46

Madrid, dilluns 22 de febrer de 1937

Estimat Màrius:

Has de saber que d’ençà que sóc en aquesta terra m’ha entrat la curiositat de llegir els seus poetes i, no sé pas per què, he començat amb don Ramón del Valle Inclán. Te’m rifes perquè en la meva anterior et tornava a parlar de prosòdia en comptes de fer-ho de la guerra. ¿De la guerra? Em penso que l’ofici de soldat és una d’aquestes coses que, com estudiar Dret processal, s’han de fer sense parlar-ne i d’altra banda ¿de quina guerra podria parlar-te si només la veiem de lluny? I ja que de Dret processal es tracta, sàpigues que he hagut d’alternar la lectura de don Ramón amb la de la «Ley de Divorcio» perquè a una de les criades (perdó, de les companyes) el marit l’atacona de mala manera i se’n vol divorciar; ves per on m’estrenaré com a advocat amb una causa de divorci. Però hi ha més i aguanta’t: com que, segons sembla, sóc l’únic llicenciat en alguna cosa en tota la «columna», em vaig haver d’encarregar d’una conferència als «milicians» sobre els perills de les malalties venèries. Hi havia hagut un metge, valencià per més senyes i trempadíssim, però s’ha fet donar un altre «destí»; hi havia un ex-estudiant de Medicina (i ex-alferes d’artilleria de complement) però l’acaben d’expulsar de la «columna» per majoria de vots. En aquestes s’ha rebut una circular de Sanitat explicant les meravelles d’una potinga acabada d’inventar que es diu, si no m’erro, «sulfamida»; segons la circular, no cal sinó que els heroics defensors dela República se n’empassin unes quantes pastilles «antes de tomar el chocolate» perquè no atrapin cap de les clàssiques calipàndries que tantes baixes ocasionen en tots els exèrcits del món d’ençà que existeixen d’una banda Mart i de l’altra Venus. Els «milicians» no se’n creuen res i val a dir que jo també trobo, com ells, força increïble que unes pastilles que es prenen per la boca puguin tenir cap efecte sobre una part del cos tan allunyada d’aquesta; el cas és que, creient-ho o no, he hagut d’armar-me de coratge i donar la conferència a la «columna» en pes. Suposo que tu, que ets metge, t’hi hauries trencat de riure; m’escoltaven amb tota la serietat del món. Pel que fa al tema concret m’he limitat, com aconsellava la prudència més elemental, a repetir com un lloro allò que deien d’una banda la circular de Sanitat i d’una altra el prospecte de la potinga; el cas és que, com que donava, naturalment, la conferència en català, ho he pres per pretext per embrancar-me en la defensa de la nostra llengua, que és la de tots els nostres «milicians» sense excepció. Aproximadament la meitat són de València (sobretot de la comarca de Xàtiva) i la meitat del Principat (sobretot de l’Empordà); algun dia, amb més calma i més humor, te’n parlaré. Són molt més complexos que no semblen vistos de lluny; i n’hi ha d’excel.lents barrejats amb els altres.

Uns quants han vingut a parlar-me després de la conferència per manifestar-me que no hi estaven conformes: «¿Per què no has donat, company tècnic, la teva conferència en castellà, que és l’idioma oficial?» «Perquè sóc més anarquista que vosaltres» els he respost amb un llampec d’inspiració, «i no em sotmeto a l’Estat com feu vosaltres en aquesta i tantes altres qüestions, com és ara això de “provincial”, “regional” i “nacional” amb què designeu les vostres organitzacions calcant-les de l’Estat que preteneu destruir.» S’han quedat bocabadats però no gaire convençuts; i és que en el fons del fenomen anarquista hi ha una immensa badoqueria i un abisme d’ignorància. Tot l’anarquisme es redueix a allò tan ingenu i d’un narcisisme tan tronat de «ah, si tothom fos com jo, que bé aniria el món» i pel que fa a ignorància ¿no és formidable que a hores d’ara encara no s’hagin assabentat que el català torna a ser, des de fa més de cinc anys, un idioma «oficial»? La meva impressió, ara que els tracto de la vora, és que a aquesta bona gent les notícies els arriben amb increïble retard: ara «són» tot just a mitjans del segle passat, amb la divisió en «províncies» i la imposició del castellà com a única llengua «oficial» a les escoles primàries i a les escriptures notarials (em sembla que per un decret de 1860); no crec que tinguin cap idea que Catalunya torna a ser des de 1931 un país autònom. Si un estigués d’humor, n’hi hauria per cargolar-se de riure d’altra banda davant la idea reverencial, quasi idolàtrica, que es fan de l’Estat ¡ells que es diuen anarquistes!

Tenia la intenció d’enviar-te un Col.loqui dels canons (els sentim dia i nit) però m’has fet enfadar i t’envio Els dos diamants, que no tenen res a veure amb la guerra. De tota manera la Mercè ja et deixarà llegir la carta en què li explico les principals novetats. Respecte als teus versos, no volia dir de cap manera que em semblessin música; un poema, tens tota la raó, no ha de ser música sinó poesia. Suum cuique tribuere. Ara bé, la poesia ¿no pot tenir de vegades alguna cosa d’anàleg a la música, una musicalitat peculiar, sense deixar de ser ella mateixa? És això el que volia dir; i pel que fa a la teva sospita que «alat» o «lleuger» pugui confondre’s amb superficial, et diré que només un mamut podria menysprear com a superficial la divina lleugeresa d’allò que vola. Jo també voldria escriure poemes, molts poemes, torrents de poemes que em volten pel cap però vet aquí que passen els anys i com més va més em detura —sobretot d’ençà d’aquesta guerra— el glacial à quoi bon? Tu no et deixis dominar per aquest sentiment, el de la «inutilitat de la poesia», que a mi em trava tan sovint; de vegades, al parc de la Ciutadella, m’extasiava amb el rugit dels lleons: poder-se expressar amb pures inflexions de la veu, sense paraules articulades… ¿no seria la poesia més alta? És també la poesia dels canons. Les paraules articulades, poc o molt, ens traeixen. D’altra banda em costa de concebre el moviment: veig els objectes isolats, immòbils i sense cap possibilitat d’explicació, com uns axiomes. No sé com dir-ho. Si la teva poesia em fa pensar en la música (música i poesia es despleguen en el temps o sigui en el moviment), la meva —si és que fos alguna cosa— seria més aviat pintura, escultura o arquitectura. En Els dos diamants veuràs amb quina feixuguesa explico una història que hauria hagut de ser moviment; però cada u ha de lluitar amb les pròpies dificultats sense parlar-ne als altres per no clavar-los la lata.

Em parles de novel·la catalana i vet aquí que precisament aquests dies —millor dit, aquestes nits durant les guàrdies— he llegit la traducció castellana del Curial per en Marquina; és una novel.la esplèndida, que a moments fa pensar en Stendhal. Com si l’hagués escrita un Stendhal català (¿o mallorquí?) del segle xv. És ben cert que habent sua fata libelli com deien els antics; el Curial no tingué, com el Tirant, la sort de ser imprès i conegut a la seva època i quedà en manuscrit, ignorat fins que a la passada centúria el descobrí en Milà i Fontanals.

No sabria dir-te quina de les dues novel.les em sembla millor; són en realitat molt distintes, de traços més gruixuts el Tirant, més fina i subtil el Curial. Ja l’havia llegida en català (en l’edició d’en Miquel i Planas) però m’ha fet alegria de trobar-ne de segona mà aquest exemplar de la castellana, feta a Madrid el 1920, i l’he rellegida d’una tirada; si s’hi hagués traduït en el segle xvi com el Tirant ¿és que no hauria engrescat igualment Cervantes? Haurien pogut ser dues les novel.les de cavalleries de la biblioteca del Quixot que el bo del rector salvà de la crema, totes dues catalanes. Fins és possible que a Cervantes el Curial li hagués agradat més encara que el Tirant. Quan un pensa que la fortuna d’un llibre depèn tan poc d’ell mateix i tant de les circumstàncies fortuïtes… Dels corcs, com és ara. Si els corcs haguessin devorat el manuscrit del Curial —i tingueren segles per fer-ho—, ara ni sabríem que tal novel.la hagués existit; sembla que de la literatura antiga —grega i llatina— només ha arribat fins a nosaltres una part molt petita.

Penso amb estupor que la novel·la catalana, que nasqué tan precoçment amb el Fèlix i el Blanquerna de Ramon Llull i que en el segle xv donà dues obres mestres com el Tirant i el Curial, es passà després tot el xvi, el xvii i el xviii en la pura inexistència; misteris inescrutables de l’esdevenir dels pobles. Hi ha, naturalment, alguna novel·la catalana en aquella època, com el Partinobles (si bé no és original sinó adaptació) o com el curiós Viatge d’en Pere Boter a l’infern però ¿què són en comparació del que es podia esperar després d’un Tirant i un Curial? La pura misèria. Fins ben entrat el xix no torna a aparèixer una novel.la extensa, l’Orfeneta de Menàrguens, i fins a l’alba del xx una obra mestra, Solitud. Pel que fa a les actuals, em passa com a tu: em cauen dels dits.

[Afegit el 1948: L’ex-alferes d’artilleria havia estat expulsat en efecte, però no pas, com semblaria, per l’assassinat a sang freda dels dos desventurats homosexuals, sinó per una banal història d’irregularitats administratives que ja no recordo. Ja no l’havia de tornar a veure ni n’he sabut res més.]