A Mercè Figueres s/d (Carta de la Nuri) (181)

181 

(Carta de la Nuri)

 

Estimada Mercè:

Diu que les dones han de completar els seus marits però en el cas d’aquesta carta em sembla que no em queda res a completar ¿què hi podria afegir?

M’agrada que hagis renyat en Joan. Quan li entra el mal humor, jo callo i penso per dins: «Pren les coses tal com són o si no vés-te’n del món». Tota pretensió d’influir-lo, després de nou anys de matrimoni, seria vana i ridícula. Al capdavall, els horrors que diu d’aquest país d’un cap del dia a l’altre no són més que una manera inofensiva d’esbravar-se; i pel que respecta al seu mal humor, cal ser comprensius. Sospito que Bernardin de Saint-Pierre no havia estat mai als tròpics i en canvi en Joan, el pobre, hi és.

Pel que fa a les temptacions que segons ell l’assalten de «dedicar-se a algun negoci ben baix i lucratiu», fas molt bé fument-te’n. Ja el coneixes; no crec que hi hagi ningú al món tan negat com ell per al comerç de cap mena. Tots li inspiren el mateix horror, des de la tracta de blanques fins al de vetes-i-fils. Dubto que arribi a comprendre la diferència que hi ha entre una cosa i altra. Parla de «dedicar-se al comerç» en el mateix to de bravata que Tartarí de caçar lleons; i és que la tartarinada més grossa que podria perpetrar un home com el meu seria obrir una botigueta de plats-i-olles.

¡I a desgrat de tot aquesta illa és bonica! El mateix Joan, que tantes pestes en diu, la troba fascinant; fascinant i insuportable. És el mal humor que no ens en deixa veure les gràcies; ens passa com a Chopin i George Sand a Mallorca —i no vull pas dir que ell sigui Chopin i jo George Sand, Déu me’n guard, ni molt menys que l’illa d’Haití tingui res a veure amb Mallorca. L’únic que hi ha de comú en la situació és el mal humor; ¡quan penso que només que el termòmetre baixés deu graus tot ens semblaria tan diferent! Que en som de poca cosa.

I nosaltres, de tots els qui vinguérem a parar aquí, som els qui menys podem queixar-nos; nosaltres hem donat classes una mica de tot als fills de «la alta sociedad», que ens rebé amb els braços oberts. Heu de pensar que els obrers (la majoria dels qui vingueren amb nosaltres en el Cuba ho eren) no han pogut trobar feina de cap mena; en aquest país no hi ha altra indústria que els ingenios, tots ells propietat de nord-americans, que ja tenen plena la plantilla. El govern dominicà tenia pensat de donar-nos terres a tots; cada família hauria pogut esdevenir propietària d’unes cinquanta hectàrees, que ens les regalava. Només que eren de manigua: petit detall. Alguns, amb tot, hi van anar; n’han tornat com unes mòmies, palúdics o amb febre groga o amb altres malalties que els metges no acaben de saber què són. Un dels qui hi havien anat és en Rodríguez Salas, aquell mateix que essent cap de policia de la Generalitat plantà cara amb tanta valentia als anarquistes que s’havien apoderat de la Telefònica i provocà d’aquesta manera els famosos «fets de maig»; nosaltres el coneixem de molt abans de la guerra, dels temps d’aquell partit on ens havíem conegut en Joan i jo i que ell també n’era. Arribà de la manigua horrorosament inflat. Un altre en venia cec: un fruit desconegut que intentava collir li havia esclatat als dits com una granada, amb tan mala fortuna que les llavors li van ferir els ulls. Els indígenes coneixen l’existència d’aquest fruit, que té molt mala anomenada; si bé ja no recordo com en diuen. Sembla que acabarà recobrant la vista però quin esglai entretant.

Tots en tornen desesperats i explicant-ne horrors; expliquen que allò és un infern de mosquits, de cacatues, d’escorpins, però més que res de calor. A la costa podem viure gràcies a les brises; a la manigua els arbres i les lianes no les deixen circular. És la pura asfíxia. El dia que acabàvem d’arribar a San Pedro de Macorís, havíem d’entrar a l’oficina de la policia a fer-nos visar els papers i en Joan deixà les pesants maletes a la porta: «¿No nos las robarán? » preguntà. «Tranquilísese, señor» li respongué el de la bòfia, «en este país nadie roba. A quien lo hase, le mandamos a la manigua a comer fruta silvestre.» Ara sabem què volia dir; aleshores ens semblà un enigma.

La situació dels refugiats a Santo Domingo ha transcendit fora d’aquí i sembla que una entitat d’ajut com la que ens pagà el viatge des de Bordeus ens el pagarà fins a Veracruz. Déu ho vulgui.

Penso ara, rellegint aquesta carta, que potser temeràs qui sap quins perills per la nostra salut. La tenim tots tres tan bona que gairebé ens en avergonyim; d’ençà de la nostra arribada hem pres cada dia i seguim prenent una dosi preventiva de quinina, que segons hem experimentat no té cap contraindicació i et fa invulnerable al paludisme, que és la plaga més estesa en aquestes latituds; i no bevem ni una gota d’aigua que no sigui bullida. Aquestes dues mesures elementals ens les aconsellà sir Archibald Henry Beer, que s’ha passat la vida als tròpics, i al nostre torn les hem aconsellades a tots els compatricis; molts, per desgràcia, ho consideren manies i no ho fan.

 

 

A Mercè Figueres, 12 VI 1941 (180)

180

San Pedro de Macorís, 12 de juny,
diada de Corpus Christi de 1941

 

Estimada Mercè:

Acabo d’esmorzar (un cafè amb llet de primera, perquè el cafè en aquesta illa reconsagrada és sublim, les coses com siguin), i ja em tens altra vegada escrivint-te. Ahir vaig acabar la meva carta brindant a la glòria dels dos homes més grans de tots els segles; brindava amb una tassa de mabí i ara m’adono que no t’he explicat mai què és.

És una mena d’orxata que s’obté d’una manera molt senzilla: es va a buscar a la manigua una mena de liana que s’anomena «bejuco de indio» («bejuco» és el nom general que donen a totes les lianes) i es deixa macerar en aigua segons certes dosis durant vint-i-quatre hores. El gust és dolç i refrescant, molt agradable, i tindria èxit si fos exportable però s’ha de beure acabat de fer perquè es torna agre en poques hores.

Ahir, doncs, en anar-me’n a dormir tenia davant dels ulls la visió grandiosa de dos Generalísimos com pocs se n’han vist al món i que ja voldrien per a ells aquests envejosos d’anglesos i nord-americans. Avui tinc una visió menys grandiosa, que endevino a través de les teves paraules i que és a la vegada bonica i trista. Em sembla veure-us totes dues, tu i l’Esperança, a la feina; és, ja ho dius tu, una feina ben simpàtica. Sempre havíeu tingut molta traça en això dels brodats i les randes però és trist que ara ho hàgiu de fer per necessitat; per vendre-ho a qui sap qui. Us desitgem un gran èxit en aquesta activitat, tant com us mereixeu, i sapigueu que compartim totes les vostres penes i alegries a desgrat de l’oceà que ens separa.

Cal venir en un país com aquest per comprendre si n’eren d’inconscients els qui, en el nostre (i jo entre ells, «mea maxima culpa»), se les emprenien contra els senyors Esteves. Aquí totes les empreses, des dels grans ingenios o fàbriques de sucre fins a les botigues més modestes, pertanyen a estrangers; els indígenes són incapaços de dirigir-les i més encara d’acumular capital —ni tan sols el modestíssim que cal per posar una botigueta—; es rebenten tot el que guanyen en begudes i dones. Amb la particularitat que les begudes les importen i les dones (les cares) també; el Generalísimo Trujillo ha fet venir no fa gaire una casa de dones completa de París per donar to a la ciutat que duu el seu nom. Emborratxar-se és considerat aristocràtic per la senzilla raó que les begudes alcohòliques són molt cares; res no dóna tant de prestigi entre «la alta sociedad» com una turca de gros calibre. Us diuen «ayer tomé» (que vol dir que es van entrompar) amb la mateixa vanitat ingènua amb què el senyor Esteve hauria dit «ahir vaig anar al Liceu». Les dames de «la alta sociedad» no solament «toman»; et parlen de les malalties venèries dels seus fills amb tanta naturalitat com si es tractés del xarampió. No és pas que se les donin de modernes i avançades desafiant els prejudicis; això no tindria cap sentit ja que aquí de prejudicis no n’hi ha. ¡Beneïts prejudicis! Cal haver vingut en un país com aquest per comprendre tot el que els deu la nostra Europa ¿si et digués que he arribat a la conclusió que la civilització descansa sobre els prejudicis? «Doneu-me uns quants prejudicis i us aixecaré una civilització» hauria pogut dir Arquímedes. El cas és que aquestes dames, que de prejudicis en tenen molt pocs si és que en tenen cap, es pensen que fa «alta sociedad» que els nens tinguin «aventurillas» i pesquin les pertinents calipàndries; no serien «machos» si no ho fessin i les nenes de «la alta sociedad» no els en farien cap cas. Una senyora ens preguntava una vegada per París, donant per suposat que «allí están muy degenerados». Li explicàvem que no tant com això, que sempre s’exagera. «¡Que nos lo cuenten a nosotros!» ens interrompé; «vea si lo estarán que una ves que nuestro arsobispo tuvo que ir por asuntos, regresó sifilítico.» Aquesta mateixa dama, que és una de les principals de «la alta sociedad» de San Pedro de Macorís, ens preguntava una altra vegada «si es sierto que en París hay chiflaos que pagan por un cuadro tanto como por un carro». «Están locos» va ser el seu comentari en saber que era així mateix. El «carro», o sigui l’automòbil, el seu home l’havia hagut de comprar caríssim mentre els quadros se’ls pinta ella mateixa; els té, doncs, de collita pròpia. Solen representar boscos d’avets coberts de neu i amb tot de dríades i nereides que hi ballen despullades i grans cacatues virolades ajocades a les branques. Els té al «resibidor » o «salón», un dels més aristocràtics de la ciutat; la porta del bany, que hi dóna, està sempre oberta de bat a bat perquè es vegi que no hi manca res, com és ara un water-closet de color rosa preciós; com a moble de prestigi, hi ha, presidint el «salón», la nevera.

Et pots burlar de mi tant com vulguis a propòsit d’allò que us escrivia relativament a dedicar-me a algun comerç «ben baix i lucratiu»; la «tracta de blanques», com tan malignament insinues, no seria pas una mala idea si no fos que aquí de blanques no n’hi ha. Però, en fi, cada una és com Déu l’ha feta i n’hi ha de prou bufones; has de saber que els dominicans de «la alta sociedad» en compren, per divertir-s’hi, de 12 a 15 anys per dos pesos (un peso és un dòlar). És un esport tingut per molt aristocràtic; l’únic, d’altra banda, que practiquen els homes de «la alta sociedad». Un vespre, al Parque, o sigui la plaça major, que és on va tothom a passejar, un es vantava amb els seus amics d’haver gastat en 10 anys d’aquesta manera 500 pesos. Si fas la regla de tres veuràs que surt a raó de 25 violacions per any.

Sovint he pensat que si aquestes dríades i nereides de xocolata es venen per tan pocs dòlars és per culpa de la llei de l’oferta i la demanda; hi ha moltes dríades i nereides i en canvi pocs dòlars. Se’ls faria un servei transportant-les en alguna banda on poguessin assolir una cotització més alta. Calculo, a ull, que les més potables es podrien vendre a dòlar el quilo. Vendre-les a quilos seria tota una pensada. Podrien constituir l’article d’exportació més important de l’illa després del sucre; les embalaríem en caixes (ja parlo donant per suposat que seràs sòcia meva en el negoci), que dirien en lletres ben grosses Corned girl. No tinc cap dubte que la Corned girl podria tenir als Estats Units tanta acceptació, almenys, com el Corned beef. ¡I encara direu que no tinc esperit comercial!

En canvi la tracta de negres, que també insinues pèrfidament, em sembla més problemàtica; i és que els negres són realment intractables. D’altra banda ¿t’ho creus que hi hagi hagut mai ningú que pagués per ficar-se un negre a casa? Són d’aquelles coses que per més que me les jurin no me les creuré mai. Em passa com a aquell primer ministre parisenc que va anar una vegada a Avinyó: «Els d’Avinyó són formidables» explicava després; «t’ensenyen un castell on, segons ells, haurien residit en altre temps els papes, però si fos cert ¿oi que se n’hauria sentit a parlar?»

Veiem sovint el senyor Rabassa; és, amb sir Archibald Henry Beer i míster Ford, la persona amb qui ens fem més. L’home, que passa llargament de la seixantena, ve cada diumenge amb molta regularitat i ens conta records de la seva joventut, passada al nostre país. ¿Sabies que havia estat cadet a Valladolid? Es va trencar una cama als exercicis d’equitació i el seu pare el comminà a deixar la cavalleria per la infanteria. No sentint-se fet per a l’heroisme a peu, renuncià a la glòria de les armes per dedicar-se al comerç. En el comerç, però, tampoc no li va anar bé i ha acabat la seva vida com a simple comptable d’un ingenio, l’ingenio Angelina, propietat, com tots, d’uns nord-americans. No ha fet, doncs, fortuna; però s’ha guanyat una cosa que val molt més, l’estima de la gent de bé i sobretot la de la seva dona, que l’adora. És una nord-americana d’ulls blaus i cabells de neu, grassona i sentimental. Per ell sabem que quan la va conèixer duia un barret-pamela guarnit amb cireres artificials i ajustat sota el mentó amb unes cintes; el senyor Rabassa assegura que li semblà veure un àngel. Com que era viudo, molt jove encara, va fer un cop de cap. La segona mistress Rabassa li ha donat dues filles, que estudien als Estats Units; de manera que només les veiem per les vacances. Són molt diferents de la seva mare i encara més del seu pare; tenen la dèria de ser modernes, que no se sap gaire què vol dir. Pare i mare no estan gens d’acord amb les seves idees —que no se sap quines són— però hi transigeixen, quin remei. El senyor Rabassa es recorda de quan encara hi havia esclavitud a Puerto Rico; al pati de casa seva hi havia el cepo però mai no hi castigaven cap negre; diu que era només per fer respecte. Assegura (i el creiem) que els europeus tractaven bé els esclaus; en canvi les famílies criolles, i sobretot si eren mulates, ho feien amb una crueltat estúpida.

 

A Mercè Figueres, 11 VI 1941 (179)

179

San Pedro de Macorís, 11 de juny de 1941

Estimada Mercè:

La teva carta començada el 16 de març i acabada l’onze de maig, sortida de Centelles el 12 (com es veu per l’estampillat) i arribada aquí ara mateix, m’ha indignat tant que te la vull respondre tot seguit.

Ets realment una gata, que esgarrapa sense fer enrenou. ¡Sóc capaç de proclamar que l’illa d’Haití és el paradís terrenal en persona per tal d’estalviar-me noves esgarrapades! També a mi em semblava que aquestes illes havien de ser precioses quan, com tu, no hi havia estat mai; encara m’ho creia quan el vapor en què vinguérem sortia del port de Casablanca, darrera terra del Vell Món que vèiem (era encara el Vell Món per més que ja no fos Europa). ¿Quina idea tenia del país on anàvem? Cap ni una; em semblava simplement apassionant això d’anar a l’altre cap del mar a veure coses noves. Oblidem massa que les coses noves deixen de ser-ho amb una sorprenent rapidesa ¡i nosaltres ja fa un any i mig que som aquí! ¿Creus que en aquestes altures poden fer-nos ja cap il·lusió els lloros, els moros i els micos? Bé, de moros no n’hi ha, naturalment, si no és que en consideréssim els siris i libanesos (que la gent del país anomena «turcos»), molt nombrosos ja que regenten quasi totes les botigues i botiguetes. Res de moros ¡què més voldrien ells! però sí negres, negrets i negrassos. I cocos. Cocos i més cocos… ¡i tu em fas un sermó moral! És clar que et bases sobretot en la guerra que assola Europa per tirar-me en cara que em queixi ¿i si et digués que amb guerra i tot hi voldria ser?

Bé és veritat que hi voldria ser sota unes determinades condicions, exactament sota una determinada bandera, i això per ara, segons veig, es fa molt difícil; no he perdut però les esperances. Ja te’n parlaré després.

Prou comprenc la dificultat de fer comprendre a algú que no ha sortit mai d’Europa la realitat que ens envolta. Hauria de ser obligatori per a tots els europeus una estada llarga a l’Amèrica tropical; en tornarien havent après el que és Europa, amb guerra o sense.

Potser les històries que et contaré, molt recents —han passat aquests mateixos dies—, et donaran una idea d’aquesta illa o almenys et demostraran que no sóc jo sol a sentir unes ganes tan furioses de fugir-ne.

Alguns compatriotes sense passaport ni diners van aconseguir amagar-se a la cala d’un vapor i viatjar d’aquesta manera, com a polissons, fins a Barranquilla, port de Colòmbia; allà els van descobrir. Detinguts a bord, els adverteixen que seran retornats al país d’origen, o sigui aquest. El port de Barranquilla és a les goles del riu Magdalena, potser el més cèlebre de la regió equatorial després de l’Amazones i l’Orinoc; l’estuari és ple de caimans. Van preferir llançar-s’hi amb l’esperança de guanyar la costa nedant i internar-se a la jungla; els caimans la van fer vana.

Una altra colla dels nostres comprà a San Pedro de Macorís una iola, mena d’embarcació només bona per navegar pels rius; no tenien diners per més. La van transportar en camió a Puerto Plata, al nord de l’illa, o sigui sobre l’Atlàntic; allà s’embarcaven i prenien l’alta mar en direcció al canal del Vent amb el propòsit d’arribar a la costa de Cuba. Alguns dies després un vapor els recollia agonitzants de fam i de set i els tornava a Santo Domingo.

Un altre grup, aquest més nombrós i compost d’homes, dones i criatures, reuní els diners que tenien entre tots per comprar una balandra de pesca d’un tipus molt corrent aquí, d’uns vuit metres d’eslora i amb un sol arbre, i hi van afegir un petit motor. Aquesta expedició estava més ben capissada que les anteriors i en conec molts detalls perquè ens havien proposat ser de la colla; la dirigia un menorquí, pescador i mariner d’ofici, però mariner ras. Malgrat els meus consells en contra, van aparellar per fer-se a la mar amb la idea d’arribar al Yucatan. Jo els havia advertit de l’enormitat de la distància que volien salvar amb aquella embarcació tan petita però no em creien: el menorquí estava convençut que era com anar de Maó a Barcelona. Resulta que arribats a l’altura de la badia de Samaná se’ls va trencar l’hèlice; després d’adobar- la ells mateixos com pogueren, posaven altra vegada proa cap a alta mar ben decidits a perdre de vista aquesta illa. Els vents alisis i els corrents marins els arrossegaren, per sort, fins no gaire lluny de Santiago de Cuba i tingueren la lluminosa idea d’assegurar a les autoritats cubanes que era per arribar-hi que havien arriscat les seves vides, callant amb molt de compte que la veritable meta havia estat el Yucatan. Gràcies a la martingala s’ha produït una reacció popular a favor seu; els cubans s’han entendrit amb la història d’una gent que s’havia arriscat tant per abordar al seu país i tots els diaris de l’Havana n’han parlat amb admiració i afecte. El govern, sota la pressió de l’opinió, els acaba de concedir permís de residència. Tot va bé si acaba bé; però esborrona de pensar com l’aventura hauria pogut degenerar en tragèdia, amb dones i criatures com anaven.

Ni cal que et digui com totes aquestes temptatives em semblen pures bogeries i que quan em proposen de formar part d’alguna expedició d’aquestes faig tots els possibles per treure’ls del cap una idea tan escabellada. De bona gana denunciaria a les autoritats la temptativa d’embarcament clandestí per evitar una desgràcia pitjor, però tots els organitzadors de fugues comencen per fer-te jurar que no els denunciaràs. Crec que tot plegat dóna una idea, tant de la ignorància de molts dels nostres compatriotes respecte a les distàncies en aquests mars i els seus perills, com dels atractius que aquesta illa ofereix als europeus que hi naufraguen (perquè en una illa així no s’hi arriba, s’hi naufraga), amb la ridícula pretensió de no fer ni de negres ni de negrers. Els dominicans queden invariablement astorats quan esclata la notícia d’una d’aquestes fugues; no poden comprendre, els pobres, que algú pugui sentir un desig tan furiós de perdre’ls de vista.

Uns casats de fresc han tingut tota una altra pensada, si bé de mal imitar. Són sud-espanyols; ell és poeta i respon per Poveda. El seu fort són unes tirallongues a la manera de García Lorca, que recita sobretot per ràdio. És sabut que García Lorca és un geni perquè el van assassinar en zona «nacional»; si s’hagués trobat en zona «roja» l’haurien assassinat igualment ja que també assassinaven absolutament a tothom però ja no seria un geni i el poeta Poveda no l’imitaria. Vet aquí doncs que la muller del poeta, per cert encantadora i enamoradíssima, notà que els transports lírics del seu inspirat marit havien obrat en ella aquell efecte que és precisament el que es proposa la sàvia natura i per tant la cosa no els hauria hagut d’estranyar però el cas és que els venia molt de sorpresa, potser perquè era la primera vegada que s’hi trobaven. El que més els amoïnava és que aquell fruit primerenc dels seus poètics —i legítims— amors seria dominicà. Els vaig explicar que el podien inscriure al consolat i d’aquesta manera el farien tan espanyol com si hagués nascut al barri de Triana en persona, però tots dos hi arrufaven el nas: «ser español no es ninguna ganga». El marit es basquejà perquè el convidessin de l’emissora de San Juan de Puerto Rico i sota pretext de donar-hi un recital de «romances» de collita pròpia s’hi han plantificat tots dos, callant com uns morts que la mistress duia en esperança una altra collita també ben pròpia de tan inspirat poeta. Desembarcar a Puerto Rico i venir-li els dolors del part ha estat tot u i així s’han sortit amb la seva. Les autoritats nord-americanes, segons s’ha sabut a San Pedro de Macorís, els han clavat una reprimenda severíssima ja que està rigorosament prohibit que hi entri cap estrangera en estat interessant però això no treu ni pot treure que l’innocent sigui tan ianqui com el mateix Roosevelt; les autoritats podrien expulsar els seus pares, que no ho són, però deixarien si ho fessin un ciutadà nord-americà sense els aliments imprescindibles, que només li pot donar mistress Poveda, i ¿com deixar aquesta sense el seu marit, que la manté? Les darreres notícies són que han obtingut uns papers en tota regla i que el nou ciutadà nord-americà es cria, gràcies a mistress Poveda, robust i xamós que dóna bo de veure; qui menja sopes se les pensa totes.

La segona part de la teva carta en canvi, en què em pintes la teva vida de malalta per fer-me comprendre que no tinc dret a queixar-me, m’ha commogut molt. Perdona si alguna vegada he estat barroer; sospito que n’he estat moltes. No puc pensar en la teva llarga reclusió en un sanatori sense sentir com uns remordiments, com si jo, pobre de mi, en tingués la culpa; t’equivoques quan dius que no puc comprendre el que és una malaltia tan llarga, però a més no t’adones que el Cel t’ha concedit unes virtuts que potser a nosaltres ens falten i t’ha voltat de persones que tenen el do de fer agradables les hores i que tant recorden «la alta sociedad» dominicana. Per contrast.

Avui, amb la teva, hem rebut quatre altres cartes, que junt amb deu de rebudes fa pocs dies fan en total quinze a respondre. N’hi ha de Tolosa, de Barcelona, de Nova York, de Londres, d’altres llocs encara. ¿Vols saber, de totes elles, quina és l’única que respira alegria i optimisme? La de Londres. ¿Van ser mai tristes les meves cartes del front, mentre vaig servir a la 30 divisió? Això et demostrarà que fins sota les bombes es pot ser feliç si un té la sensació d’estar servint una causa que val la pena. Perquè mira si en queien aquells dies damunt Londres… ¡i en Jaume Elias, que és qui m’escrivia des d’allà, trempat com un gínjol! ¿Te n’he escrit mai de tan descoratjades com d’ençà que vivim en aquest paradís del Generalísimo Doctor Don Rafael Leónidas Trujillo Molina? I tanmateix estem grassos i lluents, el pèl ens brilla més que mai, ens atipem d’ostres i de llagostes, ningú no ens bombardeja ni metralla, estem tots tres junts; però és com si la vida hagués perdut tot sentit i hi ha moments que em dic com Baudelaire:

Et j’envie le sort des plus vils animaux
qui peuvent s’endormir dans un sommeil stupide.
Si lentement du temps l’echeveau se dévide!

El passatge de la teva carta que ve després em deixa endevinar coses tan tristes… És la pintura més realista que hem rebut fins ara de la situació en el país que tant estimem.

Costa d’imaginar una caiguda tan vertical. Havíem ja endevinat alguns aspectes de tot això però confesso que la pintura que me’n fas ho supera tot per la claror tan crua amb què il·lumines certs detalls —tan concrets, tan precisos. T’hauries de moderar abans de posar-te a fer pintures tan realistes com aquestes; pensa que els colors que maneges poden perjudicar la teva salut amb la seva composició química. Tracto d’aconsolar-me pensant que el caos que descrius és passatger, que tot plegat haurà estat a la llarga com un mal somni; però de França rebem cartes d’un pessimisme ben semblant al teu. Ens adonem que els qui viviu al continent esteu sota els efectes d’una atmosfera mefítica; a Londres respiren en canvi un aire lliure. No has de creure de cap manera que sigui fatal la victòria dels nietzscheans per més que ara tot pugui induir a témer-ho. Estic segur que a la fi seran desfets; l’únic que em reca en aquest aspecte és la meva situació personal de perfecte inútil. M’he adherit a un «Moviment d’Emancipació Estoniana» que s’ha organitzat a Mèxic amb ex-combatents; no sé què en sortirà, voldria que fos alguna cosa seriosa. He escrit també a un cert ex-general que viu a Nova York i que vol organitzar una certa unitat de voluntaris; m’agradaria tant de fer alguna cosa per la llibertat d’Estònia —i també la del món, és clar. Si entenguéssiu l’estonià us enviaria de bona gana el manifest del «Moviment d’Emancipació»; parla d’unir totes les terres de llengua estoniana i d’altres coses igualment interessants. Si no fem res, haurem perdut una nova ocasió; és també per això que em deleixo tant per fugir d’aquesta illa i anar-me’n a Mèxic, on fóra més fàcil d’establir contactes amb aquest fi. La Nuri, quan em sent parlar d’aquesta mena de coses, sobretot quan ha sabut que havia escrit a l’ex-general per oferir-me-li com a ex-capità (o ex-comandant si val el meu ascens «in extremis»), s’ho pren molt malament; ho interpreta com si em morís de ganes de perdre-la de vista altra vegada durant una bona temporada. Però si no era per prosseguir el combat de la manera que poguéssim, sempre que sigui, és clar, sota la nostra bandera, ¿a què haver-nos exiliat?

Cal que penseu per aconsolar-vos —tornant ara a la teva carta— que mai com ara Espanya havia estat tan pròxima a «las veinte hijas que la llaman madre», les seves ex-colònies d’Ultramar. Gràcies a l’invicto Caudillo s’han esborrat totes les diferències que abans hi havia entre la Madre Patria i (com és ara) l’illa d’Haití. Tant aquella com aquesta són governades per Generalísimos, que tant l’un com l’altre s’han cobert de glòria immortal; el prestigi mundial que el vostre està donant a Espanya és comparable al que el nostre dóna a la República Dominicana. Jo admiro per un igual la República Dominicana i la Madre Patria que la va parir, el Generalísimo Franco i el Generalísimo Trujillo.

Oh, combien les gays sont heureux et opimes
qui ont des Caudillos et Généralissimes;
pourrais-je les chanter avec mes pauvres vers,
ces Francos surhumains, ces Trujillos sublimes,
qu’avec des yeux d’envie contemple l’univers?

Els considero tots dos igualment capaços de fundar un Imperio d’aquells que no s’hi pon el sol i de civilitzar aquest món, que tanta falta li fa; sobretot Anglaterra i els Estats Units, que tant haurien d’aprendre de la Hispanidad si en fossin capaços. És amb igual admiració per tots dos que alço la meva copa —que és una tassa de mabí ja que el vi costa un ull de la cara— i brindo pel Generalísimo Francisco Franco Bahamonde, Caudillo de España por la gracia de Dios, i pel Generalísimo Doctor Don Rafael Leónidas Trujillo Molina, Benefactor de la Patria, Emancipador de las Finanzas Nacionales, Primer Munícipe de la República Dominicana, Primer Mandatario de la Nación, Reconstructor de Ciudad Trujillo i Jefe Supremo del Partido Trujillista (són els seus títols oficials).

I ara me’n vaig a dormir perquè tinc son.