127
Base 7ª C. C. n.° 12, divendres 28 de gener de 1938
Estimat Màrius:
Em preguntes què em va agradar més, si el llobarro a la llauna o el Rei i monjo, i afegeixes que tens por que la pregunta no impliqui una falta de «respecte als clàssics». ¿És que no és també un clàssic el llobarro a la llauna? La teva segona pregunta és més capciosa: un poeta desenganyat ¿de què? Podem estar desenganyats de tantes coses a hores d’ara.
¿Per què t’ho amagaria? Tu ets probablement a hores d’ara, a part de la Nuri, la persona del món que més podria comprendre els meus sentiments contradictoris. Després d’aquell mes que les vaig tenir a Santa Creu, en trobar-me de nou sense elles m’ha entrat una depressió que potser més valdria que no te’n parlés i és que Barcelona em caigué a sobre.
No pas pel seu aspecte desolador, amb tantes escombraries i tanta runa dels bombardeigs o amb la gana que pel carrer es llegeix a totes les cares; tot això serien misèries inherents a la guerra i caldria resignar-s’hi. Hi ha el carnaval dels polítics, que continua més que mai; al front els pobres soldats se les heuen amb batalles com la de Terol, on ha calgut amputar centenars de peus perquè se’ls havia declarat la gangrena del fred, i mentrestant els polítics a Barcelona, milers de polítics en edat militar, estan ocupadíssims empastifant les parets amb aquells cartells que farien riure si no fessin vomitar o engegant discursassos per la ràdio. Importantíssims polítics que si no s’han incorporat a la lleva respectiva és perquè són imprescindibles a la reraguarda; se’n podria organitzar una divisió sencera, però ¿qui enganxaria tots aquests cartells, qui desbarraria per la ràdio? Quanta inconsciència, quanta mediocritat; incapaços de sospitar el menyspreu i el fàstic que inspiren, s’agiten en el buit cada vegada més asfixiant que els està fent el poble. Els d’Estat Català han resultat d’una mediocritat que supera tot el que ja se’n podia témer; haurien hagut de jugar un paper com el dels nacionalistes bascos i s’han deixat prendre la iniciativa. És a hores d’ara un partit sense prestigi; amb l’assassinat dels germans Badia els anarquistes el van decapitar. Ells dos hi havien vist clar ja des d’abans de la guerra; era Estat Català qui podia i devia acabar amb la FAI abans la FAI no acabés amb Catalunya. I ara resulta que el prestigi d’haver-ho fet l’acaparen els del Partit Socialista Unificat com si només ells li haguessin plantat cara; i al seu torn aquest partit, que nasqué d’una fusió de grups, entre altres la benemèrita Unió Socialista de Catalunya, ha caigut sota l’hegemonia de la minoria comunista. Fossin almenys uns comunistes amb sentit de la dignitat catalana; però no contents amb haver-se fet de la III Internacional, cosa ja prou tètrica, s’estan convertint en una secció del partit comunista espanyol, sinistre si n’hi ha; un arriba a témer si a hores d’ara, a Catalunya, la Pasionaria, que ha dit que «los nacionalismos pequeño-burgueses son dignos del paredón», no mana ja més que el govern de la Generalitat. ¿Saps que a aquesta Pasionaria el nom li ve dels rampells de misticisme tèrbol dels seus temps de catòlica fanàtica? Deixà el catolicisme però no el fanatisme místic i tèrbol, ara al servei de la «dictadura del proletariat»; d’una neuròtica així n’han fet els seus poc menys que un ídol.
Quan recordo que als començos d’aquesta immensa sarabanda, creient que calia fer-me d’un partit o altre vacil·lava entre el Socialista Unificat o Estat Català… ara no et sabria dir quin em fa més fàstic de tots dos. Potser Estat Català, perquè ha defraudat més encara les esperances que teníem dret a posar-hi ¿és que tot, començant pel nom, no el destinava a ser el gran partit nacionalista que les circumstàncies reclamaven a crits? Però es veu que el separatisme no és un nacionalisme sinó un regionalisme extremista; Estat Català s’hauria hagut d’oposar amb la darrera energia a la desaparició d’aquell Exèrcit de Catalunya que la força mateixa de les circumstàncies havia creat; hauria hagut de ser, en canvi, el més decidit partidari de la seva militarització total i no pas deixar la glòria de fer-se’n el campió al Partit Socialista Unificat, els únics, pel que es veu, que no es troben afligits d’aquell antimilitarisme tan estès entre els nostres compatricis i que tanta pena fa per tot el que significa de miopia provinciana i petit-burgesa. Un poble d’antimilitaristes és un ramat de moltons destinats a l’escorxador; qualsevol veí agressiu el domina i és un fet constant que són precisament aquests pobles, dominats pels altres, que els forneixen la «carn de canó» més dòcil, abundosa i barata. Però els del Partit Socialista Unificat, si bé comprenen la necessitat dels exèrcits a la moderna, no volen que Catalunya en tingui un d’autònom sota pretext que a la URSS només n’hi ha un per a tota la Unió i no pas per a cada república confederada; sempre els pitjors enemics de Catalunya hem de ser els catalans mateixos amb les nostres inèpcies, que ja ens vénen de segles si bé anem variant, segons les èpoques i seguint les modes, les carallades ideològiques amb què les vestim.
A Barcelona m’adonava que tres quartes parts del país, i potser faig curt, ja no desitja sinó que la guerra s’acabi «sigui com sigui». Amb els «fets de maig» havia renascut la il·lusió que el govern autònom restabliria —¡per fi!— l’ordre i que la guerra —¡per fi!— es faria per Catalunya i no per la Divina Acràcia; en aquell moment el prestigi del Partit Socialista Unificat era immens. Era el partit de l’ordre, l’anti-FAI, la contrarevolució que tothom desitjava. Han passat vuit mesos i l’ordre s’ha restablert, sí, però ¡quin ordre! Al pas que anem, em deia un conegut, potser un dia enyorarem els temps de l’olla anarquista. Els «socialistes unificats» han perdut en aquests vuit mesos tota la simpatia que els havien guanyat els «fets de maig»; sembla, entre altres coses, que foren ells que aconsellaren al govern autònom que deixés substituir sense protesta el nom d’Exèrcit de Catalunya pel d’Exèrcit de l’Est, per fer contenta la tètrica, sinistra i lúgubre Pasionaria. De concessió en concessió i d’inèpcia en inèpcia vindrà que ja no sabrem per què se’ns fa combatre. ¿Per la Pasionaria?
Una de les coses més urgents un cop esclafada la FAI era restablir el culte catòlic. Han passat ja vuit mesos des dels «fets de maig» i encara s’ha de dir missa clandestinament com si fos delicte. Es parla, sí, de la qüestió; es recorda que no hi ha cap llei que prohibeixi cap culte però en tot el país no es diu una sola missa pública fora de les ambaixades estrangeres i de la delegació del govern basc. Els catalans s’han de batejar o casar d’amagat, els sacerdots han d’anar disfressats i actuar amb infinites precaucions com si el que fan fos algun crim d’alta traïció ¡i tot això sota un govern que es pretén democràtic i liberal i que encarna l’autonomia d’un país de tanta tradició catòlica com és Catalunya!
L’admirable és com una part tan considerable del nostre jovent sosté a desgrat de tot i amb tanta abnegació els fronts de guerra; a Terol molts soldats s’havien quedat descalços, amb el calçat destrossat per tantes marxes, i continuaven avançant per la neu amb deu o quinze graus sota zero. ¿Podrà Déu perdonar els culpables de tanta tragèdia? Culpables els qui la van començar, però també els qui amb les seves inèpcies i els seus sectarismes l’han duta al punt en què ens trobem. En primeríssim lloc els dirigents del partit governant quan van deixar que el 19 de juliol els anarquistes s’apoderessin de les armes.
«És quan els enfornen que els pans es fan geperuts»; sense el desbordament dels baixos fons anarquistes, que semblava justificar «a posteriori» la sublevació militar, com que aquesta havia fracassat no hi hauria hagut guerra civil. O almenys, per als catalans, no hauria estat civil; hauria estat nacional. Quan més necessitàvem un Prat de la Riba no hem tingut ni un Macià; quan més ens calien un Prim o un Joffre ens vam deixar perdre de la manera més estúpida un Domènec Batet.
Però m’he desviat del que et deia; és el cas que a Barcelona m’adonava que la gent se sent com al fons d’un abisme de desengany i de fàstic i cada vegada més convençuda que «aquesta guerra no és la nostra».
M’adono que estic fent «derrotisme», cosa tan lluny de la meva intenció. Deixem estar la política; se’n parla tant. Massa. Sort de l’ambient del front, que reconforta; és del front que ens vindrà la salvació. Però primer cal guanyar aquesta guerra i, per guanyar-la, cal que ens la fem nostra; si la sentíssim com «la nostra guerra», la guanyaríem. ¡La guanyarem, Màrius, i un dia recordarem tots aquests horrors —els del front i els de la reraguarda— com una cosa llunyana, molt llunyana! Dono gràcies a Déu que m’inspirà, en un moment de dubtes, la decisió de no fer-me de cap partit i de limitar-me als meus deures militars, que és l’únic que hi ha de clar en tot això i no me n’hauré d’avergonyir mai de la vida.
Trencant les oracions, em demanes què penso de Paul Valéry. Tinc de fa temps el propòsit de procurar-me els seus versos i llegir-los amb tota simpatia; perquè és inaudita la simpatia que sento per Paul Valéry. Segons m’han dit és un «poeta universal», cosa que no m’estranya gens tractant-se d’un de Seta que escriu en francès.
En els darrers sonets que m’has enviat hi ha com una vaguetat de pensament que deixa perplex el lector; o potser la culpa és del lector, que no acaba d’endinsar-s’hi. Em sembla que guanyarien, almenys als ulls del lector, si el pensament hi trobés una expressió més simple, més clara, menys ambigua; potser és que em tens aviciat amb la transparència rigorosa de tants altres poemes teus.
L’altre dia vaig tenir el gust de saludar el teu germà, que ha fet mans i mànigues perquè no l’enviessin al cos jurídic. I res més. En Jorzapé et saluda.
