Arxiu d'etiquetes: Afegits_1948

A Màrius Torres, 22 XII 1937 (121)

Publicat el per
Respon

121

Santa Creu de Nogueres, dimecres 22 desembre 1937

Estimat Màrius:

Aquesta nit passada, quan ja érem al llit i dormíem, la banda del batalló ens ha despertat als acords d’una airosa «diana florida»; havia vingut expressament tota una colla, amb la banda, del Villar a Santa Creu per donar-nos una sorpresa.

Ens hem llevat renegant i amb al·lusions a les «bromes de mal gust» que sempre se li acuden al comandant Domínguez. Ells ja s’havien instal·lat als baixos de la casa com si en fossin els amos, els uns ballant de peus sobre la taula, els altres cantant o bevent-se’ns el xampany i el conyac que teníem tan gelosament guardats al rebost amb vistes a Nadal. Armaven entre tots ells, des de l’últim corneta fins al comandant, un terrabastall dels diables ¿cal precisar que qui n’armava més era el comandant en persona?

Era difícil d’arribar a entendre per què l’armaven; per fi hem comprès que acabava d’arribar a la comandància del batalló la notícia de la caiguda de Terol en poder de les forces de la República.

Ni cal que et digui que en saber-ho ens hem afegit a la gresca i que entre himnes, brindis i no vulguis saber què ens hem estat fins molt entrada la matinada, quan morts de son s’han decidit a entornar-se’n al Villar entre alarits de clarins i redoble de tambors.

Llavors, en el silenci recobrat de Santa Creu, m’ha vingut a la imaginació un altre dia, mig any enrera. Havia anat a Martín del Río per conèixer el teu germà; començava l’estiu. Els xops eren ben verds i les orenetes passaven i repassaven amb les seves xiscladisses; en Víctor em dugué a visitar els parapets. Des d’ells s’albirava el campanaret i les cases de Vivel, en poder de l’enemic. En això sentim que les campanes es posen a repicar i bandes de música, crits d’alegria, cançons, salves de canó. La mateixa idea ens vingué a tots dos sense dir-nos-ho: «celebren la caiguda de Bilbao». L’endemà en efecte ho sabíem pels diaris, que sempre ens arriben al front amb retard. Després d’una resistència desesperada que farà per sempre més la glòria dels nacionalistes bascos que la dirigien, Bilbao havia caigut en mans de l’enemic el primer dia de l’estiu; ara, el primer de l’hivern, els soldats catalans i valencians han entrat a Terol.

El nostre Nadal serà més alegre que el de l’any passat. Potser s’atansa per a la nostra pàtria, després de proves tan dures, una època de pau i de grandesa. Aquest Nadal farà un any de la meva promoció a alferes d’infanteria de l’Exèrcit de Catalunya; ara, ai las, oficialment de l’Est. Estic content que aquest primer aniversari s’escaigui en un moment com el de la presa de Terol. És indescriptible l’eufòria de la tropa, sobretot entre els voluntaris i l’oficialitat; només fa pena de pensar en tants i tants, nostres o seus, com hauran caigut damunt la neu durant els assalts. Una batalla a l’hivern és cruel; pobres herois anònims d’una causa terriblement confusa.

Resem per uns i altres.

La significació militar de la presa de Terol és força més considerable que la importància, més aviat escassa, d’aquesta ciutat en si mateixa; el mes de juny es va intentar assaltar Osca, després d’haver-la assetjada gràcies a la presa de Chimilla i Alerre; finalment les forces catalanes van haver d’alçar el setge amb moltíssimes baixes. Després de la caiguda de Belxit s’intentà així mateix encerclar Saragossa despenjant-se per sorpresa diverses de les nostres divisions des del nord i des de llevant en dues ofensives simultànies. També va ser un fracàs. Això, si no recordo malament, era ja per l’octubre. La d’ara és ja, doncs, la tercera ofensiva de gran envergadura que emprenen les nostres forces d’Aragó en mig any; ara coronada per l’èxit. Hi haurà contribuït moltíssim la presa de Belxit, que fou duríssima i eliminà una bossa enemiga que tenia immobilitzades moltes forces nostres. Perdona aquestes expansions militars; és l’alegria que me les dicta. Sé que la compartiràs des del teu llit de malalt.

Records afectuosos d’en Jorzapé, el comissari de «la metralla». És lleidatà i té vint anys ¿potser ja te n’he parlat altres vegades? Et coneix però tem que tu no te’n recordes. Diu que et digui que és «aquell que treballava a can Felicià Soler».

[Afegit el 1948: En els combats per la presa de Terol morí l’Enric Usall, però nosaltres havíem de trigar mesos a saber-ho.]

A Mercè Figueres, 30 V 1937 (74)

Publicat el per
Respon

74

Bujaraloz, diumenge 30 de maig de 1937

Estimada Mercè:

M’havien cridat al quarter general de la 26 divisió (Durruti), que és en aquest poble, i em sentia intrigadíssim: ¿què devien voler de mi? Doncs bé ¡despatxar-me l’excedència! He quedat a disposició del conseller de Defensa de la Generalitat (com a delegat que és del ministeri de Defensa de la República) perquè em doni un altre destí. No et puc explicar els detalls de l’entrevista, molt pintorescos; ja te’ls explicaré de viva veu algun dia. Sortiré cap a Barcelona si puc avui mateix i, si no, demà; és molt tard i no sé pas si seria encara a temps d’arreplegar algun tren a Lleida. ¡Ja et pots imaginar la meva alegria després de tant desitjar-ho!

[Afegit el 1948: Reincorporat a la «columna» després dels «fets de maig» ja no sabia dissimular l’aversió que m’inspirava. No parlava amb ningú, fora d’allò a què m’obligava estrictament el servei; quan aquest no em lligava, me n’anava a voltar tot sol. M’havia entrat un fàstic invencible contra aquella gent que havia estat capaç de fer armes contra el govern de Catalunya, i si de cas no podia evitar de parlar amb en Ricardo Sanz o algun altre dels principals capitostos del «comitè», ho feia amb reticència i menyspreu i girant-los ostensiblement l’esquena així que podia donar per acabada la conversa; vaig comprendre, a més, que havien interceptat una carta meva a la meva dona en què li parlava d’ells molt despectivament.

A Bujaraloz el «comitè», màxima autoritat de la «columna», estava reunit sota la presidència d’en Ricardo Sanz: aquest, parlant en nom de tots, em comunicà que havien estat discutint què calia fer amb mi, si afusellar-me o expulsar-me de la «columna»; que la discussió havia estat «llarga i acalorada» i finalment, per majoria de vots, havien guanyat els partidaris de l’expulsió. Quedava, doncs, expulsat de la «columna» Durruti; i em donà un sobre tancat, amb el qual havia de presentar-me al coronel Bosch, cap de personal de les ex-Milícies Antifeixistes de Catalunya, ex-Exèrcit de Catalunya i actualment Exèrcit de l’Est, «que, si ho estima convenient, et donarà un altre destí».

El coronel Bosch obrí davant meu el sobre per llegir l’ofici que contenia, que esquinçà com havia fet en altre temps amb la meva instància: «Sort d’aquella instància», em digué; «aleshores li vaig clavar una reprimenda per haver-la presentada i avui el salva. ¿Sap què deia aquest ofici? Que l’expulsen de la divisió Durruti per covard; a mi em consta en canvi, per aquella instància, que vostè peca precisament de temerari». Vaig quedar veient visions: «¿I com saben si sóc covard o valent si en tot el temps que hi duc no els he vistos combatre si no és contra el nostre govern? A Madrid i a Xàtiva ens donàvem la gran vida com si guerra no fos al món; sé, això sí, que abans del meu ingrés havien pres part en uns combats» i li vaig explicar el que ens en havia dit aquell capità de carrera; el qual, per cert, ja feia temps que havia aconseguit que el destinessin en una altra banda. El coronel quedà molt impressionat sentint-m’ho repetir; ni ell ni ningú a Barcelona no ho sabien —per bé que alguns ho sospitaven—. Els de la «columna» havien dut embalsamat el cadàver d’en Durruti de Madrid a Barcelona per fer-li un enterrament colossal, callant com uns morts que eren ells mateixos els qui l’havien assassinat.]

 

 

A Màrius Torres, 16 V 1937 (68)

Publicat el per
Respon

68

Monegrillo, diumenge 16 de maig de 1937

Estimat Màrius:

Dijous al vespre vaig rebre la teva carta i divendres al matí sortia de Barcelona. Hem passat aquests dos dies a la cruïlla de Gelsa i avui ens hem instal·lat en aquest poblet, al peu de la Sierra de Alcubierre. La meva adreça és la següent: Batalló Madrid, Divisió Durruti, Monegrillo, Aragó. Això sol et dirà moltes coses que no et puc escriure.

——————————

[Afegit el 1948: Tot havia estat inútil, en efecte. Les influències del doctor Ribes Soberano, metge del sanatori i diputat al Parlament de Catalunya per l’Esquerra Republicana, no havien servit de res; el mateix president de la Generalitat no hi podia pas més que ell i menys el doctor Humbert Torres, pare d’en Màrius, que aleshores era vice-president del Parlament. I és que el partit governant semblava des del 19 de juliol de 1936 excedit i desbordat pels esdeveniments i més encara després de l’absorció de l’Exèrcit de Catalunya pel de la República. No vam aconseguir que el general Pozas ens rebés però sí el coronel Bosch: em recordava perfectament (continuava de cap de personal de l’Exèrcit de Catalunya, ara de l’Est), i hagué de convenir amb mi que la nostra situació, la dels tinents de l’Escola de Guerra adscrits a la «columna», ara divisió, Durruti, i més concretament la meva, era paradoxal, però no existia, ens digué, cap manera de traslladar-nos a una altra unitat; no es podia deixar la divisió Durruti sense oficials. Ordres eren ordres; precisament, després del que havia passat, el govern de la República tenia el màxim interès a no ferir la susceptibilitat dels dirigents anarquistes, amb qui calia comptar «que ens agradés o no» per lluitar contra el feixisme, etc. etc. Li vaig fer observar que ens havíem trobat a un dit d’una situació tan absurda com fer armes contra el govern de Catalunya en virtut d’una ordre d’aquest mateix govern. «Tot el que vostè vulgui» murmurà, «tot és absurd en aquesta guerra…» No hi hagué més remei: en nom de la disciplina militar calgué que em reintegrés a l’ex-«columna» Durruti.]