Arxiu d'etiquetes: Mercè

A Mercè Figueres, 13 VIII 1936 (8)

Publicat el per
Respon

8

Barcelona, dijous 13 d’agost de 1936

Estimada amiga Mercè:

Demà ens en anem cap a Roses en el primer tren; la nena, que es queda amb els avis, hi vindrà tres o quatre dies després si veiem que el país està tranquil. El nostre desig és de passar-hi dues o tres setmanes absolutament oblidats de la política; se’n parla tant ¿és que es parla de res més? N’estem embafats, sobretot que no hi podem fer res fora de parlar-ne i parlar-ne. Roses, d’altra banda, és la pàtria de la meva dona i per tant la màtria de la meva filla ¿com m’hi podria sentir foraster? Però si en definitiva faig la caparrada d’anar-hi a passar les meves vacances com si visquéssim en el millor dels mons possibles no és pas perquè m’hagi convertit a les idees de Leibniz sinó perquè he arribat a la trista conseqüència que de moment no hi ha res més a fer per a un home en les meves circumstàncies. Potser no us havia dit encara que a primers d’aquest mes aparegué una ordre del ministeri de la Guerra comminant els reservistes a presentar-se al regiment respectiu; l’ordre em semblà de perles, com sigui que la reconstitució dels regiments lleials seria en efecte, molt millor que les milícies, la manera més senzilla de plantar cara al mateix temps als anarquistes de dins i als feixistes de fora. Ja em teniu doncs presentant-me al meu com tot un caloio, que per cert té la caserna prop del parc de la Ciutadella; doncs vet aquí que a la porta, impedint-ne l’entrada, ja hi havia un escamot precisament d’anarquistes, amb els seus mocadors vermells i negres i armats fins a les dents: «Ya no existe el ejército ¡vete a casa!» Dies després els diaris duien la increïble notícia que el govern havia decidit en efecte dissoldre’l i llicenciar els soldats; el govern s’havia ajupit a les exigències de la FAI. Un s’hi perd…

Segons els anarquistes, d’aquesta manera es deixa els facciosos sense forces que els segueixin; els soldats, quan sabran que el govern els llicencia, abandonaran les armes deixant-los sols a l’estacada. Però ¿com podrà ser coneguda aquesta ordre del govern de la República pels soldats dels regiments sublevats? I fins si arribés a ser-ho ¿com la podrien obeir? Els únics que la coneixeran i obeiran seran precisament els dels regiments lleials; de manera que l’acudit s’assembla prodigiosament a un suïcidi.

En fi, no us vull parlar més d’unes coses tan tristes i més que res tan incoherents; potser algun dia ho comprendrem, de moment m’hi perdo i per distreure’m de tot plegat me’n vaig a Roses.

L’altre dia us sortia amb Miquel Àngel i de retop amb Baudelaire; ¿voldreu creure que em miro les Fleurs du mal com si fossin el cinquè evangeli? No sé per què no podrien haver estat inspirades per l’Esperit Sant ¿o és que l’Esperit Sant va perdre el buf per sempre més, exhaurit després de l’esforç de l’Apocalipsi? És el cas que, enervat de tant sentir a parlar només que de feixistes i d’anarquistes, m’he distret traduint-ne un parell de poemes, que us envio perquè pugueu comprovar com perden traduïts per mi:

LA CAMPANA ESQUERDADA

És dolç i amarg, les nits d’hivern, quan xiula el vent,
sentir, vora el bon foc que murmura amb veu blana,
i al cant que dins la boira llança cada campana,
enlairar-se els records llunyans molt lentament.
Sortosa la campana de gola vigorosa
que, malgrat la vellesa, alerta i sempre igual,
semblant a un vell soldat vetllant sota el tendal
llança, fidel, la seva nota religiosa.
La meva ànima està esquerdada. Quan, de nits,
vol poblar amb els seus cants els aires freds i humits,
la seva veu tan feble s’assembla a la ranera
d’algun d’aquells ferits que queden endarrera
vora un bassal de sang, sota un gran munt de morts,
i que moren, immòbils, en un immens esforç.

 .

ELEVACIÓ

Per damunt dels estanys, les valls i les cingleres,
les muntanyes, els boscos, els núvols i les mars,
enllà del sol, enllà dels èters estel·lars
i més enllà dels termes suprems de les esferes,
esperit meu, tu et mous amb gran agilitat
i com un nedador que s’extasia en l’ona
llaures joiosament la immensitat pregona
amb una inexpressable i mascla voluptat.
¡Vola ben lluny, ben lluny de tots aquests miasmes!
Vés; purifica’t dins l’aire superior
i beu aquest foc clar dels espais, el licor
que et donarà a conèixer indicibles espasmes.
Alliberat dels tedis i els humors irritants,
feix que pesa damunt l’existència boirosa,
¡feliç aquell qui pot amb ala vigorosa
llançar-se cap als camps serens i enlluernants!
I de qui els pensaments, semblants a les aloses,
cap al cel del matí munten lliures i forts
—plana damunt la vida i comprèn sense esforç
la llengua de les flors i de les mudes coses.

 

Bé prou comprendreu per què m’he entretingut a traduir-los precisament en les actuals circumstàncies.

Em dieu que un dels vostres companys de sanatori és d’una família espiritista (si bé, afegiu, no sembla que ell en sigui i en tot cas no li agrada de parlar-ne); i això em duu a la memòria que jo també en vaig ser durant una temporada ¿què és el que no he arribat a ser, Déu meu, en els vint-i-tres anys que fa que honoro amb la meva presència aquest planeta que n’és tan indigne? Ni cal que us digui que els espiritistes em mereixen, com a vós, tots els respectes, ni més ni menys que els protestants o que els budistes; més en definitiva que els ateus. N’han estat homes de ciència tan il·lustres com Crookes o tan benemèrits com Flammarion; i sense arribar-ho a creure no han desdenyat d’anar-ho a veure Einstein i madame Curie. Pel que a mi respecta, vaig assistir a una sèrie de sessions que es feien precisament al pis d’en Companys, l’actual president de la Generalitat; era a la rambla de Catalunya i no sols hi vivia sinó que hi tenia el despatx d’advocat. Actuava de mèdium la seva primera dona i sempre hi havia la seva filla, per cert de catorze anys i bufoníssima. Jo encara no coneixia la Nuri (que de tota manera no ha tingut mai cap interès per aquesta mena d’experiències); hi anàvem uns quants amics del fill d’en Companys de la mateixa edat que ell, tots estudiants i tots —fora d’ell— del Partit Comunista Català. Els més assidus eren en Gally i l’Estartús, que continuen essent bons amics meus. Ens havien dit que se’ls apareixia l’esperit d’en Layret, el diputat obrerista assassinat per les bandes del «sindicat lliure» i que tan amic havia estat d’en Companys. En Layret, en vida, era coix; coneixien —ens deien— que era ell perquè la tauleta, durant les sessions mediúmniques, es posava a caminar coixejant exactament com ell. Al nostre partit el consideràvem, com el Noi del Sucre, un precursor (mentre ens miràvem com els nostres pitjors enemics els del Partido Comunista Español, que anomenàvem «moros leales»); ens seduí la perspectiva d’establir-hi contacte més enllà de la tomba. Les sessions es feien a les fosques, tal com vol la tradició; la tauleta que teníem enmig del cercle i damunt la qual formàvem «la cadena» amb les mans, al cap d’una estona més o menys llarga començava a crepitar i finalment a balancejar-se. Aleshores li fèiem preguntes, que responia a cops de pota: un volia dir sí, dos no. La primera pregunta era sempre si coneixia algun dels presents. Doncs bé, la primera vegada que jo hi assistia la tauleta es desplaçà cap a mi. Li vaig preguntar quants anys feia que havia sortit d’aquesta vida i respongué amb set cops de pota.

Jo estava impressionadíssim: eren exactament els que havien passat d’ençà de la mort d’un cosí meu de la meva edat, una pobra criatura semi-idiota i que m’havia posat afecte durant les temporades que jo passava a casa seva (vivien a Terrassa i estiuejaven al Masnou). Quan es va morir em revoltaven els comentaris que sentia a dir als grans: «Tant de bé li ha fet Déu», «era el millor que li podia passar». Set anys després, aleshores de les sessions d’espiritisme, jo ja en tenia disset i me n’havia oblidat; ja no em recordava de l’Ignasi quan la tauleta donà els set cops de pota.

Sota els efectes de la impressió li anava fent preguntes en veu cada vegada més alta. En Companys, que atenia unes visites al despatx, hagué de venir a advertir-nos: «No crideu tant, que us senten els clients». Aleshores érem ben lluny de sospitar que temps a venir seria president de la Generalitat; la Generalitat i la República encara no existien. És el cas que les respostes que em donava el suposat esperit de l’Ignasi no podien ser més incoherents; cabia l’explicació que continuava tan faltat a l’altra vida com ho havia estat en aquesta, però el fet és que res del que deia a cops de pota no em convencia. Després en Gally, l’Estartús i jo, que érem, com ja us he dit, comunistes, vam haver de capejar una reprimenda severíssima al partit; van estar a punt d’expulsar-nos-en en nom del materialisme dialèctic, incompatible amb l’espiritisme experimental. En definitiva ho vaig deixar córrer, més que res perquè tot cansa; les sessions mediúmniques vénen a ser sempre el mateix, es fan monòtones i un s’hi sent cada vegada més escèptic. Cert que la tauleta crepita i es balanceja però vés a saber per què; no crec que els esperits hi tinguin res a veure. Pel que fa a en Gally, havia d’acabar casant-se amb certa urgència amb la filla d’en Companys mentre jo havia de fer-ho, abans que ell, amb la Nuri, que no era espiritista ni res que s’hi assembli però sí, a quinze anys, del nostre partit, que és on la vaig conèixer. Això semblaria demostrar que el principal avantatge de les reunions clandestines, siguin sota pretext de l’espiritisme experimental o del materialisme dialèctic, és que estimulen d’una manera molt notable la perpetuació de l’espècie humana, espècie que, a desgrat de tot, seria una llàstima que es perdés.

Com si pressentís que es tracta d’ella, en aquest moment la meva filla, que té tres anys i cinc mesos, em trenca les oracions per demanar-me «que li expliqui un sac». Heu de saber que sovint m’imposa el tema de la rondalla que vol que li expliqui; el tema pot ser, com és ara, «un nen que no volia anar a col·legi», «un gat», «un ocellet que no tenia niu». Ara, doncs, vol que li expliqui «un sac». El tema és difícil, però cal sortir del pas:

—Vet aquí que una vegada hi havia un sac. Dins aquell sac hi havia tot de patates perquè era un sac de patates. Una d’aquelles patates va dir: «Ja estic cansada d’estar-me dins aquest sac» i va sortir a fer un tomb pel car­rer. Pel carrer passava un porc: «¡Quina patata més bona!»

—Si no s’hagués mogut del sac, comenta la Nuri petita amb envejable innocència, ¿oi que no se l’hauria cruspida?

 

 

A Mercè Figueres, 7 VIII 1936 (7)

Publicat el per
2

7

Barcelona, 7 d’agost de 1936

Estimada amiga:

Si poguéssiu mirar per un forat, com dieu, quina mena de vida faig en aquesta Barcelona convulsionada, no veuríeu més, modèstia a part, que un digne pare de família que es lleva, naturalment de mal humor, es dutxa, s’afaita, es renta les dents, es pentina i finalment es vesteix. Se’n va a la piscina de l’Escola del Treball i dedica una hora a la natació; se’n puja a l’oficina, on, com és natural, badalla, fuma, es fa explicar xistos per en Bardagí, mira de reüll l’Esperança per assegurar-se que encara és viva, pregunta al senyor Climent si falta gaire per la una. Dina després amb molta gana i pren el cafè amb la seva dona; la política fa temps que està desterrada de casa, no llegim els diaris, de ràdio no en tenim, de visites no en fem ni rebem. La Nuri sempre em duu la contra i és això el que anima les nostres converses; després m’arribo en aquest centre d’Esquerra veí, al costat de la taverna, per saber si hi ha alguna cosa de les famoses Milícies de Catalunya. Quedo invariablement estupefacte en constatar que el nostre govern va deixant passar temps sense preocupar-se d’organitzar unes forces armades (milícies, exèrcit, sometent o com vulgui dir-ne) per fer front a les actuals circumstàncies; tots tenim la sensació que allò que al principi ens havia semblat una «militarada com tantes» era en realitat el començ d’una guerra però el govern autònom deu tenir algun secret per fer el que fa, o sigui res, i me’n torno a casa refiat que algun dia ens ho deuran explicar i ho comprendrem. La resta del dia la dedico a jugar amb la meva filla, explicar-li rondalles i fer-li dibuixos; després de sopar llegeixo un parell d’hores al llit, de preferència autors de l’any de la picor que em distreguin de l’època que ens ha tocat de viure. I això és tot.

Potser seria més decent que m’esquincés les vestidures i declamés contra la intolerable barbàrie d’aquesta època nostra, però penso que en el fons no és pas més calamitosa que altres. La bèstia humana deu haver estat sempre, aproximadament, la mateixa. El dia que ens arribà la notícia de la mort del meu oncle de Terrassa em vaig posar a llegir aquelles Llegendes de Nadal de Lenôtre que havia editat en català el pobre Alba; i pensava que si els assassins les haguessin llegides quan eren petits no haurien tingut pit d’assassinar-lo. Ara el té un anarquista, un dels ferits hospitalitzats a l’Escola del Treball; l’hi ha dut la Nuri, que continua anant-hi com a infermera. Són llegendes del temps del Terror a França, molt adequades doncs per llegir en els temps que corren.

A la vostra carta sou molt dura amb els anarquistes, cosa ben comprensible després del que hem viscut i encara vivim; però sembla que els confoneu amb els comunistes (que són precisament els seus enemics més acèr­rims) i d’altra banda, per la manera com parleu de tot plegat, m’arribeu a fer l’efecte que si haguéssiu nascut en una família anarquista en seríeu una i de les més exaltades. Potser exclamareu: «¡I ara! ¿Com hauria pogut néixer en una família així? És d’aquelles coses que una noia com cal no fa mai». Per increïble que sembli no és del tot impossible; n’hi ha que han respirat l’anarquia en família com nosaltres el catolicisme. Certament que després del que han fet (i encara fan) és difícil de ser-hi indulgents, però un capellà que s’ha salvat del naufragi deia l’altre dia a la Nuri:

—Ells tot ho fan amb una fe que als nostres els falta.

Un amic nostre, en Josep Maria Calsamiglia, viu en una torre de propietat a la part alta de Sarrià. S’hi havien presentat uns anarquistes a fer-hi un escorcoll i van travar conversa amb ell i la seva germana. Els preguntaven si tenien creences religioses.

—En efecte, respongué ell; com tothom.

Això donà peu a una discussió sobre religió i ateisme; els dos nebots d’en Calsamiglia, nen i nena, s’ho escoltaven atentament. La nena, més grandeta, donava la raó al seu oncle, però el nen, de sis anys d’edat, es va fer del parer dels anarquistes. Dues hores després, aquests se’n despedien amb molt d’afecte i sense haver fet cap mal. Aleshores l’àvia d’en Calsamiglia, que té vuitanta-cinc anys, comentà xocada:

—No sé pas per què us feu amb aquesta gent.

A la Font de l’Olla, als afores de Terrassa, on van assassinar el meu oncle i el seu sogre, al costat dels cadàvers dels assassinats —en total vuit— es van trobar els de dos anarquistes. Només per aquests dos, morts pels seus mateixos quan intentaven salvar la vida d’uns «burgesos», ja valdria la pena de fer les degudes excepcions i no englobar tota la secta en la nostra execració. Cal deduir-ne que d’anarquistes, com de tot, n’hi ha de bons i de dolents.

La Nuri, que va cada tarda a fer d’infermera i més que res a donar conversa als ferits de l’Escola del Treball, m’ha explicat que n’hi ha un que li diuen el Set-i-mig perquè té set bales i una perdigonada al cos. Aquest, doncs, s’escoltava molt atentament la meva dona, que el volia convèncer que per damunt dels odis de classe o de partit o de secta tots hem de voler ser homes i estimar-nos.

—Ah, respongué el Set-i-mig, què més voldríem nos­altres; són ells que no ho volen.

¿Qui sap si aquesta immigració sud-espanyola, que ara ens contraria tant perquè es troba a la base del lerrouxisme i de l’anarquisme, qui sap si a la llarga no serà un bé? Sempre que la sapiguem assimilar, naturalment. Catalunya havia sortit tan aigualida de la seva llarga decadència… Els fills dels anarquistes ja seran catalans; una injecció de sang nova ¿no podria tenir les més felices conseqüències? Hi ha biòlegs que ho creuen ¿per què no ho creuríem també nosaltres? I no és pas que avui vegi les coses de color de rosa; però no voldria per res del món fer derrotisme. Hem de fer el cor fort, no perdre la fe ni l’esperança. Em dieu en un moment de la vostra carta: «Voldria no veure res, no sentir res» i penso que també ho voldríem molts d’altres, tan desagradable és tot plegat; és el que ja volia Miquel Àngel:

Caro m’è il sonno e più l’esser di sasso
mentre che’l danno e la vergogna dura.
Non veder, non sentir m’è gran ventura;
però non mi destar. Deh, parla basso.

Diuen que això va ser la seva resposta als qui li preguntaven el significat de la seva Nit; aquella Nit que tant agradava a Baudelaire:

Ce qu’il faut à ce coeur, profond comme un abîme,
c’est vous, lady Macbeth, âme puissante au crime,
rêve d’Eschyle éclos au climat des autans,
ou bien toi, grande Nuit, fille de Michel Ange,
qui tors paisiblement dans une pose étrange
tes appas façonnés aux bouches des Titans.

 

A Mercè Figueres, 2 VIII 1936 (6)

Publicat el per
Respon

6

Barcelona, 2 d’agost de 1936

Estimada amiga Mercè:

Menjador de mostra al bloc del núm 36 del c. del Rosselló (Barcelona)He rebut la vostra resposta amb el vostre «¡visca Catalunya lliure!» que em fa veure fins a quin punt estem d’acord. Us escric des d’una Barcelona que, des del nostre piset del carrer de Rosselló número 36, podria passar per la ciutat més tranquil·la del món. La meva dona ja pot omplir novament de flors els seus gerros i jo de tabac la meva petaca. Cada dia veig la vostra germana a l’oficina i sé per ella notícies de tota la vostra família. Ha tingut més sort que la nostra, que n’ha sortit amb alguns dels seus membres assassinats i molts de fugitius; entre aquests es compta el meu altre oncle matern (en Joan Vallès i Pujals, l’ex-president de la Diputació) amb tots els seus. Dels meus cosins a penes si en queda cap al país. Quina escampada.

Però si ens en anéssim tots ¿qui quedaria a Catalunya? Passar-se a l’altra banda és un error descomunal; són precisament ells que han provocat la tragèdia. I si aquí tenim la FAI, allà tenen la Falange; qui sap si en el fons totes dues coses no en són sinó una i que els qui més hi toquen són els qui parlen de «failangistes» sense distincions. Resulta fins i tot que la bandera negra i vermella de la FAI és també la de la Falange; moltes coses que es proposen aquests vénen a ser també les mateixes que volen aquells. La «dialéctica de los puños y las pistolas» de José Antonio ¿no ve a ser la «acción directa» tan predicada pels anarquistes? L’odi a la democràcia i a les eleccions els són comuns (tots recordem allò de «Obreros, no votar» amb què els anarquistes solien empastifar les parets); l’aversió a Catalunya també.

L’Església no ha mort; o ja era morta abans o viu encara i viurà sempre. Si és el que pretén ser, el que vós creieu que és (jo, pobre de mi, en visc apartat des de fa anys), la persecució no farà més que reforçar-la. M’han dit que en alguns llocs, sota la coacció dels fusells anarquistes, eren els mateixos catòlics que duien les imatges a la foguera i deixaven afusellar sacerdots innocents i monges inofensives; potser no podien fer-hi res, el cert és que en alguns pobles on han intentat plantar cara a la FAI han estat salvatgement assassinats els veïns que organitzaven la resistència armada; els de la FAI hi enviaven per a això destacaments de pistolers de Barcelona i, sota pretext que es tractava d’una resistència «feixista», s’oposaven que el govern hi enviés forces d’ordre públic a protegir-los. S’han anat sabent detalls; hi ha hagut molts assassinats, molts més que no es va dir en els primers dies, tots sota el miserable pretext d’exterminar els «feixistes» —paraula que ja no se sap què significa.

Però les coses no han anat pas de la mateixa manera a tot arreu; sembla que a la ciutat de Tarragona, com és ara, no hi ha hagut incendis d’esglésies i en canvi sí a la de Reus, que li és tan a la vora; a Terrassa els assassinats foren moltíssims i en canvi a Sabadell no n’hi ha hagut. Tots recordem, comentant-ho, que la FAI era forta a Reus i a Terrassa degut a la immigració i quasi inexistent a Tarragona i a Sabadell; els fabricants sabadellencs s’estimaven més tenir obrers catalans encara que els haguessin de pagar salaris més alts i ara n’han tocat les bones conseqüències: no n’hi havia cap de la FAI, tots eren sindi­calistes i han obeït les consignes de moderació dels «Trenta» —o sigui el grup d’en Peiró. Tot això es diu i es comenta a Barcelona, on tothom atribueix les salvatjades als immigrats i a la FAI; si és exactament així o si es tracta d’una simplificació abusiva o d’una exageració ¿com ho podríem saber, pobres de nosaltres? Tenim la sensació que la premsa ens informa molt malament, que calla molts detalls i entre ells els més significatius; aparentment és lliure però el cert és que ha desaparegut tota la de signe conservador o simplement catòlic, quasi la meitat de la catalana ¿com lliga això amb els principis democràtics i liberals que són oficialment els del govern? No lliga, evidentment, de cap manera. Al començ els diaris denunciaven els incendiaris i assassins com a agents provocadors i fins duien la notícia que la policia n’havia detingut alguns i els havia trobat a sobre el carnet de Falange; després s’ha fet un silenci espès sobre aquesta qüestió tan vidriosa. Es veu que el govern té el màxim interès a no indisposar-se amb la FAI, potser sense adonar-se que per aquest camí s’indisposarà amb quasi tot el país; potser aquí vindria a tomb aquell mot que s’atribueix a Constantí: «¿què ­n’hauríem tret de vèncer els bàrbars si ens deixàvem vèncer per la barbàrie?»

Hi ha hagut moltes víctimes i entre elles certament alguns màrtirs; el temps ens ho dirà. ¿Si us digués que és ara, amb tantes esglésies cremades i tants sacerdots immolats, que sento com mai en tants anys l’impuls de tornar a aquesta religió que ha inspirat tantes persecucions al llarg dels segles? Sí: el govern autònom ha tingut enormes culpes, de negligència, de feblesa, d’ingenuïtat; però en moments així prefereixo dir-ne el menys de mal possible. En moments com els que estem vivint els ciutadans hem d’estar al costat del govern o fer un cop d’Estat per canviar-lo; hem d’estar al costat de la Catalunya autònoma encara que no ens acabi d’agradar el govern actual i en de­sitjaríem certament un altre. O obeïm el govern que tenim o en constituïm un altre; el que no podem fer de cap manera és passar-nos al camp dels enemics de Catalunya. Sobretot que la culpa de tot plegat és en definitiva de tots nosaltres. En els combats dels dies 19 i 20 nosaltres vam fer un paper de badocs mentre els anarquistes s’apoderaven de les armes dels regiments sublevats i es feien amos dels carrers de Barcelona. Potser seria preferible que meditéssim sobre les nostres culpes en comptes d’escruixir-nos de les dels altres; al capdavall ells han fet d’anarquistes, que és el que són; no han enganyat a ningú. ¿Qui té doncs la culpa que Barcelona hagi cremat pels quatre cantons? Nosaltres, que l’hem deixat cremar; nosaltres i ningú més que nosaltres. És deslleial i és hipòcrita donar-la exclusivament al govern; el govern i nosaltres som la mateixa cosa, som nosaltres que hem fet el govern a través de les eleccions. Em consta que el govern voldria posar fi als desordres; el podem culpar d’incapacitat i de feblesa —i ja és prou greu— però no pas de mala voluntat.

Em demaneu que us expliqui què feia jo durant aquells dies; satisfaré el vostre desig per més que no vaig fer sinó el ridícul. El diumenge dia 19 em desvetllava, no pas el tiroteig ni el canoneig, sinó la Nuri per fer-me observar el que se sentia cap al centre de la ciutat. De tota manera no hi donàvem importància; de terrabastalls ­n’hem sentits tants a Barcelona sense que la cosa tingués conseqüències. Suposo que el nostre cas era el de la immensa majoria de ciutadans; ara n’hi ha molts que asseguren que «ja ho sabien», que «ja ho veien venir», però el cert és que ens havíem ficat al llit el dissabte al vespre amb la sensació que no passaria res a desgrat de la notícia de la sublevació de l’exèrcit d’Àfrica. Àfrica és tan lluny; les notícies, d’altra banda, eren que només s’havien sublevat els moros i el Terç estranger. Ens van haver de treure del nostre error els veïns de replà, que són una colla de músics solters que fan vida en comú per estalviar hotel o dispesa, però sobretot la portera, que per increïble que sembli és amable i comunicativa; si bé ells mateixos, músics i portera, havien trigat molt a saber notícies i ja era el vespre quan la Nuri i jo, després de deixar la nena a cals avis, vam anar a fer un tomb per la ciutat decidits a saber-ne pels nostres propis mitjans. Ens vam arribar a «Palestra» i era tancat; a «Acció Catalana» tot i que no en som socis (ja sabeu que no som de cap partit ni ganes) i també tancat. Ja els anarquistes recorrien els car­rers, els uns en colles a peu, altres en autos i camions requisats; en vaig deturar un d’aquells per preguntar-li d’on havia tret el màuser:

—Pues de los cuarteles, em replicà mirant-me de cap a peus i esclafint el riure; quizás en el de la Rambla haya todavía alguno para usté.

El «compañero» en qüestió em devia haver trobat ridiculíssim amb el meu vestit blanc d’estiu acabat de planxar i la meva corbata (que, mal m’està el dir-ho, és italiana i de seda natural). La seva resposta pel que fa al màuser m’havia semblat molt vaga; després vaig saber que en efecte s’havien apoderat de les armes dels regiments sublevats i vençuts. Ara volen fer creure que són ells, sense armes, «a pit descobert», els qui els van plantar cara i els les van prendre; per empassar-s’ho caldria ignorar l’estrall que pot fer una sola metralladora contra gent inerme i mal manada. N’hi ha, però, que s’imaginen que les batalles campals encara es lliuren «cos a cos» i les navals «a l’abordatge», tal com s’explica, acompanyat de les pertinents il·lustracions, a les aventures per episodis que llegien de criatures i que potser continuen llegint de grans. El cas és que els anarquistes s’havien apoderat de les armes i a més dels autos i camions i ara, a bord d’aquests, recorrien la ciutat brandant aquelles i alçant l’altre braç amb el puny clos com si ens amenacessin a tots: ¡FAI! ¡CNT! cridaven rítmicament, el FAI agut i el CNT greu com si aquell el proferissin els tenors i aquest els baixos. Tot plegat era d’una confusió delirant; sembla que les coses van anar tal com el govern les explicava en els primers moments: la matinada del diumenge els guàrdies d’assalt de la Generalitat van fer front als regiments sublevats i els van vèncer. Els de seguretat, els mossos d’esquadra, la guàrdia civil també van estar al costat del govern, com així mateix els regiments que no s’havien sublevat, que eren els més; després es veu que s’hi van afegir algunes colles de paisans de diferents partits (l’Esquerra, l’Estat Català, socialistes, comunistes, sindicalistes, anarquistes), que devien fer per cert més nosa que servei; aquesta és la causa que hi hagués un cert nombre de morts i ferits civils. També n’hi hagué alguns del cantó dels sublevats, que diu que eren falangistes disfressats amb uniformes de l’exèrcit.

Tot molt confús, però sembla fora de dubte que els primers combats, o almenys els més durs, havien anat a càrrec dels d’assalt i trobo depriment —o, més clar, indecent— que se’ls en vulgui robar la glòria per una maniobra política que no s’acaba d’entendre. És en efecte un misteri que el govern deixés prendre després les armes dels vençuts als anarquistes; i un altre que aquests sortissin ja, al cap de poques hores, guarnits amb mocadors de coll vermells i negres i a bord de camions requisats com si tot plegat ho tinguessin preparat de fa dies. Els qui se les donen d’entesos en política creuen endevinar que el govern els deixa fer per guanyar-se’ls; si fos així, és una jugada molt arriscada. Per guanyar-se els anarquistes haurà perdut pel cap baix la meitat de la població —aquella que votava la Lliga— que en el primer moment estava contra «l’absurda militarada» i, per tant, al costat del govern; i pel que fa a l’altra meitat, l’haurà desconcertada terriblement: els ciutadans que van votar l’Esquerra no ho haurien fet de cap manera si haguessin pogut sospitar que votaven la FAI.

L’endemà, dilluns, la Nuri i jo ens vam oferir com a infermers a l’hospital que s’ha improvisat a l’Escola del Treball, que ens queda molt prop de casa. Vam plegar llençols i parar llits però els ferits no venien. El dimarts al matí vaig sentir per la ràdio que els ciutadans no afiliats a cap partit podien allistar-se a l’Acadèmia Torres i Bages; el govern es decidia, per fi, a organitzar unes milícies. Me n’hi vaig, m’allisten, em tanquen en un pati junt amb un centenar d’altres aspirants a puntals de l’ordre constituït; ens hi tenen tres hores i finalment ens diuen que hi tornem a la tarda. A la tarda, que hi tornem l’endemà matí. L’endemà matí, altra vegada a la tarda. Era ja doncs la tarda del dimecres quan ens diuen que hi tornem a la nit però proveïts d’un certificat d’un centre d’Esquerra.

Prop de casa n’hi ha un i entre els seus dirigents figura un amic meu. Li explico tota la història.

—¡Desgraciat! ¿Què fas? ¿No saps que t’enviaran a Saragossa, tu, un pare de família? ¡No ho facis pas!

Vaig quedar perplex. Si els mateixos del partit governant em deien això, era evident que insistir hauria vorejat el ridícul. Potser s’hauria pensat que volia fer l’heroi.

—Doncs ja que m’has salvat la vida, li dic, celebrem-ho.

Prop del centre d’Esquerra hi ha ¿és que caldria dir-ho? una taverna. Allà vam fer unes copetes i vet-ho aquí tot. No he volgut perdre ni una hora més; ja m’hi he apuntat, tenen la meva direcció. Si em necessiten que m’avisin.