22
Barcelona, diumenge 8 de novembre de 1936
Estimada amiga:
Hi ha, en efecte, molts altres xicots a l’Escola de Guerra plens de fe en Catalunya; si no en tinguessin ¿és que s’hi haurien apuntat? Així que haurem rebut els nomenaments i abans d’incorporar-nos al front on quedarem dispersats entre tantes «columnes», tenim pensat de constituir una Unió Militar Nacionalista. Hem vist amb pena com venia «oficialment» a fer-nos un discurs a l’Escola un tal Garcia Oliver, natural de Reus però que com a bon «faiero» fa els predicots en castellà «porque es la lengua oficial del Estado» (la lògica no és pas el fort dels anarquistes). Moltes perles et podria citar del discursàs, com és ara: «Cuando llegó abril lleno de flores mil…» però allò que més ens ha fet pujar els colors a la cara és quan ha afirmat que «la patria y el honor no existen» i que ell se sentia molt orgullós d’haver estat atracador i mestre d’atracadors; que la dels atracadors era la millor «escuela de guerra» i que seguint les tàctiques pròpies dels rebenta-pisos guanyarem infal·liblement aquesta. Sembla que si la cosa fos tan senzilla ja ho haurien descobert, temps ha, els napoleons, moltkes i joffres i que a les acadèmies militars de França, Alemanya i altres països endarrerits no farien estudiar tants anys els nois abans de despatxar-los l’ofici de tinents. Ni cal que et digui que molts ens hem abstingut d’aplaudir tals cretinades; d’altres, en canvi —m’avergonyeix d’haver-ho de confessar—, ho han fet.
Dies abans havia vingut el cònsol rus; un vellet d’allò més simpàtic, no et creguis, que es diu, si no m’erro, una cosa així com Antonov Ovseenko. És de fet, ja que no de títol, l’ambaixador dels Soviets prop del govern de Catalunya. Aquest ens digué uns mots plens de noblesa i afecte però naturalment en francès ¿vols creure que en tantes setmanes encara no ha vingut cap personatge a saludar-nos en català? Com si el president i els qui el volten no pensessin en l’Escola de Guerra ni en la guerra… ¿Saps que el primer que va fer Antonov Ovseenko arribant a Catalunya fou una visita a Montserrat?
Pel que fa a això de si l’amor és sofriment, el tema és un abisme sense fons: en primer lloc ¿què és amor? En segon lloc ¿què és sofriment? Són dues coses que existeixen, potser les úniques que existeixen, però ignorem la seva causa i la seva finalitat. Potser existeixen i no són; tot seria possible. Nosaltres mateixos existim, d’això no podem dubtar-ne des del moment que sofrim i estimem, però ¿sabem què som? ¿Ni tan sols si som?
Que existim és indiscutible, però des del moment que no sabem què som ¿com podem estar certs que som alguna cosa? Com que existir sense ser fóra una absurditat, bé hem de creure que, a desgrat de tot, alguna cosa som; i pel que fa a aquest do d’estimar i de sofrir ¿és que en sabem res tampoc? Podem estimar una persona, una bèstia, una cosa, una idea, la pàtria per exemple, un record, un arbre, una esperança, Déu, els àngels, què sé jo, i ho podem estimar de mil maneres diferents. Potser un sentiment, per merèixer el nom d’amor, hauria de produir-se d’una determinada manera, com si diguéssim complint determinades condicions: per exemple, amb exclusió de tot càlcul i de tota reflexió, impulsats únicament per una mena de gràcia. L’únic que tindria valor seria allò que féssim impulsats per la gràcia o sigui gratis; és de «gràcia» que ve la paraula «gratis»:
Rex tremendae maiestatis
qui salvando salvas gratis,
salva me, fons pietatis.
Una persona ens és simpàtica, com és ara l’Antonov Ovseenko; a penes hi haurem parlat, no en sabrem quasi res i a desgrat de tot ens hi sentim atrets, disposats a perdonar-li els defectes i veure-li només les virtuts. És inútil deturar-se a pensar per què s’ha produït en nosaltres aquest fluid misteriós de l’atracció (diguem-ne amor, amistat o simplement simpatia); no hi ha perquè. Un poema, un paisatge, un edifici, un carrer, un moble, una pintura, una estàtua ens poden també atreure amb molta més força que no pas tots els altres poemes, paisatges, etc. Sovint les simpaties es donen a causa de compartir els mateixos gustos; però estimar una persona per allò que té de semblant a nosaltres mateixos ¿no és una manera dissimulada d’estimar-se a si mateix? Precisament les grans passions les sentirem per allò que no tenim, allò que és diferent de nosaltres. Podem estimar allò que és millor que nosaltres (bones passions) però també allò que és pitjor; podem estimar la Beatrice, que és un besllum del cel, però també Lady Macbeth, «âme puissante au crime», i de vegades les males passions són més tempestuoses i devastadores que les altres.
El cas és que sovint, sigui millor o sigui pitjor, ens atreu allò que és diferent de nosaltres amb molta més força que no pas allò que se’ns assembla; i això fa pensar que l’amor, en la seva forma de passió devastadora, és com una mena de fam: desitgem allò que ens manca. Un cunyat meu va fer, durant una temporada, de metge de poble a Vilalba dels Arcs, prop de Gandesa; hi vivia amb la seva dona, que per cert és provençal, i els estius tenien amb ells algunes temporades la que ara és la meva. Jo hi anava alguna vegada per veure-la. Havien recollit una gata que tenia un enamorat formal com ja no en corren i a més de bona raça, corpulent i llustrós. Ja l’havia fet mare de cinc gatets i, cosa prodigiosa en un gat, se’n cuidava quasi tant com ella. ¿Què més podria desitjar una gata? Doncs heu de saber que s’escapolia sovint per anar-se’n amb un altre; el tenòrio era una bèstia flaca i miserable, amb el pelatge menjat de tinya, covard, esquerp i ple de mals instints. ¿Qui entendrà mai el cor de les dones? És inútil buscar-hi com a explicació l’interès: tot Vilalba dels Arcs sabia que aquell gat tinyós no tenia compte corrent a cap banc ni era accionista de la CHADE.
¿Què és doncs el que ens impulsa, homes i bèsties, a estimar? L’instint, diran; però ens quedem a les fosques ja que l’instint ¿què és? He llegit els records personals de diverses persones sobre el comte Alfred de Vigny. Totes estan d’acord en un punt: la muller d’aquest comte-poeta ho semblava tot menys la muller d’un comte i d’un poeta. Monsieur Hervey els va conèixer l’any 1844: «Madame de Vigny no tenia cap rastre d’origen patrici, semblava més aviat une femme de charge que no pas una comtessa. Res de menys mundà que el seu aspecte; als invitats, fora de saludar-los a la seva arribada, no els deia ni ase ni bèstia». Segurament Vigny no haurà estat l’únic comte, ni molt menys l’únic poeta, que s’hagi triat une drôle de vieille femme per viure-hi en pau i sense enganyar-la gaire.
Ens pensem que tots admirem i desitjaríem tenir les mateixes qualitats ¡quin error! En un dels tests que feien a l’Institut Politècnic es demanava als qüestionats què s’estimarien més de ser: «inteligente, fuerte, sabio, bueno, afortunado en amores, rico, poderoso, guapo, gordo ». Només es podia escollir una d’aquestes qualitats ¿voleu creure que alguns escollien gordo?
El cor de l’home és una mar,
tot l’univers no l’ompliria…
La varietat de l’espècie humana és infinita, com ho és Qui l’ha creada. Certes persones adelerades per fer-se riques, i que en general acaben essent-ho, fan la impressió que obren així per compensar-se dels seus fracassos en altres coses més fonamentals ¿és que els fracassos en amor no són mil vegades més coents que els econòmics? Cap fortuna no compensarà mai d’unes banyes. Però n’hi ha, i és això l’incomprensible, que sembla que realment no creguin en res més que els diners; l’amor dels diners és en ells el més desinteressat de tots ja que sembla que els estimin per ells mateixos.
Ara mateix el país és ple de gent que fa projectes: els uns et surten amb plans agrícoles i industrials, d’altres asseguren que el que ara caldria amb urgència són fàbriques de formatges; n’hi ha que fan projectes de canalitzacions, de plantacions, de repoblacions, de salts d’aigua i carreteres. N’hi ha uns que rumien uns plans per unir en una sola ciutat Terrassa i Sabadell; d’altres, potser «más difícil todavía», Reus i Tarragona, que encara es tenen més esquírria entre elles. Si els dius que potser el que convindria de moment fóra guanyar la guerra i per a això organitzar un Exèrcit, et miren estupefactes i no s’estan de comentar que ets un «visionari». Ja no et parlo dels més formidables de tots els genis que ens han sortit, o sigui dels qui s’han llançat a col·lectivitzar-ho tot creient-se haver trobat amb aquesta paraula màgica el remei de tots els mals de la humanitat ¿com no veuen que si la cosa fos tan senzilla ja l’haurien descoberta els grecs i els romans i abans que ells els caldeus i els egipcis?
Per cert corre aquests dies per Barcelona una dita que enclou la crítica potser més aguda que s’hagi fet mai del col·lectivisme; no pas a càrrec de cap filòsof ni economista sinó de la Carvajal, aquella famosa primera actriu del Paral.lel que segons la xafarderia pública és la bona amigueta d’en Joan Casanoves, el president del Parlament de Catalunya. Li havien fet saber que els de la FAI acabaven de «col·lectivitzar» els teatres i que d’ara endavant guanyarien exactament el mateix, quinze pessetes diàries, tots els qui hi treballen, des de la primera actriu fins a l’acomodador: «Doncs que ensenyi el cul l’acomodador» exclamà indignadíssima.
Posats a fer projectes escabellats ¿per què no ens emprenem la restauració de la cartoixa de Scala Dei amb el propòsit irrevocable d’anar-hi tots a fer vida penitent i contemplativa? A mi, personalment, m’agradaria més que no pas fabricar formatges col·lectivitzats, però no em queixo. Visc en un pis fet per en Sert i que em costa set duros i mig de lloguer al mes; abans del daltabaix en costava quinze però els failangistes, com sabeu, van reduir tots els lloguers a la meitat —deixant a la misèria molts vells, moltes viudes i molts orfes que no tenien més recursos que els lloguers però ¿què importa a la Divina Acràcia la sort dels vells, les viudes i els orfes? Quan ens vam casar no hi teníem més que un llit, un armari, quatre cadires de boga i una tauleta de pi. Després s’ha anat omplint de mobles i d’objectes, cada un amb la seva història; el bo de l’oncle Gaietà em va regalar aquesta taula de ballesta, antiga i de noguera, damunt la qual us escric. Pobre oncle ¿com podrem oblidar mai la seva mort? Aquesta taula ens en farà perpètua memòria. Al cap de poc de casats, la cigonya, sense donar-nos explicacions sobre la rapidesa amb què volava fins a casa nostra, ens dugué la petita Nuri; i vet aquí que ara aquella nena ja té tres anys i mig i ja fa dibuixos. No sé resistir la temptació d’enviar-vos una mostra del seu art tan modern; el més modern de tots, ja que és veritablement el de la darrera generació. M’he permès de posar sota cada cosa dibuixada allò que representa a fi que no us hi desorienteu. Respecte del «tren», que, com veureu, és una ratlla dreta amb una rodona a dalt, com que ella s’ha adonat del meu astorament davant un tren tan extraordinari, s’ha limitat a aclarir-me que era «un tren que estava dret».
Us haig de contar una gran tragèdia: ens han suspès d’equitació. Després de passar triomfalment els exàmens de tir, topografia, explosius, tàctica, armaments, transmissions i organització del terreny, ve que als qui havíem sol·licitat de servir a l’arma de Cavalleria —com érem l’Usall i jo— ens imposen, cosa natural, un examen d’equitació complementari. Ell i jo vam ser els darrers a examinar-nos; els voltants del camp on tenia lloc l’examen eren plens de companys nostres, dels que havien sol·licitat altres armes, amb la maligna esperança de fer-s’hi un panxó de riure. Entre ells hi havia l’Eduard Ferrer, en Cruells, en Serra, en Rútia i molts altres de la Unió Militar Nacionalista i eren precisament aquests ¿és que caldria dir-ho? els qui se les prometien més felices. No els vam pas defraudar. Surt primer l’Usall sobre un cavall tord i el públic el rep amb una ovació clamorosa. El capità Beneyto, amb el picador Rodríguez al costat, ordena: «al paso». L’Usall posa la bèstia al pas i dóna molt correctament el tomb al perímetre del camp. El capità Beneyto ordena: «trote a la inglesa». L’Usall pica amb els esperons però el tord continua al pas amb gran alegria del públic. El capità s’exaspera i crida: «galope ¡tro tro tro!» L’Usall pica i repica els flancs de l’animal però aquest es posa a menjar beatíficament les rames baixes d’una mimosa; perquè heu de saber que tot això passa als jardins del col·legi dels Escolapis de Sarrià convertit en Escola de Guerra de Catalunya. L’entusiasme del públic és delirant i l’Usall es retira entre aclamacions. Entro jo; m’ha tocat un cavall força briós, castany fosc per més senyes. Entro al galop i quan el capità ordena «al paso» haig d’estirar les regnes com un condemnat per aconseguir que no galopi però llavors li dóna per posar-se a fer tombs al voltant del capità i del picador.
—¡Marche usté por la pista! crida el capità; el maleït cavall vinga donar tombs al seu voltant; trota, galopa, ho fa tot, però sempre amb perill d’esclafar el nostre digníssim professor d’equitació. Aquest està indignat; el públic m’ovaciona. A l’últim em donen ordre de retirar-me; faig la salutació reglamentària i surto al galop a reunir-me amb l’Usall, que cavalcava melancòlicament a l’altre extrem del jardí. L’endemà ens donaven els galons, no pas amb l’emblema de la cavalleria sinó amb el de la infanteria. Semblem ànimes en pena: som sergents d’infanteria. En Cruells, que no ens havia perdonat mai la nostra flaca pels cavalls, tingué una alegria grossa veient-nos arribar muts i capcots al seu curs; l’Usall assegura, sempre filosòfic, que no som pas ell i jo que ho vam fer malament. Nosaltres ho vam fer com uns centaures, assegura; són els cavalls, guanyats probablement a la propaganda anarquista, que no ens volgueren obeir. Apropiant-me aquest plausible punt de vista, m’he aconsolat engiponant un sonet que és del tenor següent:
Usall, un fat inic ens ha dut ben avall.
¡Sergents d’infanteria! Damunt el braç esquerre
l’emblema ens ho recorda i en Cruells, quin brivall,
si en mourà d’enrenou amb en Rútia i en Serra.
Ja no farem a cops de sabre aquesta guerra
sinó cavant trinxera amb el pic i el magall.
Semblants als talps, viurem amagats sota terra
passant les llargues hores de badall en badall.
¿Què diran de nosaltres les malignes amigues?
Qui sap si un dia, al camp on tingué lloc l’estrall,
hi haurà en marbre i en bronze unes lletres antigues:
«El capità Beneyto i el picador Rodríguez
suspengueren aquí en Sales i l’Usall.
¿Fou culpa d’ells? ¡I ca! Fou culpa del cavall.»
Ja resignats a la infanteria, ens hem fet retratar pel fotògraf ambulant de la plaça de Sarrià. Us envio la fotografia. A veure si endevineu qui és l’Usall i qui en Cruells.
——————————
[Afegit el 1948: Sembla que Antonov Ovseenko, que tantes simpaties s’havia guanyat a Catalunya aleshores que era cònsol general dels Soviets, fou afusellat poc després del seu retorn a la URSS durant una de les «purgues» ordenades per Stalin.]
Les notes no són de l'edició original, sinó d'aquest blog.
