180

San Pedro de Macorís, 12 de juny,
diada de Corpus Christi de 1941

Estimada Mercè:

Acabo d’esmorzar (un cafè amb llet de primera, perquè el cafè en aquesta illa reconsagrada és sublim, les coses com siguin), i ja em tens altra vegada escrivint-te. Ahir vaig acabar la meva carta brindant a la glòria dels dos homes més grans de tots els segles; brindava amb una tassa de mabí i ara m’adono que no t’he explicat mai què és.

És una mena d’orxata que s’obté d’una manera molt senzilla: es va a buscar a la manigua una mena de liana que s’anomena «bejuco de indio» («bejuco» és el nom general que donen a totes les lianes) i es deixa macerar en aigua segons certes dosis durant vint-i-quatre hores. El gust és dolç i refrescant, molt agradable, i tindria èxit si fos exportable però s’ha de beure acabat de fer perquè es torna agre en poques hores.

Ahir, doncs, en anar-me’n a dormir tenia davant dels ulls la visió grandiosa de dos Generalísimos com pocs se n’han vist al món i que ja voldrien per a ells aquests envejosos d’anglesos i nord-americans. Avui tinc una visió menys grandiosa, que endevino a través de les teves paraules i que és a la vegada bonica i trista. Em sembla veure-us totes dues, tu i l’Esperança, a la feina; és, ja ho dius tu, una feina ben simpàtica. Sempre havíeu tingut molta traça en això dels brodats i les randes però és trist que ara ho hàgiu de fer per necessitat; per vendre-ho a qui sap qui. Us desitgem un gran èxit en aquesta activitat, tant com us mereixeu, i sapigueu que compartim totes les vostres penes i alegries a desgrat de l’oceà que ens separa.

Cal venir en un país com aquest per comprendre si n’eren d’inconscients els qui, en el nostre (i jo entre ells, «mea maxima culpa»), se les emprenien contra els senyors Esteves. Aquí totes les empreses, des dels grans ingenios o fàbriques de sucre fins a les botigues més modestes, pertanyen a estrangers; els indígenes són incapaços de dirigir-les i més encara d’acumular capital —ni tan sols el modestíssim que cal per posar una botigueta—; es rebenten tot el que guanyen en begudes i dones. Amb la particularitat que les begudes les importen i les dones (les cares) també; el Generalísimo Trujillo ha fet venir no fa gaire una casa de dones completa de París per donar to a la ciutat que duu el seu nom. Emborratxar-se és considerat aristocràtic per la senzilla raó que les begudes alcohòliques són molt cares; res no dóna tant de prestigi entre «la alta sociedad» com una turca de gros calibre. Us diuen «ayer tomé» (que vol dir que es van entrompar) amb la mateixa vanitat ingènua amb què el senyor Esteve hauria dit «ahir vaig anar al Liceu». Les dames de «la alta sociedad» no solament «toman»; et parlen de les malalties venèries dels seus fills amb tanta naturalitat com si es tractés del xarampió. No és pas que se les donin de modernes i avançades desafiant els prejudicis; això no tindria cap sentit ja que aquí de prejudicis no n’hi ha. ¡Beneïts prejudicis! Cal haver vingut en un país com aquest per comprendre tot el que els deu la nostra Europa ¿si et digués que he arribat a la conclusió que la civilització descansa sobre els prejudicis? «Doneu-me uns quants prejudicis i us aixecaré una civilització» hauria pogut dir Arquímedes. El cas és que aquestes dames, que de prejudicis en tenen molt pocs si és que en tenen cap, es pensen que fa «alta sociedad» que els nens tinguin «aventurillas» i pesquin les pertinents calipàndries; no serien «machos» si no ho fessin i les nenes de «la alta sociedad» no els en farien cap cas. Una senyora ens preguntava una vegada per París, donant per suposat que «allí están muy degenerados». Li explicàvem que no tant com això, que sempre s’exagera. «¡Que nos lo cuenten a nosotros!» ens interrompé; «vea si lo estarán que una ves que nuestro arsobispo tuvo que ir por asuntos, regresó sifilítico.» Aquesta mateixa dama, que és una de les principals de «la alta sociedad» de San Pedro de Macorís, ens preguntava una altra vegada «si es sierto que en París hay chiflaos que pagan por un cuadro tanto como por un carro». «Están locos» va ser el seu comentari en saber que era així mateix. El «carro», o sigui l’automòbil, el seu home l’havia hagut de comprar caríssim mentre els quadros se’ls pinta ella mateixa; els té, doncs, de collita pròpia. Solen representar boscos d’avets coberts de neu i amb tot de dríades i nereides que hi ballen despullades i grans cacatues virolades ajocades a les branques. Els té al «resibidor » o «salón», un dels més aristocràtics de la ciutat; la porta del bany, que hi dóna, està sempre oberta de bat a bat perquè es vegi que no hi manca res, com és ara un water-closet de color rosa preciós; com a moble de prestigi, hi ha, presidint el «salón», la nevera.

Et pots burlar de mi tant com vulguis a propòsit d’allò que us escrivia relativament a dedicar-me a algun comerç «ben baix i lucratiu»; la «tracta de blanques», com tan malignament insinues, no seria pas una mala idea si no fos que aquí de blanques no n’hi ha. Però, en fi, cada una és com Déu l’ha feta i n’hi ha de prou bufones; has de saber que els dominicans de «la alta sociedad» en compren, per divertir-s’hi, de 12 a 15 anys per dos pesos (un peso és un dòlar). És un esport tingut per molt aristocràtic; l’únic, d’altra banda, que practiquen els homes de «la alta sociedad». Un vespre, al Parque, o sigui la plaça major, que és on va tothom a passejar, un es vantava amb els seus amics d’haver gastat en 10 anys d’aquesta manera 500 pesos. Si fas la regla de tres veuràs que surt a raó de 25 violacions per any.

Sovint he pensat que si aquestes dríades i nereides de xocolata es venen per tan pocs dòlars és per culpa de la llei de l’oferta i la demanda; hi ha moltes dríades i nereides i en canvi pocs dòlars. Se’ls faria un servei transportant-les en alguna banda on poguessin assolir una cotització més alta. Calculo, a ull, que les més potables es podrien vendre a dòlar el quilo. Vendre-les a quilos seria tota una pensada. Podrien constituir l’article d’exportació més important de l’illa després del sucre; les embalaríem en caixes (ja parlo donant per suposat que seràs sòcia meva en el negoci), que dirien en lletres ben grosses Corned girl. No tinc cap dubte que la Corned girl podria tenir als Estats Units tanta acceptació, almenys, com el Corned beef. ¡I encara direu que no tinc esperit comercial!

En canvi la tracta de negres, que també insinues pèrfidament, em sembla més problemàtica; i és que els negres són realment intractables. D’altra banda ¿t’ho creus que hi hagi hagut mai ningú que pagués per ficar-se un negre a casa? Són d’aquelles coses que per més que me les jurin no me les creuré mai. Em passa com a aquell primer ministre parisenc que va anar una vegada a Avinyó: «Els d’Avinyó són formidables» explicava després; «t’ensenyen un castell on, segons ells, haurien residit en altre temps els papes, però si fos cert ¿oi que se n’hauria sentit a parlar?»

Veiem sovint el senyor Rabassa; és, amb sir Archibald Henry Beer i míster Ford, la persona amb qui ens fem més. L’home, que passa llargament de la seixantena, ve cada diumenge amb molta regularitat i ens conta records de la seva joventut, passada al nostre país. ¿Sabies que havia estat cadet a Valladolid? Es va trencar una cama als exercicis d’equitació i el seu pare el comminà a deixar la cavalleria per la infanteria. No sentint-se fet per a l’heroisme a peu, renuncià a la glòria de les armes per dedicar-se al comerç. En el comerç, però, tampoc no li va anar bé i ha acabat la seva vida com a simple comptable d’un ingenio, l’ingenio Angelina, propietat, com tots, d’uns nord-americans. No ha fet, doncs, fortuna; però s’ha guanyat una cosa que val molt més, l’estima de la gent de bé i sobretot la de la seva dona, que l’adora. És una nord-americana d’ulls blaus i cabells de neu, grassona i sentimental. Per ell sabem que quan la va conèixer duia un barret-pamela guarnit amb cireres artificials i ajustat sota el mentó amb unes cintes; el senyor Rabassa assegura que li semblà veure un àngel. Com que era viudo, molt jove encara, va fer un cop de cap. La segona mistress Rabassa li ha donat dues filles, que estudien als Estats Units; de manera que només les veiem per les vacances. Són molt diferents de la seva mare i encara més del seu pare; tenen la dèria de ser modernes, que no se sap gaire què vol dir. Pare i mare no estan gens d’acord amb les seves idees —que no se sap quines són— però hi transigeixen, quin remei. El senyor Rabassa es recorda de quan encara hi havia esclavitud a Puerto Rico; al pati de casa seva hi havia el cepo però mai no hi castigaven cap negre; diu que era només per fer respecte. Assegura (i el creiem) que els europeus tractaven bé els esclaus; en canvi les famílies criolles, i sobretot si eren mulates, ho feien amb una crueltat estúpida.