Arxiu d'etiquetes: Poemes

A Màrius Torres, 27 XII 1936 (33)

Publicat el per
1

33

Barcelona, 27 de desembre de 1936

Estimat amic Màrius Torres:

M’acabo de llevar. Somniava cavalls, cosa que em passa sovint d’ençà que, ai las, em van suspendre d’equitació; i vet aquí que avui me’n tocava un de preciós. Però renuncio a descriure-te’l ja que ha deixat d’existir quan he obert els ulls. ¡Voldríem tantes coses que no tenim! ¿I qui ens garanteix que quan les tindríem no en voldríem ja unes altres?

El cor de l’home és una mar,
tot l’univers no l’ompliria.

Si et digués que aquesta època tan agitada no em va del tot malament… Em repugna el que hi ha de plebeu en aquestes lluites del nostre segle (lluites entre les dues faccions del tercer estat, proletariat i burgesia); però la lluita en ella mateixa no em desagrada pas. La guerra, en tot cas, em sembla menys absurda que altres coses, sempre que tingui una motivació patriòtica; que no sigui civil. Si aquesta als meus ulls ho fos, faria qualsevol cosa per no prendre-hi part.

Ja sabem, per fi, els resultats dels exàmens finals a l’Escola de Guerra: ja sóc alferes, si bé amb un dels últims llocs de la promoció. A l’Usall l’han suspès i entrarà a l’Exèrcit de Catalunya amb el grau de brigada. Es veu que no estem destinats a eclipsar Napoleó ni Juli Cèsar. La història és llarga de contar i a més insulsa i lamentable; tractaré de resumir-te-la.

En el darrer curs teníem de professor de Tàctica un capità anomenat Gaona. A tota escola hi ha un professor que no se sap fer respectar dels alumnes; a l’Escola de Guerra era el capità Gaona. A la seva classe tothom feia el que li dava la gana: qui cantava, qui esmorzava, qui fumava; es va arribar a l’extrem de tirar-se de l’un a l’altre tota mena de projectils, rosegons de pa, llibres, paquetilles de picadura (que per cert tornen a anar ben escasses). Els pitjors eren els més grans, ganàpies d’una trentena d’anys a qui el cataclisme ha ofert l’oportunitat de sentir-se altra vegada adolescents.

Els elements de procedència universitària havíem format colla a part i ens absteníem de prendre part en tals bestieses, que jutjàvem impròpies de les circumstàncies tan tristes que ens han dut a l’Escola de Guerra. A la llarga ens vam cansar d’assistir a una classe on no apreníem res ja que tot era desori i soroll. Com que era justament la darrera classe del matí i de la tarda, el millor era anar-nos-en a casa però de l’Escola de Guerra no pot sortir ningú fins al toc de corneta de les dotze del migdia i de les sis del vespre. Per burlar la vigilància dels sentinelles, que són els alumnes entrats de nou, ens atansàvem caminant a poc a poc fins prop de la porta i aleshores fèiem una arrencada sobtada que en pocs segons posava una trentena de metres entre els nostres talons i els nassos dels sentinelles. Aquests quedaven astorats; com que els havien advertit que no podien abandonar el cos de guàrdia sota cap pretext, no sabien què fer i no feien res. En rigor haurien hagut de disparar contra nosaltres però no tenien fetge per fer-ho. La cosa va anar bé fins una tarda que es veu que estava de guàrdia un beneit i s’ho va prendre de debò: ens disparà amb la pistola.

A partir d’aleshores vam posar en pràctica un altre sistema. Ens dirigíem al cos de guàrdia i molt seriosament demanàvem pel caporal. Tots aquests alumnes nous senten un gran respecte pels nostres galons (aleshores només en dúiem de brigada) i és d’això que ens valíem. Quan sortia el caporal de guàrdia ens quadràvem davant seu com si fos un generalíssim; això el desconcertava i ho aprofitàvem per guillar cames ajudeu-me.

El truc, al capdavall, es va gastar i ja no ens servia. Només quedava un últim recurs: saltar la tanca. En Rútia, un de la nostra colla, tot fent-ho rondinava melancòlicament com don Mendo:

¡que un hombre de mi prosapia
tenga que saltar la tapia!

Un dia el capità Gaona ens volia dur de pràctiques al camp i ens tenia tots formats al pati: impossible escapolir-se. En Rútia diu a l’Usall:

—Mira, el capità ara està distret; sortim de les files.

—No, quedem-nos.

—Tinc una cita a dos quarts de sis ¿és que me la vols esguerrar?

—Et prometo que hi arribaràs abans que ella.

En Rútia rondinava, no entenent el pla de l’Usall; els altres de la colla habitual tampoc no hi quèiem. Es va limitar a dir-nos que ens poséssim a la cua de la formació. El capità Gaona dóna les veus:

—Compañía ¡firmes! ¡De frente! ¡Mar!

La companyia es posa en marxa. En arribar a la porta la guàrdia forma. La companyia surt i continua marxant al pas pel carrer; els primers rengles van tombant la cantonada. Ve que només ens falta tombar-la a l’Usall, en Rútia, en Serra, en Cruells i jo. En aquest moment sentim:

—¡Alto!

És la veu de l’Usall.

—¡Media vuelta! ¡Mar!

Per fi l’hem comprès. Fem la mitja volta i, sempre marcant el pas, ens dirigim a la cantonada oposada; allà ens dispersem i cada u se’n va als seus assumptes, en Rútia a la seva cita, l’Usall i jo cap a casa a prendre el te amb la meva dona, en Cruells a la seva torreta de Sant Genís i en Serra no sé on.

Aquesta ridícula història ha costat a l’Usall el galó d’alferes; el capità Gaona, que no sé com diables arribà a saber que els principals culpables havien estat ell i en Rútia, anà amb la queixa al director d’estudis, que és el tinent coronel Fonts. Vam haver de comparèixer davant el tinent coronel, que és català; ens clavà una reprimenda, si bé el riure se li escapava per sota el nas:

—M’han dit que sou especialistes en retirades estratègiques…

L’Usall i en Rútia han quedat suspesos i entraran com a simples brigades a l’Exèrcit de Catalunya; els altres tres som alferes, però amb els últims llocs de la promoció.

Però deixem aquestes bestieses que no tenen ni suc ni bruc i anem al que interessa o sigui les aranyes. ¿Per què t’ha de semblar «impossible» un poema que les prengui per tema? ¡Com es veu que no les comprens, impenitent aracnicida! Jo les he estimades sempre, fossin de la mena que fossin; per a totes guardo un racó del meu cor, que tractant-se d’aranyes es troba amb l’embarras du choix. Hi ha aquelles de grosses i negres que viuen a les cases i només es deixen veure quan ha de ploure; sempre les he estimades amb deliri com a profetesses que són de la pluja, ja que sempre m’han agradat la pluja, els cels grisos i el rodolar dels trons. Hi ha les dels cellers, que fan aquelles teranyines espesses com teles on es va acumulant la pols dels anys i dels segles i que tant contribueixen al prestigi del vi ¿què valdria un celler sense teranyines? El de casa, a Vallclara, és molt gran, tenebrós i fresc; s’hi respira un efluvi de vi bo (en el terme se’n cria de boníssim) que gairebé emborratxa. En aquells temps feliços passàvem al poble quatre mesos seguits cada any i de bona gana hi hauria passat els altres vuit; una vegada que vaig preguntar a la meva mare per què no hi vivíem l’hivern i tot, em replicà que era perquè no hi havia bons col·legis com a Barcelona: «Aquí no aprendríeu res». El cert és que hi apreníem coses que em semblaven molt més interessants, i no m’errava, que la llista dels reis gots o la de les províncies d’Espanya. Tornant al celler, aleshores encara hi havia les quatre arcades ogivals atrevidíssimes que es llançaven en les quatre direccions partint d’una robusta pilastra central, tot en carreus de pedra que el temps havia fet negrosa; eren potser del segle xiii o del xiv i com que amenaçaven ruïna calgué revestir-les, per reforçar-les, d’obra nova en punt rodó, que les amagà per sempre. Els papàs en tingueren un disgust com és natural; les obres s’havien fet durant l’hivern, quan la família era a Barcelona, i en arribar-hi a mitjans de juny ja ens vam trobar davant el fet consumat. El mestre d’obres, autor de la malifeta, es feia fort que no hi havia hagut altre remei; les arcades velles, deia, començaven a «desdir» i la seva ruïna hauria comportat la de tota l’ala de la casa que descansava damunt seu.

M’agradava, de criatura, que m’hi deixessin anar sol a buscar vi; sobretot al vespre, perquè em feia basarda. Sempre m’ha agradat la basarda de la fosca; aleshores no hi havia electricitat a Vallclara i per anar al celler cal baixar l’escalinata de pedra, travessar l’entrada enllosada i després una gran sala de la planta baixa que en diem «dels arcs» perquè ha conservat els ogivals, germans precisament dels desapareguts del celler; aquest queda doncs molt apartat. Amb el punxó feia un trau en una de les grosses bótes recobertes de teranyines i un cop omplerta la garrafa el tapava amb cera de la mateixa espelma que duia per fer-me claror; posava en aquestes operacions un compte extraordinari ja que era la condició perquè m’hi deixessin anar tot sol. Les meves velles conegudes, les aranyes, m’hi feien companyia i m’ajudaven a vèncer la basarda de la fosca i la solitud.

La nostra mare és de Terrassa, de manera que ja pots comptar com els tenia declarada la guerra i no deixava descansar les criades que amb els esteranyinadors les combatien; però no deixa de ser néta d’una casa pairal del Penedès (tan antiga, segons ella, com la nostra), d’on el seu pare era cabaler. Sap doncs tan bé com nosaltres que les dels cellers són sagrades i que les bótes desmereixerien molt si no estiguessin recobertes de teranyines.

Es veu que als països del nord, com que no cullen vi, no el guarden en bótes com nosaltres sinó en botelles, però pel que fa a les teranyines dels cellers tenen la mateixa idea nostra i es fan un punt d’honor de servir a taula les botelles enteranyinades. Si el vi era blanc, el baixàvem al fons del pou perquè es refresqués; és un pou cantoner, que s’alça en un angle d’una altra sala de la planta baixa que en diem «del pou» i que té un brocal de grossos carreus també venerable per la seva antiguitat. Si era negre, els sibarites del poble aconsellaven de posar-lo una estona al sol per escalfar-lo; has de saber que a Vallclara, entre els vells pagesos illetrats, hi ha paladars tan fins i tan experts en qüestió de vins com entre la crème de París.

Però les aranyes que més m’agradaven, que em tenien com fascinat, eren les dels torrents. Ara sé que es diuen epeires i que hi ha les dels torrents i les dels jardins i altres varietats encara; aleshores l’únic que sabia, perquè els vells pagesos ho afirmaven, era que a elles al·ludeix aquella dita: «picada d’aranya i d’escurçó no hi ha temps a l’extremunció». Suposo que l’aranya a què fa referència és en realitat la taràntula, que, si bé no mata, té una fiblada molt dolorosa i que dóna convulsions; per això quan algú es mou i remou li pregunten «¿quina aranya t’ha picat?» A Vallclara de taràntules no n’hi ha o almenys no he sentit mai a dir que n’hi hagi; la fama de terriblement verinoses se l’enduien doncs les epeires dels torrents.

Sé que a tu, enemic jurat de totes les aracnees, et semblarà incomprensible però el cert és que les epeires dels torrents em tenien, repeteixo, com fascinat i que figuren entre els meus records més inesborrables d’aquells anys, quan jo anava pels deu. És perquè tots m’asseguraven que la seva fiblada era mortal que les veia tan estranyament belles i atraients; per contemplar-les m’hi atansava entre la vegetació de les vores del riu i m’hi quedava llargues estones embadocat. Em semblaven com joiells de reflexos metàl·lics que no em cansava d’admirar, sempre des d’una certa distància prudent; allò que em fascinava d’elles és —insisteixo— que el verí d’una bestiola tan preciosa pogués donar la mort.

Les epeires dels torrents construeixen com a teranyina una xarxa vertical que per la forma recorda els «estels» que la canalla fa volar, amb els fils posats com les canyes de l’estel, i saben parar-la amb gran habilitat d’una riba a l’altra a fi que s’hi envesquin els insectes de tota mena que brunzen aigües amunt i aigües avall. Elles s’estan al mig de la xarxa tot esperant les preses; si aquesta era corpulenta, com ara un espiadimonis, jo veia que li projectaven tot de fils per lligar-la i després li inoculaven el verí com si li fessin un petó: la víctima quedava instantàniament immòbil. No hi havia doncs cap dubte que la seva fiblada era mortal, més que més que ho afirmaven tots els vells i ho creien tots els bordegassos, i fins i tot em semblava percebre una olor, la del verí, amargant com de substància farmacèutica. L’hora millor per observar-les és a entrada de vespre, quan s’estan quietes a l’aguait dels insectes que passen i repassen amunt i avall dels torrents i rierols. I ara que ja te n’he explicat la història, vet aquí el poema; sóc prou pretensiós per esperar que després de llegir-lo t’hauràs de rendir a l’evidència que també les aranyes poden inspirar-ne de sublims:

Era a Biern, barranc on neix el Francolí.
¿Pot tenir el nom d’un riu un dring més cristal·lí?
Jo no el canviaria pel Volga ni el Danubi
car si les seves aigües no són les del Diluvi
en canvi, escumejant de timba en timba avall,
renilla desbocat com un jove cavall
i les epeires poden estendre, forta i fina,
de l’una riba a l’altra la seva teranyina.
Ajupit entre els joncs i els vimeners eixorcs
jo bevia, espiant-les a les vores dels gorgs,
les ambigües delícies del goig i la basarda
a l’hora en què a ponent s’inflamava la tarda
i a pas de llop pujava la fosca a poc a poc.
Cada aranya, d’un verd negrós ratllat de groc,
que al centre de la xarxa, quieta, descobria,
fulgia incandescent, com una pedreria
que alguna dona d’aigua amb el cabell desfet
es deixés oblidada entre els fils del seu ret,
quan la tocava tremolós un raig de posta
filtrant-se de biaix a través de la brosta.
I la meva innocència, que volà qui sap on
i que aleshores, àvida dels misteris del món,
ja somniava estranys naufragis i derives,
es torbava davant d’aquelles gemmes vives
suspeses en un aire espès i humit, que brunz
dels espiadimonis amb els vols vagabunds,
mentre ja d’alguns grills les trèmules esquelles
semblaven el repic llunyà de les estrelles
i al vell molí en ruïnes assajava el gripau
un là de flauta que era, com el vespre, tot blau.

Després, ja en el meu llit, quan el son m’aclucava
els ulls i en la flonjor del Leteu m’enfonsava
jo us veia encara, epeires, més refulgents que mai
com suspeses enllà del temps i de l’espai.
En el caos informe dels meus antics deliris
teníeu a moments tots els colors de l’iris
i un perfum singular, el del vostre verí,
que era, com el de l’opi, dolçament assassí,
em feia batre el pols amb un anhel salvatge
com invitant-me a un vast i tenebrós viatge.
Car tot allò que és bell ens rapta més el cor
si creiem que el seu bes inocula la mort,
tant és des que naixem contradictori i tràgic
¡oh, el que pot afegir d’atraient i de màgic
a l’esguard penetrant que és de l’infant el do
a la bèstia el verí, la metzina a la flor!

 

Tindria remordiments si acabés aquesta carta sense dir-te que ara sé perfectament que la fiblada de l’epeira dels torrents, si bé mortal per a un espiadimonis, no ho és pas ni de lluny per a una persona. Jo m’hi feia il·lusions ¡quantes no n’he vistes volar des d’aleshores per no tornar mai més! Però això ja seria un altre poema.

A Mercè Figueres, 29 XI 1936 (26) i 7 XII 1936 (28)

Publicat el per
1

26

Barcelona, diumenge 29 de novembre de 1936

 

Estimada amiga:

D’avui en vuit pujarem a veure-us —¡i a escoltar-vos!— la meva dona, l’Usall i jo. Excuseu la llibertat que m’he pres d’afegir-lo a la comitiva d’admiradors fidels vostres que pujaran a admirar-vos de la vora. Ja us he fet altres vegades l’elogi —i la descripció— d’aquest noi tan educat, tan centroeuropeu, tan llegit, tan alt i tan flac. La meva dona us en faria més elogis encara; li ha posat tanta simpatia que potser me n’hauria d’alarmar. Però sóc poc alarmable de mena; o potser ho fa que no m’agrada posar-me pedres al fetge per tan poca cosa: «qui estigui net de pecat que se n’hi posi la primera».

 

Avui, que és diumenge, ens hem escapat de l’excursió que ens tenia preparada en Cruells. Ens volia dur no sé on, crec que prop d’Aiguamúrcia, a admirar les estalactites de no sé quina cova; és quasi segur que després de les estalactites encara hauríem hagut d’admirar les estalagmites. A la meva dona les estalactites li feien una gran il·lusió però a l’Usall i a mi no gaire; a mi em temptava més quedar-me a Barcelona per anar amb la nena a «la casa dels lleons». D’abans del 19 de juliol que no hi havíem estat. El parc de la Ciutadella és un dels indrets més suggestius de Barcelona; un gran jardí romàntic amb un palau neoclàssic ¿hi pot haver combinació millor? La meva filla i jo, com dos vells camarades, ens en hem anat de dret cap al racó de les bèsties. En aquests moments que l’espècie humana sembla haver renegat d’ella mateixa, no deixa de ser conhortador de comprovar com les altres continuen fidels als seus principis. Els animals, pobrets, no tenen cap culpa de tot això que passa; i en definitiva se’ls veu ben contents i animats a desgrat de la guerra. Hi havia uns ànecs del Japó, petits i virolats —vermell, blau, groc—, que batien d’ales en un bassiol tot ­alçant un núvol de gotetes d’aigua; un raig de sol, travessant-lo, hi formava l’iris i les microscòpiques gotetes semblaven espurnes. El raig de sol es filtrava obliquament entre el fullatge dels àlbers, ja groguenc i vermellós amb tota la glòria de la tardor avançada; una grua d’Egipte es mantenia desdenyosament allunyada dels seus esbojarrats companys de gàbia, plena de silenci i de pompa. Aquesta grua pedant m’ha fet sospirar:

—¡Qui pogués ser un ànec del Japó!

Quantes coses han passat d’ençà de la darrera vegada que hi havíem vingut ¡i com he canviat en aquests quatre mesos! Fins penso que els meus vells coneguts, els animals del municipi, se n’han adonat. Els faisans de la Xina sobretot; abans no em dignava dirigir-los més que una mirada displicent malgrat la viva admiració que els tenia la nena. Avui m’han fascinat amb els seus plomatges sedosos, les seves cues elegantíssimes.

Al darrer recinte hi ha uns cérvols de l’Índia. La nena, abans de la guerra, els donava de menjar; les bèsties venien confiadament a prendre-li dels dits els cacauets o les garrofes. Hi havia dos mascles i dues femelles, ells superbs amb les seves banyes, elles sense banyes, gracioses i manyagues. Avui, quan la Nuri petita estenia la mà a través de la reixa, han fugit esglaiats. Ens ha costat molt de fer-los recobrar la confiança. S’atansaven amb por, prenien les garrofes i fugien. Dels dos mascles només n’hi havia un. Després hem trobat l’altre, sol en una gàbia a part: tenia la boca oberta com si estigués abrusat de set i dins la boca, sota la llengua, una nafra. De segur que algun malànima li ha gastat una mala passada ¡quina vergonya fa a certs moments pertànyer a l’espècie humana!

Em parleu de vós mateixa en uns termes tan descoratjats que mereixeu una reprimenda. Valoreu massa la força i la salut; tots tendim, ben cert, a sobrevalorar allò que ens falta però ¿donaríeu les qualitats que teniu a canvi d’aquestes dues? Un dia recobrareu la salut i la força i aleshores us adonareu que no valien tant com us pensàveu.

Naturalment que no me n’aniré al front sense pujar al sanatori a despedir-me. N’hi ha encara per algunes setmanes: hem d’acabar aquest darrer «curs» (els nostres «cursos» són concentradíssims a causa de les circumstàncies) i aleshores «sol·licitar empleu» no sé si al conseller de Defensa de la Generalitat de Catalunya o al capità general de la IV regió militar de la República espanyola; és aquesta una qüestió molt confusa. Quan la Seva Excel·lència (conseller o capità general) ens hagi designat batalló, anirem a seguir la nostra sort.

Tinc moltes ganes que s’acabi tot això i que al mateix temps us poseu ben bona; tots aquests esdeveniments tan horribles ¿oi que han tingut la virtut d’unir més estretament la gent de bona voluntat? Quantes persones, un dia bots inflats de vanitat, ja no són més que uns lamentables ploramiques; quantes altres que passaven desapercebudes, i continuen passant-hi, han resultat fortes com columnes enmig del terratrèmol… Les vetllades que em prometeu per aleshores seran per a mi un dels goigs de la vida; pensant-hi voldria imitar Ronsard però només em vénen quatre versos:

Quan vós sereu velleta i ja amb la neu al front,
vora el caliu amic i a la claror tranquil·la
d’algun quinqué sobrevivent d’un altre món,
direu tot aspirant els perfums de la til·la…

 

————

28

Barcelona, dilluns 7 de desembre de 1936

Estimada amiga:

El Diari Oficial del govern de la Generalitat duu el decret de creació de l’Exèrcit de Catalunya. ¡Per fi! És la primera alegria que tenim d’ençà del 19 de juliol. Us escric a l’Escola de Guerra voltat de brigades com jo; ens van ascendir a brigades, en efecte, fa uns quants dies. És el grau intermediari entre sergent i alferes. Si veiéssiu l’alegria que regna entre nosaltres amb aquesta gran notícia: la naixença de l’Exèrcit de Catalunya. De moment és un nom; però ¡quin nom! ¡El nostre somni! De nosaltres depèn que el nom faci la cosa. Segons es dedueix del decret, l’Exèrcit de Catalunya no dependrà del govern de la República sinó del de la Generalitat. Catalunya, doncs, passa a tenir Exèrcit propi; s’hi integraran totes aquestes «columnes» heterogènies que fins ara havien constituït les Milícies Antifeixistes de Catalunya. «Columnes» que caldrà convertir en «divisions» i militaritzar de cap a peus; vet aquí la tasca engrescadora que se’ns obre als 1.500 alumnes de l’Escola de Guerra quan, d’aquí a poc, sortirem amb el grau d’alferes.

A la tarda. Aquest matí no m’he pogut estar d’escriure- us des de l’Escola de Guerra per comunicar-vos l’alegria desbordant que ens havia produït la gran notícia del dia. Ara us voldria transcriure, el més fidelment possible, la conversa que hem tingut l’Usall i jo al tramvia quan tornàvem cap a casa. Havíem tingut classe de morter i de goniòmetre (un aparell per mesurar angles).

—Seria interessant, he dit, un goniòmetre que mesurés els angles que separen les persones. Tu i jo, com és ara, veiem aquella casa, amb el seu jardí on hi ha un eucaliptus més alt que la casa mateixa. Amb el goniòmetre podríem mesurar la distància angular entre el peu i la cima de l’eucaliptus però no la que separa les distintes sensacions que la visió d’aquest mateix eucaliptus provoca en tu i en mi.

—No existeix aquest angle, ha replicat l’Usall posantse tètric; perquè existís caldria que el punt de referència (en aquest cas, la visió de l’eucaliptus) fos extern a tots dos; la visió, no obstant, la té cada u dins seu.

—Si és tal com dius, seríem com cercles tancats.

—Queda l’orgull de saber que cada home és un món complet. Una esfera.

Per increïble que sembli, són coses així que deixa anar com si res tot viatjant en tramvia.

—A mi no m’agrada gens això de ser una esfera, he protestat. Més m’estimaria ser només mitja esfera i viure amb l’esperança de trobar algun dia l’altra mitja amb qui encaixar perfectament.

—És molt suat això, fa ell; és la famosa teoria de la «mitja taronja». Passi que els solters encara ens hi fem il·lusions, però tu que ja ets casat…

—T’agrairia que no rellisquessis cap a la impertinència, li he advertit.

—Pel que a mi respecta, això de ser una esfera ho trobo deliciós, ha fet ell sense prestar-me atenció.

—No poder comunicar amb una altra esfera més que per un punt geomètric… Un punt ¿què és? ¡L’infinitament petit! És la solitud eterna.

—Millor que millor.

He callat: el seu tarannà tètric, quan passa de certa mesura, té la virtut d’irritar-me com a en Cruells. Ell ha trencat el silenci:

—Tenim el deure de fer-li un desgreuge, ha dit com endevinant que jo pensava precisament en en Cruells; ahir el vam abandonar per anar a Puig d’Olena.

—Sí, he sospirat; no ens quedarà més remei que admirar les estalactites.

—És en efecte absolutament necessari que li demostrem un entusiasme indescriptible per les estalactites i un altre entusiasme més indescriptible encara per les estalagmites.

Coses així les diu amb un aire encara més tètric que quan declara que no li importa la solitud eterna. S’ha produït altra vegada un llarg silenci, que no tenia res de comú amb els del cèlebre coronel Bramble. L’Usall ha dit:

—Hem estat dolents amb en Cruells. La seva ànima és llisa com la dels morters; la nostra és ratllada com la dels canons. El projectil disparat per un canó va més lluny; però el del morter va més enlaire.

I ja no s’ha parlat més de l’assumpte però un cop a casa he sentit com una mena de corcó i m’he posat a fer examen de consciència. Vet-el aquí:

Els qui sempre pensem mal errem sempre; l’amor no és pas cego com el pinten sinó tot el contrari.

Detesto els homes que m’amarguen la vida però, si és així, ¿per què no em detesto sobretot a mi mateix? No recordo haver pagat mai la meva quota de soci de «Palestra».

Quan he sentit a parlar de la caiguda d’una dona, sempre m’ha estat més simpàtic el paper del còmplice que no pas el del jutge.

El senyor Rafeques considera immoral que el Petrarca, que segons sembla era canonge, escrivís versos d’amor a la Laura; el Petrarca, en canvi, no s’ha ficat mai amb la vida privada del senyor Rafeques.

En la meva adoració al sexe femení hi entra de tot i hauria de ser molt hipòcrita amb mi mateix si pensava el contrari.

Em són més familiars les Mil i una nits que la Barcelona d’ara; els meus conciutadans m’arriben a semblar uns éssers fantàstics, producte de la imaginació delirant d’un malalt.

Aquesta «realitat» de què em parlen certes persones deu ser un món ben fantàstic i incoherent a jutjar per les notícies que me n’arriben.

Allò que sempre m’ha semblat més còmic en els meus estimats compatriotes és la serietat.

La serietat aspira a la igualtat; la ironia, en canvi, a la llibertat.

La serietat duu els comunistes a creure que només es tracta de canviar les regles del joc d’escacs sense comprendre que, siguin quines siguin, sempre n’hi haurà uns que guanyaran i uns altres que perdran. Els anarquistes, amb més serietat encara, voldrien simplement suprimir-les, sense comprendre que sense regles no hi hauria joc.

I de la pobra fraternitat ¿qui se’n recorda? Només el general Franco en la seva històrica proclama als legionaris i als moros; després de prometre’ls una pesseta més de jornal si el secundaven «a salvar la República», acabava amb la famosa trilogia revolucionària: «¡Libertad, igualdad, fraternidad!»

Les bèsties només coneixen dos règims, l’anarquia (quasi totes) o el comunisme (abelles, formigues, termites). Podríem definir l’home com l’únic animal que no viu en cap dels dos.

Hi ha dos llibres que no em cansaria mai de llegir, rellegir i tornar a llegir: són el Quixot i les faules de La Fontaine. Per més que me’ls sé de memòria, sempre m’és una «meravella nova» el seu estil, prodigiós de naturalitat i d’exactitud. I amb això una bonhomia que no es desmenteix mai però que no té res de pàmfil; La Fontaine i Cervantes sabien molt bé que els mals d’aquest món no tenen remei i que no val la pena de posar-s’hi cap pedra al fetge. ¿Què se’n treu? Afegir als mals del món un mal de pedra.

En moments d’abatiment em demano: ja que el rei d’Anglaterra ha abdicat ¿per què no l’imites? En moments d’eufòria, en canvi, penso que és una llàstima que el Diari Oficial del govern de la Generalitat no admeti col·laboració espontània.

He pensat molt mal dels homes; confio de tota manera que Déu em perdonarà en gràcia al bé que he pensat de les dones.

He estat capaç d’escriure en els periòdics i fins de vendre’n pels carrers; mai de llegir-ne cap.

La revolució m’ha fet comprendre i estimar les novel. les blanques.

El «savi Lleonard» sol dir que si els esforços que ha fet per la ciència els hagués posats al servei d’un negoci seria milionari; però ja no seria el «savi Lleonard».

D’ençà del 19 de juliol he canviat molt; fins i tot voldria arribar a fer-me amic d’algun floricultor. N’hi ha un a la Bonanova que es diu Florenci Prat; estic cert que és ell qui em faria comprendre ¡per fi! la diferència que hi ha entre una dàlia i un crisantem.

Després de fer aquest examen de consciència m’he trobat força millor. Records a tots els vostres companys de sanatori, en especial en Màrius Torres.

 

 

A Mercè Figueres, 8 XI 1936 (22)

Publicat el per
Respon

22

Barcelona, diumenge 8 de novembre de 1936

Estimada amiga:

Hi ha, en efecte, molts altres xicots a l’Escola de Guerra plens de fe en Catalunya; si no en tinguessin ¿és que s’hi haurien apuntat? Així que haurem rebut els nomenaments i abans d’incorporar-nos al front on quedarem dispersats entre tantes «columnes», tenim pensat de constituir una Unió Militar Nacionalista. Hem vist amb pena com venia «oficialment» a fer-nos un discurs a l’Escola un tal Garcia Oliver, natural de Reus però que com a bon «faiero» fa els predicots en castellà «porque es la lengua oficial del Estado» (la lògica no és pas el fort dels anarquistes). Moltes perles et podria citar del discursàs, com és ara: «Cuando llegó abril lleno de flores mil…» però allò que més ens ha fet pujar els colors a la cara és quan ha afirmat que «la patria y el honor no existen» i que ell se sentia molt orgullós d’haver estat atracador i mestre d’atracadors; que la dels atracadors era la millor «escuela de guerra» i que seguint les tàctiques pròpies dels rebenta-pisos guanyarem infal·liblement aquesta. Sembla que si la cosa fos tan senzilla ja ho haurien descobert, temps ha, els napoleons, moltkes i joffres i que a les acadèmies militars de França, Alemanya i altres països endarrerits no farien estudiar tants anys els nois abans de despatxar-los l’ofici de tinents. Ni cal que et digui que molts ens hem abstingut d’aplaudir tals cretinades; d’altres, en canvi —m’avergonyeix d’haver-ho de confessar—, ho han fet.

Dies abans havia vingut el cònsol rus; un vellet d’allò més simpàtic, no et creguis, que es diu, si no m’erro, una cosa així com Antonov Ovseenko. És de fet, ja que no de títol, l’ambaixador dels Soviets prop del govern de Catalunya. Aquest ens digué uns mots plens de noblesa i afecte però naturalment en francès ¿vols creure que en tantes setmanes encara no ha vingut cap personatge a saludar-nos en català? Com si el president i els qui el volten no pensessin en l’Escola de Guerra ni en la guerra… ¿Saps que el primer que va fer Antonov Ovseenko arribant a Catalunya fou una visita a Montserrat?

Pel que fa a això de si l’amor és sofriment, el tema és un abisme sense fons: en primer lloc ¿què és amor? En segon lloc ¿què és sofriment? Són dues coses que existeixen, potser les úniques que existeixen, però ignorem la seva causa i la seva finalitat. Potser existeixen i no són; tot seria possible. Nosaltres mateixos existim, d’això no podem dubtar-ne des del moment que sofrim i estimem, però ¿sabem què som? ¿Ni tan sols si som?

Que existim és indiscutible, però des del moment que no sabem què som ¿com podem estar certs que som alguna cosa? Com que existir sense ser fóra una absurditat, bé hem de creure que, a desgrat de tot, alguna cosa som; i pel que fa a aquest do d’estimar i de sofrir ¿és que en sabem res tampoc? Podem estimar una persona, una bèstia, una cosa, una idea, la pàtria per exemple, un record, un arbre, una esperança, Déu, els àngels, què sé jo, i ho podem estimar de mil maneres diferents. Potser un sentiment, per merèixer el nom d’amor, hauria de produir-se d’una determinada manera, com si diguéssim complint determinades condicions: per exemple, amb exclusió de tot càlcul i de tota reflexió, impulsats únicament per una mena de gràcia. L’únic que tindria valor seria allò que féssim impulsats per la gràcia o sigui gratis; és de «gràcia» que ve la paraula «gratis»:

Rex tremendae maiestatis
qui salvando salvas gratis,
salva me, fons pietatis.

Una persona ens és simpàtica, com és ara l’Antonov Ovseenko; a penes hi haurem parlat, no en sabrem quasi res i a desgrat de tot ens hi sentim atrets, disposats a perdonar-li els defectes i veure-li només les virtuts. És inútil deturar-se a pensar per què s’ha produït en nosaltres aquest fluid misteriós de l’atracció (diguem-ne amor, amistat o simplement simpatia); no hi ha perquè. Un poema, un paisatge, un edifici, un carrer, un moble, una pintura, una estàtua ens poden també atreure amb molta més força que no pas tots els altres poemes, paisatges, etc. Sovint les simpaties es donen a causa de compartir els mateixos gustos; però estimar una persona per allò que té de semblant a nosaltres mateixos ¿no és una manera dissimulada d’estimar-se a si mateix? Precisament les grans passions les sentirem per allò que no tenim, allò que és diferent de nosaltres. Podem estimar allò que és millor que nosaltres (bones passions) però també allò que és pitjor; podem estimar la Beatrice, que és un besllum del cel, però també Lady Macbeth, «âme puissante au crime», i de vegades les males passions són més tempestuoses i devastadores que les altres.

El cas és que sovint, sigui millor o sigui pitjor, ens atreu allò que és diferent de nosaltres amb molta més força que no pas allò que se’ns assembla; i això fa pensar que l’amor, en la seva forma de passió devastadora, és com una mena de fam: desitgem allò que ens manca. Un cunyat meu va fer, durant una temporada, de metge de poble a Vilalba dels Arcs, prop de Gandesa; hi vivia amb la seva dona, que per cert és provençal, i els estius tenien amb ells algunes temporades la que ara és la meva. Jo hi anava alguna vegada per veure-la. Havien recollit una gata que tenia un enamorat formal com ja no en corren i a més de bona raça, corpulent i llustrós. Ja l’havia fet mare de cinc gatets i, cosa prodigiosa en un gat, se’n cuidava quasi tant com ella. ¿Què més podria desitjar una gata? Doncs heu de saber que s’escapolia sovint per anar-se’n amb un altre; el tenòrio era una bèstia flaca i miserable, amb el pelatge menjat de tinya, covard, esquerp i ple de mals instints. ¿Qui entendrà mai el cor de les dones? És inútil buscar-hi com a explicació l’interès: tot Vilalba dels Arcs sabia que aquell gat tinyós no tenia compte corrent a cap banc ni era accionista de la CHADE.1

¿Què és doncs el que ens impulsa, homes i bèsties, a estimar? L’instint, diran; però ens quedem a les fosques ja que l’instint ¿què és? He llegit els records personals de diverses persones sobre el comte Alfred de Vigny. Totes estan d’acord en un punt: la muller d’aquest comte-poeta ho semblava tot menys la muller d’un comte i d’un poeta. Monsieur Hervey els va conèixer l’any 1844: «Madame de Vigny no tenia cap rastre d’origen patrici, semblava més aviat une femme de charge que no pas una comtessa. Res de menys mundà que el seu aspecte; als invitats, fora de saludar-los a la seva arribada, no els deia ni ase ni bèstia». Segurament Vigny no haurà estat l’únic comte, ni molt menys l’únic poeta, que s’hagi triat une drôle de vieille femme per viure-hi en pau i sense enganyar-la gaire.

Ens pensem que tots admirem i desitjaríem tenir les mateixes qualitats ¡quin error! En un dels tests que feien a l’Institut Politècnic es demanava als qüestionats què s’estimarien més de ser: «inteligente, fuerte, sabio, bueno, afortunado en amores, rico, poderoso, guapo, gordo ». Només es podia escollir una d’aquestes qualitats ¿voleu creure que alguns escollien gordo?

El cor de l’home és una mar,
tot l’univers no l’ompliria…2

La varietat de l’espècie humana és infinita, com ho és Qui l’ha creada. Certes persones adelerades per fer-se riques, i que en general acaben essent-ho, fan la impressió que obren així per compensar-se dels seus fracassos en altres coses més fonamentals ¿és que els fracassos en amor no són mil vegades més coents que els econòmics? Cap fortuna no compensarà mai d’unes banyes. Però n’hi ha, i és això l’incomprensible, que sembla que realment no creguin en res més que els diners; l’amor dels diners és en ells el més desinteressat de tots ja que sembla que els estimin per ells mateixos.

Ara mateix el país és ple de gent que fa projectes: els uns et surten amb plans agrícoles i industrials, d’altres asseguren que el que ara caldria amb urgència són fàbriques de formatges; n’hi ha que fan projectes de canalitzacions, de plantacions, de repoblacions, de salts d’aigua i carreteres. N’hi ha uns que rumien uns plans per unir en una sola ciutat Terrassa i Sabadell; d’altres, potser «más difícil todavía», Reus i Tarragona, que encara es tenen més esquírria entre elles. Si els dius que potser el que convindria de moment fóra guanyar la guerra i per a això organitzar un Exèrcit, et miren estupefactes i no s’estan de comentar que ets un «visionari». Ja no et parlo dels més formidables de tots els genis que ens han sortit, o sigui dels qui s’han llançat a col·lectivitzar-ho tot creient-se haver trobat amb aquesta paraula màgica el remei de tots els mals de la humanitat ¿com no veuen que si la cosa fos tan senzilla ja l’haurien descoberta els grecs i els romans i abans que ells els caldeus i els egipcis?

Per cert corre aquests dies per Barcelona una dita que enclou la crítica potser més aguda que s’hagi fet mai del col·lectivisme; no pas a càrrec de cap filòsof ni economista sinó de la Carvajal, aquella famosa primera actriu del Paral.lel que segons la xafarderia pública és la bona amigueta d’en Joan Casanoves, el president del Parlament de Catalunya. Li havien fet saber que els de la FAI acabaven de «col·lectivitzar» els teatres i que d’ara endavant guanyarien exactament el mateix, quinze pessetes diàries, tots els qui hi treballen, des de la primera actriu fins a l’acomodador: «Doncs que ensenyi el cul l’acomodador» exclamà indignadíssima.

Posats a fer projectes escabellats ¿per què no ens emprenem la restauració de la cartoixa de Scala Dei amb el propòsit irrevocable d’anar-hi tots a fer vida penitent i contemplativa? A mi, personalment, m’agradaria més que no pas fabricar formatges col·lectivitzats, però no em queixo. Visc en un pis fet per en Sert i que em costa set duros i mig de lloguer al mes; abans del daltabaix en costava quinze però els failangistes, com sabeu, van reduir tots els lloguers a la meitat —deixant a la misèria molts vells, moltes viudes i molts orfes que no tenien més recursos que els lloguers però ¿què importa a la Divina Acràcia la sort dels vells, les viudes i els orfes? Quan ens vam casar no hi teníem més que un llit, un armari, quatre cadires de boga i una tauleta de pi. Després s’ha anat omplint de mobles i d’objectes, cada un amb la seva història; el bo de l’oncle Gaietà em va regalar aquesta taula de ballesta, antiga i de noguera, damunt la qual us escric. Pobre oncle ¿com podrem oblidar mai la seva mort? Aquesta taula ens en farà perpètua memòria. Al cap de poc de casats, la cigonya, sense donar-nos explicacions sobre la rapidesa amb què volava fins a casa nostra, ens dugué la petita Nuri; i vet aquí que ara aquella nena ja té tres anys i mig i ja fa dibuixos. No sé resistir la temptació d’enviar-vos una mostra del seu art tan modern; el més modern de tots, ja que és veritablement el de la darrera generació. M’he permès de posar sota cada cosa dibuixada allò que representa a fi que no us hi desorienteu. Respecte del «tren», que, com veureu, és una ratlla dreta amb una rodona a dalt, com que ella s’ha adonat del meu astorament davant un tren tan extraordinari, s’ha limitat a aclarir-me que era «un tren que estava dret».

Us haig de contar una gran tragèdia: ens han suspès d’equitació. Després de passar triomfalment els exàmens de tir, topografia, explosius, tàctica, armaments, transmissions i organització del terreny, ve que als qui havíem sol·licitat de servir a l’arma de Cavalleria —com érem l’Usall i jo— ens imposen, cosa natural, un examen d’equitació complementari. Ell i jo vam ser els darrers a examinar-nos; els voltants del camp on tenia lloc l’examen eren plens de companys nostres, dels que havien sol·licitat altres armes, amb la maligna esperança de fer-s’hi un panxó de riure. Entre ells hi havia l’Eduard Ferrer, en Cruells, en Serra, en Rútia i molts altres de la Unió Militar Nacionalista i eren precisament aquests ¿és que caldria dir-ho? els qui se les prometien més felices. No els vam pas defraudar. Surt primer l’Usall sobre un cavall tord i el públic el rep amb una ovació clamorosa. El capità Beneyto, amb el picador Rodríguez al costat, ordena: «al paso». L’Usall posa la bèstia al pas i dóna molt correctament el tomb al perímetre del camp. El capità Beneyto ordena: «trote a la inglesa». L’Usall pica amb els esperons però el tord continua al pas amb gran alegria del públic. El capità s’exaspera i crida: «galope ¡tro tro tro!» L’Usall pica i repica els flancs de l’animal però aquest es posa a menjar beatíficament les rames baixes d’una mimosa; perquè heu de saber que tot això passa als jardins del col·legi dels Escolapis de Sarrià convertit en Escola de Guerra de Catalunya. L’entusiasme del públic és delirant i l’Usall es retira entre aclamacions. Entro jo; m’ha tocat un cavall força briós, castany fosc per més senyes. Entro al galop i quan el capità ordena «al paso» haig d’estirar les regnes com un condemnat per aconseguir que no galopi però llavors li dóna per posar-se a fer tombs al voltant del capità i del picador.

—¡Marche usté por la pista! crida el capità; el maleït cavall vinga donar tombs al seu voltant; trota, galopa, ho fa tot, però sempre amb perill d’esclafar el nostre digníssim professor d’equitació. Aquest està indignat; el públic m’ovaciona. A l’últim em donen ordre de retirar-me; faig la salutació reglamentària i surto al galop a reunir-me amb l’Usall, que cavalcava melancòlicament a l’altre extrem del jardí. L’endemà ens donaven els galons, no pas amb l’emblema de la cavalleria sinó amb el de la infanteria. Semblem ànimes en pena: som sergents d’infanteria. En Cruells, que no ens havia perdonat mai la nostra flaca pels cavalls, tingué una alegria grossa veient-nos arribar muts i capcots al seu curs; l’Usall assegura, sempre filosòfic, que no som pas ell i jo que ho vam fer malament. Nosaltres ho vam fer com uns centaures, assegura; són els cavalls, guanyats probablement a la propaganda anarquista, que no ens volgueren obeir. Apropiant-me aquest plausible punt de vista, m’he aconsolat engiponant un sonet que és del tenor següent:

Usall, un fat inic ens ha dut ben avall.
¡Sergents d’infanteria! Damunt el braç esquerre
l’emblema ens ho recorda i en Cruells, quin brivall,
si en mourà d’enrenou amb en Rútia i en Serra.
Ja no farem a cops de sabre aquesta guerra
sinó cavant trinxera amb el pic i el magall.
Semblants als talps, viurem amagats sota terra
passant les llargues hores de badall en badall.
¿Què diran de nosaltres les malignes amigues?
Qui sap si un dia, al camp on tingué lloc l’estrall,
hi haurà en marbre i en bronze unes lletres antigues:
«El capità Beneyto i el picador Rodríguez
suspengueren aquí en Sales i l’Usall.
¿Fou culpa d’ells? ¡I ca! Fou culpa del cavall.»

Ja resignats a la infanteria, ens hem fet retratar pel fotògraf ambulant de la plaça de Sarrià. Us envio la fotografia. A veure si endevineu qui és l’Usall i qui en Cruells.

——————————

 

[Afegit el 1948: Sembla que Antonov Ovseenko, que tantes simpaties s’havia guanyat a Catalunya aleshores que era cònsol general dels Soviets, fou afusellat poc després del seu retorn a la URSS durant una de les «purgues» ordenades per Stalin.]

Les notes no són de l'edició original, sinó d'aquest blog.
  1. Cambó havia contribuït a la creació de la Compañía Hispano-Americana de Electricidad (CHADE), del consell d’administració de la qual fou aviat president, i restà així lligat al gran capital internacional, la qual cosa condicionà també la seva vida política. [↩]
  2. Ricard Torrents: Atlàntida [↩]