Arxiu d'etiquetes: Usall

A Mercè Figueres, 23 XI 1936 (25)

Publicat el per
Respon

Avui, 12 de novembre, 29 anys de la mort de Joan Sales

25

Barcelona, dilluns 23 de novembre de 1936

Estimada amiga:

Aquest matí l’Escola de Guerra en pes ha assistit a l’enterrament del nostre professor el comandant Escobar, assassinat, segons se sospita, pels anarquistes. Hi hem anat tots els 1.500 alumnes, inclosos els anarquistes, amb els nostres flamants uniformes; la nostra desfilada pels carrers deixava el públic bocabadat.

Una manifestació així hauria d’obrir els ulls al president de la Generalitat sobre les possibilitats, ben grans encara, que li queden de plantar cara a l’immens desori, només que ell vulgui i doni el senyal. Ja veieu, fins els nostres companys anarquistes de l’Escola de Guerra n’estan ja fins al capdamunt, tan escruixits com tots nosaltres de tants assassinats que res no justifica i que només serveixen, al contrari, per justificar a posteriori o semblar que justifiquen l’alçament feixista.

Respecte als excel·lentíssims senyors consellers que, després d’haver-nos governat durant uns anys, ara que collim els fruits del seu bon govern ens abandonen, jo no els sabria dir sinó «bon vent i barca nova» i que els aires de Brussel·les els provin. Per aquí la gent canta L’emigrant amb un petit canvi a la lletra, aplicant-la a les Seves Excel. lències fugitives:

Dolça Catalunya,
pàtria del meu cor,
qui de tu s’allunya,
refot, quina sort.

 Pel que fa a mi, estava molt deprimit aquells dies que van seguir la presa de Toledo per l’exèrcit espanyol. Entre els alumnes de l’Escola de Guerra hi hagué aleshores un moviment d’impaciència: molts es preguntaven per què no ens enviaven tot seguit al front, on podríem acabar els estudis —deien ells— tot combatent. Fins n’hi hagué alguns que se n’hi van anar. Vaig convèncer a dures penes l’Usall, que volia fer com ells. Anem passant els exàmens i s’atansa el final d’aquesta carrera militar que ens hem emprès d’una manera tan imprevista com improvisada; per unes poques setmanes que ens falten val la pena d’acabar-la. El deure s’ha de fer amb simplicitat i sobretot sense gens d’odi a l’adversari; l’únic que li demanaríem és que no bombardegés els nostres vells, malalts, dones i criatures. Fora d’aquest detall ens farem càrrec de tot; per tot passarem amb paciència, ja que la guerra és la guerra. Dieu que m’heu trobat tan guapo en aquella foto de la plaça de Sarrià i no em podíeu pas haver dit res que m’espongés tant; jo esperava, com alguna vegada us he dit, arribar a ser guapo als 98 anys, però es veu que els esdeveniments s’han precipitat. I ja que hem abordat el tema, vull que consti una cosa: si en aquell primer sonet que us vaig enviar a manera de targeta de presentació em pintava tan horrorós no és pas perquè m’hi cregui, oh, no, sinó per modèstia; la modèstia sempre ha estat el meu fort.

L’Usall i en Cruells s’han fet inseparables, cosa que vol dir que sempre es barallen; fins algun cop arriben a les mans i jo els haig de descompartir. Ens estem militaritzant tan de pressa que arriba a fer rodar el cap; ja hi ha hagut algun duel entre camarades de l’Escola, per culpa ¿és que caldria dir-ho? de l’etern femení, que, com els fets demostren, guarda el seu imperi a desgrat de tots els terrabastalls de la història. No és pas per qüestió de faldilles que en Cruells i l’Usall es barallen, ni, per ara, s’han batut en duel; és que a l’Usall l’encanta prendre el te mentre a en Cruells el te l’exaspera; si el volem fer feliç hem de sortir d’excursió amb ell. Se’n duu una motxilla amb jerseis, flassades, fogons d’esperit de vi, brúixoles, baròmetres, què sé jo. Va carregat com un animal de bast i quan arribem, per fi, a lloc, comença a descarregar per acabar fent-se un arròs bullit. Jo l’admiro profundament però l’Usall, que no pot sofrir les excursions i en canvi està avesat als vagons-llits i als vagons-restaurants dels grans expressos centroeuropeus, no li perdona les seves excursions. Li ha arribat a dir que «s’avenia més amb el cavall que no pas amb ell» i que la desgràcia més gran de la seva vida és que el suspenguessin d’equitació. En Cruells és vermellet, l’Usall és pàl·lid; en Cruells és grassó i més aviat petit, l’Usall alt i flac; l’Usall llegeix Schopenhauer, Nietzsche i Kirkegart (que no sé mai si s’escriu així); en Cruells, si sent que parlem de les geòrgiques de Virgili, exclama:

—¿En Rovira i Virgili?

¿Em rebreu el primer diumenge de desembre? Probablement pujaria amb la Nuri.

 

A Mercè Figueres, 15 XI 1936 (24)

Publicat el per
Respon

24

Barcelona, diumenge 15 de novembre de 1936

Estimada amiga:

Vaig rebre la vostra carta ahir al vespre, que teníem l’Usall a sopar; li vaig llegir el paràgraf que fa referència a ell i en Cruells ¡i com el van emocionar aquelles paraules vostres! Les llegiré també a en Cruells; pobres xicots i pobre de mi, ningú no ens diu ni ase ni bèstia als nois nacionalistes de l’Escola de Guerra. Trobem sovint un ambient hostil dins la pròpia família d’origen, un ambient més hostil al carrer —dominat per la FAI—. Aquells ens tenen per rojos o per ximples, aquests per reaccionaris. El pitjor dels suplicis és quan pel carrer ens detura un proletario que, veient-nos amb l’uniforme de l’Escola de Guerra, se’ns posa a parlar campechanamente d’exterminar capellans i burgesos.

Ens cal beure glops molt agres entre la incomprensió i fins la burla dels uns, la malfiança dels altres. Ningú no ens diu un mot cordial, un mot de pàtria i honor, que són els únics sentiments que poden dur una persona decent a la guerra ja que sense ells la guerra seria un crim. Nosaltres sabem el que defensem però ens cal cloure els ulls sobre allò que els altres es pensen que volem defensar; per això sap tant de greu que s’hagin passat a l’altra banda tants de xicots que haurien hagut d’estar al nostre costat. ¡Quin error garrafal! Passant-se als altres no han fet més que afeblir-nos i, per tant, reforçar la FAI. Quanta confusió, Déu meu; tot plegat és com un d’aquells mals somnis en què un voldria cridar i no pot. Per això reconforta tant una carta com la vostra, plena d’afecte i comprensió; la carta d’algú que sap que volem ser soldats i no bandits, lluitar per amor de la pàtria catalana i no per odi a ningú. Si a l’Escola de Guerra, en comptes de «la orden del día», ens llegissin cada matí les vostres cartes ¡com es faria ràpidament un ambient patriòtic! Fins els més acèrrims de la FAI tenen dins seu en potència un soldat digne; entre els xicots anarquistes, que a l’Escola de Guerra també n’hi ha alguns, n’hi ha en efecte d’excel·lents però ¿qui els parla d’honor i de pàtria? Ningú.

 

A Mercè Figueres, 12 XI 1936 (23)

Publicat el per
Respon

23

Barcelona, 12 de novembre de 1936

Estimada amiga:

Tal com tinc ara organitzada la meva vida a penes disposo d’aquell temps que sempre he considerat sagrat, aquell que un dedica a la família, als amics, als llibres o a les dèries. Em llevo a les set, a les vuit haig de ser a l’Escola de Guerra, sortim a les dotze, aprofito el que queda fins a la una per anar a l’oficina d’ensenyament de català i despatxar lliçons per correspondència. Després dino. A les tres, altra vegada a formar a l’Escola de Guerra. En sortim a les cinc. Arribo a quarts de sis a casa i tinc una estona per prendre el te amb la meva dona i fer-li una mica de conversa. A dos quarts de vuit dono la meva classe oral de català a la universitat industrial. A les nou sopo; i tot seguit al llit, on llegeixo una estona abans d’adormir-me.

No us podré dedicar les llargues hores que us dedicava; el nostre «piccolo mondo» està naufragant. Les meves cartes hauran de ser més curtes; això hi guanyareu.

Estic molt content que el meu «poema bucòlic» us agradés. Sóc un convençut que la poesia la fa tant o més el lector que no pas l’autor; sovint és el lector qui posa en els versos la poesia que l’autor no hi ha sabut posar i no dubto gens que tal és el cas que ara ens ocupa. ¿No deia ja Bécquer allò de «poesía eres tú»? A mi, com és ara, els versos que més m’emocionen són els que els pares escolapis em feien aprendre de petit i que, en conseqüència, tenen per a mi un «gust d’infància» que els anys no fan sinó més fort; com aquests de Víctor Balaguer:

Jo en sé una caseta que n’és blanca, blanca
com un glop de neu;
el riu, rodolant-ne ses ones de plata,
rellisca a son peu.
En el cim una oreneta
hi rebull, hi canta, hi riu;
beneïda la caseta
on l’oreneta fa niu.

O aquells altres de mossèn Cinto:

Jo en sé una capelleta entre les branques
fugint dels raigs del sol
que ombreja un roseret de roses blanques
on nia el rossinyol…

Pel que fa al paisatge o a la natura, per ells sols o en si mateixos no em commouen gaire; si estimo tant Vallclara és perquè els meus avis hi han viscut per espai de set segles i perquè hi tinc els millors records de la meva infantesa. Allò que no guarda records, meus o dels meus, no m’arriba a fer ni fred ni calor; per això no seré mai un bon viatger i menys encara un turista. Podré ser un pelegrí o un vagabund, però res més. D’altra banda viatgem sempre sense adonar-nos-en; viure és viatjar. Viatgem del naixement cap a la mort; tota vida és el viatge d’un moribund. Molts dels qui viatgen frenèticament ho fan, sabent-ho o no, per distreure’s d’aquest altre viatge que fem de grat o per força i que és el més apassionant de tots.

M’agradaria parlar-vos de moltes altres coses però són les dotze tocades, m’haig de llevar a les set i la nit passada a penes he dormit. Vam tenir a sopar l’Usall, en Cruells, l’Eduard Ferrer, en Rútia, en Serra i alguns altres camarades de l’Escola de Guerra; hem estat parlant fins a la matinada de coses que no us puc escriure.

——————————

[Afegit el 1948: La reunió tenia per objecte tractar de la possibilitat d’organitzar amb els alumnes de l’Escola de Guerra, que en aquell moment érem ja més de mil cinc-cents, un cop de força a Barcelona per posar la FAI a rotllo i restablir l’ordre a la reraguarda abans no ens destinessin al front com a oficials, cosa amb la qual quedaríem dispersats. L’Usall digué taxativament que era inútil tot el que poguéssim fer al front si deixàvem que la «reraguarda es fes fotre»; que la guerra es podia considerar perduda per endavant si no hi havia ordre a la reraguarda. Sense compartir el seu pessimisme, em vaig adherir en substància a les seves paraules i el mateix els altres; però l’Eduard Ferrer ens va fer veure que, joves i desconeguts com érem —jo, amb els 24 anys que acabava de complir dos dies abans, era el més gran de la colla—, una temptativa d’aquesta mena estava destinada al fracàs. Aleshores ignoràvem (jo no ho havia de saber fins uns sis o set anys després, ja a l’exili, de boca del mateix don Claudi Ametlla) que en aquells moments don Claudi Ametlla, d’Acció Catalana, governador digníssim que havia estat de la província de Barcelona en els primers moments de la República, d’acord amb alguns militars catalans —els comandants Escofet, Guarner, Pérez Farràs i alguns altres—, havia anat a proposar al president de la Generalitat la implantació de l’estat de guerra per acabar amb l’anarquia. Els respongué: «No sabeu el que us dieu; no compreneu gens el que està passant. Això és un cop de poble; i contra un cop de poble no s’hi pot anar». No sabent que hi havia persones prestigioses, civils i militars, que pensaven el mateix que nosaltres, l’objecció de l’Eduard Ferrer era en veritat molt forta: «La nostra temptativa» digué «seria presentada pels de la FAI com a feixista i l’únic que en trauríem és que ens assassinessin a tots sense cap benefici per a ningú». En definitiva, haguérem de convenir que primer calia fer la guerra.]