A Mercè Figueres, 1 XI 1936 (21)

21

Barcelona, 1 de novembre de 1936

Estimada amiga:

Prou sabia que us havien d’agradar els Romans champêtres. Un cop acabada la guerra els traduirem en col·laboració —vós, l’Esperança i jo— perquè facin les delícies de totes les petites Esperances i Mercès que hi ha escampades per Catalunya, València i Balears. És ben curiós que la George Sand, que va donar tant a dir, escrivís aquest prodigi d’innocència quan hi ha tants escriptors quinquagenaris, sedentaris, calbs i panxuts que s’esbraven amb pornografies. Prefereixo el sistema de la Sand.

I vet aquí que la Sand i els seus Romans champêtres m’han dut a la memòria que de fa temps us tenia promès un poema bucòlic. Doncs bé, ja us l’he acabat; més ben dit, m’entra el dubte de si és un poema o si són dos. Diuen que «més val que en sobri que no pas que en falti» i encara que no sé si això també s’aplica als versos (els milers d’aquests que constitueixen el Montserrat, poema èpic català escrit a mitjans de la passada centúria per l’abat Corrons, més aviat induirien a creure el contrari), aquí van tal com m’han brollat de la ploma:

Bona Mercè, algun temps, els vells del meu país
amb les seves històries, tapís esborradís,
a l’hivern, vora el foc, passant les llargues vetlles
o a l’estiu a les golfes tot esquitllant ametlles
m’embadalien tant que em sembla que tothom
s’hi ha d’embadalir igual; i no sé com,
aquests records llunyans i sense transcendència
m’inflen el pit amb un alè com d’innocència.
Ells eren la darrera lluor, ja capvespral,
d’un món ingenu, humil, creient, medieval.
Ara ¿sé jo què som ni on? Però a Vallclara
pel juny els magraners s’omplen de flors encara;
la creu de terme ja no hi és, però jo sé
que a falta d’ella resa per tots el bon llorer,
el gran llorer que ungia l’hort de la rectoria
d’olor religiosa, de pau i poesia
i que encara i per sempre, com en el temps dels vells,
fa dringar el Francolí tots els seus cascavells
mentre, en la fronda espessa dels verns i els xops, les merles
xiulen alegrement vora l’aigua de perles
i a l’alba i al capvespre desgrana el rossinyol
un rosari de notes igual que un flabiol.

Hi ha, al fons del barranc, ruïna encara viva,
els ossos del molí, els seus arcs en ogiva;
tantes coses com cauen cap a l’oblit etern
i us aguanteu encara, arcades de Biern.
Els primers cristians conqueridors del terme
el van alçar en aquella obaga fosca i erma
i durant set centúries va moldre el nostre blat
i el cel s’emmirallava al gorg extasiat.
Fa cinquanta anys hi hagué aquella gran robina
de santa Tecla; el dia abans, en una alzina,
el llamp es va obrir pas fins a l’arrel, senyal
esglaiós entre tots, i sobre el gran tossal
en un vol circular passà tretze vegades
la mateixa parella de corbs amb veus cascades.
Els vells bruixots que encara sabien l’art estrany
de treure pel volar dels ocells l’averany
s’escruixien de por veient en ple migdia
(tan fosc s’anava fent el cel i espesseïa)
les òlibes sortir del cau; el bestiar
llarga estona als estables mugí, bramà, belà,
mentre de les boscúries els arbres, com parlant-se
foscament, removien les fulles amb frisança.
L’aiguat caigué de nit; quan clarejà el matí
només els arcs quedaven del nostre antic molí.
Jo, doncs, sempre l’he vist oblidat i en ruïnes
i el corriol que hi duu ple d’arços i d’espines;
d’un a un van caient els seus nobles carreus
on encara es pot veure la marca de les creus.
El lloc és olorós, ombriu i solitari.
¡Com han passat els anys! Oh, qui pogués tornar-hi
com quan hi anava amb el vell oncle a poc a poc
i la tarda d’estiu era d’or i de foc.
Ara, trist i cansat de tanta lluita innoble,
em retorna el perfum d’espígol del meu poble
i amb estupor pregunto i torno a preguntar:
campanes de Vallclara ¿com heu pogut callar?

Perquè jo en anys millors, Mercè, i no vull vantar-me’n,
també he tingut un oncle. Era del temps que Carmen
omplia els escenaris de brio i passió.
Pilastra incommovible de la Tradició,
aquest fill cabaler del meu difunt besavi
visqué sempre a Vallclara com un pagès o un savi.
Com que era amic de l’ordre i fill d’un segle d’or
els dies de precepte gastava barret fort
i capa negra amb folro de carmesí i venia
a l’església del poble de bracet amb la tia.
Baixava tan gallard i pompós i senyor
que hauríeu dit que omplia tot el carrer major.
En el banc del llinatge, que bé i no gaire il·lustre
amb tants segles de seure-hi ja li havia tret llustre,
prenia el segon lloc perquè el primer, sabeu,
pertocava al meu pare, nebot seu però hereu.
Solemne i recollit, donant el bon exemple,
l’hauríeu pres potser per cavaller del Temple;
sovint pesava figues, però com per descuit.

És que, fill del xix, era com del xviii,
un dels volterians més garneus i de marca
que hi hagi hagut temps ha en aquella comarca.
Els Pares de l’Església no podien amb ell.
Era un puntal de l’ordre sense llana al clatell,
el desesper del bon rector amb qui discutia
tot prenent una tassa de cafè cada dia.
Era un oncle d’ulls blaus i de cabells nevats.
¡Oh quins cabells, Mercè; suaus i arrinxolats
com flocs de seda! Un oncle fill del Romanticisme,
germà del Realisme i del Positivisme
que a esquena de la tia, a l’hivern, vora el foc,
llegia repapant-s’hi obres de Paul de Kock
i us parlava de Prim i d’Isabel II
i d’un globus captiu que hi hagué a Barcelona
i us jurava que no moriria feliç
sense haver anat a veure el can-can a París.

Tenia l’oncle un camp anomenat Llobera
al mig del qual s’alçava una enorme noguera,
pàtria antiga i robusta d’aquelles nacions
a qui Déu ha donat ales, ploma i cançons.
Els llauradors sorruts de la nostra contrada
diuen que les nogueres fan l’ombra emmetzinada
i conten de més d’un que havent-s’hi endormiscat
ja no se’n desvetllà mai més. Fos veritat
o no, a l’hora que el sol tocava a la carena
l’oncle i el seu nebot s’hi tombaven d’esquena:
—Guaita, em deia, aquest camp, tan ample i tan rodó;
aquí jo sóc el papa i sóc l’emperador.
Guaita aquestes espigues que mou la marinada:
són regiments d’uhlans que em vinclen l’espinada.
A Montblanc, bona vila, quan tenia els teus anys
em van dur a estudiar de batxiller; els companys
ara són advocats, metges o apotecaris,
n’hi ha un de canonge i un parell de notaris;
jo, res. Ja a la comarca diuen els vells xarucs
que sempre els cabalers de casa han estat rucs
i vull creure que tu no trencaràs les regles
d’unes tradicions que ens vénen de tants segles.
Aquí, sense neguits i sense ambicions,
a l’hivern he cercat l’amistat dels tions
i a l’estiu la dels salzes espessos; cada anyada
les collites m’han dat una vida folgada.
He viscut amb la dona en pau i amb els parcers.
He compartit la meva taula amb els jornalers
com és l’antic costum de la nostra família.
He dedicat més nits al son que a la vigília
i si bé sense fills a qui llegar aquest camp
crec haver rastrejat la petja d’Abraham.—

Sota la gran noguera així parlava l’oncle
mentre el sol es ponia vermell com un carboncle
i damunt el fenàs reialment ajagut
revivia animant-se la seva joventut.
Ja deixats els estudis i tornat a Vallclara
li van donar per dot el de la seva mare,
besàvia meva, amb casa al poble i un gran hort
i sobretot Llobera, que li robava el cor:
—Amb l’hereu, el teu avi, quan apuntava el dia
ensellàvem ¡i a córrer la terra! Jo tenia
una egua baia i rossa, ampla d’illada i pit,
els jarrets nerviosos, gran gropa, cap petit;
quan anava al galop, tan fina i sense fressa,
tothom l’hauria pres per una arxiduquessa.
Ens seguia a cavall un mosso prou astut
per ser amb nosaltres sord però amb el pare mut.
A l’Urgell i la Conca, Segarra i les Garrigues
totes les hostaleres ens eren prou amigues
però ¿per què ens calien ni tavernes ni hostals?
Quan volíem dinar igual que uns generals
trucàvem amb els punys com qui la porta esbotza
tot cridant «¡visca Carles VIIè i mori Alfons XII!»
i això a qualsevol mas que ens sortís a camí
¡ah, quina bona vida si hagués pogut seguir
i si el pare, per si li anaven amb la queixa,
no hagués tingut a punt una vara de freixe!
Doncs vet aquí que els anys poc a poc van passar
i un bon dia a Montblanc, Janot, em vaig casar.
Si haguessis vist ¡la flor de les col·legiales!
Ja se sap: ruc com un cabaler de can Sales…—

Com que els anys en efecte són lleugers, tot volant
l’anaven fent a ell més vell i a mi més gran.
¡Si solament hagués estat el temps que vola!
En els ulls, com un cel tot blau que s’ennuvola,
se li va anar formant un tel. No hi veia ja
quasi gens. Un capvespre venia a pas tardà
un bou sense ningú que el dugués del cabestre
i havent-lo saludat em diu: —¿Oi que era el mestre?
—No, oncle, faig rient, sinó el bou de l’Estruch.
—¿M’he errat de gaire? Em creia que saludava un ruc.—

Quan a entrada de fosc tornàvem cap a casa
ens solíem asseure, en una costa rasa,
als graons de la creu de terme; des d’allà
es veu el poble al fons i a la dreta el fossar:
—Al peu de la paret i al costat de la porta
jeu, em deia, la mare; fa quaranta anys que és morta
i m’espera; abans veia la creu, ja no la veig.—
Jo m’esforçava a treure’l d’aquest trist somnieig
però ell insistia: —El dia ja s’acosta
que jo també hi seré i des d’aquesta costa
potser diràs «mireu com jau lo carallot».—
En dir això reia el vell com un bordegassot
però a mi un nus se’m feia a la gola i sentia
que em coïen els ulls i parlar no podia.
Després, ja costa avall per l’usat corriol,
—La sopa, em deia, ens crida, que ja xiscla el mussol.—

Sempre fent el cor fort em deia altres vegades
que quan fos mort i tots, absoltes acabades,
l’haguessin oblidat com si mai no fos nat,
me’n pugés a Llobera segons l’acostumat
i davall de la nostra noguera, amb una gralla
potent, sonés un gran aliret de batalla
a fi que ell ho sentís des del fons del fossar:
—Has de saber, em digué, i fins t’ho puc jurar,
que amb el mossèn temps ha tinc feta una juguesca:
ell, que un dia tots dos prendrem al cel la fresca,
jo, que no hi ha ni cel ni res un cop ets mort.
Si perdo jo, li hauré de dar el meu barret fort
i si de cas perd ell em darà la sotana.
No sé pas quin dels dos és el més tarambana
però escolta, Janot, escolta el que et vull dir:
jo crec que quan jaurem sense llit ni coixí,
sense res que ens escalfi sota la terra humida,
només tindrem els goigs que ens haurem dat en vida;
vull doncs, aprofitant que encara sóc al món,
que vegis amb quin aire ballava el rigodon.—
Pobre vell, a l’hivern, que les vetlles són llargues
i eixonen les pageses les olives amargues
cantant cançons per fer-se passar el fred quan els dits
els fiblen i els moixons s’estan tots arraulits,
la neu caient en lentes volves sobre Vallclara
ja el va trobar al fossar prop de la seva mare.

 

No sé pas si aquest poema us semblarà prou bucòlic; potser les circumstàncies que vivim no són precisament les més propícies per als nous Virgilis com ara jo. Aquesta tarda hem tingut a casa, a prendre el te amb nosaltres, dos companys meus de l’Escola de Guerra. L’un és un estudiant, l’Enric Usall —crec que ja us en havia parlat—, que ha seguit París, Berlín, Londres, Viena, Budapest, els Balcans, Suïssa, Praga i la Silèsia. És militarista, com jo, però antiesportiu furibund i devorador de novel·les ultramodernes; gasta un humorisme tètric que desconcerta i, com que és curt de vista i per coqueteria no vol dur ulleres, quan fem l’exercici a cavall pren un aire meditatiu d’allò més còmic. Sovint li dóna pels discursos grandiloqüents i escabellats:

 

—Tots els pobles del món parlen català però el pronuncien malament; cal corregir-los la pronúncia a cops de sabre. És una obra de misericòrdia que després ens agrairan. Un cop catalanitzat aquest planeta ens llançarem a la conquesta dels altres; dia vindrà que cap d’ells no podrà girar per l’espai si no duu al llom les barres d’Aragó.

Aquestes tirades tenen la virtut d’irritar l’altre, que és en Cruells, la serietat en persona. Digníssim fill de la menestralia barcelonina, és assenyat, barbamec i vermellet com una poma carnosa, amb uns ulls petits i vius i unes orelles dretes com un diablet. És un entusiasta dels Pirineus, membre del Centre Excursionista de Catalunya, de la Protectora de l’Ensenyança Catalana i de «Palestra» i viu en una torreta amb jardí, propietat dels seus pares, a Sant Genís dels Agudells. No pot sofrir els cavalls perquè diu que li agrada «tocar de peus a terra». És nacionalista, socialista «i una mica cristià» —diu ell, però potser n’és més que no es pensa; potser diu que només n’és «una mica» per modèstia, el cert és que quan diu «una mica cristià» sembla a punt d’afegir: modèstia a part.

És nacionalista «però no imperialista», precisa; la raó n’és que no pot sofrir els murcians i l’Usall i jo li havíem dit que no eren pas cap mal sempre i quan en el futur ens servissin per annexionar Múrcia als Països Catalans com ja havia fet Jaume I i després, si no m’erro, Jaume II. Un dia ens va explicar la seva vida. Als Hermanos omplia d’amagat fulls i més fulls amb descripcions de batalles fantàstiques contra els castellans. Algú, no recorda qui, li devia haver ensenyat d’estimar Catalunya però després no n’hi havia parlat ningú més ni a col·legi ni a casa. Al carrer anava a cops de roc contra un company de col·legi, castellà, que malparlava de Catalunya i dels catalans. Creia aleshores que tots els catalans volien la independència i que «quan fos gran» vindria una guerra «bonica i gloriosa» per conquerir-la; deixat el col·legi i havent-se posat a treballar d’empleat d’un magatzem, es va trobar que tot­hom es burlava de les seves idees. Cap dels altres empleats no pensava en guerres ni en independències sinó a renegar i a fer vagues reclamant augment de sou; l’amo no estava tampoc per romanços, «el negoci era el negoci». Li feia traginar paquets de 50 quilos. Ell, que tenia catorze anys, es va dir: «Cruells, allò eren criaturades; si vols fer-te home no hi pensis més». I es va posar a renegar com els altres i a no pensar més que en el sou; passen els anys i un dia arriba un dependent nou al magatzem. Tenia converses amb els altres i hi discutia en veu baixa; els repartia periòdics clandestins. En Cruells volgué saber què deia «el nou» i un dia que discutien s’hi atansà: «el nou» parlava ¡de Catalunya i de la independència! En Cruells li digué: «Jo també hi havia pensat molt quan era petit i anava als Hermanos, però ara no hi crec ¿on hi ha gent que pensi així? Ningú no en vol saber res». «El nou» li assegurà que n’hi havia molts «que hi pensaven»: «Ja te’n faré conèixer alguns». Així entra en relació amb un grup d’obrers i estudiants, un grup nacionalista secret (era durant la Dictadura); tenien amagades «moltes pistoles» i rebien els manifestos que en Macià enviava des de França. També feien excursions, sempre somniant la futura «guerra d’independència» ¡i en Cruells era feliç! I continua essent-ho, tot i que ha conegut, pobre xicot, moltes privacions al llarg de la vida. Un bon dia es va quedar sense feina; per no passar fam posà una paradeta als encants però el negociet no rutllava. Ara tornava a treballar quan vingué el cataclisme; però ell sempre alegre i vermellet perquè per ser feliç ja en té prou amb no ser l’únic que somnia la independència de Catalunya.

A Mercè Figueres, 26 IX 1936 (14)

14

Barcelona, 26 de setembre de 1936

Estimada amiga:

L’Escola de Guerra de la Generalitat em sembla l’única cosa assenyada que s’ha fet fins ara. La va iniciar un grup d’estudiants i joves llicenciats nacionalistes amb l’esperança d’atreure-hi el jovent universitari; amb la idea, que crec encertadíssima, que calia improvisar tan de pressa com es pogués els quadros d’oficials de l’exèrcit català que les circumstàncies estan demanant a crits. Com que sempre ens perd allò de «tants caps tants barrets», a un altre grup se li ha acudit que allò que calia organitzar amb el jovent universitari són unes «Milícies Alpines» (sembla que, amb bon sentit, les rebatejaran «Pirinenques») que a través de les comarques muntanyoses de l’Alt Aragó intentaran establir contacte amb l’exèrcit basc; idea excel·lent (si és que la realitzen) però que té l’inconvenient de restar a l’Escola de Guerra molts dels seus possibles contingents i precisament dels millors. Els mou sobretot la il·lusió de constituir una «columna» en què tothom sigui nacionalista, sense adonar-se que així contribueixen a aquest absurd que són les «columnes» de partit. El nacionalisme català no hauria de ser un partit sinó el comú denominador de tots i d’altra banda aquests xicots, que ara seran simples soldats de les Milícies Alpines o Pirinenques, farien molt més servei a Catalunya com a oficials escampats per totes les «columnes» i enquadrant-ne els soldats.

Però no estaria bé que critiquéssim una iniciativa al capdavall generosa i ben intencionada; el mal és que entretant prossegueix el carnaval revolucionari: ara el tema del dia són les «escoles racionalistes». Les «escoles laiques» ja han passat de moda; es veu que eren massa «burgeses». Ara ja no es vol que siguin neutres en qüestió de religió sinó que inculquin l’ateisme des de la més tendra infància. D’això en diuen «racionalisme». Un pessimista em deia:

—Temps vindrà que quan els nens preguntin qui era Déu, el mestre els respondrà: «Un que de primer nom es deia Vatua».

Temps vindrà, penso jo, que els nens s’escruixiran quan sentiran a explicar els horrors d’aquest 1936 com a nosaltres de petits ens escruixien els del Terror de 1793. Fins i tot penso que aquest «Pim-pam-pum antifeixista» que s’ha instal·lat en una barraca de la plaça de la Universitat tindrà algun dia l’encís d’època que ara trobem al «Théâtre des vrais sans-culottes». Per un preu mòdic pots fer blanc en qualsevol dels generals més importants de l’exèrcit enemic ¿què més volem? Mentrestant l’exèrcit enemic avança; no s’entreté amb «escoles racionalistes» i en comptes de plans grandiosos de revolució social fa plans de campanya.

Jo em refugio en Verlaine:

Hommes durs! Vie atroce et laide d’ici bas!
Ah, que du moins, loin des baisers et des combats,
quelque chose demeure un peu sur la montagne,

quelque chose du coeur enfantin et subtil,
bonté, respect! Car qu’est-ce qui nous accompagne
et vraiment, quand la mort viendra, que reste-t-il?

Em distrec, en efecte, rellegint Verlaine i Baudelaire com la meva dona fent pailebots de suro; penso molt en aquell poema bucòlic que us vaig prometre però encara no he resolt els diversos problemes que la cosa planteja: tria d’un argument adequat, manera de distribuir-ne els episodis, descripcions que hagi de contenir (amb abundor de flors i de violes), estil convenient en què tot això ha de ser buidat. Cada vegada que intento posar-m’hi em surt tota una altra cosa, ben incoherent per cert:

Pels carrers agitats, en dies de traüt,
inevitablement les multituds humanes
que brunzen i s’agiten per mil misèries vanes
em fan pensar en aquelles que encobreix el taüt.

Només les puc sofrir quan, callades i estoiques,
banderes desplegades, front alt, tambor batent,
marxen, tot respirant un vent d’ales heroiques,
sota una sola veu i amb un sol pensament.

I per això el meu cor estima l’art i estima
els versos, que en compactes esquadrons, ordenats
en fileres de quatre, sobris, disciplinats,
amb l’uniforme tan militar de la rima

avancen a l’assalt de la Idea i del Verb.
Jo somnio un país posat en peu de guerra
com el poema més acabat i superb.
¡Qui pogués veure així la catalana terra!

Però crec. Ja no sé en què crec. Només sé
que crec i que vull viure creient i vull morir-hi.
Un temple fumejant és encara un gran ciri,
és encara una pàtria un país baladrer

i quan la covardia incendia i lladrunya
tot allò que els passats bastiren amb afanys,
entre el fum dels incendis i els negres averanys
poso la meva fe com mai en Catalunya.

 

De demà en vuit, o sigui el diumenge dia 4 d’octubre, ens deixarem caure la Nuri i jo a Puig d’Olena; allà podrem parlar de tot plegat molt millor que no pas per carta i sobretot que en vers.

 

A Mercè Figueres, 29 VIII 1936 (10)

10

Roses, 29 d’agost de 1936

Estimada amiga:

Perdoneu que hagi trigat tant a respondre-us; fins ara no hem tornat a Roses, on m’esperava la vostra carta. El dimarts dia 25, veient que els meus sogres consumaven la seva traïció quedant-se la nena amb ells, la Nuri i jo vam decidir de fer el tomb d’aquesta península de joguina anant a peu de Roses al cap de Creus i d’aquest a Llançà sempre seguint la costa i després de Llançà altra vegada a Roses per l’interior.

El país no té cataractes ni selves de baobabs ni cap d’aquestes coses que han donat a d’altres el seu indiscutible prestigi, però ofereix l’avantatge que pots recórrer a peu tota una península, una península de debò (fins i tot Felip V va estar a punt d’erigir-la en principat independent per regalar-lo a la princesa dels Ursins), sense cansar-t’hi gaire. I al capdavall el millor que podem fer en aquest món és el que ens dóna la gana; per no anar més lluny, avui, dia 29 d’agost de l’any de desgràcia 1936, a dos quarts de vuit del vespre, m’ha entrat un gran amor pels gira-sols que ja no m’ha d’abandonar en tota la resta de la meva vida i això m’ha succeït perquè m’ha donat la gana: em refereixo a aquesta mena de gira-sols que solen plantar les pageses en els seus horts, en general un únic gira-sol entre mirambells i dàlies; aquells gira-sols enormes que semblen dibuixats per un nen o trets d’un quadro del douanier Rousseau. De petit m’hi embadalia a Vallclara, que és el meu poble; després, amb l’adolescència, que és la traïció més vil que perpetrem, els vaig avorrir juntament amb tot allò que tenia gust d’infància. Ara, retrobant-los als horts de Roses, és com si em retrobés a mi mateix quan era, ai de mi, molt millor que no pas ara:

Jo no sé pas què són els nelumbes del nord
i encara que ho sabés no els cantaria gaire;
no cantaré tampoc les roses de Lahor
ni els clavells d’Ispahan ni els nenúfars del Caire.

És una altra la flor per qui bat el meu cor
a estones clerical i a estones trinxeraire;
me l’ha robat avui quan baixava de l’hort,
la flor del gira-sol que viu del sol i l’aire,

del gira-sol que sol créixer sol sobre el sòl
cada vespre regat per l’humil sequiol,
ingenu enamorat que té por de fer nosa,

amic sense cap urc de la bleda i la col
i més acollidor a l’esguard que hi reposa
que el nelumbe, el nenúfar, el clavell i la rosa.

En virtut del mateix principi de fer el que em dóna la gana heu de saber que he pescat un serrà. Seguint els vostres consells m’havia procurat una gambina, que vaig omplir de garotes, i amb la Nuri ens en vam anar en un bot a calar-la a poques braces d’una punta que en diuen de la Poncella. Mitja hora després, els meus ulls escèptics hi veuen un peix; era tan remenut i bufó que la Nuri em va titllar de malànima i malgrat les meves enèrgiques protestes me’l prengué per tornar-lo al mar, la seva pàtria. La cosa ja no té remei perquè me n’haig de tornar a Barcelona; se m’estan acabant tres coses: les vacances, els diners i la paciència d’estar sense la nena. Un dels primers diumenges de setembre mirarem de fer una escapada al sanatori; voldria ser a temps de veure l’Esperança vestida d’infermera. Una lleona de Numídia amb uniforme blanc no és pas cosa que es vegi gaire sovint.

I vet aquí que m’han passat volant aquestes vacances i ara haig de tornar a Barcelona a no fer res en absolut. Voldria ser un soldat disciplinat del govern del meu país, però el govern del meu país no vol, per ara, soldats disciplinats; tot al contrari. Què hi farem. Ja que no el deure, a Barcelona m’espera la meva filla que el mes vinent farà tres anys i mig; almenys això és segur. ¿I no val, pel cap baix, tant o més que tot l’univers?