Arxiu d'etiquetes: Nuri

Als estimats amics, 21 II 1940 (Carta de la Nuri) (163)

Publicat el per
Respon

163

(Carta de la Nuri)

San Pedro de Macorís, 21 de febrer de 1940

 

Estimats amics:

Si vèieu els ulls de la gent d’aquí comprendríeu el «miracle grec». Em van astorar des del primer dia i continuen astorant-me. M’obsessionen perquè em fan sentir, més que tota altra cosa, el meu allunyament. Són tot el contrari dels de la Mahalta:

Jo veig passar pel llac profund del teu esguard
l’ombra de les teves paraules.

Són uns ulls d’una negror sense esguard, sense fondària, sense plans ni ombres, simplement buits. Donen una mena de vertigen. I ganes de fugir ¡de fugir fins a les cales del cap de Creus! Allà l’aigua és freda, transparent; el fons encantat envia taques tremoloses i de tots colors a la superfície; l’ombra dels núvols hi rellisca. El mar Caribe no té transparència. A un metre de la costa ja no es veu el fons. És d’un blau-gris espès, que no es confon mai amb el cel. És calent i ple de taurons.

 

A Màrius Torres 5 II 1940 (Carta de la Nuri) (161)

Publicat el per
Respon

161

(Carta de la Nuri)

San Pedro de Macorís, 5 de febrer de 1940

Estimat Màrius:

Vet aquí que som en una illa que podria ser la de Paul et Virginie. Hi ha pailebots i goletes, hi ha illots amb cocoters i al fons un cel una mica terrós com en certs gravats antics. Les postes de sol t’agradarien; potser un japonès diria que «tenen molt de te». El país és lluminós i acolorit però gens diàfan. Som lluny, molt lluny del Mediterrani. Tot sembla de carn, tot és pesant; la música del país és monòtona, enganxosa, tenaç.

La gent és molt amable, molt bona; ens ha acollit amb els braços oberts. Les ciutats, per bé que molt petites, són ben urbanitzades; els carrers, almenys els principals, asfaltats i nets; gairebé a totes les cases hi ha bany.

Una llagosta val igual que una capsa de mistos o un timbre de correus. En canvi una lliura de llenties val com cinc llagostes. Mengem molt bé; coses substancioses i exquisides que a Europa costarien un ull de la cara —ostres, per exemple, o ous de tortuga—; però l’hotel on ho mengem sembla tret d’una pel·lícula del Far West.

Els negrets van nus pels carrers; semblen ninos. Les negretes es fan tot de petites trenes, tant com dóna de si el seu cabell curt i llanós, i s’hi posen cintetes de coloraines. La nostra petita s’hi embadaleix.

Hi ha negrets que es diuen Manelic i negretes que es diuen Nuri; ho escriuen oficialment Manelik i Noory però són ben bé els dos personatges de Terra baixa. Resulta que anys enrera una companyia de Buenos Aires vingué a representar-la i es veu que tingué tant d’èxit que aquests dos noms es van posar de moda. A la nostra petita li sembla molt natural que les negretes es diguin Nuri com ella però a en Joan i a mi, que no ens ho esperàvem, la cosa ens ha omplert de meravella i ens ha fet sentir com poques la universalitat del drama de Guimerà; vet aquí una satisfacció que no ens esperàvem i que ens ha fet mirar aquesta illa amb més simpatia encara.

Però enyorem la vella Europa, tan fina, i tots els nostres amics. Ens agradaria d’escriure-us llarg i sovint, si no fos que tenim tants problemes a resoldre…

 

A Màrius Torres, 13 XI 1938 (de la Nuri) (151)

Publicat el per
Respon

151

(Carta de la Nuri)

 

Barcelona, 13 de novembre de 1938

 

Estimat Màrius:

La Nuri petita se n’havia anat a Berga el dilluns i en Joan al front el dimarts i de cop i volta jo m’havia trobat tota sola i així m’estava, tan moixa i tan trista com puguis imaginar. La matinada de diumenge passat em desperta de sobte el timbre; d’un bot salto del llit i obro la porta del cancell: ¡en Joan! En Joan carregat com un ruc, rebentat i amb els peus nafrats de tant rodar d’aquí d’allà però tot alegre de tornar a ser a casa. I a casa el tinc per un mes i mig! Enmig de l’alegria de tornar a estar plegats, aquella tarda vaig rebre la teva carta. T’agraeixo molt que m’haguessis escrit per fer-me companyia.

Intentaré de fer un esforç per dir-te el que penso dels teus tannkas. Són tan lírics, tan subjectius, que cada un d’ells demana el seu estat d’esperit, el seu àmbit; bé, això passa amb tota mena de poesia però l’altra et va suggestionant, crea en el lector l’ambient que cal per sentir-la. Els tannkas no; si un tannkas, un bon tannkas, et troba en el seu moment et semblarà molt bell i li sabràs agrair que hagi vingut «amb ales de papallona», com dius tu; que hagi vingut tan lleument. Passen de puntetes, no insisteixen, no fan nosa; és com si no tinguessin cos. Aquesta lleugeresa dels tannkas m’agrada sobretot quan expressen per contrast una idea greu (greu és —naturalment— el contrari de lleu); sinó, s’assemblen massa a les papallones i les papallones no m’han agradat mai.

En els teus hi ha imatges i idees vives, tant més intenses com més breus, «plenes de Màrius», de l’única originalitat que val: aquella que ve sense forçar-la, aquella que no tem els tòpics perquè porta en si mateixa la saba que ho renova tot.

Estic esfereïda d’haver assegurat tantes coses; cada dia em fan més por les afirmacions categòriques. Te les hauria volgut dir d’una manera tan lleu com els teus tannkas.

Lorelei suggestiona; potser hi ajuda la seva mateixa incoherència, que fa que la seva sola unitat interior sigui el ritme. Una poesia així és la més bella de les músiques.