117
Santa Creu de Nogueres, dimarts 7 desembre 1937
Estimada Mercè:
He pogut conjuminar tots els detalls d’una complicada combinació que permetrà a totes dues Nuris de passar el Nadal amb mi en aquest poble abandonat. Amb elles pujaran de Barcelona la dona del capità Gordó, la del metge i la del comandant, aquesta també amb una filla única. Ens ha calgut, per muntar la martingala, fer un viatge de tres dies, per al qual ens ha anat de primera el meu xarret i el meu mul; has de saber que tinc un mul a les meves ordres en tant que tinent «amb empleu de capità» de la companyia de màquines d’acompayament. Aquest mul hauria de servir, junt amb un altre que encara no s’ha incorporat a files, per traginar el canó del 70 o el morter del 85; canó i morter continuen brillant per la seva absència i entretant faig servir el mul per passejar-me en xarret, que no estaria bé que un mul de l’Exèrcit de Catalunya s’estigués sense fer res en tot el sant dia. El mul podria al·legar, amb certa justícia, que ell no és pas militar sinó civil; el vam trobar en efecte en aquest poble, on s’havia quedat sol i s’espavilava pasturant pels herbassos per no morir de fam. Vam decidir militaritzar-lo i adscriure’l a la meva companyia, on no li falta civada: els de «la metralla», muls coberts de glòria en tantes campanyes, se la comparteixen amb ell com bons germans.
Pel que fa al xarret, també el vam trobar al poble; tenia per cert una ballesta trencada però el capità Gordó, que és un gran bricoleur, la va adobar. Enganxat al xarret el mul galopa que és una delícia, sobretot si l’estimules fent xiular les xurriaques. Precisament acabo d’arribar d’aquest viatge i trobo esperant-me a Santa Creu la teva carta. ¡Feia tant de temps que no m’escrivies!
Junt amb la teva n’he trobat diverses de la Nuri (ella i jo ho fem cada dia). Em diu que arribarà demà passat amb la nena, la capitana, la metgessa i la comandanta acompanyada de la seva; tot això amb paraules velades perquè l’assumpte és reservat. Està prohibidíssim que vinguin dones al front; si t’ho explico és perquè comptem amb la discreció de la brigada i a més refiat que la meva lletra no l’entén ningú fora de vosaltres.
L’acudit de fer-les venir ens l’inspirà sens dubte el Coran: «ja que la muntanya no ve a mi, jo aniré cap a la muntanya». Ja que no ens donen permís per anar a veure les dones, farem venir les dones al front. Això és un «front» en el sentit que entre l’enemic i nosaltres només hi ha la «terra de ningú», però aquesta «terra de ningú» és molt ampla; una vall fonda amb diversos pobles arrasats i abandonats. Nosaltres ocupem una serra i l’enemic la d’enfront, a diversos quilòmetres en línia recta. Estem fora de l’abast, no sols dels focs d’infanteria, sinó fins i tot dels de l’artilleria ordinària; ens haurien de tirar amb canons del quinze i mig perquè els obusos arribessin a caure a les nostres posicions. I a més l’hivern ja ens ve a sobre; i l’hivern és rigorós en aquestes comarques muntanyoses d’Aragó, cosa que vol dir tranquil·litat profunda durant uns quants mesos. Et dic tot això perquè no et pensis que és una bogeria això de fer venir dones i criatures; ja saps que jo de bogeries no en faig i menys en qüestió de dones (ja no diguem de criatures). El seny ha estat sempre el meu fort, junt, com pots veure, amb la modèstia.
Ja pots comprendre que amb el comandant, el metge i el capità no parlem de res més. Ni cal que et digui que estem fent el ridícul més espantós als ulls dels altres. Mentrestant, deixant-los dir, el capità i jo hem preparat la casa de Santa Creu que es conserva millor: l’hem feta emblanquinar pels soldats amb un sac de calç trobat en una de les abandonades i l’hem moblada com hem pogut. Hem hagut de reconstituir els llits amb peces de diversos, clavar llistons a cadires coixes, substituir les potes trencades de les taules. Segons hem anat sabent, aquest poble va ser incendiat, no pas per les bombes enemigues com suposàvem, sinó pels propis anarquistes locals; resulta que la pobra Santa Creu va caure a la primeria en mans d’aquests, després fou presa per l’enemic i finalment pels nostres. Els anarquistes havien tingut l’estúpida pensada de calar-hi foc abans d’abandonar-lo. La 30 divisió hi hauria dut l’ordre com a Esterqüel i pertot on acampem però ja era massa tard; els habitants n’havien fugit, horroritzats pels vaivens de la guerra.
Potser no t’havia dit que el metge i el comandant resideixen en un altre poble, a reraguarda del nostre; de manera que les seves dones, amb la filla del comandant, arribaran junt amb les nostres però no vindran a Santa Creu sinó que es quedaran, com és natural, amb els seus homes al Villar. El comandant, en tant que cap del batalló, ha ordenat a tots els oficials solters que ens ajudin en tot i per tot. Els veuries arribar de les posicions respectives portant-nos qui un matalàs, qui un somnier, qui una llumenera, qui plats i qui olles, tot pispat naturalment dels pobles abandonats i en especial dels de la «terra de ningú». Un dels tinents fins i tot s’arribà als boscos que envolten el santuari de la Verge d’Herrera per caçar un parell de caderneres vives, que m’ha dut en una gàbia per a la nena. Tot això ho fan tot fument-se descaradament de nosaltres com donant per suposat que estem preparant una mena de nit de nuvis i gastant-nos, en connexió amb aquesta idea, unes facècies de les que més poden ofendre unes orelles tan castes com les nostres.
Sospito que serà el Nadal més bonic de la nostra vida.
—glacial a l’hivern i de foc a l’estiu—, creu-me que emociona enfrontar-se de nou amb la natura vivent i canviant, trobar que la fronda s’ha esgrogueït, que els rius han revingut, que el safrà ha florit, que la tardor ho treballa tot per dins amb les seves subtils maquinacions. També els pobles són més alegres en aquesta ribera de la Huerva (encara que sigui un riu i dels grossos, els aragonesos diuen la Huerva com els rossellonesos la Tet). Les esglésies són mudèixars, de maons, amb alts i robustos campanars; el sol les ha torrades al llarg dels segles i els seus maons s’han anat tornant d’un roig molt fosc, quasi negrós. Les cases solen ser emblanquinades per dins com a Catalunya i fins i tot hi ha alguns arbres a la plaça, acàcies o plàtans, cosa que encara no havíem vist en cap altre poble d’aquesta banda d’Aragó. El d’Herrera, que ens queda a un quart, té un riu que el travessa. Als marges del riu creixen uns oms enormes que emmirallen les seves fulles, ara grogues, a l’aigua tranquil·la, ampla i soma. Com que ara és el temps de la collita del safrà, pertot es troben escampats els pètals d’aquesta flor tan bonica; el riu n’arrossega grans quantitats aigües avall i pertot se sent el seu perfum, que no és tan intens però recorda el de la rosa amb un punt picant com d’espècies. Ara tota la població s’ocupa en aquesta feina; vells i criatures, homes i dones, però més que res les noies, s’estan asseguts a les entrades o a les golfes de les cases arrabassant a les flors els seus pistils vermells i tirant els pètals violats. Els pistils després es torren i és el safrà.
el seu caprici, només prometent un premi a la que em semblarà millor. Per ara la que m’agrada més és una «cabana de carboner» que s’estan fent uns soldats de la Garrotxa a la manera dels llenyataires del seu país; és una construcció tan simple com enginyosa a base de troncs de pi apuntats uns contra els altres a la manera d’un arc ogival i recoberts de fullatge, també de pi, imbricat com les teules d’una teulada de manera que escupi enfora tota l’aigua de pluja; degut a la forta inclinació dels dos vessants, també pot aguantar impàvidament les més fortes nevades. D’altres s’estimen més la cabana subterrània, excavada a força de pic i pala, que té l’avantatge de ser més calenta (i a cobert de bombes si ve el cas); d’altres se les fan de volta de pedra amb molta habilitat, a la manera de les que se solen veure cap a la meva banda de Catalunya. Tothom hi treballa activament i amb il·lusió; diria que els surt l’instint constructor de la raça, una de les qualitats que ens queden encara després del naufragi de tantes altres al llarg de la decadència; aquestes «xaboles» seran la nostra única llar durant qui sap quants mesos.
Entre el paisatge de Puig d’Olena i el de la Pobla d’Alvortó un viatger sagaç observaria alguna diferència. En comptes de boscos d’alzines i de gemades valls trobaria una gran planúria grisa i sense cap arbre, limitada per unes serres nues i d’unes formes que recorden les figures còniques o piramidals de la classe de geometria. Com que l’aire de l’estepa és tan transparent, la llum projecta unes ombres crues, tallants, com per acabar de donar una fascinació geomètrica a les perspectives. Però n’hi ha prou amb enlairar els ulls una nit rasa i sense lluna per veure tantes o més estrelles que a Catalunya. L’óssa major i Cassiopea giren calmosament entorn de la menor, el quadrat de Pegàs s’enfonsa a poc a poc cap a ponent mentre a llevant s’alcen les Plèiades seguides d’Orió i els dos Cans. Sírius espurneja com un diamant blavós en aquest cel transparentíssim i Betelgeuse sembla un carboncle de color de sang; tota aquesta màgica pedreria va fent el seu camí amb una regularitat meravellosa, sense cap pressa, exactament igual que a Catalunya ¿per què m’enyoraria, doncs? No sé pas què hauré pogut dir-te per fer-te pensar que les teves cartes «m’ofenen»; les espero amb il.lusió, quan les rebo deixo tota altra cosa per llegir-les, la teva correspondència és per a mi una de les coses més agradables que m’ha procurat la vida ¿o potser és que m’he anat tornant cada vegada més bestiota i les meves et semblen brusques i cantelludes? Si fos així, et prego que em perdonis; no sóc jo sol, som tots plegats que ens hi anem tornant degut a les circumstàncies però encara sabem mirar enlaire, cap al cel; fins molts que abans no el miraven ara ho fan i en tot cas els qui ja de sempre ho fèiem ara ho fem més que mai.