13
Barcelona, dimecres 23 de setembre de 1936
Estimada amiga:
Encantat que compartiu la meva adhesió a la darrera estació de l’any; si ja no la recomanessin altres mèrits, la tardor tindria el de netejar el paisatge d’estiuejants. En països sobrepoblats com els nostres, a l’estiu la natura està impossible, plena d’admiradors d’aquells que, com diu Verlaine,
prennent au sérieux la plus sotte cascade.
Respecte als vostres silencis autumnals i vesperals (silencis que, entre parèntesis, encara no he tingut ocasió d’admirar), cuito a proclamar que les noies com vós són tan eloqüents quan parlen com quan callen… si és que callen mai. Pel que a mi respecta, em passa al revés: és justament els vespres de tardor quan em sento comunicatiu. De manera que podríem concloure un tractat de pau: a mi em deixaríeu parlar els vespres de tardor i vós ho faríeu la resta de l’any.
Celebro com cal que tingueu prop vostre un amic poeta; en general, els poetes són uns ciutadans dignes de tota confiança, ben capaços, com tots sabem, d’estar al corrent de totes les contribucions. ¿Potser és fill del doctor Humbert Torres? Lligant caps, recordo que m’havíeu dit que al sanatori teníeu un jove «de família espiritista », si bé, afegíeu, «ell sembla que no n’és i en tot cas no li agrada que n’hi parlin». El doctor Humbert Torres serà tan espiritista com es vulgui però és una persona honorabilíssima; d’altra banda no deixa de ser curiós que a l’Esquerra Republicana de Catalunya n’hi hagi tants. Em refereixo més aviat a espiritistes que no pas a persones honorabilíssimes, que també n’hi ha —ni caldria dir-ho.
No deixo de pensar que jo també sóc, a estones, poeta —i fins espiritista— i que havia trobat amb vós allò que tants de poetes no tenen, un lector. Ja veig que era massa bonic tot un lector per a un sol poeta i que me l’hauré de compartir amb aquest del sanatori a qui no tinc el gust de conèixer. Des d’ara proclamo que estic disposat a fer-ho com bons germans.
M’agradaria, per cert, a fi de fer content aquest lector per ara únic que sou vós —i encara compartit amb un altre poeta—, arribar a escriure un poema absolutament bucòlic però no sé pas com posar-m’hi. Per inspirar-me llegeixo els Romans champêtres de la George Sand; hi surten moltes herbes, les unes remeieres, les altres no tant, i tot plegat és d’una innocència que si no sabéssiu com les gastava en la realitat l’autora us arribaria a fer rodar el cap. Ja us els duré a Puig d’Olena la vegada vinent que hi pujaré i estic cert que us agradaran d’allò més —si és que no els coneixeu. «La femme Sand», com li deia Baudelaire, els va escriure per distreure’s «dels horrors de la revolució de 1848», que al capdavall va ser aigua de borratges comparada amb la que ens ha tocat de viure el 1936. El món és una sínia; els catúfols en són les revolucions. Quan Galileu afirmava que la terra es movia tenia tota la raó; es mou ¡i de quina manera! A batzegades. Potser en definitiva la Sand ho encertava i el millor que podem fer en uns temps així és parlar de flors i de violes.