A Mercè Figueres, 8 XI 1936 (22)

22

Barcelona, diumenge 8 de novembre de 1936

Estimada amiga:

Hi ha, en efecte, molts altres xicots a l’Escola de Guerra plens de fe en Catalunya; si no en tinguessin ¿és que s’hi haurien apuntat? Així que haurem rebut els nomenaments i abans d’incorporar-nos al front on quedarem dispersats entre tantes «columnes», tenim pensat de constituir una Unió Militar Nacionalista. Hem vist amb pena com venia «oficialment» a fer-nos un discurs a l’Escola un tal Garcia Oliver, natural de Reus però que com a bon «faiero» fa els predicots en castellà «porque es la lengua oficial del Estado» (la lògica no és pas el fort dels anarquistes). Moltes perles et podria citar del discursàs, com és ara: «Cuando llegó abril lleno de flores mil…» però allò que més ens ha fet pujar els colors a la cara és quan ha afirmat que «la patria y el honor no existen» i que ell se sentia molt orgullós d’haver estat atracador i mestre d’atracadors; que la dels atracadors era la millor «escuela de guerra» i que seguint les tàctiques pròpies dels rebenta-pisos guanyarem infal·liblement aquesta. Sembla que si la cosa fos tan senzilla ja ho haurien descobert, temps ha, els napoleons, moltkes i joffres i que a les acadèmies militars de França, Alemanya i altres països endarrerits no farien estudiar tants anys els nois abans de despatxar-los l’ofici de tinents. Ni cal que et digui que molts ens hem abstingut d’aplaudir tals cretinades; d’altres, en canvi —m’avergonyeix d’haver-ho de confessar—, ho han fet.

Dies abans havia vingut el cònsol rus; un vellet d’allò més simpàtic, no et creguis, que es diu, si no m’erro, una cosa així com Antonov Ovseenko. És de fet, ja que no de títol, l’ambaixador dels Soviets prop del govern de Catalunya. Aquest ens digué uns mots plens de noblesa i afecte però naturalment en francès ¿vols creure que en tantes setmanes encara no ha vingut cap personatge a saludar-nos en català? Com si el president i els qui el volten no pensessin en l’Escola de Guerra ni en la guerra… ¿Saps que el primer que va fer Antonov Ovseenko arribant a Catalunya fou una visita a Montserrat?

Pel que fa a això de si l’amor és sofriment, el tema és un abisme sense fons: en primer lloc ¿què és amor? En segon lloc ¿què és sofriment? Són dues coses que existeixen, potser les úniques que existeixen, però ignorem la seva causa i la seva finalitat. Potser existeixen i no són; tot seria possible. Nosaltres mateixos existim, d’això no podem dubtar-ne des del moment que sofrim i estimem, però ¿sabem què som? ¿Ni tan sols si som?

Que existim és indiscutible, però des del moment que no sabem què som ¿com podem estar certs que som alguna cosa? Com que existir sense ser fóra una absurditat, bé hem de creure que, a desgrat de tot, alguna cosa som; i pel que fa a aquest do d’estimar i de sofrir ¿és que en sabem res tampoc? Podem estimar una persona, una bèstia, una cosa, una idea, la pàtria per exemple, un record, un arbre, una esperança, Déu, els àngels, què sé jo, i ho podem estimar de mil maneres diferents. Potser un sentiment, per merèixer el nom d’amor, hauria de produir-se d’una determinada manera, com si diguéssim complint determinades condicions: per exemple, amb exclusió de tot càlcul i de tota reflexió, impulsats únicament per una mena de gràcia. L’únic que tindria valor seria allò que féssim impulsats per la gràcia o sigui gratis; és de «gràcia» que ve la paraula «gratis»:

Rex tremendae maiestatis
qui salvando salvas gratis,
salva me, fons pietatis.

Una persona ens és simpàtica, com és ara l’Antonov Ovseenko; a penes hi haurem parlat, no en sabrem quasi res i a desgrat de tot ens hi sentim atrets, disposats a perdonar-li els defectes i veure-li només les virtuts. És inútil deturar-se a pensar per què s’ha produït en nosaltres aquest fluid misteriós de l’atracció (diguem-ne amor, amistat o simplement simpatia); no hi ha perquè. Un poema, un paisatge, un edifici, un carrer, un moble, una pintura, una estàtua ens poden també atreure amb molta més força que no pas tots els altres poemes, paisatges, etc. Sovint les simpaties es donen a causa de compartir els mateixos gustos; però estimar una persona per allò que té de semblant a nosaltres mateixos ¿no és una manera dissimulada d’estimar-se a si mateix? Precisament les grans passions les sentirem per allò que no tenim, allò que és diferent de nosaltres. Podem estimar allò que és millor que nosaltres (bones passions) però també allò que és pitjor; podem estimar la Beatrice, que és un besllum del cel, però també Lady Macbeth, «âme puissante au crime», i de vegades les males passions són més tempestuoses i devastadores que les altres.

El cas és que sovint, sigui millor o sigui pitjor, ens atreu allò que és diferent de nosaltres amb molta més força que no pas allò que se’ns assembla; i això fa pensar que l’amor, en la seva forma de passió devastadora, és com una mena de fam: desitgem allò que ens manca. Un cunyat meu va fer, durant una temporada, de metge de poble a Vilalba dels Arcs, prop de Gandesa; hi vivia amb la seva dona, que per cert és provençal, i els estius tenien amb ells algunes temporades la que ara és la meva. Jo hi anava alguna vegada per veure-la. Havien recollit una gata que tenia un enamorat formal com ja no en corren i a més de bona raça, corpulent i llustrós. Ja l’havia fet mare de cinc gatets i, cosa prodigiosa en un gat, se’n cuidava quasi tant com ella. ¿Què més podria desitjar una gata? Doncs heu de saber que s’escapolia sovint per anar-se’n amb un altre; el tenòrio era una bèstia flaca i miserable, amb el pelatge menjat de tinya, covard, esquerp i ple de mals instints. ¿Qui entendrà mai el cor de les dones? És inútil buscar-hi com a explicació l’interès: tot Vilalba dels Arcs sabia que aquell gat tinyós no tenia compte corrent a cap banc ni era accionista de la CHADE.1

¿Què és doncs el que ens impulsa, homes i bèsties, a estimar? L’instint, diran; però ens quedem a les fosques ja que l’instint ¿què és? He llegit els records personals de diverses persones sobre el comte Alfred de Vigny. Totes estan d’acord en un punt: la muller d’aquest comte-poeta ho semblava tot menys la muller d’un comte i d’un poeta. Monsieur Hervey els va conèixer l’any 1844: «Madame de Vigny no tenia cap rastre d’origen patrici, semblava més aviat une femme de charge que no pas una comtessa. Res de menys mundà que el seu aspecte; als invitats, fora de saludar-los a la seva arribada, no els deia ni ase ni bèstia». Segurament Vigny no haurà estat l’únic comte, ni molt menys l’únic poeta, que s’hagi triat une drôle de vieille femme per viure-hi en pau i sense enganyar-la gaire.

Ens pensem que tots admirem i desitjaríem tenir les mateixes qualitats ¡quin error! En un dels tests que feien a l’Institut Politècnic es demanava als qüestionats què s’estimarien més de ser: «inteligente, fuerte, sabio, bueno, afortunado en amores, rico, poderoso, guapo, gordo ». Només es podia escollir una d’aquestes qualitats ¿voleu creure que alguns escollien gordo?

El cor de l’home és una mar,
tot l’univers no l’ompliria…2

La varietat de l’espècie humana és infinita, com ho és Qui l’ha creada. Certes persones adelerades per fer-se riques, i que en general acaben essent-ho, fan la impressió que obren així per compensar-se dels seus fracassos en altres coses més fonamentals ¿és que els fracassos en amor no són mil vegades més coents que els econòmics? Cap fortuna no compensarà mai d’unes banyes. Però n’hi ha, i és això l’incomprensible, que sembla que realment no creguin en res més que els diners; l’amor dels diners és en ells el més desinteressat de tots ja que sembla que els estimin per ells mateixos.

Ara mateix el país és ple de gent que fa projectes: els uns et surten amb plans agrícoles i industrials, d’altres asseguren que el que ara caldria amb urgència són fàbriques de formatges; n’hi ha que fan projectes de canalitzacions, de plantacions, de repoblacions, de salts d’aigua i carreteres. N’hi ha uns que rumien uns plans per unir en una sola ciutat Terrassa i Sabadell; d’altres, potser «más difícil todavía», Reus i Tarragona, que encara es tenen més esquírria entre elles. Si els dius que potser el que convindria de moment fóra guanyar la guerra i per a això organitzar un Exèrcit, et miren estupefactes i no s’estan de comentar que ets un «visionari». Ja no et parlo dels més formidables de tots els genis que ens han sortit, o sigui dels qui s’han llançat a col·lectivitzar-ho tot creient-se haver trobat amb aquesta paraula màgica el remei de tots els mals de la humanitat ¿com no veuen que si la cosa fos tan senzilla ja l’haurien descoberta els grecs i els romans i abans que ells els caldeus i els egipcis?

Per cert corre aquests dies per Barcelona una dita que enclou la crítica potser més aguda que s’hagi fet mai del col·lectivisme; no pas a càrrec de cap filòsof ni economista sinó de la Carvajal, aquella famosa primera actriu del Paral.lel que segons la xafarderia pública és la bona amigueta d’en Joan Casanoves, el president del Parlament de Catalunya. Li havien fet saber que els de la FAI acabaven de «col·lectivitzar» els teatres i que d’ara endavant guanyarien exactament el mateix, quinze pessetes diàries, tots els qui hi treballen, des de la primera actriu fins a l’acomodador: «Doncs que ensenyi el cul l’acomodador» exclamà indignadíssima.

Posats a fer projectes escabellats ¿per què no ens emprenem la restauració de la cartoixa de Scala Dei amb el propòsit irrevocable d’anar-hi tots a fer vida penitent i contemplativa? A mi, personalment, m’agradaria més que no pas fabricar formatges col·lectivitzats, però no em queixo. Visc en un pis fet per en Sert i que em costa set duros i mig de lloguer al mes; abans del daltabaix en costava quinze però els failangistes, com sabeu, van reduir tots els lloguers a la meitat —deixant a la misèria molts vells, moltes viudes i molts orfes que no tenien més recursos que els lloguers però ¿què importa a la Divina Acràcia la sort dels vells, les viudes i els orfes? Quan ens vam casar no hi teníem més que un llit, un armari, quatre cadires de boga i una tauleta de pi. Després s’ha anat omplint de mobles i d’objectes, cada un amb la seva història; el bo de l’oncle Gaietà em va regalar aquesta taula de ballesta, antiga i de noguera, damunt la qual us escric. Pobre oncle ¿com podrem oblidar mai la seva mort? Aquesta taula ens en farà perpètua memòria. Al cap de poc de casats, la cigonya, sense donar-nos explicacions sobre la rapidesa amb què volava fins a casa nostra, ens dugué la petita Nuri; i vet aquí que ara aquella nena ja té tres anys i mig i ja fa dibuixos. No sé resistir la temptació d’enviar-vos una mostra del seu art tan modern; el més modern de tots, ja que és veritablement el de la darrera generació. M’he permès de posar sota cada cosa dibuixada allò que representa a fi que no us hi desorienteu. Respecte del «tren», que, com veureu, és una ratlla dreta amb una rodona a dalt, com que ella s’ha adonat del meu astorament davant un tren tan extraordinari, s’ha limitat a aclarir-me que era «un tren que estava dret».

Us haig de contar una gran tragèdia: ens han suspès d’equitació. Després de passar triomfalment els exàmens de tir, topografia, explosius, tàctica, armaments, transmissions i organització del terreny, ve que als qui havíem sol·licitat de servir a l’arma de Cavalleria —com érem l’Usall i jo— ens imposen, cosa natural, un examen d’equitació complementari. Ell i jo vam ser els darrers a examinar-nos; els voltants del camp on tenia lloc l’examen eren plens de companys nostres, dels que havien sol·licitat altres armes, amb la maligna esperança de fer-s’hi un panxó de riure. Entre ells hi havia l’Eduard Ferrer, en Cruells, en Serra, en Rútia i molts altres de la Unió Militar Nacionalista i eren precisament aquests ¿és que caldria dir-ho? els qui se les prometien més felices. No els vam pas defraudar. Surt primer l’Usall sobre un cavall tord i el públic el rep amb una ovació clamorosa. El capità Beneyto, amb el picador Rodríguez al costat, ordena: «al paso». L’Usall posa la bèstia al pas i dóna molt correctament el tomb al perímetre del camp. El capità Beneyto ordena: «trote a la inglesa». L’Usall pica amb els esperons però el tord continua al pas amb gran alegria del públic. El capità s’exaspera i crida: «galope ¡tro tro tro!» L’Usall pica i repica els flancs de l’animal però aquest es posa a menjar beatíficament les rames baixes d’una mimosa; perquè heu de saber que tot això passa als jardins del col·legi dels Escolapis de Sarrià convertit en Escola de Guerra de Catalunya. L’entusiasme del públic és delirant i l’Usall es retira entre aclamacions. Entro jo; m’ha tocat un cavall força briós, castany fosc per més senyes. Entro al galop i quan el capità ordena «al paso» haig d’estirar les regnes com un condemnat per aconseguir que no galopi però llavors li dóna per posar-se a fer tombs al voltant del capità i del picador.

—¡Marche usté por la pista! crida el capità; el maleït cavall vinga donar tombs al seu voltant; trota, galopa, ho fa tot, però sempre amb perill d’esclafar el nostre digníssim professor d’equitació. Aquest està indignat; el públic m’ovaciona. A l’últim em donen ordre de retirar-me; faig la salutació reglamentària i surto al galop a reunir-me amb l’Usall, que cavalcava melancòlicament a l’altre extrem del jardí. L’endemà ens donaven els galons, no pas amb l’emblema de la cavalleria sinó amb el de la infanteria. Semblem ànimes en pena: som sergents d’infanteria. En Cruells, que no ens havia perdonat mai la nostra flaca pels cavalls, tingué una alegria grossa veient-nos arribar muts i capcots al seu curs; l’Usall assegura, sempre filosòfic, que no som pas ell i jo que ho vam fer malament. Nosaltres ho vam fer com uns centaures, assegura; són els cavalls, guanyats probablement a la propaganda anarquista, que no ens volgueren obeir. Apropiant-me aquest plausible punt de vista, m’he aconsolat engiponant un sonet que és del tenor següent:

Usall, un fat inic ens ha dut ben avall.
¡Sergents d’infanteria! Damunt el braç esquerre
l’emblema ens ho recorda i en Cruells, quin brivall,
si en mourà d’enrenou amb en Rútia i en Serra.
Ja no farem a cops de sabre aquesta guerra
sinó cavant trinxera amb el pic i el magall.
Semblants als talps, viurem amagats sota terra
passant les llargues hores de badall en badall.
¿Què diran de nosaltres les malignes amigues?
Qui sap si un dia, al camp on tingué lloc l’estrall,
hi haurà en marbre i en bronze unes lletres antigues:
«El capità Beneyto i el picador Rodríguez
suspengueren aquí en Sales i l’Usall.
¿Fou culpa d’ells? ¡I ca! Fou culpa del cavall.»

Ja resignats a la infanteria, ens hem fet retratar pel fotògraf ambulant de la plaça de Sarrià. Us envio la fotografia. A veure si endevineu qui és l’Usall i qui en Cruells.

——————————

 

[Afegit el 1948: Sembla que Antonov Ovseenko, que tantes simpaties s’havia guanyat a Catalunya aleshores que era cònsol general dels Soviets, fou afusellat poc després del seu retorn a la URSS durant una de les «purgues» ordenades per Stalin.]

Les notes no són de l'edició original, sinó d'aquest blog.
  1. Cambó havia contribuït a la creació de la Compañía Hispano-Americana de Electricidad (CHADE), del consell d’administració de la qual fou aviat president, i restà així lligat al gran capital internacional, la qual cosa condicionà també la seva vida política. []
  2. Ricard Torrents: Atlàntida []

A Mercè Figueres, 27 VII 1936 (5)

5

Barcelona, dilluns 27 de juliol de 1936

Estimada amiga:

No calia que passéssiu cap angúnia per nosaltres; personalment, l’única molèstia que he sentit és la manca de tabac i de correus. Acabo de rebre carta vostra i d’obtenir unes paquetilles d’escafarlata, de manera que en aquest moment seria perfectament feliç si no fos pel cataclisme que sotragueja la nostra terra desventurada.

Però em sento furiosament optimista respecte al desenllaç d’aquesta tragèdia tan inesperada i tan espantosa; la meva reacció pot resumir-se en un crit: ¡visca el govern legítim de Catalunya! La resta és una torrentada que passarà; el govern autònom restablirà l’ordre públic. L’essencial era vèncer la sublevació anticatalana; perquè per a nosaltres, i per damunt de tot, es tractava d’això. Pel que fa a aquests incendis d’esglésies, saqueigs i assassinats que van començar el vespre del diumenge 19 o sigui moltes hores després de vençuda la sublevació, són una cosa d’allò més tèrbol ja que només serveixen per deshonrar la victòria. La mateixa Humanitat, el diari de l’Esquerra, portava que a uns incendiaris d’esglésies detinguts el dilluns per la policia de la Generalitat se’ls trobà al damunt el carnet de Falange. Tot plegat és d’una confusió que els simples mortals ens hi perdem; penso amb astorament com n’és de difícil d’arribar a saber la veritat de fets que passen a la mateixa ciutat on vius ¿com podríem pretendre de saber-la amb certesa dels que han passat molt lluny o en altres segles?

És el cas que el divendres dia 17 es vivia molt tranquil a Barcelona, ja que la immensa majoria de ciutadans no sospitàvem el daltabaix que s’atansava. Jo havia anat a veure precisament els meus pares i encara no se sabia res del sublevament dels moros i el Terç a l’Àfrica. Em van dir que el tiet Gaietà, un dels dos germans de la meva mare (l’altre és el que havia estat president de la Diputació), els havia telefonat des de Terrassa per parlar-los dels rumors que ja corrien amb insistència: «Ara haurem d’anar tots amb en Companys» digué el meu oncle, que sempre havia estat de la Lliga com tota la família; i tots hi havien estat d’acord. El mateix venia a dir en substància l’editorial de la Veu de Catalunya apareguda l’endemà al matí; suposo que la devíeu rebre al sanatori. Segons els rumors que corrien, Companys i Cambó haurien tingut unes entrevistes secretes per parlar de constituir una nova Solidaritat Catalana ¿qui es podia esperar aquest desbordament anàrquic? El meu oncle i el seu sogre van ser assassinats als afores i si els seus fills no han corregut la mateixa sort és perquè no havien cabut al cotxe en què se’ls enduien. Sembla que ara són a França; si els meus cosins es passessin a l’altra banda ¿tindria res d’incomprensible després d’haver vist com els anarquistes s’enduien el seu pare i el seu avi per assassinar-los?

Però passar-se a l’altra banda és un error garrafal. Els de l’altra banda, que són tan cafres com els anarquistes, van directament contra Catalunya i no se’n fan cap secret; i si s’ha produït aquest desbordament anàrquic que no s’esperava ningú és perquè abans hi havia hagut la sublevació feixista. Per pueril que pugui semblar, la pregunta «¿qui ha començat?» és moralment decisiva.

Sobretot que no és pas tot l’exèrcit que s’ha sublevat; també en això s’ha produït una confusió espantosa. El capità general de Catalunya (o general de la IV Divisió) continua en el seu lloc, la majoria de regiments no van prendre part a la revolta; alguns, com és ara els de les casernes de vora el Parc de la Ciutadella, fins van contribuir a esclafar-la secundant les forces d’ordre públic de la Generalitat. És també el cas de l’aviació, lleial en tot moment al govern autònom. El cas és que d’ençà del dimarts dia 21 ja no hi ha hagut més lluita a Barcelona. S’han acabat les escenes d’incendis i altres violències, que massa dies van durar. El govern de Catalunya dicta entretant tot de decrets plens de bon sentit, «que causen un excel·lent efecte entre la població en general» per dir-ho en estil periodístic, i entre altres coses anuncia la formació d’unes «Milícies Ciutadanes de Catalunya». El nom no sembla gaire encertat; això de «Milícies» té precisament un regust feixista o bé recorda, cosa potser pitjor, les inefables Milícies liberals de la passada centúria. Podem suposar que el propòsit s’expressa amb el final del nom: «de Catalunya» i és suposant-ho així que vaig cuitar a apuntar-m’hi. Allà on ens apuntaven ens van dir que no hi havia fusells perquè els anarquistes els tenien acaparats; potser un altre cop us escriuré alguna cosa sobre això. Alguna cosa viscuda.

Durant tots aquests dies d’inacció forçosa, no sols dormia vuit hores de tirada cada nit sinó que encara feia migdiada. La Nuri em va titllar de marmota i jo li vaig replicar amb Miquel Àngel:

Piaceme il sonno e più l’esser di sasso…1

El divendres ja vam treballar a l’oficina; els autobusos d’Horta encara no anaven i la vostra germana no pogué venir. L’endemà, diada de sant Jaume, era festa; avui, dilluns, sóc jo que no hi he anat, de manera que entre unes coses i altres encara no l’he vista d’ençà del cataclisme. Un altre dia us escriuré algunes altres coses, en general ben poc importants, que he observat durant aquestes jornades que Barcelona no oblidarà mai; la commoció ha estat forta però de tota manera no cal fer cas del que diu certa gent exagerada i en darrer terme, després de vessar les degudes llàgrimes ¿no podríem reconèixer potser que alguna part de culpa ha estat nostra? Nostra, vull dir, de tots plegats; per exemple vostra i meva «per la part que ens toca». No hem sabut assimilar aquesta gent forastera que anomenem despectivament «els murcians»; hem tolerat que la seu de Barcelona fos regida per un bisbe tan foraster com ells; ell mateix, des de la trona, amb una inconsciència que feia estremir, havia contribuït a congriar la tempesta que l’ha perdut.

I perdoneu la immensitat d’aquesta carta i el to pedantesc que potser li trobareu ja que no us hi parlo, es pot dir, més que de política ¿és que podríem deixar de parlar-ne aquests dies? No es parla de res més. Res no ens impedeix, ja que la calma sembla renéixer i els correus tornen a funcionar, de reprendre la nostra correspondència habitual «com si res no hagués passat». Potser tot plegat no haurà estat més que una «militarada» seguida d’una «setmana tràgica» com tantes.

——————————

[Afegit el 1948: L’editorial de la Veu de Catalunya de què parla aquesta carta deu ser un article del número del dissabte 18 de juliol, intitulat El respecte a la llei i signat per Joaquim Pellicena, director del diari si no em falla la memòria, que apareix a primera plana i a l’esquerra com si en efecte en fos l’editorial; en una pàgina interior n’hi ha un altre d’intitulat precisament Editorial i sense signatura, però no crec pas que em referís a aquest. El de Joaquim Pellicena en glossa un de Duran i Ventosa, un dels màxims dirigents de la Lliga, que hi havia aparegut dos dies abans i que ja venia a dir en substància el mateix; no fa cap referència a l’alçament de l’exèrcit colonial al Rif però s’endevina que aquest silenci es deu a la censura: repetit diverses vegades al llarg del número apareix en efecte l’advertiment «Aquest número de La Veu de Catalunya ha passat per la censura prèvia» i es veuen unes columnes amb la composició trinxada que segurament corresponien a aquells rumors de darrera hora, que el divendres a la nit —quan es compongué la Veu del dissabte— les autoritats encara devien considerar prematur que es difonguessin; sembla tot ell inspirat en aquells rumors que no es donen enlloc del diari però que corrien i en tot cas recordo que tots el vam interpretar com una condemna de l’alçament militar, condemna en què, en aquell primer moment, coincidia tothom a Barcelona. He copiat a l’hemeroteca municipal els paràgrafs més significatius d’aquest article:

«… Aquest règim de democràcia representativa existeix avui als pobles més cultes, més rics, més lliures, més feliços d’Europa i de fora d’Europa: a l’Imperi britànic, als Estats Units d’Amèrica, a França mateix malgrat el parèntesi del Front Popular; a Bèlgica, a Holanda, a Suïssa, a Suècia, a Noruega, tan semblant pel nombre dels seus habitants a Catalunya. ¿A quin país organitzat en dictadura els habitants gaudeixen en conjunt d’un benestar comparable al que gaudeixen els habitants d’aquells Estats, organitzats en un veritable règim de democràcia representativa? Aquesta és una altra realitat indefugible. Per raons de patriotisme elemental, nosaltres preferim que Catalunya s’assembli més a Noruega, com a exemple, que no a la Venezuela del general Castro o del general Gómez.»

«Quant a la primacia dels problemes que ens inquieten i ens preocupen, no hi pot haver per a nosaltres, ni com a partit ni com a poble, cap altre problema superior al de la pròpia significació i al de la pròpia personalitat. Aquest és el problema de la nostra pròpia existència. Totes les altres coses són per a nosaltres circumstancials i passatgeres. No digueu que han fracassat la llibertat i la democràcia representativa perquè hi hagi pobles i homes que no han sabut fer-se’n dignes. Els que han fracassat, si de cas, són els pobles i els homes que no han sabut organitzar-se en una societat civil lliure.»

«És evident que, per a tots nosaltres, fóra molt més còmode no participar en les aspres polèmiques de l’hora. Hi ha, però, deures irrenunciables de patriotisme, que ens obliguen a insistir en aquests punts fonamentals un dia i un altre dia. Els qui somnien solucions de violència, pensin que, creat un ambient de lluita i d’odi, creat un clima de guerra civil, creada una atmosfera d’hostilitat irreductible, mai no podran saber si acabarà per triomfar la solució de violència que ells desitgen o la solució de violència contrària.»

«Molt més innocents, molt més ingenus que els qui creguin encara en la possibilitat d’establir a les terres d’Espanya un mínimum de convivència civil entre els ciutadans i un mínimum d’eficàcia en el funcionament de les institucions representatives, serien els qui creguessin que una hipòtesi totalitària, una solució dictatorial, fos la que fos, no significaria a Espanya la negació absoluta i immediata de tot el que constitueix la nostra única raó d’existència com a força política en la vida pública espanyola i en la vida pública catalana. Una dictadura a Espanya, en qualsevol de les seves formes, seria radicalment, irreductiblement anticatalana. Com deia el senyor Cambó no fa gaires setmanes, aviat ni tan sols podríem pregar en català. És, doncs, un deure patriòtic ineludible, inexorable, que, mentre sigui materialment possible, nosaltres fem tot el que calgui perquè aquesta solució catastròfica no s’esdevingui, i perquè si els fets, contra la nostra voluntat i sense la nostra culpa, la converteixen en inevitable, no en tinguem ni cap responsabilitat ni cap complicitat.»

Aquest article havia de ser, sense saber-ho, el testament de la Lliga; el número del dissabte 18 de juliol de 1936 és en efecte el darrer de la Veu de Catalunya que es pogué imprimir lliurement. A l’hemeroteca municipal manquen els números cor­responents al diumenge 19 i al dimarts 21, que ja no degueren aparèixer; i el del dimecres 22 ja duu la notícia de la incautació del diari per la conselleria de Governació de la Generalitat, verificada la vetlla; havia començat la persecució contra la Lliga, partit catalanista, democràtic i liberal pel qual havia votat feia pocs mesos prop de la meitat del ciutadans.]

Les notes no són de l'edició original, sinó d'aquest blog.
  1. Els versos de Miquel Àngel comencen “Caro m’è il sonno”. Referència a la Notte. []