Arxiu d'etiquetes: Mercè

A Màrius i Mercè, 15 VIII 1938 (140)

Publicat el per
Respon

140

Mas del Morer (Sant Pol de Mar), dilluns 15 d’agost de 1938

Estimats Màrius i Mercè:

Ben poques coses tinc a dir-vos. Continuo en la mateixa situació d’espera: processat i en llibertat provisional. M’abandono al dolce far niente amb la consciència tranquil·la, ja que no sóc pas jo que m’he buscat una situació tan absurda i tan còmoda. Feia molts anys que no disfrutava d’unes vacances tan llargues; d’ençà dels quinze, quan, per darrera vegada, abans de començar la carrera de Dret, vaig estar-me tot un estiu a Vallclara com sempre havia fet de criatura. Bé és veritat que una bona part d’aquestes d’ara, tot un mes, les vaig haver de passar entre el calabós i el presidi.

Els matins faig llenya, les tardes ens en anem a nedar. Quan no faig ni una cosa ni l’altra, llegeixo una història de Grècia en molts volums que he trobat a les golfes d’aquest mas, on no sé pas què hi feia. Ara estic a les guerres mèdiques i confio arribar aviat a les apotecàriques.

Els vespres, quan posem la nena al llit, és l’hora dels contes. No s’adormiria sense haver-me’n sentit a explicar algun «de ben llarg».

Hem posat afecte en aquest poble tan blanc, tan polit; no sé si és influència d’aquesta història trobada a les golfes però pertot em sembla veure un aire hel·lènic. Potser hi sobren certs jardins massa frondosos, que trenquen la suavitat del paisatge natural; però són una excepció. El terreny té un aire antic, usat; avança cap al mar en muntanyoles arrodonides pel pas de milions d’anys i hi descendeix sense violència, formant unes platges espaioses. La major part d’aquestes muntanyoles són conreades; hi creixen olivars i vinyes entre petits bosquets de pins marítims. Entre les muntanyoles hi ha amples comes i com que al fons d’aquestes sol haver-hi aigua viva els pagesos hi mantenen unes hortes ufanoses. El «nostre» mas és al fons d’una d’aquestes comes, voltat de bancals de mongeteres, blat de moro, patateres i arbres fruiters. Sovint, amb la Nuri gran, fem fantàstics projectes, d’aquells que invariablement comencen: «Quan s’haurà acabat la guerra…» Ara ens fa l’efecte que, acabada la guerra, ens agradaria viure a Sant Pol ¡ens agradaria viure a tants llocs! A tots aquells que un dia o altre ens han acollit com un oasi enmig de la nostra atribolada existència.

En aquest oasi de pau que és Sant Pol oblidem com uns egoistes l’època agitada que ens ha tocat de viure. Com que, de tota manera, fem escapades a Barcelona deixant la nena a Sant Pol amb els seus avis, vet aquí que ens hi trobàvem el dia del comiat a les «brigades internacionals». Hi vam anar potser més que res per tafaneria; els «internacionals» desfilaven amb les seves banderes i marcant el pas pel mig de la Diagonal i a banda i banda una multitud atapeïda els aplaudia; les noies els llançaven flors a grapades. Tot plegat semblava massa preparat perquè fos ben bé espontani i fins en un cert moment vaig tenir una estranya al·lucinació: veia la mateixa multitud, les mateixes noies, les mateixes flors però uns altres —els «altres»— que desfilaven. No se n’anaven sinó al contrari: venien. ¡Déu vulgui que Catalunya no hagi de viure mai tal vergonya!

Vet aquí doncs que ja són fora aquestes famoses «brigades internacionals» i la guerra continua com si tal cosa, bona prova que no ens feien cap falta. Recordo, quan començaven a venir, fa dos anys, el fàstic que em feien les seves banderes discordants, totes estranyes a la causa de Catalunya, totes renyides a mort entre elles. N’hi havia una de negra amb una calavera i unes tíbies que és com si la veiés; devia ser, suposo, anarquista. Anarquistes i comunistes, stalinistes i trotsquistes, gent que entre ells s’haurien tret el fetge, d’Itàlia, de França, d’Alemanya, d’Anglaterra, dels Estats Units i de qui sap on, tot el que hi ha de més esqueixat i de més olla a cada país, anaven compareixent a la Rambla com a cal sogre. I jo pensava que Catalunya ja no podia haver caigut més avall; ja era com una casa de putes on tots els perdularis i tots els pinxos, el milloret de cada família, poden entrar i sortir sempre que els dóna la gana.

En fi, ja se n’han anat. Bon vent i barca nova.

 

 

A Mercè Figueres, 5 VI 1938 (136)

Publicat el per
Respon

136

Diumenge 5 de juny de 1938

Estimada Mercè:

Sembla com si de mica en mica t’oblidessis de mi. T’hauré d’enviar un pom de miosotis dels que es crien al llarg dels camins d’aquesta verda i florida vall on ara habito; com que em diuen «no m’oblidis» em fan pensar més que mai en tu… però, ai, també en en Màrius:

Al llarg dels corriols tantíssims miosotis
al record unes trenes em duen i uns bigotis;
si aquelles em farien cantar al so d’un llaüt,
aquests en canvi em glacen d’horror i em deixen mut.

Poc després de la meva darrera carta a en Màrius, ja deu fer més d’un mes, la superioritat —vist que jo em refusava a entrar al Cos Jurídic— m’escollí per assistir, junt amb altres tinents proposats a l’ascens, a uns cursos especials de Tir i Armament i de guerra química; m’hi divertia força amb els experiments que fèiem quan començà la nostra ofensiva i vaig deixar-ho tot per incorporar-me de nou al meu estimat batalló i fer-m’hi càrrec de la companyia de metralladores. Com que el batalló no hagué d’intervenir directament a les operacions ja que ocupava unes posicions de flanc, aquells quinze dies es van caracteritzar per una tònica tranquil·la, contemplativa i anacorètica. Calmades les hostilitats, la superioritat em nomenà cap dels serveis Z de la brigada, de manera que ara formo part de l’Estat Major d’aquesta en qualitat d’expert en guerra química ¿qui m’ho hauria dit mai? Quan m’escrigueu tu o en Màrius, poseu aquesta adreça

Tinent Joan Sales, cap dels Serveis Z, 131 brigada
30 divisió, agrupació Nord, base 8, C. C. n. 11

De bona gana et descriuria la petita vall i el boniquíssim poble que en virtut del meu nou «destí» he vingut a habitar; et parlaria dels innombrables rosers de bosc que floreixen arran dels corriols, vora les fonts i els xaragalls o al peu de l’antiga esglesiola que, daurada pels segles i coronada per una senzilla espadanya, obre una portalada romànica a llevant i una altra de gòtica a migdia i té adossat el fossar vell, on creix un caos exuberant de gessaminers i bardisses. Hi ha, a més, una blanca ermita que en companyia d’un xipreret rumbeja al cim de l’espadat al peu del qual s’ajeu el poble.

Et descriuria així mateix els bancals d’alfals i de trepadella i els sembrats on creixen en nombre tan extraordinari les roselles que en comptes de verds es veuen vermells. Et parlaria encara de la bromerosa cascada per on s’aboca el riu que de nord a sud travessa aquesta vall; al peu de la cascada hi ha un gorg d’aigües verdes i transparents. Bosquets de roures joves, fullats de nou, arriben fins arran mateix de l’aigua; en aquests dies tebis de primavera és molt agradable de nedar-hi i de rebre a l’esquena la dutxa furient de la cascada. Com que l’exèrcit està menjat de polls, cosa inevitable al cap de prop de dos anys de guerra, m’hi banyo tant com puc i hi remullo una i mil vegades la roba blanca; tot inútil. De moment es nota una millora però al cap d’unes quantes hores la il·lustre espècie (il·lustre per la seva antiguitat, que supera la de la nostra) ja ha proliferat altra vegada.

De tot això et parlaria si valgués gaire la pena; però demà mateix ens en anem cap a altres terres i la meva descripció t’arribaria quan ja no seria al país descrit.

Durant aquells quinze dies que vaig ser de nou a la meva estimada companyia de metralladores, jo habitava al peu dels espadats que coronen la grossa serralada al nord d’aquesta petita vall, en una poètica cabana de carboner. Però ara ocupo una prosaica cambra d’hotel; d’un hotel moderníssim, ja que això era un punt d’estiueig d’una certa anomenada. La cambra és endreçadíssima, confortable; impecables les parets, asèptics els mobles i immaculades les robes de llit. Al vespre em fa remordiments de ficar-m’hi ¡amb tots els meus polls! Per acallar-los tant com puc m’hi fico tot despullat (els polls que infesten l’exèrcit són els de la roba, no els del cap ni els del cos), i després d’una darrera i desesperada dutxa. El finestral del meu dormitori dóna a una sèrie de jardins i horts escalonats en florides terrasses fins al peu mateix de la muntanya; des d’una pèrgola molt bonica que té l’hotel s’abraça d’un cop d’ull tota la vall. El que més hi crida l’atenció del tinent menjat de polls que arriba dels cims sense vegetació i només habitats pels corbs i les gralles, són aquests rosers pomposos que es troben pertot arreu del país; les joves camperoles es fan una obligació de cultivar-los. Produeixen unes roses tan vermelles, tan esplèndides, tan oloroses, que arriben a ser immorals. Els ocells a munions xerrotegen dins l’espès fullatge; de dia caderneres, verdums, pinsans, passerells i merles armen amb les seves veus tan vàries un guirigall com criatures a la sortida de l’escola; quan «l’ombra dis aubo s’alonga», per dir-ho amb Mistral (també ho podria dir amb Virgili i aleshores seria en llatí i encara faria més bonic), callen totes aquestes veus i només se sent la del rossinyol entre la remor de les fonts i xaragalls. Les campànules del jardí esperen la sonata rossinyolesca per cloure el calze i adormir-se en santa pau com unes bones minyones que són; i fins l’endemà, que el rossinyol les desvetllarà a trenc de dia amb la seva refiladissa matutina. Però ¿per què et parlo de tot això si demà ens en anirem i per tant deixarà d’existir?

Per cert aquesta pèrgola de l’hotel va ser l’escenari d’una conversa prou singular perquè valgui la pena que passi a la història. Ens hi estàvem una tarda uns quants oficials de l’Estat Major de la brigada prenent la fresca amb un senyor d’edat, parent dels propietaris de l’hotel, que hi passa temporada; sempre n’hi havia passat, segons sembla, en aquest temps de l’any i és home que no renunciaria per res del món a les seves rutines. De cop i volta l’artilleria pesada —i tan pesada— de l’enemic començà a bombardejar aquest poble; anaven caient obusos del quinze i mig, disparats per peces situades probablement a deu o quinze quilòmetres de distància. El bombardeig s’intensificava de més en més i anàvem sentint aquella remor que fan les cases que s’esfondren; alguns obusos esclataven al jardí. «Serà qüestió de baixar al soterrani» ­insinua un dels oficials. «Vagin, vagin, no facin compliments» diu el senyor d’edat. «Però i vostè ¿que no vol venir amb nosaltres?» «Oh, no; a mi no em volen cap mal; és a vostès que tiren ¿no veuen que jo sóc d’ells?» I es va quedar tan tranquil mirant-se des de la pèrgola amb una mena d’entendriment com els obusos petaven tot al voltant alçant trombes de pols i obrint cràters. Per sort no li va passar res i no li trauràs del cap que els enemics —nostres, però no seus— anaven amb molt de compte de no tocar-lo.

Un oficial d’Estat Major amb qui m’avinc força m’ha explicat que el cardenal Vidal i Barraquer i el canonge Cardó no han volgut saber res dels franquistes i s’estan a Suïssa exiliats: doblement exiliats, dels uns i dels altres. En sap notícies perquè és poc o molt parent del cardenal. Aquest és el primat de l’Església catalana en tant que arquebisbe de Tarragona, el doctor Cardó n’és la figura intel·lectual més representativa; amb ells és doncs com si fos tota la nostra Església que ha adoptat aquesta actitud. Penso en tu i la teva germana i la Maria i en tants catòlics que sobreposant-vos a la immensa confusió us heu sabut mantenir fidels a Catalunya a desgrat de tot i penso com mai que el desbordament anàrquic degué ser provocat per l’enemic. El catolicisme català no tenia res de «feixista» i és precisament per això que algú li atià la FAI; una Església catalana unida entorn del seu primat i condemnant l’alçament feixista, vet aquí que no li podia interessar de cap manera. Amb l’autonomia els catalans hauríem hagut d’exigir, com els bascos, la facultat de concertar concordats amb Roma a fi que no ens enviessin més bisbes forasters com el desventurat Irurita, l’únic que hi desentonava. Penso que l’enemic, si triomfés, continuaria perseguint la nostra Església i el seu primat a penes menys que la FAI ¿no ho havia fet ja la Dictadura? i ens ompliria el país d’irurites.

 

[Afegit el 1948: No és pas que ens preparéssim a utilitzar les armes químiques, però s’havia decidit de tenir-ho tot preparat per si l’enemic les utilitzava. Per això a cada brigada hi hagué des d’aleshores un «cap dels serveis Z», escollit entre els oficials amb experiència de la guerra que tinguessin alguns coneixements de química; la meva missió era sobretot entrenar els soldats en l’ús de la careta antigasos i explicar-los les principals varietats d’aquests, els seus símptomes i efectes i la manera de contrarestar-los.]

 

A Mercè i Màrius (de la Nuri) 28 III 1938 (132)

Publicat el per
Respon

 

132

(Carta de la Nuri)

 

Barcelona, 28 de març de 1938

Estimats Màrius i Mercè:

Ja podeu suposar com vaig remoure cel i terra per saber d’en Joan; el cel es degué apiadar de mi perquè en vaig tenir notícies, quasi miraculosament, el dia 16. Un subaltern del meu germà Frederic, que és tinent d’enginyers, aleshores de l’evacuació d’Alcanyís fugia en auto cap a Catalunya i quan ja li faltava poc per arribar-hi tingué una pana. Al cap d’una estona passà un altre auto que a la portella duia escrit «131 brigada». El deturà per demanar-li si sabia on parava el 524 batalló: «És el nostre» li respongueren. «¿I en Joan Sales, de la companyia de metralladores?» «Ve aquí darrera i tots plegats ens en anem cap a Gandesa.»

¡Imagineu la meva alegria quan en Fric (que així li diem) m’ha explicat això! De llavors ençà no n’he tornat a saber més i no és d’estranyar tenint en compte les circumstàncies; però sé que dels primers moments, els de més perill, se n’havia sortit amb vida.

Després dels dies d’angoixa indicible que havia passat, l’alegria era tan gran que ho volia telefonar a tothom, dir-ho a tothom, escriure-ho a tothom. Aquell dia no vaig fer més que saltar i ballar i cantar; la nit del 16 al 17 em proposava dormir com un soc després de tantes de no fer-ho i l’endemà escriure a tots els amics i sobretot als que tinguessin familiars al batalló o a la brigada d’en Joan; ni cal dir com pensava en en Màrius, que devia estar amb tanta ànsia per en Víctor. Però no vaig fer res del que em proposava; per començar no vaig poder aclucar els ulls en tota la nit; era la primera dels grans bombardeigs de Barcelona d’aquests dies. L’endemà a les vuit queia una bomba just al solar que hi ha darrera de casa nostra i quatre o cinc força a la vora. No us vull explicar les meves peripècies d’aquells dies; era espaordidor. Hem dormit tres nits als afores, amb la nena i la criada, en una cova; i ara estem refugiades al cim del Tibidabo gràcies a l’amabilitat de l’Enriqueta Sèculi. Tots estem mirant si podem col·locar les criatures fora de Barcelona; hi deixaria la nena i aleshores la criada i jo tornaríem al nostre pis sense ella. Però no hi ha vacants enlloc; tothom ha tingut la mateixa idea al mateix temps i les escoles-refugi ja estan plenes de gom a gom: no hi cap ni una criatura més.

Durant uns quants dies m’he sentit posseïda del pànic més irracional; ara ja estic bé i em sento tota avergonyida. Ja no em burlaré mai més dels pobres pagesos de Roses, com ho feia aquest estiu quan els veia fugir a les vinyes i als olivars al més petit senyal de bombardeig per mar o aire.

En Joan havia estat quatre dies amb nosaltres just abans de començar tot això. No vam pujar a Puig d’Olena perquè volgué dedicar totes les hores, tots els minuts i tots els segons a la Nuri petita. Vam celebrar els seus cinc anys, tot i que no els havia de fer fins al dia 21. Tres en tenia quan ell se n’anà al front. Aquells dies que era aquí pensàvem molt en vosaltres i de sobretaula llegíem els dar­rers versos d’en Màrius. Volíem escriure-us, però quan ell és aquí les hores ens passen volant que no ens en adonem i quan no hi és jo visc com en suspens i no tinc esma de fer-ho. Quan ell no hi és em carrego de feina per omplir el temps i no pensar ni adonar-me de res.