Arxiu d'etiquetes: Usall

A Mercè Figueres, 22 I 1937 (39)

Publicat el per
Respon

41

Barcelona, divendres 22 de gener de 1937

Estimada Mercè:

Com que estic removent cel i terra perquè no m’enviïn a una columna anarquista sinó a la «Macià-Companys» com l’Usall, encara no he anat a recollir el passaport militar a la Comandància i entretant demà passat, que serà diumenge, pujaré a Puig d’Olena a parlar amb el vostre metge el doctor Ribes Soberano, que en tant que diputat de l’Esquerra Republicana potser hi podrà fer alguna cosa. L’Usall, més feliç que jo, ja se n’ha anat cap a Alcanyís junt amb altres setze, entre brigades i sergents. Suposo que t’escriurà; si no ho fa, no té paraula. D’en Cruells vaig rebre carta ahir al vespre, junt amb la teva; està de cap de la 1a companyia de Metralladores de la guarnició del castell de Figueres; té de camarades l’Esplugues i l’Albiol, dos nois molt bons, nacionalistes. Diu que el comandant de la guarnició és tan simpàtic, que tot s’hi fa en català —fins les veus de comandament— i que estan encantats. «La gent de Figueres té un parlar molt bonic» m’escriu el bon minyó; i afegeix que la vida és cara, que mengen pa moreno i que treballen en la fortificació del pont de Colera: «tirem de pic i pala com els bons però passem dies ben feliços.»

Dels altres camarades de l’Escola de Guerra no tinc notícies; pel que fa a les meves, vet-les aquí resumides: els companys amb qui havia de fer el viatge a Madrid, destinats, com jo, a la «columna Durruti», ja fa deu dies que són fora. Jo era al llit amb una grip com una casa, que és la circumstància que m’ha permès de quedar-me de moment a Barcelona. No bé rebut l’ofici comunicant-me el meu «destí», vaig presentar immediatament una instància al Conseller de Defensa de la Generalitat sol·licitant-ne un altre. El coronel Bosch em convocà al seu despatx i m’hi rebé amb una severitat extremada i parlant-me en castellà, potser per extremar més encara la severitat:

—Por esta instancia merecería que le quitasen el ascenso que le han dado en la Escuela. Parece mentira que usté sea letrado. Ha puesto aquí unas protestas que si llegan a manos del señor Consejero ¡el señor Consejero bota!

El senyor Conseller de Defensa del govern de Catalunya… ¡és de la FAI! No és pas que jo no ho sabés, naturalment; ho sabia de sobra però el fet de saber-ho m’havia inspirat les frases precisament més sarcàstiques de què anava empedrada com si tal cosa la prosa oficinesca de la meva instància, la qual, cregut que la llegiria el conseller faista en persona, no deixava d’acabar ritualment amb allò tan fi de «és gràcia que espero merèixer de la benevolença de la Vostra Excel·lència, a qui Déu guardi molts anys pel bé de Catalunya».

—Doni gràcies a Déu, prosseguia el coronel Bosch ara en català, que hagi hagut de passar abans per les meves mans com a cap que sóc de la secció de Personal.

I vegi què en faig (l’esquinçà en mil bocins per tirar-los a la paperera); si vostè fos un autèntic militar, no un civil militaritzat, cosa que l’excusa, sabria de sobra que un oficial no pot discutir les ordres i s’ha d’incorporar sense comentaris al «destí» que se li dóna sigui quin sigui. ¿Sap que en un cas d’insubordinació com el de vostè, que pot prestar-se a ser interpretat com de rebel·lió, el codi militar té prevista fins la pena de mort? D’altra banda, afegí abaixant la veu, ni cal que li digui com comprenc els seus sentiments; pensi per aconformar-se que tot és preferible a la victòria del feixisme. I que de vostès depèn ara que la «columna Durruti» passi a ser una divisió disciplinada.

Tenim cartes d’en Màrius per respondre; la Nuri està molt afalagada amb aquell sonet de les anèmones que li ha dedicat.

 

 

A Mercè Figueres, 10 I 1937 (38)

Publicat el per
1

38

Barcelona, diumenge 10 de gener de 1937

Estimada Mercè:

A la meva esquerra la Nuri petita fa un gran terrabastall amb els objectes més heterogenis, timbals, balances, pots, nines; tot el pis és ple de coses seves en espantosa confusió i és que amunt i avall del pis corre un nou personatge, admès de poc dins la família. El seu nom s’escriu Puccinolla i es pronuncia Putxinol·la, ja que, segons sembla, és italià; és la Nuri petita qui l’ha batejat així (i jo qui ha decidit que calia escriure-ho a la italiana perquè trobo que fa més bonic). Els Reis, per conducte de l’Usall, ens el van dur; res no podia fer tanta il·lusió a la petita. En el primer moment no ens vam recordar de preguntar-li pels seus avantpassats però per l’aire decidit amb què es posà a rosegar un os vam conèixer tot seguit que era d’alta prosàpia. La nena ha intentat ensenyar-li de dibuixar; no sembla, amb tot, tenir vocació artística. En vista del fracàs ha donat corda a un pingüí i l’ha posat davant dels morrets negres i humits del personatge; aquest ha fugit esporuguit. Llavors jo he provat amb una botella de Porto i també ha fugit. Sembla, doncs, experimentalment demostrat que no li interessen ni les belles arts ni la caça del pingüí ni el mam.

Els Reis també es van recordar de mi, cosa que et provarà que, contra el que tu i en Màrius afirmeu sempre, sóc un bon minyó. Em van dur un Tratado del ataque de las plazas imprès el 1777 amb divuit làmines precioses a l’acer; ja me l’he empassat de cap a peus i estic en disposició de fer un paper lluïdíssim com a alferes d’infanteria en els exèrcits del rei Carles III, que Déu guardi.

I ja que parlem d’infanteria, precisament ens han sortejat: dels alferes aprovats per l’Escola de Guerra, la meitat va a Aragó, l’altra meitat es queda de guarnició a Catalunya. A mi m’ha tocat el 2n regiment d’infanteria de la 1a divisió —així ho porta el decret del conseller de Defensa del govern de la Generalitat aparegut al Diari Oficial d’abans-d’ahir—, que té la seva caserna a Barcelona i justament darrera el parc de la Ciutadella, la mateixa caserna d’aquell regiment del qual jo era reservista, ves quina casualitat. És, si no m’erro, un d’aquells regiments que es volen crear de cap i de nou a base de soldats procedents de lleves i d’oficials diplomats de l’Escola de Guerra a fi d’implantar-hi ja de bon principi la disciplina militar. La idea no em sembla pas desencertada ja que «és quan els enfornen que els pans es fan geperuts»; llàstima gran que aquests regiments ja existien el 19 de juliol i el govern tingué l’inconcebible acudit de dissoldre’ls. Hem perdut miserablement prop de set mesos; hi hem guanyat, això sí, que ara tenim Exèrcit propi, l’Exèrcit de Catalunya.

En Cruells va destinat a Figueres, a un altre d’aquests regiments de nova formació. Aquesta tarda vindrà a berenar amb nosaltres per despedir-se; se n’anirà amb l’exprés de demà. I dic que vindrà a «berenar» i no a «prendre el te» perquè no hi ha hagut manera de reconciliar-lo amb aquesta beguda tan inofensiva, la pobra, que té la virtut d’exasperar-lo.

Els camarades destinats al front d’Aragó sembla que ho són a aquelles «columnes», com és ara les de l’Esquer­ra, les nacionalistes i les socialistes-comunistes (vull dir les del Partit Socialista Unificat), que estan ben disposades a convertir-se en «divisions» i a militaritzar-se de cap a peus, com així mateix a canviar el nom de «Milícies» pel d’Exèrcit. Queden, segons sembla, refractàries a aquests canvis les anarquistes.

Tot això és el que es diu i que podria ser que no fos exactament la veritat o almenys «tota la veritat i res més que la veritat»; tal com ho he sentit a dir t’ho explico.

La Nuri gran està tan contenta que no s’hi veu de cap ull perquè a mi m’han destinat de moment a Barcelona. A mi el que més m’omple d’alegria és que tinguem, per fi, un Exèrcit de Catalunya amb divisions, brigades, regiments, batallons i companyies en comptes d’aquell maremàgnum de les Milícies amb les seves «columnes» i les seves «centúries» i les seves «decúries» —que, com ens feia remarcar una vegada un professor de l’Escola de Guerra, són noms precisament de tradició romano-feixista.

Estic content, també, perquè de moment em quedo amb les Nuris de casa, la gran i la petita; però sé molt bé que a qualsevol moment puc rebre l’ordre de deixar Barcelona per anar-me’n qui sap a on. M’enviïn on m’enviïn, només em pertoca de complir la meva obligació.

He hagut d’interrompre la carta perquè han arribat l’Usall i en Cruells. Hem passat la tarda junts; ara se n’acaben d’anar. Per ells he sabut que un dels vuit oficials de la nostra promoció destinats al regiment que s’està formant a Girona s’ha indisciplinat, s’ha negat a anar a Girona dient que volia anar al front i, no content amb això, en comptes dels galons d’alferes s’ha posat els de tinent. El tinent coronel Fonts l’ha reptat i ell ha replicat que ­se’ls havia guanyats «a la campanya de Mallorca». Hi ha alguna cosa de simpàtic en la criaturada d’aquest xicot, que per cert és d’Estat Català, però també molt d’amor propi malaltís i sobretot un fons d’indisciplina que no es pot aprovar de cap manera; però el que trobo de més reprovable en la seva insubordinació és que no vulgui anar a Girona ¡una ciutat on solen néixer unes noies de pèl de panotxa que fan unes faltes d’ortografia més delicioses que tot el pebre del món!

Fora d’aquest cas i d’algun altre de semblant, tothom s’ha aconformat amb la seva sort, que és el que ha de fer tota persona mediocrement militaritzada; aquests casos d’indisciplina són encara fruit de l’ambient de les Milícies Antifeixistes, que eren, com tots sabem, una olla.

I ja que ha vingut a tomb la campanya de Mallorca, per aquest xicot i d’altres voluntaris sabem que el ministre de Defensa del govern de Madrid els va deixar conscientment a l’estacada prohibint a cap vaixell de l’esquadra republicana que els municionés. Ells ja havien fet el més difícil, que era desembarcar; però es van trobar amb les municions tallades. Diu que havien d’alimentar-se exclusivament de figues, que encara verdejaven, cosa que causà una disenteria general. L’únic vaixell que els volgué enviar el govern madrileny duia l’ordre de recollir-los i tornar-los a la Península. La cosa resultava incomprensible fins que s’ha sabut que el ministre, l’Indalecio Prieto, hauria dit: «No me da la gana de que los catalanes resuciten la Corona de Aragón». No deixa de ser curiós que els castellans —no altra cosa és l’Indalecio Prieto per bé que nascut al País Basc— ens atribueixin aquesta intenció, que en efecte és la que hauríem de dur (per això ens l’atribueixen) però que és tan lluny del magí de les nul·litats que ens governen.

Hi ha encara un detall que fa més vergonyós l’abandó de Mallorca a la seva trista sort de terra catalana ocupada pels feixistes espanyols: l’illa d’Eivissa —amb la de Formentera— s’havia declarat, espontàniament, part integrant del territori de la Generalitat de Catalunya. Com que la de Menorca no ha deixat de ser republicana en cap moment, amb l’ocupació de Mallorca totes les terres on es parla la nostra llengua (inclòs l’Aragó oriental) quedaven de la mateixa banda, la nostra, i es repetia doncs el cas de la guerra de Successió; la nova guerra ens trobava altra vegada units com aleshores. Evacuada Mallorca, les illes d’Eivissa i Formentera han caigut fatalment sota el poder dels feixistes enviats des d’allí ¿no és una vergonya sense nom, després que per voluntat pròpia s’havien incorporat a Catalunya, que les hàgim abandonades tan covardament? Hauria calgut, és clar, una marina catalana de guerra capaç d’assegurar els enllaços; la republicana actua com si fos enemiga nostra o poc se’n falta.

Pel que fa a l’Usall, resulta que a ell i als altres que no han obtingut el grau d’alferes els fan seguir ara a l’Escola de Guerra un curs complementari de comptabilitat —esgarrifa’t— perquè resulta que el brigada és el comptable de la companyia; cosa que no sabíem i que ara hem après. L’Usall i en Rútia (els dos principals «especialistes en retirades estratègiques») han sol·licitat al conseller de Defensa de la Generalitat que els enviï com a sergents a qualsevol front perquè consideren vexant que se’ls obligui a empollar tot allò del «deu» i «l’haver». «Si haguéssim tingut vocació d’adroguers» exclamen, «no ens hauríem apuntat mai de la vida a l’Escola de Guerra.» Els van gastar una broma ben pesada suspenent-los.

 

 

A Mercè Figueres, 3 I 1937 (36)

Publicat el per
Respon

36

Barcelona, diumenge 3 de gener de 1937

Estimada Mercè:

Tens tota la raó de protestar contra la interpretació que jo donava a aquella frase teva: «Aquest no és el meu Nadal». T’explicaré per què l’havia interpretada tan malament.

Precisament aquell mateix matí jo havia vist la R. —una bona noia, d’altra banda— i m’havia dit que a casa seva no havien volgut celebrar el Nadal «com sigui que sense festa religiosa no és Nadal i a més perquè els nens experimentin les conseqüències del que passa». No li vaig replicar; no m’agrada discutir quan sé que l’altre ni m’entendria, però em sentia revoltat. Pobres criatures a qui en comptes de parlar-los del Nen Jesús que va néixer en un pessebre se’ls parla de política i de guerra civil com si Déu hagués deixat d’existir pel sol fet que a Barcelona hi ha hagut una revolució… La teva frase plovia, doncs, sobre mullat; ara ja comprenc que tu volies dir tota una altra cosa. Perdona’m.

Et prens massa de debò el meu ofici de professor de gramàtica. Em vaig presentar al concurs, deu fer cinc anys si no m’erro (i per cert hi vaig guanyar el primer lloc, a compartir amb l’Alba), amb la idea que fóra una manera en definitiva força honorable, digui el que digui en Màrius, de guanyar-me la vida mentre cursava la carrera de lleis. És, doncs, per a mi una ocupació accidental que espero poder deixar aviat per sempre; hauria volgut deixar-la per anar-me’n a fer de notari de poble (si tant és que tenia la sort de guanyar unes oposicions) i ves per on me n’aniré a fer, de moment, no de notari, sinó d’oficial d’infanteria; és ben bé que l’home proposa i Déu disposa. Sempre t’he dit, sinó que no em vols creure, que les teves despreocupacions en matèria de sintaxi, de lèxic i sobretot d’ortografia em semblaven tan delicioses com la sal i el pebre en una bona amanida i que de bon grat donaria deu dels meus 98 anys de vida a canvi del do de fer faltes de gramàtica amb tanta gràcia. Però amb en Màrius és diferent; ell és home i fins s’ha deixat el bigoti. Amb ell seré implacable. Precisament perquè els seus versos m’agraden voldria que fossin irreprotxables a fi que m’agradessin més encara. Irreprotxables des de tots els punts de vista ¡res de fer rimar oo obertes amb oo tancades!

Em dius que tant tu com en Màrius voteu pel meu ingrés a Estat Català. Precisament ahir a la tarda em vingué a veure un dels nostres antics camarades de quan érem comunistes, en Llibert Estartús, i li vaig parlar dels nostres dubtes. Jo esperava que l’escandalitzaria que se’ns hagués ocorregut ni per un moment la idea de fer-nos d’un partit nacionalista; es va limitar a brandar el cap i a dir-me «amb tota sinceritat» que no creia gaire en partits per més que continués en el de sempre (actualment refós en el Socialista Unificat) per fidelitat «i potser per inèrcia». En cap partit, afegí, no es troba mai aquell ideal que un busca ja que la realitat, que és bruta, els contamina. «D’altra banda» digué encara, «et vull parlar amb el cor a la mà ja que amb tu i la Nuri ens coneixem de tants anys i havíem actuat junts en tantes ocasions com bons camarades: allò que ara hi ha de més urgent a Catalunya és impedir que hi vinguin més murcians». Li vaig recordar que precisament en els nostres bons temps del Partit Comunista Català jo havia dit una vegada que si no es controlava la immigració no seria possible aconseguir salaris alts per als obrers catalans ja que es trobaven amb la competència d’una mà d’obra forastera més barata; com que la immigració feia baixar els salaris en virtut de la llei de l’oferta i la demanda, resultava que els més qualificats dels nostres obrers emigraven a aquells països que podien mantenir salaris alts gràcies precisament al control de la immigració, de manera que el resultat del fet que Catalunya no la controlés és que perdíem obrers qualificats del país mentre aquest s’omplia de manobres sense qualificació i estranys a l’àmbit català. Aleshores ell havia estat un més a indignar-se contra el meu punt de vista considerant-lo gairebé «racista» ¿com és, doncs, que havia canviat tant?

—Fa uns dies, m’explicà, vaig sentir uns nens que jugaven en castellà pel carrer; encara no m’hi havia trobat mai. Els nens nascuts a Barcelona eren catalans per molt immigrants que fossin els seus pares; si no ha de ser així, és que ja no es tracta d’una immigració sinó d’una invasió.

—En altre temps, vaig fer, a Múrcia es parlava «lo pus vell catalanesc del món» segons Muntaner se’n porta testimoni ¿qui sap si, més que no pas impedir que vinguin, no fóra bo de considerar el seu país com formant part de l’àrea catalana?

—Això seria imperialisme, protestà l’Estartús; l’única solució correcta, creu-me, és que no en vinguin més. Si no es pren d’una vegada per totes una mesura radical, no encarrilarem mai la revolució cap a res de positiu. Seran estèrils tots els esforços que faci el poble català: sempre tindrem una lerruixada o una faiada per esguerrar-ho tot.

Tornant a la teva carta, penso com en Màrius que el demà, suposant (com tenim el deure de suposar-ho) que guanyem aquesta guerra, serà de dos partits: el socialista i el nacionalista. De tots dos si s’entenen o d’un dels dos en cas contrari; tant de bo s’entenguessin i evitessin ja des d’ara una rivalitat que seria funesta ja que potser costaria un altre riu de sang. Tots dos tenen un mateix enemic i això els ha d’unir; què dic, un enemic; en tenen dos: a l’exterior l’Exèrcit espanyol que vol acabar amb Catalunya, a l’interior l’anarquia. D’altra banda un retorn al passat és impossible; és simplement absurd. Tot ha estat capgirat d’ençà del 19 de juliol. Si la burgesia vol representar encara algun paper polític —i tant de bo ho volgués ja que necessitem de tothom— s’hauria de llançar en cos i ànima a fer-se altra vegada, com en temps de Prat de la Riba, l’avantguarda de la causa nacional; el nostre jovent burgès hauria d’ingressar en massa a l’Exèrcit de Catalunya com el de Bascònia ho ha fet a l’Exèrcit basc. Si no ho fa, si es plega de braços, es desprestigia com a classe dirigent; si es passa a l’altra banda, es desprestigia més encara. Podia i devia plantar cara a la FAI i ens hauria tingut tots al seu costat; el que no havia de fer de cap manera és posar-se a desitjar, enfront de la FAI, la victòria de l’enemic com a únic remei possible.

Sí, Mercè, encara sóc viudo; sort tinc de l’Usall que com un bon samarità ve a fer-me companyia cada tarda. Gairebé cada vespre hem sopat junts; els meus immensos paràgrafs anteriors, que t’hauran semblat, em temo, estabornidors de tan seriosos, són de fet un eco de les nostres llargues converses. A moments ens sentim molt optimistes; altres vegades, no t’ho vull pas negar, ens entra com un abatiment davant d’aquest caos que és el nostre país i que hem de mirar impotents.

 

——————————

[Afegit el 1948: Segons he sabut no fa gaire, la fidelitat d’en Llibert Estartús al comunisme li havia de costar la vida. Fa uns quatre anys, quan França es trobava en una situació caòtica una mica semblant a la nostra de 1936, en una ciutat del migdia que no m’han sabut dir amb certesa si era Marsella, Tolosa o Montpeller hi hagué una reunió del comitè central del PSUC a l’exili; ell, que en formava part, hi assistí. Defensà ardidament la «democràcia interna», que considerava conculcada pels dirigents (stalinistes), i quan, després, baixaven les escales ja acabada la reunió, li van disparar un raig de trets per l’esquena.]