Arxiu d'etiquetes: Mercè

A Mercè Figueres, 25 X 1936 (20)

Publicat el per
Respon

20

Barcelona, 25 d’octubre de 1936

Estimada amiga:

La vostra carta sembla que hagi arribat expressament per treure’m d’una mena de mal somni, les arrels quadrades. M’estava extraient arrels quadrades com si fossin les dels propis queixals quan sento a l’altre cap del pis la meva dona que cantusseja cançons improvisades i totes al·lusives a la meva modesta personalitat, rifant-se’m d’una manera delicada però indubitable. Quan fa això és que ha arribat carta vostra i me la vol fer gruar.

Dieu que mentre no em coneixíeu us sentíeu predisposada a una franquesa excepcional com si les vostres cartes no haguessin de ser llegides per ningú. Certament és un gran avantatge del sistema d’amistat per correspondència que no em va pas passar per alt quan me’l vau proposar. Ens hem conegut, com era fatal; i ara ja fa mig any que ens coneixem, però seria bonic que la nostra franquesa, lluny de minvar, anés creixent de dia en dia.

Us agraeixo molt que m’hàgiu transcrit l’elegia del vostre company de sanatori; és bellíssima i emocionant. Aquell vespre a Puig d’Olena només la vaig poder llegir de pressa, amb l’angúnia de l’automòbil que ens esperava. Que en són d’horribles els automòbils. Voldria ser ric per no haver-los de menester i viatjar sempre en tartana com Rossini (que no volgué prendre mai el tren, nou de trinca a la seva època), o millor a peu com Ramon Llull; ara un pobre no es pot permetre el luxe d’anar a peu, no té temps.

L’havia llegida doncs cuita-corrents però adonant-me que era molt diferent de tot el que s’estilava en la poesia del país en vigílies del cataclisme; a França calgué la revolució amb tots els seus horrors perquè nasqués el romanticisme ¿qui sap si ens haurà calgut tota la tragèdia d’aquests mesos perquè nasqués una elegia com aquesta?

I tot el meu futur està sembrat de sal…

Potser és tota la nostra generació que podria dir-ho. Però hem de lluitar, no ens queda altre remei. El demà encara pot ser nostre si ens el sabem guanyar. Em pregunteu, per cert, per una sessió que «Palestra» dedicà als caiguts del 6 d’octubre. Us en parlaré amb tota franquesa ja que resulta que som consocis: jo me’n vaig fer creient-ho una organització patriòtica i combativa. Amb el temps he comprès que els socis d’aquella entitat són, ni caldria dir-ho, unes persones decentíssimes però que juguen amb coses molt serioses. Quan, tornant de Roses, vaig plantejar-me altra vegada el problema dels meus deures de ciutadà en edat militar, recordant-me de «Palestra» em vaig inscriure a les seves milícies. Era ja la sisena inscripció d’aquesta mena que efectuava, comptant-hi la meva frustrada presentació al regiment. Em van dir que organitzarien, precisament, un regiment; exactament un regiment de caçadors (o sigui d’infanteria lleugera) a Santa Perpètua de la Moguda (nom de poble que per cert sempre m’ha fet pensar en el moviment continu). La notícia em semblava de perles i estava contentíssim. Però el president de la FNEC (Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya), un amic meu, tres anys més jove que jo, que també és soci de «Palestra», em va desenganyar:

—Mira, em digué, jo els conec molt més que no pas tu; fa molt més temps que en sóc soci. Creu-me, ingressa a l’Escola de Guerra; és l’única cosa seriosa que hi ha ara.

Abans, amb aquest xicot, que es diu Eduard Ferrer, no ens podíem sofrir ni veure. Ell sempre ha estat nacionalista, jo en altre temps, com ja sabeu, era comunista. Fa sis anys li vaig prendre la xicota, que ara és la meva dona, i és per ella que sé el seu comentari:

—No et guardo cap rancúnia perquè m’hagis deixat; l’únic que em cou és que m’hagis deixat per aquest. Passen els anys, les ferides es pellen (potser les de l’amor, ai las, més de pressa que les altres) i ara som camarades de l’Escola de Guerra. L’últim cop que ens hem vist em digué:

—El regiment de caçadors de «Palestra» es dedica a caçar perdius pel terme de Santa Perpètua.

Avui he sabut la fi del famós «regiment». Un dia es van arreplegar unes quantes colles de la FAI per anar a Santa Perpètua a assaltar la caserna, en van treure els «caçadors» i ara hi són ells.

Tot això no impedeix que quan «Palestra» m’invità a donar una conferència sobre en Manuel G. Alba, que al Cel sia, jo acceptés de tot cor, si bé més per l’Alba que no pas per «Palestra». Ho vaig aprofitar per exposar al respectable públic algunes de les idees «militaristes» que ja em coneixeu. L’Alba havia estat sempre «militarista», havia somniat sempre un exèrcit català; per això el 6 d’octubre, a més del seu plantejament polític tan confús (¿qui podia entendre que el govern de Catalunya se sublevés contra el de la República? ¿no semblava sentar un precedent perquè un altre dia se sublevessin alegrement uns altres?) li havia de semblar particularment absurd a causa de la impreparació amb què es va fer; a desgrat de tot es cregué en el deure d’acudir a la crida del president de la Generalitat. La Nuri i jo érem amb ell al CADCI; no hi havia prou armes per a tots els qui hi havíem anat i a ella i a mi ens tocà, com a molts d’altres, abandonar el local per dirigir-nos a una altra banda. Potser us estranyarà que la Nuri i jo hi anéssim; ja feia temps aleshores que havíem abandonat el partit comunista però ens en quedava encara com una esma de ficar el nas en totes les saragates hagudes i per haver; sabíem d’altra banda que el president de la Generalitat acabava de fer una crida per ràdio a tots els catalans perquè acudissin a defensar l’Estat Català acabat de proclamar i per bé que ens costava d’entendre per què l’havia proclamat (¿és que la Generalitat no era ja, encara que no en dugués el nom, un Estat autònom?), vam deixar, com sempre en aquests casos, la nena a cals avis per anar a veure el que passava al Centre de Dependents.

Vet aquí doncs que ja hi vam trobar l’Alba i és quan ens despedíem que ens digué que «allò» li semblava absurd. Tal va ser la nostra darrera conversa; ja era molt tard de la nit, poc abans de començar el tiroteig. Després, pels ferits sobrevivents, havíem de saber que disparà fins a morir junt amb en Jaume Compte i l’Amadeu Bardines; les granades d’artilleria de la caserna de Drassanes, que tenien davant mateix, els entraven per tots els balcons. Si hi ha hagut mai una mort heroica i malaguanyada és la de l’Alba, que l’afrontà sabent que aquell alçament era una bogeria. La seva actitud seria incomprensible en un civil; l’Alba tenia —i a plena consciència— mentalitat militar. Un militar obeeix fins quan les ordres li semblen errades i el combat desesperat.

És possible que entre els seus ascendents andalusos n’hi hagués hagut de militars. Ja saps que era company nostre (meu i de la teva germana Esperança) a l’oficina d’Ensenyament de Català; precisament ell i jo ens havíem partit com bons germans el número u al concurs per proveir les places de professor. El que potser no saps és que a més érem com qui diu del mateix poble; ell havia nascut a Valls com jo a Barcelona però les nostres famílies tenien casa i terres a Vallclara, la meva des de fa set segles, la seva des del seu pare. Aquest era un mestre d’escola andalús, don Maximino González, que molt aviat havia comprès que no faria res de bo si no deixava «l’ensenyança de minyons» pels negocis, que li permeteren d’afincar-se. No es va saber acabar mai que el fill únic li sortís català i separatista; no gosà desheretar-lo però el va fer «hereu gravat», cosa que al nostre poble es té per una de les proves de desconfiança més grans que un pare pugui donar al seu fill. Jo era encara una criatura (l’Alba era força més gran que jo) quan ja sentia parlar d’ell en família; a casa eren de la Lliga però simpatitzaven, com tants d’altres, amb en Macià, aleshores que aquest preparava un alçament per proclamar la República Catalana. L’Alba era dels «escamots» de l’interior i és ell que preparà l’amagatall d’armes que els de l’exterior, avançant des de França, haurien trobat en un cert punt dels Pirineus. Jo en família en sentia parlar, doncs, amb simpatia, però de tota manera amb aquella simpatia matisada que mereix un «eixelebrat»; no el vaig conèixer personalment fins anys després. En vida del seu pare no s’atansava mai al poble perquè estaven renyits, cosa ben trista; si bé van fer les paus poc abans de morir don Maximino. Aquest el recordo molt bé; molt senyor, molt andalús, alt i gros, totes les senyores el trobaven guapo. El fill se li assemblava però en prim. L’Alba se sentia orgullós de la seva ascendència andalusa; creia, no sé amb quin fonament, que davallava d’un persa, que en efecte n’hi hagué entre els musulmans d’Andalusia, i tinc la impressió que pare i fill s’haurien estimat molt si la política no hagués obert entre tots dos aquell abisme d’incomprensió; una de les coses que més molestava don Maximino és que el seu noi hagués reduït el primer cognom —el seu— a la simple inicial. Potser, si hagués viscut, la mare hauria trobat la manera d’assuaujar les coses i distendir la situació; don Maximino devia ser viudo ja que el recordo sol a Vallclara durant els estius. La casa que hi havia comprat de jove és molt gran, la segona del poble (la primera, mal m’està el dir-ho, és can Sales); el que més en recordo és el billar que havia fet instal·lar a les golfes, ben insòlit en un poble tan petit. L’home, que probablement s’ensopia, matava hores jugant-hi tot sol.

Heu de saber (i no em vaig estar de dir-ho a «Palestra») que el comitè anarquista s’ha incautat de la casa i les terres de l’Alba ni més ni menys que de les del meu pare; de manera que es pot dir que el primer acte d’aquesta gloriosa revolució a Vallclara haurà estat deixar a la misèria la viuda i els orfes d’un «heroi del 6 d’octubre».

A Mercè Figueres, 18 X 1936 (19)

Publicat el per
1

19

Barcelona, 18 d’octubre de 1936

Estimada amiga:

Em demaneu com veig la situació actual i no sabria pas què dir-vos; quan recordo el que deia o escrivia en els primers moments del cataclisme em cou de pensar com m’equivocava. Ja sabeu que la política no m’agrada; passat l’inevitable xarampió comunista, no he volgut ser mai més de cap partit. No m’agrada llegir diaris, a casa no tenim ràdio, no freqüento els cafès, no discuteixo amb ningú fora de la meva dona. Que em pengin si entenc ni borrall del que ha passat a Catalunya en aquests tres mesos —demà els farà—; en els primers moments se’ns va dir que els nostres governants eren molt hàbils, ui, es perdien de vista; que mentre organitzaven la guerra contra l’enemic exterior, a l’interior capejaven habilíssimament la revolta dels baixos fons amb aquella maniobra tan fina de deixar dir als anarquistes que havien estat ells «els herois del 19 de juliol». D’aquesta manera, afalagant-los, se’ls farien seus i tot rutllaria; i jo m’ho vaig creure perquè sóc molt ingenu però han passat tres mesos llargs i els anarquistes continuen fent-ne de les seves a la reraguarda i l’enemic, naturalment, avançant al front. Jo no veig que el govern autònom s’hagi «fet seus» els anarquistes; el que veig en canvi és que per «fer-se seus» uns elements que no representen res a Catalunya ja que no tenen ni un diputat al nostre parlament s’ha posat en contra la meitat del país; aquella meitat que votava per la Lliga, que és liberal, democràtica, parlamentària i catalanista, coses cap de les quatre que els anarquistes no són ni han estat mai. La meitat del país ha quedat reduïda al silenci, la meitat de la premsa catalana ha desaparegut; i als de l’altra meitat, als qui a desgrat de tot seguim fidels al govern autònom, ens fa l’efecte que tot plegat s’assembla prodigiosament al feixisme que tant diuen que hem de combatre. ¿Què en traiem d’haver vençut els bàrbars si ens deixem vèncer per la barbàrie?

Em sento a moments tan abatut, tan esgarriat. He perdut la confiança en els homes que ens governen; no senten la responsabilitat que recau damunt seu, com si no els digués res el passat ni el futur de la pobra Catalunya que els ha confiat el pòndol del govern. No sé veure en molts d’ells més que uns xarlatans i uns culs-de-cafè, eterns conspiradors que des del poder continuen vociferant com des de l’oposició, energúmens plens de manies demencials —contra la Lliga, contra el clero, contra els militars, contra tothom—; sobretot contra els seus propis compatriotes —massa burgesos segons ells— mentre en canvi es deixen entabanar a cada pas per qualsevol xarlatà vingut de fora. ¿No van presentar una vegada en candidatura l’aviador Ramon Franco, perquè era de la «Extrema Izquierda Federal», oposant-lo a Pompeu Fabra, que presentàveu els d’Acció Catalana? A les primeres canonades de la guerra civil, l’aviador Ramon Franco ha volat a posar-se a les ordres del seu germà amb tots els altres «jabalíes» de la «Extrema Izquierda Federal». Naturalment.

Sembla com si es pensessin que ja han trobat el remei de tots els mals del món declamant des d’una tribuna tot clavant-se patacades a la post del pit: «Nosaltres, els homes de l’Esquerrrrra Rrrrrepublicana de Cataluuuunya…» Es veu que la sola paraula «esquerra», sobretot si es pronuncia «esquerrrra», ja ho cura tot. Et parlen patèticament dels «humils» com si només fossin ells que desitgessin endolcir-los la vida; jo no sé de cap partit que els les vulgui fer passar deliberadament ben negres o en tot cas de cap que ho digui però els de l’Esquerrrra Rrrrepublicana de Cataluuuunya donen per cosa provada que els de la Lliga no tenen res més al cap.

Aquesta gent ens ha fet i ens fa passar unes vergonyes tan grans que dubto que els ho pugui perdonar mai. Han deixat desfer la guàrdia civil, que en virtut de l’Estatut estava a les ordres del govern autònom, han dissolt l’exèrcit republicà sense crear-ne un de català que el substituís i la conseqüència és que unes hordes de bandits s’han llançat, no pas contra l’enemic, sinó contra la gent indefensa del propi país. ¡Quins tres mesos de vergonya!

Em pregunteu si no tinc por i us diré que sí, que en tinc molta; tinc molta por que no sortim de tot plegat deshonrats per sempre. Però tinc fe, en tinc a desgrat de tot i és aquesta fe el que m’aguanta. Crec en això que estem intentant de fer, un exèrcit català que lluiti al front sense girar els ulls endarrera; la reraguarda és Sodoma i Gomorra ¡si mirem endarrera ens convertirem en estàtues de sal! Tinc fe que si guanyem la guerra el futur serà nostre; i quan dic «nostre» vull dir de tots els catalans, fins d’aquells de poca fe, tan dignes de pietat, que han deixat de creure en Catalunya ¡tot seguit hi tornarien a creure! Una d’aquestes ensopidíssimes nits que m’hi toca estar llegia al cos de guàrdia una biografia que hi corre i em cridà l’atenció una anècdota: durant la revolució francesa la turba havia assaltat les Tuileries i obligat el rei a sortir al balcó cofat amb una gorra frígia i amb un got de vi a la mà. Un oficial jove i pobre s’ho mirava confós entre la multitud i comentà amb els seus camarades que de bona gana escombraria a canonades aquella xurma «però fent servir de bala el cap del rei». Per matar el temps em vaig entretenir posant-ho en vers ajudat per un company, l’Enric Usall, amb qui ens avenim molt i de qui us parlaré segurament altres vegades:

En aquella ciutat de vici i de traüt
que els pares jesuïtes comparen a Gomorra
fa alguns anys hi hagué un cert motí. La multitud
—plena de teories tant com de turpitud—
obligà el rei que s’exhibís, amb una gorra

frígia i bevent-se un got lamentable de vi,
al balcó de palau i davant tot el poble.
I diu que es va sentir entre la xurma innoble
un jove oficial murmurar: —¡Quin cretí!

Amb només un canó que vomités metralla
jo hauria dispersat tota aquesta canalla
però amb el cap del rei per bala del canó.—

Era un noi desnerit, duia un mal uniforme
i es deia un nom absurd, provincià i enorme,
un nom que els feia riure a tots: Napoleó.

Remarcareu que només traient aquell vers que diu «plena de teories tant com de turpitud» això seria un sonet; però l’Enric Usall assegura que no s’ha de treure «per més que com a vers, i modèstia a part, és un esguerro». No és pas que cap dels dos es pensi ser un Napoleó, naturalment; a la nostra edat Napoleó ja estava tip de guanyar batalles. És que ens fem la il·lusió que algun en sorgirà a Catalunya, ara que les circumstàncies li serien tan propícies, i ens durà de victòria en victòria.

Pel que fa a la qüestió que em plantegeu a la vostra carta sobre «si l’amor és sofriment», potser no és una qüestió de gaire actualitat o almenys no ho sembla; el més curiós és que els qui més hi podrien dir la seva serien els sants i els llibertins, exactament els uns i els altres i jo, pobre de mi, no sóc dels altres ni dels uns. He sentit a dir a algunes persones, com és ara la meva sogra, que amor és sacrifici. Si us haig de ser franc, no me’n crec res. No és estimar que fa sofrir, sinó sofrir que fa estimar. Si estimant sofrim és que encara no en sabem; estimar costa molt d’aprendre. Però si sofrint no estimem, perdem el temps de la manera més lamentable. Em sembla que em fóra impossible d’estimar una persona que no hagués sofert mai; i viceversa, que fóra incapaç d’estimar si no hagués sofert al meu torn. Hi ha, doncs, una misteriosa relació entre amor i sofriment però l’amor és la felicitat; un amor perfecte seria la felicitat perfecta a desgrat de tots els sofriments. Hi ha un gran llibre d’amor i és l’evangeli; Jesús perdona la Samaritana, l’adúltera, Maria Magdalena. Arriba a fer la sensació que tenia una flaca per dones així. Fixeu-vos amb tot que no diu pas, com tanta gent ho té entès i ho va repetint: «molt se li perdona perquè molt ha estimat», sinó al revés: «Molt estima perquè molt se li perdona» —que equival, si ho penseu, a «molt estima perquè molt ha sofert i expiat».

Tot llegint l’Evangeli, sospito que el pecat més difícil de perdonar deu ser la recança de no haver pecat i ben cert que aquesta recança no la sentien pas aquelles santes pecadores; després de fer el boig es té invariablement una gran set d’innocència. Com podeu veure, no comparteixo l’opinió del vostre amic Torres que «amor és sofriment» però digueu-li que no estic tampoc d’acord que la seva elegia sigui «una explosió d’egoisme». A menys que no considerem «explosió d’egoisme» tota la poesia lírica, ja que tota ella és «jo»: d’on vinc, on vaig, què sóc, què sento. En darrer terme un egoista s’estima a si mateix; hi ha una desgràcia molt més gran i és el desamor absolut. Això deu ser l’infern: en comptes d’estimar els altres com a si mateix (i fixeu-vos com el manament diví implica i legitima l’egoisme), avorrir-se a si mateix com als altres.

¿Sabeu que a l’Escola de Guerra he après de fer arrels quadrades? ¡Ni jo mateix me’n sé avenir! Durant el batxillerat no me n’havia sortit mai.

 

A Mercè Figueres, 26 IX 1936 (14)

Publicat el per
Respon

14

Barcelona, 26 de setembre de 1936

Estimada amiga:

L’Escola de Guerra de la Generalitat em sembla l’única cosa assenyada que s’ha fet fins ara. La va iniciar un grup d’estudiants i joves llicenciats nacionalistes amb l’esperança d’atreure-hi el jovent universitari; amb la idea, que crec encertadíssima, que calia improvisar tan de pressa com es pogués els quadros d’oficials de l’exèrcit català que les circumstàncies estan demanant a crits. Com que sempre ens perd allò de «tants caps tants barrets», a un altre grup se li ha acudit que allò que calia organitzar amb el jovent universitari són unes «Milícies Alpines» (sembla que, amb bon sentit, les rebatejaran «Pirinenques») que a través de les comarques muntanyoses de l’Alt Aragó intentaran establir contacte amb l’exèrcit basc; idea excel·lent (si és que la realitzen) però que té l’inconvenient de restar a l’Escola de Guerra molts dels seus possibles contingents i precisament dels millors. Els mou sobretot la il·lusió de constituir una «columna» en què tothom sigui nacionalista, sense adonar-se que així contribueixen a aquest absurd que són les «columnes» de partit. El nacionalisme català no hauria de ser un partit sinó el comú denominador de tots i d’altra banda aquests xicots, que ara seran simples soldats de les Milícies Alpines o Pirinenques, farien molt més servei a Catalunya com a oficials escampats per totes les «columnes» i enquadrant-ne els soldats.

Però no estaria bé que critiquéssim una iniciativa al capdavall generosa i ben intencionada; el mal és que entretant prossegueix el carnaval revolucionari: ara el tema del dia són les «escoles racionalistes». Les «escoles laiques» ja han passat de moda; es veu que eren massa «burgeses». Ara ja no es vol que siguin neutres en qüestió de religió sinó que inculquin l’ateisme des de la més tendra infància. D’això en diuen «racionalisme». Un pessimista em deia:

—Temps vindrà que quan els nens preguntin qui era Déu, el mestre els respondrà: «Un que de primer nom es deia Vatua».

Temps vindrà, penso jo, que els nens s’escruixiran quan sentiran a explicar els horrors d’aquest 1936 com a nosaltres de petits ens escruixien els del Terror de 1793. Fins i tot penso que aquest «Pim-pam-pum antifeixista» que s’ha instal·lat en una barraca de la plaça de la Universitat tindrà algun dia l’encís d’època que ara trobem al «Théâtre des vrais sans-culottes». Per un preu mòdic pots fer blanc en qualsevol dels generals més importants de l’exèrcit enemic ¿què més volem? Mentrestant l’exèrcit enemic avança; no s’entreté amb «escoles racionalistes» i en comptes de plans grandiosos de revolució social fa plans de campanya.

Jo em refugio en Verlaine:

Hommes durs! Vie atroce et laide d’ici bas!
Ah, que du moins, loin des baisers et des combats,
quelque chose demeure un peu sur la montagne,

quelque chose du coeur enfantin et subtil,
bonté, respect! Car qu’est-ce qui nous accompagne
et vraiment, quand la mort viendra, que reste-t-il?

Em distrec, en efecte, rellegint Verlaine i Baudelaire com la meva dona fent pailebots de suro; penso molt en aquell poema bucòlic que us vaig prometre però encara no he resolt els diversos problemes que la cosa planteja: tria d’un argument adequat, manera de distribuir-ne els episodis, descripcions que hagi de contenir (amb abundor de flors i de violes), estil convenient en què tot això ha de ser buidat. Cada vegada que intento posar-m’hi em surt tota una altra cosa, ben incoherent per cert:

Pels carrers agitats, en dies de traüt,
inevitablement les multituds humanes
que brunzen i s’agiten per mil misèries vanes
em fan pensar en aquelles que encobreix el taüt.

Només les puc sofrir quan, callades i estoiques,
banderes desplegades, front alt, tambor batent,
marxen, tot respirant un vent d’ales heroiques,
sota una sola veu i amb un sol pensament.

I per això el meu cor estima l’art i estima
els versos, que en compactes esquadrons, ordenats
en fileres de quatre, sobris, disciplinats,
amb l’uniforme tan militar de la rima

avancen a l’assalt de la Idea i del Verb.
Jo somnio un país posat en peu de guerra
com el poema més acabat i superb.
¡Qui pogués veure així la catalana terra!

Però crec. Ja no sé en què crec. Només sé
que crec i que vull viure creient i vull morir-hi.
Un temple fumejant és encara un gran ciri,
és encara una pàtria un país baladrer

i quan la covardia incendia i lladrunya
tot allò que els passats bastiren amb afanys,
entre el fum dels incendis i els negres averanys
poso la meva fe com mai en Catalunya.

 

De demà en vuit, o sigui el diumenge dia 4 d’octubre, ens deixarem caure la Nuri i jo a Puig d’Olena; allà podrem parlar de tot plegat molt millor que no pas per carta i sobretot que en vers.