día de su nacimiento,
como el día de su muerte,
como antes de que presintiera que naciera…
Vet aquí un altre poema, aquest extret del seu llibre Moderno Apocalipsis, publicat «en Ciudad Estética el año 2000»:
Este olor penetrante de la noche…
¿Por qué me hablará del más allá,
de la muerte y de la duda?
Este olor penetrante de la noche…
¿Por qué dejará mis miembros fríos?
¿No es mi alma un aspecto de la noche?
¿No es mi ser un destello de la nada?
Entonces ¿por qué no me aquieto más y más
ante el inevitable seguro de todas las cosas?
¿No será la Creación realidad mía?
¿Me inhibiré de ser actor del Cosmos?
I encara un altre, pel meu gust el millor:
El pico de diamante estaba sobre la pradera de plomo,
pero los ojos del Hombre-lava lo miraban con desconfianza:
¡se había mentido tanto desde los griegos!
Els versos de Moreno Jimenes són llegits, però no aquí, sinó a Buenos Aires, a Montevideo, a Santiago de Xile. «La alta sociedad», quan sap que dels seus llibres se’n parla a Buenos Aires, comenta: «Que hagan caso de un hombre que anda tan mal vestido, con sombrero de paja podrida como los negros, y que come plátanos fritos por la calle…» El «gran poeta» de l’illa, oficialment, és un tal Lamarche, que a fora no el coneix ningú «et pour cause». Dedica «madrigales» —és el seu fort— a les noietes quan les presenten «en sociedad», parla del «frío invierno» que glaça els cors però, per sort, ja vindrà després «la primavera con sus rosas» (a l’illa no se’n crien) a desglaçar- los, sobretot ajudant-hi la influència dels «ojos de esmeraldas o de zafiros» (aquí no es veuen altres ulls verds o blaus que els de les escasses estrangeres de pas, com la Nuri). Lamarche és un blanc, «horresco referens». Els blancs degeneren ràpidament en aquests climes; l’observació ja s’ha fet mil vegades i fa angúnia repetir-la. Moreno Jimenes és exactament mulato, un mulato molt fosc; tenim la impressió que el futur de les Antilles, si és que les Antilles han de tenir un futur, l’hauran de fer els mulatos. Els blancs criats aquí són uns personatges estranyament pàl·lids que caminen movent les anques llangorosament; em fan venir a la memòria una de les dites d’aquell aragonès, l’Àngel Samblancat, que corria per Barcelona i feia uns discursots tan exaltats a darreries de la dictadura ridiculitzant els tòpics d’aquesta, sobretot el de «el hispanoamericonismo» com en deia ell. L’home, que era un aragonès com una casa, es veu que havia estat per aquí i n’havia fugit esparverat.
No és pas que els mulatos no moguin les anques quan caminen, però en ells és natural i no fa angúnia. Pel que respecta a les mulates, que també ho fan —et combien!—, no sols no fa angúnia, no sols els ho perdones, sinó que fins els ho agraeixes ¡hi tenen tanta gràcia! Una gràcia bestial en el millor sentit de la paraula.
A darrera hora, quan ja anava a cloure aquesta, rebem notícies segons les quals se’ns hauria concedit el visat del passaport. Si fos cert, potser abans de l’estiu ja seríem a Mèxic. Però escriviu-nos a la nostra adreça d’aquí: en cas que ja no hi fóssim, ho deixaríem tot combinat perquè ens seguís la correspondència. Ni cal que et digui la nostra alegria; només la petita hi fa mala cara. Ella voldria quedar-se; és inevitable que les criatures posin afecte al país on viuen —el contrari seria mal senyal— i heu de pensar que la nostra a penes recorda res d’abans de la nostra vinguda; a penes res de França i res en absolut del nostre país. Era massa petita quan se’n va anar. Aquesta illa és com si fos la seva pàtria; s’estava antillanitzant d’una manera progressiva i fatal i era aquesta una de les raons, potser la més peremptòria, que ens feien desitjar un canvi d’aires. No és país per pujar-hi criatures.
Saluda ben afectuosament la Maria i estira les orelles a la Mercè i a l’Esperança, que no m’escriuen.