A Mercè Figueres, 12 I 1938 (125)

 

125

Metralladores, 524 batalló, dimecres 12 gener 1938

Estimada Mercè:

Ja torno a estar tot sol després d’aquest mes que ha volat sense adonar-nos-en. Vaig anar a deixar la família a Barcelona i després de passar uns pocs dies en aquell pis on feia set mesos que no posava els peus me n’he vingut de nou cap aquí; ja m’hi esperava la teva carta. Abans de parlar-te de res més t’haig de dir que en virtut d’ordres recents d’ara endavant no podrem dir mai més on ens trobem. M’haureu d’escriure a aquesta adreça:

Metralladores – 524 batalló – 131 brigada
30 divisió – XII cos d’exèrcit
Exèrcit de l’Est

Et diré que de moment som on érem. Ens fa un temps primaveral; avui, recorrent les posicions, gairebé tenia calor. El sol era esplèndid, la neu s’ha fos, el riu s’ha desglaçat. A la nit dóna bo de mirar les estrelles. M’he endut de Barcelona alguns llibres d’astronomia i m’hi entretinc amb el practicant, que també hi és aficionat. A les nits no bufa el vent i Sírius brilla com un arcàngel. Ara fumo, amb una pipa de bruc que em regalà la Nuri, un tabac de primera, obsequi del meu sogre, que me’n donà una rajola sencera. Creu-me, Mercè, si vols ser feliç busca’t un bon sogre: és l’única manera de poder fumar tabac autèntic de l’Havana.

T’encarrego que diguis a l’Esperança que si encara es recorda d’un vell i fidel amic i si no vol que li digui, no ja lleona de Numídia, sinó tigressa d’Hircània, no deixi de contestar la meva darrera carta, que em sembla que ja li toca el torn.

 

A Mercè. A Màrius 27 XII 1937 (123, 124)

123

Santa Creu de Nogueres, dilluns 27 desembre 1937

Estimada Mercè:

No et descriuré el nostre Nadal perquè no acabaria mai. Només et diré que l’alegria anava desbordada per tot el batalló, unit com una gran família entorn del comandant. Tenim la sort que és catòlic, com ho som, «encara que indignes», molts altres. En aquesta data que la cristiandat celebra la seva gran diada trobàvem a faltar més que mai un capellà castrense per completar la festa amb la missa del gall. Val a dir que el metge i el practicant, bons músics tots dos, ens havien preparat la sorpresa d’un cor de soldats que sota la seva direcció van cantar tot un repertori de cançons nadalenques catalanes entre l’eufòria general; ja pots pensar que la Nuri petita va fer rajar el tió —que era, ai las, un tros de cabiró tret de les cases enderrocades—; l’èxit sorprengué la mateixa empresa: anava rajant torrons, neules, caramels, rajoles de xocolata ¡de tot! Hi contribuïen, divertidíssims d’ensarronar la petita (¿per què ens fa tan feliços als grans això d’abusar de la innocència dels petits?), tots els elements de la «república de la pipa» i més que cap el capità Gordó. Ajuda a l’eufòria general el temps que ens fa, en veritat esplèndid.

———

124

Santa Creu de Nogueres, dimecres 29 desembre 1937

Estimat Màrius:

Ja abans de rebre la teva postal sabia els resultats del «premi Folguera» gràcies a un diari barceloní arribat casualment al front. Que deu poetes hagin passat davant teu a les votacions és cosa que algun dia —si és que aleshores encara algú es recorda del «premi Folguera»— farà partir de riure. Que et serveixi per desenganyar-te d’aquestes pallassades.

Et desitjo un any nou ple de felicitats.

 

A Mercè Figueres, 24 XII 1937 (122)

122

Santa Creu de Nogueres, divendres 24 desembre 1937

Estimada Mercè:

Ens donem la gran vida a l’estil feudal. Mentre va nevar a penes ens movíem del foc; ara ens fa uns dies esplèndids i ho aprofitem per sortir a passejar amb el meu xarret. Baixem sovint al Villar de los Navarros, on hi ha la comandància del batalló; anem «de visita», a veure les dones del comandant, del metge i d’algun altre oficial que també ha fet venir la seva estimulat pel nostre exemple. Estan contentíssimes amb la perspectiva de celebrar la diada més gran de l’any en aquest racó de pau, lluny dels bombardeigs i de la fam de Barcelona.

La Nuri gran se sent tan eufòrica d’ençà que és aquí que ja no ha parlat més de divorciar-se; diu que em troba tan guapo amb l’uniforme de campanya. Pel que fa a la petita, que no ha parlat mai de divorciar-se del seu papà, la duc cada vespre al cine. S’asseu a la sala en una de les cadires de frare davant un llençol penjat a l’entrada de l’alcova (el nostre dormitori, potser no t’ho havia dit, és dels de «sala i alcova») i jo, des de l’altra banda del llençol, hi projecto un cercle de llum amb el fanal del xarret. Per davant del vidre del fanal faig passar tot de ninots de cartolina retallada, que es projecten en ombra xinesca engrandida; els ninots parlen, canten i ballen. Fins i tot tenen els seus drames, que no arriben a eclipsar el Cinna però Déu n’hi do.