Arxiu d'etiquetes: Barcelona

A Mercè Figueres, 8 XI 1936 (22)

Publicat el per
Respon

22

Barcelona, diumenge 8 de novembre de 1936

Estimada amiga:

Hi ha, en efecte, molts altres xicots a l’Escola de Guerra plens de fe en Catalunya; si no en tinguessin ¿és que s’hi haurien apuntat? Així que haurem rebut els nomenaments i abans d’incorporar-nos al front on quedarem dispersats entre tantes «columnes», tenim pensat de constituir una Unió Militar Nacionalista. Hem vist amb pena com venia «oficialment» a fer-nos un discurs a l’Escola un tal Garcia Oliver, natural de Reus però que com a bon «faiero» fa els predicots en castellà «porque es la lengua oficial del Estado» (la lògica no és pas el fort dels anarquistes). Moltes perles et podria citar del discursàs, com és ara: «Cuando llegó abril lleno de flores mil…» però allò que més ens ha fet pujar els colors a la cara és quan ha afirmat que «la patria y el honor no existen» i que ell se sentia molt orgullós d’haver estat atracador i mestre d’atracadors; que la dels atracadors era la millor «escuela de guerra» i que seguint les tàctiques pròpies dels rebenta-pisos guanyarem infal·liblement aquesta. Sembla que si la cosa fos tan senzilla ja ho haurien descobert, temps ha, els napoleons, moltkes i joffres i que a les acadèmies militars de França, Alemanya i altres països endarrerits no farien estudiar tants anys els nois abans de despatxar-los l’ofici de tinents. Ni cal que et digui que molts ens hem abstingut d’aplaudir tals cretinades; d’altres, en canvi —m’avergonyeix d’haver-ho de confessar—, ho han fet.

Dies abans havia vingut el cònsol rus; un vellet d’allò més simpàtic, no et creguis, que es diu, si no m’erro, una cosa així com Antonov Ovseenko. És de fet, ja que no de títol, l’ambaixador dels Soviets prop del govern de Catalunya. Aquest ens digué uns mots plens de noblesa i afecte però naturalment en francès ¿vols creure que en tantes setmanes encara no ha vingut cap personatge a saludar-nos en català? Com si el president i els qui el volten no pensessin en l’Escola de Guerra ni en la guerra… ¿Saps que el primer que va fer Antonov Ovseenko arribant a Catalunya fou una visita a Montserrat?

Pel que fa a això de si l’amor és sofriment, el tema és un abisme sense fons: en primer lloc ¿què és amor? En segon lloc ¿què és sofriment? Són dues coses que existeixen, potser les úniques que existeixen, però ignorem la seva causa i la seva finalitat. Potser existeixen i no són; tot seria possible. Nosaltres mateixos existim, d’això no podem dubtar-ne des del moment que sofrim i estimem, però ¿sabem què som? ¿Ni tan sols si som?

Que existim és indiscutible, però des del moment que no sabem què som ¿com podem estar certs que som alguna cosa? Com que existir sense ser fóra una absurditat, bé hem de creure que, a desgrat de tot, alguna cosa som; i pel que fa a aquest do d’estimar i de sofrir ¿és que en sabem res tampoc? Podem estimar una persona, una bèstia, una cosa, una idea, la pàtria per exemple, un record, un arbre, una esperança, Déu, els àngels, què sé jo, i ho podem estimar de mil maneres diferents. Potser un sentiment, per merèixer el nom d’amor, hauria de produir-se d’una determinada manera, com si diguéssim complint determinades condicions: per exemple, amb exclusió de tot càlcul i de tota reflexió, impulsats únicament per una mena de gràcia. L’únic que tindria valor seria allò que féssim impulsats per la gràcia o sigui gratis; és de «gràcia» que ve la paraula «gratis»:

Rex tremendae maiestatis
qui salvando salvas gratis,
salva me, fons pietatis.

Una persona ens és simpàtica, com és ara l’Antonov Ovseenko; a penes hi haurem parlat, no en sabrem quasi res i a desgrat de tot ens hi sentim atrets, disposats a perdonar-li els defectes i veure-li només les virtuts. És inútil deturar-se a pensar per què s’ha produït en nosaltres aquest fluid misteriós de l’atracció (diguem-ne amor, amistat o simplement simpatia); no hi ha perquè. Un poema, un paisatge, un edifici, un carrer, un moble, una pintura, una estàtua ens poden també atreure amb molta més força que no pas tots els altres poemes, paisatges, etc. Sovint les simpaties es donen a causa de compartir els mateixos gustos; però estimar una persona per allò que té de semblant a nosaltres mateixos ¿no és una manera dissimulada d’estimar-se a si mateix? Precisament les grans passions les sentirem per allò que no tenim, allò que és diferent de nosaltres. Podem estimar allò que és millor que nosaltres (bones passions) però també allò que és pitjor; podem estimar la Beatrice, que és un besllum del cel, però també Lady Macbeth, «âme puissante au crime», i de vegades les males passions són més tempestuoses i devastadores que les altres.

El cas és que sovint, sigui millor o sigui pitjor, ens atreu allò que és diferent de nosaltres amb molta més força que no pas allò que se’ns assembla; i això fa pensar que l’amor, en la seva forma de passió devastadora, és com una mena de fam: desitgem allò que ens manca. Un cunyat meu va fer, durant una temporada, de metge de poble a Vilalba dels Arcs, prop de Gandesa; hi vivia amb la seva dona, que per cert és provençal, i els estius tenien amb ells algunes temporades la que ara és la meva. Jo hi anava alguna vegada per veure-la. Havien recollit una gata que tenia un enamorat formal com ja no en corren i a més de bona raça, corpulent i llustrós. Ja l’havia fet mare de cinc gatets i, cosa prodigiosa en un gat, se’n cuidava quasi tant com ella. ¿Què més podria desitjar una gata? Doncs heu de saber que s’escapolia sovint per anar-se’n amb un altre; el tenòrio era una bèstia flaca i miserable, amb el pelatge menjat de tinya, covard, esquerp i ple de mals instints. ¿Qui entendrà mai el cor de les dones? És inútil buscar-hi com a explicació l’interès: tot Vilalba dels Arcs sabia que aquell gat tinyós no tenia compte corrent a cap banc ni era accionista de la CHADE.1

¿Què és doncs el que ens impulsa, homes i bèsties, a estimar? L’instint, diran; però ens quedem a les fosques ja que l’instint ¿què és? He llegit els records personals de diverses persones sobre el comte Alfred de Vigny. Totes estan d’acord en un punt: la muller d’aquest comte-poeta ho semblava tot menys la muller d’un comte i d’un poeta. Monsieur Hervey els va conèixer l’any 1844: «Madame de Vigny no tenia cap rastre d’origen patrici, semblava més aviat une femme de charge que no pas una comtessa. Res de menys mundà que el seu aspecte; als invitats, fora de saludar-los a la seva arribada, no els deia ni ase ni bèstia». Segurament Vigny no haurà estat l’únic comte, ni molt menys l’únic poeta, que s’hagi triat une drôle de vieille femme per viure-hi en pau i sense enganyar-la gaire.

Ens pensem que tots admirem i desitjaríem tenir les mateixes qualitats ¡quin error! En un dels tests que feien a l’Institut Politècnic es demanava als qüestionats què s’estimarien més de ser: «inteligente, fuerte, sabio, bueno, afortunado en amores, rico, poderoso, guapo, gordo ». Només es podia escollir una d’aquestes qualitats ¿voleu creure que alguns escollien gordo?

El cor de l’home és una mar,
tot l’univers no l’ompliria…2

La varietat de l’espècie humana és infinita, com ho és Qui l’ha creada. Certes persones adelerades per fer-se riques, i que en general acaben essent-ho, fan la impressió que obren així per compensar-se dels seus fracassos en altres coses més fonamentals ¿és que els fracassos en amor no són mil vegades més coents que els econòmics? Cap fortuna no compensarà mai d’unes banyes. Però n’hi ha, i és això l’incomprensible, que sembla que realment no creguin en res més que els diners; l’amor dels diners és en ells el més desinteressat de tots ja que sembla que els estimin per ells mateixos.

Ara mateix el país és ple de gent que fa projectes: els uns et surten amb plans agrícoles i industrials, d’altres asseguren que el que ara caldria amb urgència són fàbriques de formatges; n’hi ha que fan projectes de canalitzacions, de plantacions, de repoblacions, de salts d’aigua i carreteres. N’hi ha uns que rumien uns plans per unir en una sola ciutat Terrassa i Sabadell; d’altres, potser «más difícil todavía», Reus i Tarragona, que encara es tenen més esquírria entre elles. Si els dius que potser el que convindria de moment fóra guanyar la guerra i per a això organitzar un Exèrcit, et miren estupefactes i no s’estan de comentar que ets un «visionari». Ja no et parlo dels més formidables de tots els genis que ens han sortit, o sigui dels qui s’han llançat a col·lectivitzar-ho tot creient-se haver trobat amb aquesta paraula màgica el remei de tots els mals de la humanitat ¿com no veuen que si la cosa fos tan senzilla ja l’haurien descoberta els grecs i els romans i abans que ells els caldeus i els egipcis?

Per cert corre aquests dies per Barcelona una dita que enclou la crítica potser més aguda que s’hagi fet mai del col·lectivisme; no pas a càrrec de cap filòsof ni economista sinó de la Carvajal, aquella famosa primera actriu del Paral.lel que segons la xafarderia pública és la bona amigueta d’en Joan Casanoves, el president del Parlament de Catalunya. Li havien fet saber que els de la FAI acabaven de «col·lectivitzar» els teatres i que d’ara endavant guanyarien exactament el mateix, quinze pessetes diàries, tots els qui hi treballen, des de la primera actriu fins a l’acomodador: «Doncs que ensenyi el cul l’acomodador» exclamà indignadíssima.

Posats a fer projectes escabellats ¿per què no ens emprenem la restauració de la cartoixa de Scala Dei amb el propòsit irrevocable d’anar-hi tots a fer vida penitent i contemplativa? A mi, personalment, m’agradaria més que no pas fabricar formatges col·lectivitzats, però no em queixo. Visc en un pis fet per en Sert i que em costa set duros i mig de lloguer al mes; abans del daltabaix en costava quinze però els failangistes, com sabeu, van reduir tots els lloguers a la meitat —deixant a la misèria molts vells, moltes viudes i molts orfes que no tenien més recursos que els lloguers però ¿què importa a la Divina Acràcia la sort dels vells, les viudes i els orfes? Quan ens vam casar no hi teníem més que un llit, un armari, quatre cadires de boga i una tauleta de pi. Després s’ha anat omplint de mobles i d’objectes, cada un amb la seva història; el bo de l’oncle Gaietà em va regalar aquesta taula de ballesta, antiga i de noguera, damunt la qual us escric. Pobre oncle ¿com podrem oblidar mai la seva mort? Aquesta taula ens en farà perpètua memòria. Al cap de poc de casats, la cigonya, sense donar-nos explicacions sobre la rapidesa amb què volava fins a casa nostra, ens dugué la petita Nuri; i vet aquí que ara aquella nena ja té tres anys i mig i ja fa dibuixos. No sé resistir la temptació d’enviar-vos una mostra del seu art tan modern; el més modern de tots, ja que és veritablement el de la darrera generació. M’he permès de posar sota cada cosa dibuixada allò que representa a fi que no us hi desorienteu. Respecte del «tren», que, com veureu, és una ratlla dreta amb una rodona a dalt, com que ella s’ha adonat del meu astorament davant un tren tan extraordinari, s’ha limitat a aclarir-me que era «un tren que estava dret».

Us haig de contar una gran tragèdia: ens han suspès d’equitació. Després de passar triomfalment els exàmens de tir, topografia, explosius, tàctica, armaments, transmissions i organització del terreny, ve que als qui havíem sol·licitat de servir a l’arma de Cavalleria —com érem l’Usall i jo— ens imposen, cosa natural, un examen d’equitació complementari. Ell i jo vam ser els darrers a examinar-nos; els voltants del camp on tenia lloc l’examen eren plens de companys nostres, dels que havien sol·licitat altres armes, amb la maligna esperança de fer-s’hi un panxó de riure. Entre ells hi havia l’Eduard Ferrer, en Cruells, en Serra, en Rútia i molts altres de la Unió Militar Nacionalista i eren precisament aquests ¿és que caldria dir-ho? els qui se les prometien més felices. No els vam pas defraudar. Surt primer l’Usall sobre un cavall tord i el públic el rep amb una ovació clamorosa. El capità Beneyto, amb el picador Rodríguez al costat, ordena: «al paso». L’Usall posa la bèstia al pas i dóna molt correctament el tomb al perímetre del camp. El capità Beneyto ordena: «trote a la inglesa». L’Usall pica amb els esperons però el tord continua al pas amb gran alegria del públic. El capità s’exaspera i crida: «galope ¡tro tro tro!» L’Usall pica i repica els flancs de l’animal però aquest es posa a menjar beatíficament les rames baixes d’una mimosa; perquè heu de saber que tot això passa als jardins del col·legi dels Escolapis de Sarrià convertit en Escola de Guerra de Catalunya. L’entusiasme del públic és delirant i l’Usall es retira entre aclamacions. Entro jo; m’ha tocat un cavall força briós, castany fosc per més senyes. Entro al galop i quan el capità ordena «al paso» haig d’estirar les regnes com un condemnat per aconseguir que no galopi però llavors li dóna per posar-se a fer tombs al voltant del capità i del picador.

—¡Marche usté por la pista! crida el capità; el maleït cavall vinga donar tombs al seu voltant; trota, galopa, ho fa tot, però sempre amb perill d’esclafar el nostre digníssim professor d’equitació. Aquest està indignat; el públic m’ovaciona. A l’últim em donen ordre de retirar-me; faig la salutació reglamentària i surto al galop a reunir-me amb l’Usall, que cavalcava melancòlicament a l’altre extrem del jardí. L’endemà ens donaven els galons, no pas amb l’emblema de la cavalleria sinó amb el de la infanteria. Semblem ànimes en pena: som sergents d’infanteria. En Cruells, que no ens havia perdonat mai la nostra flaca pels cavalls, tingué una alegria grossa veient-nos arribar muts i capcots al seu curs; l’Usall assegura, sempre filosòfic, que no som pas ell i jo que ho vam fer malament. Nosaltres ho vam fer com uns centaures, assegura; són els cavalls, guanyats probablement a la propaganda anarquista, que no ens volgueren obeir. Apropiant-me aquest plausible punt de vista, m’he aconsolat engiponant un sonet que és del tenor següent:

Usall, un fat inic ens ha dut ben avall.
¡Sergents d’infanteria! Damunt el braç esquerre
l’emblema ens ho recorda i en Cruells, quin brivall,
si en mourà d’enrenou amb en Rútia i en Serra.
Ja no farem a cops de sabre aquesta guerra
sinó cavant trinxera amb el pic i el magall.
Semblants als talps, viurem amagats sota terra
passant les llargues hores de badall en badall.
¿Què diran de nosaltres les malignes amigues?
Qui sap si un dia, al camp on tingué lloc l’estrall,
hi haurà en marbre i en bronze unes lletres antigues:
«El capità Beneyto i el picador Rodríguez
suspengueren aquí en Sales i l’Usall.
¿Fou culpa d’ells? ¡I ca! Fou culpa del cavall.»

Ja resignats a la infanteria, ens hem fet retratar pel fotògraf ambulant de la plaça de Sarrià. Us envio la fotografia. A veure si endevineu qui és l’Usall i qui en Cruells.

——————————

 

[Afegit el 1948: Sembla que Antonov Ovseenko, que tantes simpaties s’havia guanyat a Catalunya aleshores que era cònsol general dels Soviets, fou afusellat poc després del seu retorn a la URSS durant una de les «purgues» ordenades per Stalin.]

Les notes no són de l'edició original, sinó d'aquest blog.
  1. Cambó havia contribuït a la creació de la Compañía Hispano-Americana de Electricidad (CHADE), del consell d’administració de la qual fou aviat president, i restà així lligat al gran capital internacional, la qual cosa condicionà també la seva vida política. [↩]
  2. Ricard Torrents: Atlàntida [↩]

A Mercè Figueres, 1 XI 1936 (21)

Publicat el per
1

21

Barcelona, 1 de novembre de 1936

Estimada amiga:

Prou sabia que us havien d’agradar els Romans champêtres. Un cop acabada la guerra els traduirem en col·laboració —vós, l’Esperança i jo— perquè facin les delícies de totes les petites Esperances i Mercès que hi ha escampades per Catalunya, València i Balears. És ben curiós que la George Sand, que va donar tant a dir, escrivís aquest prodigi d’innocència quan hi ha tants escriptors quinquagenaris, sedentaris, calbs i panxuts que s’esbraven amb pornografies. Prefereixo el sistema de la Sand.

I vet aquí que la Sand i els seus Romans champêtres m’han dut a la memòria que de fa temps us tenia promès un poema bucòlic. Doncs bé, ja us l’he acabat; més ben dit, m’entra el dubte de si és un poema o si són dos. Diuen que «més val que en sobri que no pas que en falti» i encara que no sé si això també s’aplica als versos (els milers d’aquests que constitueixen el Montserrat, poema èpic català escrit a mitjans de la passada centúria per l’abat Corrons, més aviat induirien a creure el contrari), aquí van tal com m’han brollat de la ploma:

Bona Mercè, algun temps, els vells del meu país
amb les seves històries, tapís esborradís,
a l’hivern, vora el foc, passant les llargues vetlles
o a l’estiu a les golfes tot esquitllant ametlles
m’embadalien tant que em sembla que tothom
s’hi ha d’embadalir igual; i no sé com,
aquests records llunyans i sense transcendència
m’inflen el pit amb un alè com d’innocència.
Ells eren la darrera lluor, ja capvespral,
d’un món ingenu, humil, creient, medieval.
Ara ¿sé jo què som ni on? Però a Vallclara
pel juny els magraners s’omplen de flors encara;
la creu de terme ja no hi és, però jo sé
que a falta d’ella resa per tots el bon llorer,
el gran llorer que ungia l’hort de la rectoria
d’olor religiosa, de pau i poesia
i que encara i per sempre, com en el temps dels vells,
fa dringar el Francolí tots els seus cascavells
mentre, en la fronda espessa dels verns i els xops, les merles
xiulen alegrement vora l’aigua de perles
i a l’alba i al capvespre desgrana el rossinyol
un rosari de notes igual que un flabiol.

Hi ha, al fons del barranc, ruïna encara viva,
els ossos del molí, els seus arcs en ogiva;
tantes coses com cauen cap a l’oblit etern
i us aguanteu encara, arcades de Biern.
Els primers cristians conqueridors del terme
el van alçar en aquella obaga fosca i erma
i durant set centúries va moldre el nostre blat
i el cel s’emmirallava al gorg extasiat.
Fa cinquanta anys hi hagué aquella gran robina
de santa Tecla; el dia abans, en una alzina,
el llamp es va obrir pas fins a l’arrel, senyal
esglaiós entre tots, i sobre el gran tossal
en un vol circular passà tretze vegades
la mateixa parella de corbs amb veus cascades.
Els vells bruixots que encara sabien l’art estrany
de treure pel volar dels ocells l’averany
s’escruixien de por veient en ple migdia
(tan fosc s’anava fent el cel i espesseïa)
les òlibes sortir del cau; el bestiar
llarga estona als estables mugí, bramà, belà,
mentre de les boscúries els arbres, com parlant-se
foscament, removien les fulles amb frisança.
L’aiguat caigué de nit; quan clarejà el matí
només els arcs quedaven del nostre antic molí.
Jo, doncs, sempre l’he vist oblidat i en ruïnes
i el corriol que hi duu ple d’arços i d’espines;
d’un a un van caient els seus nobles carreus
on encara es pot veure la marca de les creus.
El lloc és olorós, ombriu i solitari.
¡Com han passat els anys! Oh, qui pogués tornar-hi
com quan hi anava amb el vell oncle a poc a poc
i la tarda d’estiu era d’or i de foc.
Ara, trist i cansat de tanta lluita innoble,
em retorna el perfum d’espígol del meu poble
i amb estupor pregunto i torno a preguntar:
campanes de Vallclara ¿com heu pogut callar?

Perquè jo en anys millors, Mercè, i no vull vantar-me’n,
també he tingut un oncle. Era del temps que Carmen
omplia els escenaris de brio i passió.
Pilastra incommovible de la Tradició,
aquest fill cabaler del meu difunt besavi
visqué sempre a Vallclara com un pagès o un savi.
Com que era amic de l’ordre i fill d’un segle d’or
els dies de precepte gastava barret fort
i capa negra amb folro de carmesí i venia
a l’església del poble de bracet amb la tia.
Baixava tan gallard i pompós i senyor
que hauríeu dit que omplia tot el carrer major.
En el banc del llinatge, que bé i no gaire il·lustre
amb tants segles de seure-hi ja li havia tret llustre,
prenia el segon lloc perquè el primer, sabeu,
pertocava al meu pare, nebot seu però hereu.
Solemne i recollit, donant el bon exemple,
l’hauríeu pres potser per cavaller del Temple;
sovint pesava figues, però com per descuit.

És que, fill del xix, era com del xviii,
un dels volterians més garneus i de marca
que hi hagi hagut temps ha en aquella comarca.
Els Pares de l’Església no podien amb ell.
Era un puntal de l’ordre sense llana al clatell,
el desesper del bon rector amb qui discutia
tot prenent una tassa de cafè cada dia.
Era un oncle d’ulls blaus i de cabells nevats.
¡Oh quins cabells, Mercè; suaus i arrinxolats
com flocs de seda! Un oncle fill del Romanticisme,
germà del Realisme i del Positivisme
que a esquena de la tia, a l’hivern, vora el foc,
llegia repapant-s’hi obres de Paul de Kock
i us parlava de Prim i d’Isabel II
i d’un globus captiu que hi hagué a Barcelona
i us jurava que no moriria feliç
sense haver anat a veure el can-can a París.

Tenia l’oncle un camp anomenat Llobera
al mig del qual s’alçava una enorme noguera,
pàtria antiga i robusta d’aquelles nacions
a qui Déu ha donat ales, ploma i cançons.
Els llauradors sorruts de la nostra contrada
diuen que les nogueres fan l’ombra emmetzinada
i conten de més d’un que havent-s’hi endormiscat
ja no se’n desvetllà mai més. Fos veritat
o no, a l’hora que el sol tocava a la carena
l’oncle i el seu nebot s’hi tombaven d’esquena:
—Guaita, em deia, aquest camp, tan ample i tan rodó;
aquí jo sóc el papa i sóc l’emperador.
Guaita aquestes espigues que mou la marinada:
són regiments d’uhlans que em vinclen l’espinada.
A Montblanc, bona vila, quan tenia els teus anys
em van dur a estudiar de batxiller; els companys
ara són advocats, metges o apotecaris,
n’hi ha un de canonge i un parell de notaris;
jo, res. Ja a la comarca diuen els vells xarucs
que sempre els cabalers de casa han estat rucs
i vull creure que tu no trencaràs les regles
d’unes tradicions que ens vénen de tants segles.
Aquí, sense neguits i sense ambicions,
a l’hivern he cercat l’amistat dels tions
i a l’estiu la dels salzes espessos; cada anyada
les collites m’han dat una vida folgada.
He viscut amb la dona en pau i amb els parcers.
He compartit la meva taula amb els jornalers
com és l’antic costum de la nostra família.
He dedicat més nits al son que a la vigília
i si bé sense fills a qui llegar aquest camp
crec haver rastrejat la petja d’Abraham.—

Sota la gran noguera així parlava l’oncle
mentre el sol es ponia vermell com un carboncle
i damunt el fenàs reialment ajagut
revivia animant-se la seva joventut.
Ja deixats els estudis i tornat a Vallclara
li van donar per dot el de la seva mare,
besàvia meva, amb casa al poble i un gran hort
i sobretot Llobera, que li robava el cor:
—Amb l’hereu, el teu avi, quan apuntava el dia
ensellàvem ¡i a córrer la terra! Jo tenia
una egua baia i rossa, ampla d’illada i pit,
els jarrets nerviosos, gran gropa, cap petit;
quan anava al galop, tan fina i sense fressa,
tothom l’hauria pres per una arxiduquessa.
Ens seguia a cavall un mosso prou astut
per ser amb nosaltres sord però amb el pare mut.
A l’Urgell i la Conca, Segarra i les Garrigues
totes les hostaleres ens eren prou amigues
però ¿per què ens calien ni tavernes ni hostals?
Quan volíem dinar igual que uns generals
trucàvem amb els punys com qui la porta esbotza
tot cridant «¡visca Carles VIIè i mori Alfons XII!»
i això a qualsevol mas que ens sortís a camí
¡ah, quina bona vida si hagués pogut seguir
i si el pare, per si li anaven amb la queixa,
no hagués tingut a punt una vara de freixe!
Doncs vet aquí que els anys poc a poc van passar
i un bon dia a Montblanc, Janot, em vaig casar.
Si haguessis vist ¡la flor de les col·legiales!
Ja se sap: ruc com un cabaler de can Sales…—

Com que els anys en efecte són lleugers, tot volant
l’anaven fent a ell més vell i a mi més gran.
¡Si solament hagués estat el temps que vola!
En els ulls, com un cel tot blau que s’ennuvola,
se li va anar formant un tel. No hi veia ja
quasi gens. Un capvespre venia a pas tardà
un bou sense ningú que el dugués del cabestre
i havent-lo saludat em diu: —¿Oi que era el mestre?
—No, oncle, faig rient, sinó el bou de l’Estruch.
—¿M’he errat de gaire? Em creia que saludava un ruc.—

Quan a entrada de fosc tornàvem cap a casa
ens solíem asseure, en una costa rasa,
als graons de la creu de terme; des d’allà
es veu el poble al fons i a la dreta el fossar:
—Al peu de la paret i al costat de la porta
jeu, em deia, la mare; fa quaranta anys que és morta
i m’espera; abans veia la creu, ja no la veig.—
Jo m’esforçava a treure’l d’aquest trist somnieig
però ell insistia: —El dia ja s’acosta
que jo també hi seré i des d’aquesta costa
potser diràs «mireu com jau lo carallot».—
En dir això reia el vell com un bordegassot
però a mi un nus se’m feia a la gola i sentia
que em coïen els ulls i parlar no podia.
Després, ja costa avall per l’usat corriol,
—La sopa, em deia, ens crida, que ja xiscla el mussol.—

Sempre fent el cor fort em deia altres vegades
que quan fos mort i tots, absoltes acabades,
l’haguessin oblidat com si mai no fos nat,
me’n pugés a Llobera segons l’acostumat
i davall de la nostra noguera, amb una gralla
potent, sonés un gran aliret de batalla
a fi que ell ho sentís des del fons del fossar:
—Has de saber, em digué, i fins t’ho puc jurar,
que amb el mossèn temps ha tinc feta una juguesca:
ell, que un dia tots dos prendrem al cel la fresca,
jo, que no hi ha ni cel ni res un cop ets mort.
Si perdo jo, li hauré de dar el meu barret fort
i si de cas perd ell em darà la sotana.
No sé pas quin dels dos és el més tarambana
però escolta, Janot, escolta el que et vull dir:
jo crec que quan jaurem sense llit ni coixí,
sense res que ens escalfi sota la terra humida,
només tindrem els goigs que ens haurem dat en vida;
vull doncs, aprofitant que encara sóc al món,
que vegis amb quin aire ballava el rigodon.—
Pobre vell, a l’hivern, que les vetlles són llargues
i eixonen les pageses les olives amargues
cantant cançons per fer-se passar el fred quan els dits
els fiblen i els moixons s’estan tots arraulits,
la neu caient en lentes volves sobre Vallclara
ja el va trobar al fossar prop de la seva mare.

 

No sé pas si aquest poema us semblarà prou bucòlic; potser les circumstàncies que vivim no són precisament les més propícies per als nous Virgilis com ara jo. Aquesta tarda hem tingut a casa, a prendre el te amb nosaltres, dos companys meus de l’Escola de Guerra. L’un és un estudiant, l’Enric Usall —crec que ja us en havia parlat—, que ha seguit París, Berlín, Londres, Viena, Budapest, els Balcans, Suïssa, Praga i la Silèsia. És militarista, com jo, però antiesportiu furibund i devorador de novel·les ultramodernes; gasta un humorisme tètric que desconcerta i, com que és curt de vista i per coqueteria no vol dur ulleres, quan fem l’exercici a cavall pren un aire meditatiu d’allò més còmic. Sovint li dóna pels discursos grandiloqüents i escabellats:

 

—Tots els pobles del món parlen català però el pronuncien malament; cal corregir-los la pronúncia a cops de sabre. És una obra de misericòrdia que després ens agrairan. Un cop catalanitzat aquest planeta ens llançarem a la conquesta dels altres; dia vindrà que cap d’ells no podrà girar per l’espai si no duu al llom les barres d’Aragó.

Aquestes tirades tenen la virtut d’irritar l’altre, que és en Cruells, la serietat en persona. Digníssim fill de la menestralia barcelonina, és assenyat, barbamec i vermellet com una poma carnosa, amb uns ulls petits i vius i unes orelles dretes com un diablet. És un entusiasta dels Pirineus, membre del Centre Excursionista de Catalunya, de la Protectora de l’Ensenyança Catalana i de «Palestra» i viu en una torreta amb jardí, propietat dels seus pares, a Sant Genís dels Agudells. No pot sofrir els cavalls perquè diu que li agrada «tocar de peus a terra». És nacionalista, socialista «i una mica cristià» —diu ell, però potser n’és més que no es pensa; potser diu que només n’és «una mica» per modèstia, el cert és que quan diu «una mica cristià» sembla a punt d’afegir: modèstia a part.

És nacionalista «però no imperialista», precisa; la raó n’és que no pot sofrir els murcians i l’Usall i jo li havíem dit que no eren pas cap mal sempre i quan en el futur ens servissin per annexionar Múrcia als Països Catalans com ja havia fet Jaume I i després, si no m’erro, Jaume II. Un dia ens va explicar la seva vida. Als Hermanos omplia d’amagat fulls i més fulls amb descripcions de batalles fantàstiques contra els castellans. Algú, no recorda qui, li devia haver ensenyat d’estimar Catalunya però després no n’hi havia parlat ningú més ni a col·legi ni a casa. Al carrer anava a cops de roc contra un company de col·legi, castellà, que malparlava de Catalunya i dels catalans. Creia aleshores que tots els catalans volien la independència i que «quan fos gran» vindria una guerra «bonica i gloriosa» per conquerir-la; deixat el col·legi i havent-se posat a treballar d’empleat d’un magatzem, es va trobar que tot­hom es burlava de les seves idees. Cap dels altres empleats no pensava en guerres ni en independències sinó a renegar i a fer vagues reclamant augment de sou; l’amo no estava tampoc per romanços, «el negoci era el negoci». Li feia traginar paquets de 50 quilos. Ell, que tenia catorze anys, es va dir: «Cruells, allò eren criaturades; si vols fer-te home no hi pensis més». I es va posar a renegar com els altres i a no pensar més que en el sou; passen els anys i un dia arriba un dependent nou al magatzem. Tenia converses amb els altres i hi discutia en veu baixa; els repartia periòdics clandestins. En Cruells volgué saber què deia «el nou» i un dia que discutien s’hi atansà: «el nou» parlava ¡de Catalunya i de la independència! En Cruells li digué: «Jo també hi havia pensat molt quan era petit i anava als Hermanos, però ara no hi crec ¿on hi ha gent que pensi així? Ningú no en vol saber res». «El nou» li assegurà que n’hi havia molts «que hi pensaven»: «Ja te’n faré conèixer alguns». Així entra en relació amb un grup d’obrers i estudiants, un grup nacionalista secret (era durant la Dictadura); tenien amagades «moltes pistoles» i rebien els manifestos que en Macià enviava des de França. També feien excursions, sempre somniant la futura «guerra d’independència» ¡i en Cruells era feliç! I continua essent-ho, tot i que ha conegut, pobre xicot, moltes privacions al llarg de la vida. Un bon dia es va quedar sense feina; per no passar fam posà una paradeta als encants però el negociet no rutllava. Ara tornava a treballar quan vingué el cataclisme; però ell sempre alegre i vermellet perquè per ser feliç ja en té prou amb no ser l’únic que somnia la independència de Catalunya.

A Mercè Figueres, 25 X 1936 (20)

Publicat el per
Respon

20

Barcelona, 25 d’octubre de 1936

Estimada amiga:

La vostra carta sembla que hagi arribat expressament per treure’m d’una mena de mal somni, les arrels quadrades. M’estava extraient arrels quadrades com si fossin les dels propis queixals quan sento a l’altre cap del pis la meva dona que cantusseja cançons improvisades i totes al·lusives a la meva modesta personalitat, rifant-se’m d’una manera delicada però indubitable. Quan fa això és que ha arribat carta vostra i me la vol fer gruar.

Dieu que mentre no em coneixíeu us sentíeu predisposada a una franquesa excepcional com si les vostres cartes no haguessin de ser llegides per ningú. Certament és un gran avantatge del sistema d’amistat per correspondència que no em va pas passar per alt quan me’l vau proposar. Ens hem conegut, com era fatal; i ara ja fa mig any que ens coneixem, però seria bonic que la nostra franquesa, lluny de minvar, anés creixent de dia en dia.

Us agraeixo molt que m’hàgiu transcrit l’elegia del vostre company de sanatori; és bellíssima i emocionant. Aquell vespre a Puig d’Olena només la vaig poder llegir de pressa, amb l’angúnia de l’automòbil que ens esperava. Que en són d’horribles els automòbils. Voldria ser ric per no haver-los de menester i viatjar sempre en tartana com Rossini (que no volgué prendre mai el tren, nou de trinca a la seva època), o millor a peu com Ramon Llull; ara un pobre no es pot permetre el luxe d’anar a peu, no té temps.

L’havia llegida doncs cuita-corrents però adonant-me que era molt diferent de tot el que s’estilava en la poesia del país en vigílies del cataclisme; a França calgué la revolució amb tots els seus horrors perquè nasqués el romanticisme ¿qui sap si ens haurà calgut tota la tragèdia d’aquests mesos perquè nasqués una elegia com aquesta?

I tot el meu futur està sembrat de sal…

Potser és tota la nostra generació que podria dir-ho. Però hem de lluitar, no ens queda altre remei. El demà encara pot ser nostre si ens el sabem guanyar. Em pregunteu, per cert, per una sessió que «Palestra» dedicà als caiguts del 6 d’octubre. Us en parlaré amb tota franquesa ja que resulta que som consocis: jo me’n vaig fer creient-ho una organització patriòtica i combativa. Amb el temps he comprès que els socis d’aquella entitat són, ni caldria dir-ho, unes persones decentíssimes però que juguen amb coses molt serioses. Quan, tornant de Roses, vaig plantejar-me altra vegada el problema dels meus deures de ciutadà en edat militar, recordant-me de «Palestra» em vaig inscriure a les seves milícies. Era ja la sisena inscripció d’aquesta mena que efectuava, comptant-hi la meva frustrada presentació al regiment. Em van dir que organitzarien, precisament, un regiment; exactament un regiment de caçadors (o sigui d’infanteria lleugera) a Santa Perpètua de la Moguda (nom de poble que per cert sempre m’ha fet pensar en el moviment continu). La notícia em semblava de perles i estava contentíssim. Però el president de la FNEC (Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya), un amic meu, tres anys més jove que jo, que també és soci de «Palestra», em va desenganyar:

—Mira, em digué, jo els conec molt més que no pas tu; fa molt més temps que en sóc soci. Creu-me, ingressa a l’Escola de Guerra; és l’única cosa seriosa que hi ha ara.

Abans, amb aquest xicot, que es diu Eduard Ferrer, no ens podíem sofrir ni veure. Ell sempre ha estat nacionalista, jo en altre temps, com ja sabeu, era comunista. Fa sis anys li vaig prendre la xicota, que ara és la meva dona, i és per ella que sé el seu comentari:

—No et guardo cap rancúnia perquè m’hagis deixat; l’únic que em cou és que m’hagis deixat per aquest. Passen els anys, les ferides es pellen (potser les de l’amor, ai las, més de pressa que les altres) i ara som camarades de l’Escola de Guerra. L’últim cop que ens hem vist em digué:

—El regiment de caçadors de «Palestra» es dedica a caçar perdius pel terme de Santa Perpètua.

Avui he sabut la fi del famós «regiment». Un dia es van arreplegar unes quantes colles de la FAI per anar a Santa Perpètua a assaltar la caserna, en van treure els «caçadors» i ara hi són ells.

Tot això no impedeix que quan «Palestra» m’invità a donar una conferència sobre en Manuel G. Alba, que al Cel sia, jo acceptés de tot cor, si bé més per l’Alba que no pas per «Palestra». Ho vaig aprofitar per exposar al respectable públic algunes de les idees «militaristes» que ja em coneixeu. L’Alba havia estat sempre «militarista», havia somniat sempre un exèrcit català; per això el 6 d’octubre, a més del seu plantejament polític tan confús (¿qui podia entendre que el govern de Catalunya se sublevés contra el de la República? ¿no semblava sentar un precedent perquè un altre dia se sublevessin alegrement uns altres?) li havia de semblar particularment absurd a causa de la impreparació amb què es va fer; a desgrat de tot es cregué en el deure d’acudir a la crida del president de la Generalitat. La Nuri i jo érem amb ell al CADCI; no hi havia prou armes per a tots els qui hi havíem anat i a ella i a mi ens tocà, com a molts d’altres, abandonar el local per dirigir-nos a una altra banda. Potser us estranyarà que la Nuri i jo hi anéssim; ja feia temps aleshores que havíem abandonat el partit comunista però ens en quedava encara com una esma de ficar el nas en totes les saragates hagudes i per haver; sabíem d’altra banda que el president de la Generalitat acabava de fer una crida per ràdio a tots els catalans perquè acudissin a defensar l’Estat Català acabat de proclamar i per bé que ens costava d’entendre per què l’havia proclamat (¿és que la Generalitat no era ja, encara que no en dugués el nom, un Estat autònom?), vam deixar, com sempre en aquests casos, la nena a cals avis per anar a veure el que passava al Centre de Dependents.

Vet aquí doncs que ja hi vam trobar l’Alba i és quan ens despedíem que ens digué que «allò» li semblava absurd. Tal va ser la nostra darrera conversa; ja era molt tard de la nit, poc abans de començar el tiroteig. Després, pels ferits sobrevivents, havíem de saber que disparà fins a morir junt amb en Jaume Compte i l’Amadeu Bardines; les granades d’artilleria de la caserna de Drassanes, que tenien davant mateix, els entraven per tots els balcons. Si hi ha hagut mai una mort heroica i malaguanyada és la de l’Alba, que l’afrontà sabent que aquell alçament era una bogeria. La seva actitud seria incomprensible en un civil; l’Alba tenia —i a plena consciència— mentalitat militar. Un militar obeeix fins quan les ordres li semblen errades i el combat desesperat.

És possible que entre els seus ascendents andalusos n’hi hagués hagut de militars. Ja saps que era company nostre (meu i de la teva germana Esperança) a l’oficina d’Ensenyament de Català; precisament ell i jo ens havíem partit com bons germans el número u al concurs per proveir les places de professor. El que potser no saps és que a més érem com qui diu del mateix poble; ell havia nascut a Valls com jo a Barcelona però les nostres famílies tenien casa i terres a Vallclara, la meva des de fa set segles, la seva des del seu pare. Aquest era un mestre d’escola andalús, don Maximino González, que molt aviat havia comprès que no faria res de bo si no deixava «l’ensenyança de minyons» pels negocis, que li permeteren d’afincar-se. No es va saber acabar mai que el fill únic li sortís català i separatista; no gosà desheretar-lo però el va fer «hereu gravat», cosa que al nostre poble es té per una de les proves de desconfiança més grans que un pare pugui donar al seu fill. Jo era encara una criatura (l’Alba era força més gran que jo) quan ja sentia parlar d’ell en família; a casa eren de la Lliga però simpatitzaven, com tants d’altres, amb en Macià, aleshores que aquest preparava un alçament per proclamar la República Catalana. L’Alba era dels «escamots» de l’interior i és ell que preparà l’amagatall d’armes que els de l’exterior, avançant des de França, haurien trobat en un cert punt dels Pirineus. Jo en família en sentia parlar, doncs, amb simpatia, però de tota manera amb aquella simpatia matisada que mereix un «eixelebrat»; no el vaig conèixer personalment fins anys després. En vida del seu pare no s’atansava mai al poble perquè estaven renyits, cosa ben trista; si bé van fer les paus poc abans de morir don Maximino. Aquest el recordo molt bé; molt senyor, molt andalús, alt i gros, totes les senyores el trobaven guapo. El fill se li assemblava però en prim. L’Alba se sentia orgullós de la seva ascendència andalusa; creia, no sé amb quin fonament, que davallava d’un persa, que en efecte n’hi hagué entre els musulmans d’Andalusia, i tinc la impressió que pare i fill s’haurien estimat molt si la política no hagués obert entre tots dos aquell abisme d’incomprensió; una de les coses que més molestava don Maximino és que el seu noi hagués reduït el primer cognom —el seu— a la simple inicial. Potser, si hagués viscut, la mare hauria trobat la manera d’assuaujar les coses i distendir la situació; don Maximino devia ser viudo ja que el recordo sol a Vallclara durant els estius. La casa que hi havia comprat de jove és molt gran, la segona del poble (la primera, mal m’està el dir-ho, és can Sales); el que més en recordo és el billar que havia fet instal·lar a les golfes, ben insòlit en un poble tan petit. L’home, que probablement s’ensopia, matava hores jugant-hi tot sol.

Heu de saber (i no em vaig estar de dir-ho a «Palestra») que el comitè anarquista s’ha incautat de la casa i les terres de l’Alba ni més ni menys que de les del meu pare; de manera que es pot dir que el primer acte d’aquesta gloriosa revolució a Vallclara haurà estat deixar a la misèria la viuda i els orfes d’un «heroi del 6 d’octubre».