167

 

San Pedro de Macorís, 24 de setembre de 1940

 

Estimat Màrius:

Vet aquí els comentaris que m’han inspirat els teus versos; he estat diversos dies escrivint-los. Ho faré per temes.

MORT I TRANSFIGURACIÓ:

L’elegància amb què els teus versos ens parlen de la mort em fa pensar que deus haver fullejat alguna vegada l’edició prínceps de la famosa Enciclopèdia, no l’Espasa, sinó la de Diderot i d’Alembert, on els esquelets dels gravats tenen els mateixos posats que els déus neoclàssics. Són una obra mestra; a força de bon gust fan oblidar tot el que l’esquelet pot tenir de macabre.

Arbor Mortis: El títol ja és fascinant. No m’agraden gaire la primera quarteta ni el quart vers de la segona: sembla que ens donis explicacions per por de no ser comprès i això resta suggestió a les imatges, que s’expliquen totes soles. Els altres versos prendrien molt més relleu sense aquests. Hi ha tres coses especialment evocadores: la cambra interior on viu aquest Arbor Mortis, el brancatge nu com un esquelet i per damunt de tot aquest aspre perfum d’ànima. El poema és només en rigor un esbós però traçat per una mà vigorosa; tant o més que en els gravats de l’Enciclopèdia fa pensar en certs croquis de Dührer. Espero el quadro acabat; o almenys, si t’estimes més deixar-lo per sempre en estat de croquis —que també fa bonic—, treu-li els cinc versos que t’he dit, que s’arrosseguen.

El temple de la Mort: Aquest sonet és en canvi hàbilment conduït des del primer vers fins al darrer. Ens fa veure la mort a la manera d’un arc de triomf romà prodigiosament bastit sobre el mateix llindar dels espais ultraterrens; dels espais esplèndids, el veritable aire lliure. Però al costat d’aquesta mort triomfal hi ha l’altra mort, la cripta subterrània «humida i grassa», i el contrast és grandiós.

La Mort un matí d’abril: És també un poema impecable; suposo que el primer vers que et vingué al pensament és aquell:

i orenetes vivents s’escapen dels teus ulls!

Aquest vers em recorda per cert («suum cuique tribuere ») una balada de Guimerà a la manera d’Uhland que m’ha quedat a la memòria; si et digués com m’hi tornen tals o tals poemes (aquí no tenim llibres estonians) que potser en altre temps no apreciava gaire. Ara tenen per a mi la ressonància ennoblidora de la pàtria perduda. Els de Guimerà, potser ingenus, feien més o menys així:

El pensament en sa dama
va a la guerra el cavaller
mes al peu de l’oriflama
cau malferit del corser.

L’oriflama és ja vençuda,
damunt del bosc cau la nit
i ja per sempre és perduda
la petja del malferit.

Ve que els anys han fet carrera,
al bosc ningú no ha tornat
i només resta l’ossera
del cavaller enamorat.

El sol rumbeja ses gales
i els ocells, quan ve l’estiu,
estimant-se i batent d’ales
al cap del mort han fet niu.

Ocells dins cranis humans són sempre encantadors; brunzir d’ales dins la caixa buida i blanca i per la concavitat dels ulls un vol que se n’escapa ¿no és doncs un Triomfo sulla Morte en contrast amb el Triomfo della Morte que eren els dos poemes anteriors?

Això és la joia: Vet aquí un poema molt curt però molt important pel seu vers final: aquest «silenci de quan la música comença», que suposo que és el primer que et vingué al pensament. No m’hi acaba d’agradar la primera quarteta, que és de tot un altre estil i no hi lliga: la «suite» joia, pau, mort, no hi és ben marcada. Hauries de mirar de reduir-ho als quatre versos essencials.

 

DÉU I LA PREGÀRIA

La intuïció de la Divinitat i el problema de si és possible de dirigir-s’hi per mitjà de la pregària donen lloc a un grup homogeni de poemes: Pelegrins, Tenim set, O tu que encens, Sé que hauré d’oblidar, Com un nou nat, Calma, No sents com vetlla Déu, Si m’haguessis fet néixer… Tots tenen de comú, a més d’un estil noblement adust, una singular barreja de preocupació i de confiança. Una confiança en Déu, candorosa com la d’un nen en el seu pare, i que per això mateix fa veure per contrast com n’és d’inquietant i clarivident aquella preocupació. L’autor no cerca pas el seu Déu allà on els altres l’invoquem per hàbit o per rutina; no el cerca en els altars però tampoc en les meravelles de la natura com els rousseaunians, sinó en el fons d’ell mateix. Sap que no hi ha cap meravella de la natura comparable al misteri de l’ànima humana:

ànima, vell misteri que t’agites dins meu.

L’accent de confiança en Déu pren de vegades un timbre autènticament infantil que fa commovedors aquests versos. La preocupació no neix pas de la feblesa de la confiança ¿com no ha de ser il·limitada la del nen en el seu pare? sinó perquè tem que aquest no arribi a comprendre el seu balbuceig infantil o no presti cap atenció als problemes minúsculs, puerils, que són els nostres, pobres criatures. És doncs el de la pregària que sembla obsessionar el poeta: ¿tenim dret a pregar? sembla que es demani. O bé ¿per què serveix si Déu és «més enllà de les nostres paraules» i «sabem que en aquest món no arribarem » a Ell? D’altra banda «qui s’acosta al seu doll torna amb més set encara». El «silenci etern de la Divinitat» el desorienta ¿com és que no respon, aquest Pare en qui té tanta i tan candorosa confiança? però no en treu la conseqüència estoica de Vigny:

et nous ne répondrons que par un froid silence
au silence eternel de la Divinité.

Tu no tens res de l’orgull estoic, poca-solta com tots els orgulls de l’home enfront de Déu; Vigny fa l’efecte de vegades que hauria pogut ser un gran poeta si hagués estat capaç d’enlairar-se per damunt de l’estoïcisme. D’altra banda, com tots els estoics, es va casar amb una dona espantosament lletja i vulgar carregada de duros.

En els teus versos hi ha més aviat la desorientació del nen esgarriat en un bosc i que crida el seu pare. No dubta pas de l’existència d’aquest ni de la seva bondat; dubta que la seva petita veu pugui arribar-li.

Un or vell d’humilitat il·lumina tots aquests poemes com un retaule un or humil de retaule medieval, que brilla amb tant més d’esclat com més es mescla amb meditacions greus i que van molt endins. Els nens, els de debò, són meditatius i es plantegen les grans qüestions en els seus termes més directes; la «poesia rosa» no és pas infantil sinó adolescent, és a dir perversa. Hi ha una «pornografia rosa» més perversa potser que la verda; un conegut meu es va casar amb una damisel·la que el tenia engrescat: «És un àngel ¡no ha llegit més que novel·les roses!» L’àngel li va guarnir el front amb una cornamenta impressionant per acabar fugant- se, com tots els àngels, amb un tenòrio. Allò que Pascal digué de l’home, que «no és ni àngel ni bèstia i n’hi ha que volent fer l’àngel fan el bèstia», ho hauria pogut dir, més encara que de l’home, de la dona.

La teva poesia religiosa, que no té res de rosa ni de blanca, és doncs profundament infantil per això mateix. El pes de la preocupació donaria de vegades als teus versos un aire de tortura sense la confiança que finalment els salva sempre. No ets un poeta de la fe, sinó de l’esperança ¿no és igualment una virtut teologal?

Pelegrins: D’ençà que Eva clavà les dents a la poma, la innocència no existeix més que en la imaginació dels vells verds. Jehovà, en privar-nos a tots nosaltres (inclòs le beau sexe) d’una qualitat tan encantadora, ens concedí en canvi la ciència del Bé i del Mal, la set de conèixer, el tarannà meditatiu. No som àngels; però Jacob lluità amb un àngel i el vencé. El teu sonet desplega un aspecte d’aquesta qüestió: és sobretot en la seva impotència que l’home sent Déu i en la nuesa de la seva ànima que escolta un eco del silenci diví. L’Infinit rapta els cors que no se satisfan amb l’ombra de Déu sinó que en volen l’essència. En aquest poema, com en general en tots els d’aquest grup, has escollit, encertant-ho, l’estil més directe; el pensament de vegades s’hi mostra com en una pose torturada, però sempre nu.

Tenim set: L’estil directe hi arriba a fer-se quasi esquemàtic. Té un alè sostingut, que li ve de la inspiració. Hi adoptes l’estructura del sonet anglès (de Shakespeare i d’altres) que es presta tant al pensament religiós amb el seu dístic final, que sona greu, com dit en veu baixa, i que és com la conclusió de la meditació.

O Tu que encens: És el problema dels sentits; allò millor n’és la primera terceta.

Sé que hauré d’oblidar: És el problema de la paraula: àguila al fons d’un pou. ¿No és l’àguila el símbol de sant Joan, l’evangelista del Verb? La paraula humana, poca cosa com és i encara al fons d’un pou, és tanmateix un eco de Déu.

Com un nou nat: Els dos primers versos recorden la manera d’Ausiàs March: pintura un xic maltraçuda però realista, paraules un xic cantelludes però expressives. Els sis darrers són en canvi perfectes. El «sonet anglès» es presta molt a la marxa especial del teu pensament, que sembla que s’expressi en veu cada vegada més baixa per acabar, en el dístic final, quasi en un murmuri com de pregària.

Calma: Una quarteta molt bonica però amb un inconvenient per al meu gust: sembla atansar-nos a la idea del nirvana. Ja saps que no estimo l’Extrem Orient.

No sents com vetlla Déu: El poema és molt bell. Les dues primeres estrofes tenen una fluïdesa meravellosa; la tercera s’arrossega un xic. La final és molt poètica.

Si m’haguessis fet néixer: Aquest difereix dels anteriors sota més d’un aspecte. En els anteriors era Déu que obsessionava el poeta; eren metafísics i teològics. En aquest el tema és l’home, el problema moral —el del destí i el lliure albir—. En difereix també per l’estil, menys greu, de vegades fins i tot enjogassat; lluny d’aquella nuesa que tant impressionava, es complica amb imatges del gènere «poètic». Cal prendre’l tal com és; és bell de tota manera i el seu ritme agradable a l’orella.

 

PARADISOS INTERIORS:

Has evolucionat moltíssim d’ençà que ens vam conèixer; d’ençà d’aquells anys plàcids «d’abans de la guerra» que cantaves les glòries del teu «petit canari» que

com un electuari
era dolç i era groc.

El que has viscut t’ha transformat. T’has posat valentament a construir un edifici sever i indestructible, lluny d’una frivolitat que la tragèdia viscuda faria ara obscena. I t’has llançat a explorar, amb la llanterna sorda de la poesia, els passadissos sinuosos que tots amaguem dins nostre. En la seva tenebra descobreixes de vegades visions al·lucinants, «rostres en els somnis» d’una étrangété fascinadora. Com els exploradors d’avencs, sovint tornes de les fondàries amb algun exemplar d’una fauna desconeguda però ens ensenyes als altres el proteu cec que hi has trobat amb el candor d’un nen ensenyant un ocellet.

La curiositat pels secrets dels passadissos més interiors de la nostra ànima és característica del nostre segle. Els teus «rostres en els somnis» s’emparenten amb els quadros de Dalí. Cal reconèixer amb tot que és l’únic poema que el recorda en tot el teu recull i crec que és llàstima que no t’hi llencis més.

Els poemes que tenen per tema l’exploració de les «tenebres interiors» són els cinc següents:

Rostres en els somnis: Aquest sonet té una fluïdesa especial i una qualitat de l’estil que em fa pensar en aquell «grain de l’épiderme» de les deesses gregues (les autèntiques, no les rèpliques romanes) que dóna al marbre la tebior de la vida. Seria ben difícil d’analitzar d’on li ve la punyent fascinació ¿potser d’una barreja única de preci- sió i vaguetat? El lector veu aquests rostres que somriuen ambiguament, tan familiars i al mateix temps tan enigmàtics. Els estimem sense saber qui són, d’on vénen ni on van; passen pels nostres somnis deixant-hi una estela fugissera com de tendra melangia ¿què ens devien voler dir? Desapareixen entre les ombres de la nit emportant-se’n per sempre el seu secret i deixant-nos pensatius.

Per què és trista: Aquest poema, amb un lema de Teixeira de Pascoaes que li va com l’anell al dit, planteja un problema curiós i cert: ¿és que més que al futur ens costa de renunciar al passat? L’embruix del passat ¡és tan fort! El poema és «molt Màrius», difícil de definir, amb un encís que potser li ve d’una certa «divina lleugeresa». La versificació a base de versos molt variats produeix un efecte semblant al de la música i ajuda a la suggestió aèria; és un poema ingràvid. El pensament hi apareix com mig velat però a la manera d’una muntanya llunyana que entreveiem a través d’un aire molt transparent. I allò de «o diví Pare de la ironia» és una troballa única, d’aquestes que arriben a donar vertigen.

No és molt que a cada instant: Sembla una improvisació però queda bé.

Enllà passa la música: Pel seu estil, un dels teus poemes més bonics. La segona estança sobretot.

Tot és lluny en la nit: Completament bell dins el seu estil volgudament feixuc per donar idea del pas fatigat d’algú que va caminant de nit. Els problemes plantejats són també molt de debò ¡aquesta «buida ressonància de l’univers» és copsada per una orella ben fina! El poema, després d’una greu meditació, vira cap al pròpiament poètic: la darrera estança és del tot poètica, molt poètica. Encara que no ho diguis enlloc, es té la sensació que també per a tu el sofriment és

comme un divin remède à nos impuretés

i la poesia, tal vegada, l’única solució —si hi poguéssim arribar ¡però és tan alta!— de tants enigmes com ens envolten. Poesia, filosofia i religió són les tres cares d’una mateixa i única piràmide i per això, quan s’arriba a la cúspide, són una sola í única cosa. Algun dels teus versos fa pensar en un ocell de presa planant en cercles concèntrics al voltant de la cúspide de la piràmide; una piràmide plantada enmig d’un desert que no té fi.

 

VESPRE I PRIMAVERA:

 Tu ets, i no t’ofenguis, un animal crepuscular; jo també. Com jo, et sentiries desgraciat en una illa com aquesta, sense crepuscles —ni estacions crepusculars: tardor, hivern i primavera—. El teu crepuscle, com el meu, és el del vespre; el meravellós crepuscle del vespre en l’aire transparent dels països del Mediterrani. Transparència vol dir fondària. Sembla que l’estació que correspon al crepuscle del vespre hagi de ser la tardor i per a mi és en efecte la reina de les estacions; però per a tu, paradoxalment, ho és la primavera. Sobretot, com tu mateix em deies una vegada, els seus inicis, aquells dies de «uncertain glory» que a Anglaterra són a l’abril i a Catalunya més aviat, al març; quan a muntanya els primers brots s’esborronen sota les últimes neus.

El contrast vespre-primavera obeeix probablement a matisos, difícils de definir, del teu caràcter. Tal com tu ets, pots expressar amb igual acuïtat sensacions de vespre i de primavera. Els poemes d’aquests dos temes de què ara vull parlar-te són tres:

Ara que em torna el foc de viure: Sempre m’ha agradat aquest petit poema. Veig que li has canviat el darrer vers; abans deia «vida meva d’aquest instant» i ara «cor meu que balbuceges tant». M’agradava aquell vers, m’a- grada també aquest. No sé ben bé quin prefereixo; potser el nou.

L’Àngel del vespre: Recorda els quadros dels prerafaelites: el teu Àngel té l’encant d’una miss d’aquelles disfressades d’àngel que s’hi veuen. Stendhal diu que de cada 100 angleses n’hi ha 99 de lletges però que la que fa 100 és d’una bellesa com de l’altre món. El teu Àngel del vespre és la miss núm. 100.

Qui sabrà mai: Res a objectar-hi, si no fos un atemptat a la prosòdia que podràs esmenar ben fàcilment: dos dístics consecutius acaben amb rimes femenines (el quart i el cinquè).

En general, a la tria de 1938 hi havia poemes crepusculars i primaverals més bells que aquests tres. N’hi havia d’inoblidables: Febrer, Abendlied, Un altre abril. Fa l’efecte com si haguessis canviat la teva «manera» d’altre temps en aquest gènere. Els nous són tanmateix «poètics », però crec que no arriben a la suggestió subtil d’aquells d’abans.

 

AMOR A MAHALTA:

De bona gana deixaria ara —si gosés— la ploma del crític per empunyar la lupa de Sherlock Holmes i «detectar » les empremtes digitals d’aquesta Mahalta, que sempre m’has volgut fer creure que era una pura creació de la teva fantasia. De les empremtes i altres indicis, el Sherlock Holmes que hi ha en mi (sense que em falti la pipa) dedueix que s’ha de tractar d’una persona de pèl roig i amb una piga a la galta, que molt probablement, quan parla —que és sempre—, el nas li tiba d’una manera que fa que tot allò que diu resulti indiscutible. Les pistes que he anat seguint m’han conduït fins a Girona, ciutat tres vegades immortal i que ho serà quatre quan es confirmi la meva hipòtesi ¡mira que ser la pàtria de la Mahalta! Els teus versos em fan saber que és una noia amb uns ulls molt interessants ¿i si et digués que no cal pas que m’ho expliquis? ¡Me la sé de memòria, la teva Mahalta!

Les dues noves cançons que me li dediques són molt desiguals. La primera (Hi ha una claror de rosa) m’agrada sense entusiasmar-me, però la segona (Amor meu, no sospiris) és increïblement fada… i perdona que t’ho digui. La fadesa imperdonable d’aquesta cançó és un nou indici que em confirma en la meva hipòtesi: només un enamorat de debò pot escriure tan insignes cursileries. ¡No se t’hauria acudit mai de dirigir-les a un ésser imaginari! Ja s’ha dit mil vegades que l’amor fa eixerits els enzes i enzes els eixerits. ¿Quina necessitat tenies de contribuir d’aquesta manera a l’oceà de versos detestables que l’amor ha inspirat als seus adeptes?

A la tria de 1938 hi havia Com una aigua tranquil·la, meravellosa, i Com dos infants, entre tendra i baudelairiana, molt agradable. Hi havia també aquella curiosa pregunta: «¿De quin color són els teus ulls — Mahalta?» Tot això valia més que no pas les dues cançons noves.

 

ALTRES POEMES:

Queden fora dels grups anteriors altres poemes que no tenen gaire de comú entre ells:

Joia d’amor: Confesso que no l’arribo a entendre. N’entenc, o crec entendre, la idea, però trobo embrollades les imatges de què et serveixes per expressar-la. No discerneixo tampoc si es tracta dell’amore profano o dell’amore sacro; potser la distinció no té importància, tot amor fondament sentit podent-se transfigurar en l’amor únic que «muove il sole e l’alte stelle». Una cosa veig claríssima: la Mahalta no hi té res a veure.

Silenci en un jardí: També les imatges hi són un xic embrollades, com encavallant-se les unes amb les altres. Amb tot, és molt bonic; el darrer vers és exquisit i de porpra com una «rosa de Lahor»:

Quand la fleur du soleil, la rose de Lahor,
de son âme odorante a rempli goutte à goutte
la fiole d’argile ou de cristal ou d’or…

Molt lluny d’aquí: Interpreto aquest poema com una evocació, un xic imprecisa, de la teva Lleida natal, que jo també estimo tant. Secreta i poeta no rimen en barceloní. Com a cosa inspirada hi ha la darrera quarteta, que emociona amb la seva sobrietat; i els versos següents presos separadament:

Un riu profund que corre per una nit d’hivern…
Com enmig de la vasta paciència del mar…

Per la resta, discret, sempre inferior als altres poemes del recull. Potser hi sóc massa sever; és en el fons un poema ben simpàtic. Potser simplement l’hauries de refer, procurant que des del primer vers el lector s’adoni que li parles de la teva ciutat i eliminant les imatges d’un sentimentalisme que té poc a veure amb la poesia pura i simple.

Rellotge de sol: Poema d’un noble gust clàssic; Horaci l’aprovaria. El daura el sol del Mediterrani. Jo estimo molt els rellotges de sol, només possibles a les nostres latituds; més al nord, la majoria de dies no fa sol, i als tròpics, com que el sol passa del sud al nord en la seva marxa anual del de Capricorni al de Càncer i viceversa, resulten impossibles en una paret; caldria fer-los horitzontals i molt complicats i ja no serien els «rellotges de sol» de les nostres estimades masies. Quan vam llogar aquest bungalow, en la meva ignorància vaig construir un rellotge de sol a la pa ret d’un petit edifici annex (el bany, que com que no és de fusta sinó d’obra és en efecte fora de la casa), de cara al sud. Era el primer dia de març; el rellotge rutllava. A mitjans de maig, havent consultat l’hora cap a les dotze del migdia vaig trobar que l’ombra ocupava tota la paret: alço els ulls al cel i veig, estupefacte, que no hi ha ni un núvol. Simplement el sol havia passat al nord de l’illa. ¡No saps pas quina angúnia fa això de tenir el sol al nord! Com si el món s’hagués capgirat. Aquí, doncs, no són possibles rellotges de sol com el teu, «sobre un mur antic i dolç»; penso que, com els bons vins, els rellotges de sol es deuen tornar més saborosos a mesura que roden «de segle en segle». Jo ja sabia que havies escrit aquest poema; la Mercè m’ho havia escrit. ¿O potser tu mateix? ¿No m’havies parlat de la divisa Omnia vulnerant, ultima necat, a propòsit d’aquest rellotge? ¿o ho he somniat?

 

CONCLUSIÓ:

Els vint-i-sis poemes d’aquest nou quadern passen a ajuntar-se amb tota naturalitat als quaranta de la teva tria de 1938; a poc a poc la teva obra es va fent i ja es dibuixa amb una lògica interior que li dóna una impressionant coherència. La teva poesia és un ésser vertebrat, ben lluny dels monstres deformes que solen ser tants de reculls. Si comparem els temes d’aquest nou quadern amb els del vell, veiem que el de la música ha desaparegut o quasi i els de la primavera, el vespre i les flors han quedat reduïts a poca cosa. No cal donar-hi gaire importància: els poemes nous comprenen un període molt restringit (l’any 1939), marcat d’altra banda per esdeveniments tan desastrosos que es comprèn que no et sentissis d’humor per als temes merament «poètics». S’hi marca, doncs, una evolució, ja començada abans, cap a la gravetat, cap a la «Gran Ànima dels Absoluts». La grandesa tràgica de l’època que vivim ens invita tots plegats al recolliment i als actes de fe ¿on trobaríem, sinó, un refugi que no trontolli? Tu ets ben bé fill del teu segle i per això els altres segles t’estimaran; ets ben bé fill del teu país i per això els altres països t’estimarien si poguessin entendre la llengua en què escrius, avui la més noble de totes perquè és la més perseguida.

Seria, però, una llàstima que deixessis una «manera» en la qual eres mestre: la de Vora la mar, Abendlied (una meravella de poesia crepuscular) i de tants altres poemes d’abans.

La ciutat llunyana: No vull acabar sense comentar-te aquest que tu no has inclòs en el quadern potser per raons massa òbvies perquè te’n parli. Me l’envià el teu pare des de Montpeller. El millor n’és la intenció. El darrer vers és suggestiu. Entre els altres, n’hi ha algun que fa pensar en l’Atlàntida o en certes odes patriòtiques del seu autor. És curiós: no havia descobert cap rastre d’influència de Verdaguer en els teus poemes fins a aquest. ¿És significatiu o casual? En tot cas, deixa’m acabar aquests llarguíssims comentaris, que t’hauran semblat una lata, amb una cita seva:

Qui enfonsa o alça els pobles és Déu, que els ha creat.