Arxiu d'etiquetes: Mercè

A Mercè Figueres, 23 IX 1936 (13)

Publicat el per
Respon

13

Barcelona, dimecres 23 de setembre de 1936

Estimada amiga:

Encantat que compartiu la meva adhesió a la darrera estació de l’any; si ja no la recomanessin altres mèrits, la tardor tindria el de netejar el paisatge d’estiuejants. En països sobrepoblats com els nostres, a l’estiu la natura està impossible, plena d’admiradors d’aquells que, com diu Verlaine,

prennent au sérieux la plus sotte cascade.

Respecte als vostres silencis autumnals i vesperals (silencis que, entre parèntesis, encara no he tingut ocasió d’admirar), cuito a proclamar que les noies com vós són tan eloqüents quan parlen com quan callen… si és que callen mai. Pel que a mi respecta, em passa al revés: és justament els vespres de tardor quan em sento comunicatiu. De manera que podríem concloure un tractat de pau: a mi em deixaríeu parlar els vespres de tardor i vós ho faríeu la resta de l’any.

Celebro com cal que tingueu prop vostre un amic poeta; en general, els poetes són uns ciutadans dignes de tota confiança, ben capaços, com tots sabem, d’estar al corrent de totes les contribucions. ¿Potser és fill del doctor Humbert Torres? Lligant caps, recordo que m’havíeu dit que al sanatori teníeu un jove «de família espiritista », si bé, afegíeu, «ell sembla que no n’és i en tot cas no li agrada que n’hi parlin». El doctor Humbert Torres serà tan espiritista com es vulgui però és una persona honorabilíssima; d’altra banda no deixa de ser curiós que a l’Esquerra Republicana de Catalunya n’hi hagi tants. Em refereixo més aviat a espiritistes que no pas a persones honorabilíssimes, que també n’hi ha —ni caldria dir-ho.

No deixo de pensar que jo també sóc, a estones, poeta —i fins espiritista— i que havia trobat amb vós allò que tants de poetes no tenen, un lector. Ja veig que era massa bonic tot un lector per a un sol poeta i que me l’hauré de compartir amb aquest del sanatori a qui no tinc el gust de conèixer. Des d’ara proclamo que estic disposat a fer-ho com bons germans.

M’agradaria, per cert, a fi de fer content aquest lector per ara únic que sou vós —i encara compartit amb un altre poeta—, arribar a escriure un poema absolutament bucòlic però no sé pas com posar-m’hi. Per inspirar-me llegeixo els Romans champêtres de la George Sand; hi surten moltes herbes, les unes remeieres, les altres no tant, i tot plegat és d’una innocència que si no sabéssiu com les gastava en la realitat l’autora us arribaria a fer rodar el cap. Ja us els duré a Puig d’Olena la vegada vinent que hi pujaré i estic cert que us agradaran d’allò més —si és que no els coneixeu. «La femme Sand», com li deia Baudelaire, els va escriure per distreure’s «dels horrors de la revolució de 1848», que al capdavall va ser aigua de borratges comparada amb la que ens ha tocat de viure el 1936. El món és una sínia; els catúfols en són les revolucions. Quan Galileu afirmava que la terra es movia tenia tota la raó; es mou ¡i de quina manera! A batzegades. Potser en definitiva la Sand ho encertava i el millor que podem fer en uns temps així és parlar de flors i de violes.

 

A Mercè Figueres, 20 IX 1936 (12)

Publicat el per
Respon

12

Barcelona, 20 de setembre de 1936

Estimada amiga:

Avui baixava pel carrer Major de Gràcia amb el cap ple d’idees negres; sentia fàstic de tot. El meu desig més gran hauria estat tornar-me’n a Puig d’Olena, des d’on no veieu tot això. Un lúgubre espectacle se’m brindava al mig d’aquell carrer: hi havien muntat un patíbul amb el seu «garrot» com a punt de funcionar. En una soga estesa de casa a casa, sobre el carrer, es veien suspesos altres «garrots» desmuntats. En una gran pissarra deien unes lletres de guix: «He aquí los instrumentos de que se servían nuestros enemigos de clase para eliminar a nuestros compañeros».

¿Quan s’acabarà aquest carnaval macabre? Aquesta gent són tan enemics de la pena de mort que per abolir-la serien capaços d’exterminar mitja humanitat. ¿Quantes vegades, abans del cataclisme, s’havia aplicat la pena de mort de memòria nostra? Era una cosa tan excepcional que cada cop se’n parlava anys i anys; el cas del Ricardito, l’homosexual que va tallar el seu amant a trossos per ficar-lo en una maleta i facturar-lo, tingué tot Barcelona sense alè durant mesos i mesos i és l’única pena de mort que de memòria meva s’hagués executat a la nostra ciutat en temps de pau. Ara no passa dia que no sapiguem d’algun conegut assassinat pels anarquistes.

Almenys ara funciona una Escola de Guerra de la Generalitat de Catalunya; ja era hora. M’hi vaig apuntar ¿és que caldria dir-ho? tot seguit; els vespres arribo a casa cansat de topografia, hipologia, fortificació, tàctica i altres coses que em toca estudiar; l’Escola és a Sarrià, al col·legi dels Escolapis. A casa, per distreure’m, he traduït això de Verlaine:

Sigueu lloat, Senyor, que m’heu fet cristià
en aquest temps feroç i que l’odi gangrena
però deu-me la força i l’audàcia serena
de ser-vos sempre humil i fidel com un ca.

De ser-vos com l’anyell que bonament se’n va
amb sa mare i no dóna pena al pastor que el mena
sentint que ha de cedir la llana sense pena
i la vida, si l’amo se’n digna aprofitar.

El peix, que és l’anagrama del Fill; també la bona
i obscura somereta que en triomf Ell muntà
i dins la meva carn aquells porcs que esbalçà.

Car l’animal, millor que l’home i que la dona,
en un temps de revolta i de duplicitat
sap fer el seu deure humil ple de simplicitat.

Tornaré a Puig d’Olena, si Déu vol, el primer diumenge d’octubre. Cada migdia, sortint de l’Escola de Guerra, m’arribo una estona a l’oficina però hi trobo a faltar la vostra germana. Vam estar molt contents la Nuri i jo de conèixer la senyoreta Planes; us agraïm molt que ens hi presentéssiu. Ens presenten tantes calamitats al llarg de la vida; cal marcar amb pedra blanca el dia excepcional que coneixem una persona com ella. L’altre dia, per no anar més lluny, em van presentar un advocat alt i gros com un sant pau (per cert ja he aprovat, per fi, el Dret processal, única assignatura que em faltava per acabar la llicenciatura; ja me n’havien suspès dues vegades però, per fi, a la tercera m’he cobert de glòria). Era un advocat pocs anys més gran que jo i el vaig intentar convèncer de la necessitat que el jovent universitari entri en massa a l’Escola de Guerra de la Generalitat. Em respongué que ell ja feia «una tasca activíssima i molt exposada» sense sortir de Barcelona: es dedicava a la caça d’espies feixistes per lliurar-los als tribunals populars. Quantes vocacions de botxí s’amagaven sota una aparença honorable…

Dies enrera la Nuri i jo vam trobar en Coll pel carrer; en Coll és aquell ex-paleta, comunista, que vau tenir de malalt a Puig d’Olena, un xicot excel·lent i gran amic nostre dels temps del Partit Comunista Català. Amb ell i amb l’Estartús, la Nuri i jo havíem venut sovint pels carrers un setmanari que fèiem, que es deia L’hora; vendre’l pels carrers ens divertia més encara que no pas escriure’l. El nostre partit havia de conèixer després moltes evolucions, escissions, reagrupacions, cismes, heretgies i anatemes dels uns contra els altres. Els uns, com l’Estartús, havien d’anar a parar al Partit Socialista Unificat; d’altres, com en Coll, al POUM, que vol dir Partit Obrer d’Unificació Marxista; d’altres, en fi, considerant que ja ens havia passat l’edat de fer el ximple, ens en havíem d’apartar però tot conservant una bona amistat amb els vells camarades amb qui ens lliguen tants records d’adolescència.

«En Coll paleta», que és com li diem, ens deturà doncs enmig del carrer amb les afectuoses expansions que li són habituals; l’acompanyaven alguns individus del seu partit i li vam preguntar com havia gosat entrar amb un grup armat a Puig d’Olena. Ens ho desmentí: diu que les armes les havien deixades a l’entrada. Li vaig explicar que havia ingressat a l’Escola de Guerra «perquè tot el que no sigui anar amb serietat i decència al front em sembla un carnaval imperdonable»; la Nuri, per reblar el clau, li preguntà per què el POUM no feia res per evitar «els covards assassinats de la reraguarda». El pobre Coll semblava tot avergonyit i no sabia gaire què respondre; finalment ens va fer pujar en el seu automòbil —requisat naturalment— per acompanyar-nos on anàvem.

Digueu a l’Esperança que la nostra filla l’admira encara més d’ençà que sap que «va tota vestida de blanc». Es recorda sempre d’aquell dia que hi va dinar a la vostra torre d’Horta, ella a un cap de taula i l’Esperança a l’altre cap; sovint, a l’hora d’explicar rondalles —que és quan es fica al llit—, em demana que li expliqui «una Esperança». És l’hora de les grans confidències. També dels exàmens de consciència, ai las: d’ençà que sap que l’Esperança «va tota vestida de blanc» i se n’ha anat «molt lluny, a curar nens malalts», vol saber sempre «si l’Esperança estarà contenta perquè s’ha acabat les sopes» o bé «què dirà l’Esperança quan sabrà que s’ha fet pipí a les calces»

 

A Mercè Figueres, 29 VIII 1936 (10)

Publicat el per
2

10

Roses, 29 d’agost de 1936

Estimada amiga:

Perdoneu que hagi trigat tant a respondre-us; fins ara no hem tornat a Roses, on m’esperava la vostra carta. El dimarts dia 25, veient que els meus sogres consumaven la seva traïció quedant-se la nena amb ells, la Nuri i jo vam decidir de fer el tomb d’aquesta península de joguina anant a peu de Roses al cap de Creus i d’aquest a Llançà sempre seguint la costa i després de Llançà altra vegada a Roses per l’interior.

El país no té cataractes ni selves de baobabs ni cap d’aquestes coses que han donat a d’altres el seu indiscutible prestigi, però ofereix l’avantatge que pots recórrer a peu tota una península, una península de debò (fins i tot Felip V va estar a punt d’erigir-la en principat independent per regalar-lo a la princesa dels Ursins), sense cansar-t’hi gaire. I al capdavall el millor que podem fer en aquest món és el que ens dóna la gana; per no anar més lluny, avui, dia 29 d’agost de l’any de desgràcia 1936, a dos quarts de vuit del vespre, m’ha entrat un gran amor pels gira-sols que ja no m’ha d’abandonar en tota la resta de la meva vida i això m’ha succeït perquè m’ha donat la gana: em refereixo a aquesta mena de gira-sols que solen plantar les pageses en els seus horts, en general un únic gira-sol entre mirambells i dàlies; aquells gira-sols enormes que semblen dibuixats per un nen o trets d’un quadro del douanier Rousseau. De petit m’hi embadalia a Vallclara, que és el meu poble; després, amb l’adolescència, que és la traïció més vil que perpetrem, els vaig avorrir juntament amb tot allò que tenia gust d’infància. Ara, retrobant-los als horts de Roses, és com si em retrobés a mi mateix quan era, ai de mi, molt millor que no pas ara:

Jo no sé pas què són els nelumbes del nord
i encara que ho sabés no els cantaria gaire;
no cantaré tampoc les roses de Lahor
ni els clavells d’Ispahan ni els nenúfars del Caire.

És una altra la flor per qui bat el meu cor
a estones clerical i a estones trinxeraire;
me l’ha robat avui quan baixava de l’hort,
la flor del gira-sol que viu del sol i l’aire,

del gira-sol que sol créixer sol sobre el sòl
cada vespre regat per l’humil sequiol,
ingenu enamorat que té por de fer nosa,

amic sense cap urc de la bleda i la col
i més acollidor a l’esguard que hi reposa
que el nelumbe, el nenúfar, el clavell i la rosa.

En virtut del mateix principi de fer el que em dóna la gana heu de saber que he pescat un serrà. Seguint els vostres consells m’havia procurat una gambina, que vaig omplir de garotes, i amb la Nuri ens en vam anar en un bot a calar-la a poques braces d’una punta que en diuen de la Poncella. Mitja hora després, els meus ulls escèptics hi veuen un peix; era tan remenut i bufó que la Nuri em va titllar de malànima i malgrat les meves enèrgiques protestes me’l prengué per tornar-lo al mar, la seva pàtria. La cosa ja no té remei perquè me n’haig de tornar a Barcelona; se m’estan acabant tres coses: les vacances, els diners i la paciència d’estar sense la nena. Un dels primers diumenges de setembre mirarem de fer una escapada al sanatori; voldria ser a temps de veure l’Esperança vestida d’infermera. Una lleona de Numídia amb uniforme blanc no és pas cosa que es vegi gaire sovint.

I vet aquí que m’han passat volant aquestes vacances i ara haig de tornar a Barcelona a no fer res en absolut. Voldria ser un soldat disciplinat del govern del meu país, però el govern del meu país no vol, per ara, soldats disciplinats; tot al contrari. Què hi farem. Ja que no el deure, a Barcelona m’espera la meva filla que el mes vinent farà tres anys i mig; almenys això és segur. ¿I no val, pel cap baix, tant o més que tot l’univers?