109

La Pobla d’Albortó, dimarts 12 d’octubre de 1937

Estimada Mercè:

Et queixes que no t’explico totes les coses que em passen en relació amb les operacions del front. Et diré amb tota franquesa la mena de mecanisme fatal que n’és la causa: mentre duren les operacions no es pot escriure per raons òbvies; no tens cadira ni taula ni paper ni humor d’escriure:

L’homme n’écrit rien sur le sable
à l’heure où passe l’aquilon.

Després, un cop les operacions acabades, no sé per quin fenomen psicològic se t’esborren de la memòria. Amb molt de gust hauria intentat descriure’t les de la Pobla d’Albortó i dels boscos de Varello, quan anàvem per prendre la Casilla de la Princesa. Ahir precisament es complia un mes d’aquell atac que us va descriure en Víctor, temps més que suficient perquè molts detalls ja m’hagin fugit del record. Hauria de preguntar-ho als meus soldats, que guarden d’aquesta mena de coses una memòria més fidel; em van seguir sempre, en tot moment, sense cap vacil·lació, quan ja el capità, els altres tinents i el comissari havien caigut i jo quedat tot sol al front del que restava de la companyia. Dius que en Víctor en la seva carta feia molta broma a costa meva explicant a en Màrius que jo faig la guerra «amb un bastó i una gavardina» i que era sobretot a causa de «l’estrambòtica gavardina i dels gestos que feia amb el bastó indicant als soldats la trinxera enemiga» que em podia identificar sense lloc a dubtes des del comandament de la brigada i veure amb els prismàtics tot el que manegava. Ben cert que ho sabrà millor ell que no pas jo, que ho feia —t’ho asseguro— sense adonar-me’n, d’esma, i en tot cas ja no me’n recordo. El que sí et puc explicar és d’on he tret la tal gavardina: la tenia ja de solter i havia estat, si no m’erro, del meu avi o del meu besavi; una gavardina anglesa, molt bona (la prova és que encara em fa servei), sense altre pecat que ser terriblement passada de moda. Com que, casualment, és de color caqui, vaig pensar que em seria útil al front, on en qüestió de modes no es tenen manies, i pel que fa al bastó també t’explicaré la seva història. Quan ens van conferir el grau d’alferes a l’Escola de Guerra, ens deixaven triar entre una pistola o uns prismàtics; no podia ser totes dues coses perquè no n’hi havia prou per a tots. L’única utilitat de la pistola és quan s’ha d’usar per impedir que els soldats propis es desbandin i vaig pensar que una cosa així també s’obté amb un simple bastó (i millor amb uns quants renecs), mentre en canvi uns bons prismàtics fan molt de servei a la guerra i a més serveixen per veure les muntanyes de la lluna, els satèl·lits de Júpiter i fins i tot, amb sort, el creixent o el minvant de Venus. Reconec humilment que faria més bonic que en el moment del combat brandés una noble espasa en comptes d’un vulgar bastó ¿què hi farem si de les espases ja no se’n canta ni gall ni gallina? Amb el bastó pots fer els mateixos gestos, cosa impossible amb una pistola.

D’ençà de llavors no hem tornat a guerrejar o a penes; el que em dius em fa sospitar que imagines que a la guerra es viu en una batalla contínua. Quina equivocació. No hi hauria nervis que ho resistissin. Un batalló passa la major part del temps «descansant» i no podria ser d’altra manera; i això no solament els batallons «de línia» com el nostre, sinó fins i tot els que s’anomenen «de xoc». No vol pas dir que no fem res en absolut (si bé a temporades també es dóna el cas); ara mateix estem de guarnició en aquestes posicions. La nostra missió és de vigilància; si aquí no hi hagués ningú, l’enemic passaria pel forat. I cal estar sempre alerta, amb les sentinelles posades, perquè quan volen atacar no t’avisen; te n’adones quan ja els tens a sobre. Tot això s’hauria d’explicar a la població civil perquè es desfés d’aquesta idea tan errada que al front els pobres soldats estan sota una pluja seguida i espessa de bales, bombes i granades; no hi hauria indústria al món que donés l’abast a fabricar-ne tantes. Una de les primeres coses que hem d’inculcar als reclutes que ens arriben és que no han de disparar mai, sota cap pretext (fora de sorpresa enemiga), si no se’ls dóna l’ordre expressa de fer-ho; invariablement queden molt parats ja que vénen al front amb la idea que es passaran les hores tirant amb els màusers. La raó que els en donem és que cal escatimar les municions no utilitzant-les més que en casos estrictament indispensables; però jo diria que n’hi ha una altra d’igualment poderosa i és que l’espetec de la fuselleria resulta francament molest. Si un se’l pot estalviar ¿quines ganes de sentir-lo?

De manera que la major part del temps, a les posicions, fem la bona vida de campament que em penso que ja t’he descrit altres vegades; les que ara ocupem són a menys d’un tret de fusell del poble, de manera que en un quart s’hi pot anar i tornar. La cabana dels oficials, moblada amb tot confort (fins tenim taula i cadires de debò, portades del poble, que és el que em permet d’escriure còmodament), queda molt arrecerada ja que té la serra al nord. Als nostres peus s’estenen unes planúries ermes i al fons de tot, sorgint de la boira de l’horitzó. veiem les tor­res de Belxit retallant-se contra el cel. Acabo d’escriure Belxit i d’ara endavant escriuré sempre la Pobla d’Alvortó; és que entre els protocols d’un notari que hi exercia en el segle xvi i que he trobat entre els enderrocs que són tot el que queda d’aquesta vila desventurada —presa, represa i tornada a prendre—, he vist que aleshores ho escrivien així; és a dir, el notari escrivia exactament «belxit» però, les coses com siguin, «la pobla dalvorton». Per altres detalls d’aquests documents es veu clarament que en el segle xvi encara s’hi parlava un dialecte aragonès molt pròxim al català, molt més pròxim que el que s’hi parla avui. ¡Que fàcil hauria estat catalanitzar Aragó! Tot hi duia, la geografia, la història, la filologia; tot va anar bé i ens hi encaminàvem mentre tinguérem una dinastia nacional, després el carro rodolà pel pedregar quan, sense reis propis, començà a dir-hi la seva el poble. Avui en dia hi ha cretins que sembla que facin tots els possibles per reduir encara més la nostra pàtria; fora de l’Empordà i de la plana de Vic se senten «estrangers» pertot arreu.

Tornant al que em demanes, que consti que jo no t’he dit mai «mentides»; en tot cas m’he limitat a no dir-vos la veritat per no alarmar-vos inútilment, sobretot per no alarmar la Nuri, que és molt de passar ànsia. Durant l’ofensiva contra Belxit, és rigorosament històric que la 4a companyia va estar la major part del temps destacada a Sierra Gorda en qualitat de reserva. Vam entrar en foc, que fou per cert el meu bateig (ja era hora), el dia 10; el dia 11 preníem part en un atac junt amb les altres companyies de fusellers-granaders del 4t batalló (o 524 de la numeració nova), sostinguts de flanc per la de metralladores. «Els de la metralla», com els anomenem, fins tenen un himne propi, que s’ha empescat el capità Gordó i que comença «quan la metralla canta». Aquell dia no vam arribar a cobrir tots els objectius previstos però de tota manera el comandament de la divisió ens felicità. Van caure ferits el capità i els altres oficials de la meva companyia, com així mateix el comissari, motiu pel qual em vaig trobar sol al davant seu. Els soldats que quedaven em seguien com inspirats sense fer cas dels que anaven caient. No et sabria explicar el que se sent en moments així; és com una borratxera, però una borratxera «religiosa». No trobo altra paraula per donar-ne una idea. Tot el que deia en Víctor en el paràgraf que me’n copies és cert, si bé em pinta afavorit; recordo, això sí, que sentia un corcó d’amor propi i volia «quedar bé». No vaig fer pas més que els altres oficials, però havent quedat sol en el moment que anàvem ja a llançar-nos a través de les filferrades espinoses cap als parapets enemics de la Casilla de la Princesa, és natural que el meu paper quedés més visible. L’endemà l’enemic contraatacava. Vam haver de fortificar cuita-corrents i sota un foc espès el territori conquerit; foc, no sols de metralladora i de morter, sinó també de debò, perquè ens tiraven bombes de fòsfor que en calaven als boscos on érem amb la santa intenció —però tot s’excusa a la guerra— de rostir-nos de viu en viu. Et dono paraula que aquells dies menjàvem sempre el pa torrat, què dic, carbonitzat i tot. Seríem hipòcrites si ens planyíem; nosaltres també els en fem a ells tantes com podem. Estem en paus. Tant de bo al final de la guerra siguem tots d’allò més amics i puguem dir-nos sense rancúnies: «¿te’n recordes d’aquelles bombes de fòsfor que ens tiràvem els uns als altres?» El dia 15, si no recordo malament, com que teníem massa baixes ens van rellevar; és aleshores quan ens en vinguérem cap al Canyissar a refer-nos. No ens hi havíem refet gaire quan d’una manera inesperada rebíem ordre de marxa cap a las Parras de Martín: es tractava de prendre part en un altre atac, aquest en direcció a Terol. Es veu que s’havia decidit a darrera hora, per sorprendre l’enemic, i el comandament volia abocar-hi totes les forces disponibles, fins les destrossades en els combats anteriors. Sortíem de las Parras a negra nit, després de la discussió reglamentària del pla d’operacions. Has de saber que a l’exèrcit s’estila una democràcia molt del meu gust: només hi opinen els que poden opinar, com és ara, tractant-se d’un batalló, els oficials sota la presidència del comandant. Mentre la discussió està oberta pots dir tot el que et passi pel cap, inclòs que el comandant és un cul d’olla i el seu pla d’operacions una bírria; però un cop tancada, és el comandant i només ell qui decideix el que es farà i les seves ordres tornen a ser indiscutibles. El sistema és magnífic i la prova n’és que està implantat a tots els exèrcits dignes d’aquest nom. L’objectiu que se’ns havia assignat era dur; es tractava de prendre una posició fortament atrinxerada al cim d’una muntanya rosta i pelada. Marxàvem en silenci, la nit era com una gola de llop i plovia; feia un fred glacial. De cop i volta arriba a tot galop un enllaç de la divisió per deturar-nos: l’operació s’ha suspès. Rumors que corren asseguren que un peix gros de l’Estat Major de l’Exèrcit de l’Est s’havia passat a l’enemic amb els plans secrets de la maniobra projectada; però ¿què en podem saber nosaltres, els del 524 batalló, que no som més que un peó en aquest joc d’escacs embolicadíssim que és la guerra?

I vet aquí que ens en vam tornar al Canyissar a reprendre la descansada; no havíem descansat gaire tampoc quan rebíem de nou ordre de marxa. Jo tenia aleshores una febrada. El batalló se’n va anar deixant-me sol al poble; abans-d’ahir vaig reintegrar-m’hi i ara sóc en aquestes posicions, on t’he escrit aquesta llarga i verídica carta. No em diguis mai més mentider; t’he dit la veritat, res més que la veritat i tota la veritat relativament a la 4a companyia del 524 batalló, companyia que ara tinc l’honor de manar perquè hi vaig quedar com a únic oficial. Ara ja no sóc l’únic; m’acaben d’adjuntar un alferes andalús tan jove que encara no té pèl de barba i, potser per compensació, un comissari molt pelut, natural del Camp de Tarragona i més exactament de Riudecanyes; però sóc jo el que mano en tant que el més antic i de més graduació. Tots tres, d’altra banda, ens avenim moltíssim i la 4a companyia rutlla a cor què vols. Els soldats són, gairebé tots, pagesos; n’hi ha d’empordanesos i de tortosins, tots igualment bons xicots i tots valentíssims ¿és que n’hi pot haver enlloc del món de millors que els catalans?

Si ens haguéssim d’estar gaires dies en aquestes posicions, on, les coses com siguin, la vida es fa monòtona, m’ho organitzaria per anar a fer visites als altres oficials del batalló i en especial al practicant i als de «la metralla», els meus grans amics de «la república de la pipa». Les companyies queden molt separades les unes de les altres i a més els terrenys per on cal passar per anar d’una posició a l’altra són pelats i batuts per l’artilleria enemiga. La prudència aconsella de fer un tomb molt gran però la mandra, que pot més, impulsaria a tirar pel dret a desgrat de les bombes. El millor fóra aprofitar les nits sense lluna o ennuvolades per esmunyir-se fins a «la metralla» sense ser vist per l’enemic, però passa el següent i no te’n riguis, que d’aquestes coses al front no se’n riu ningú: jo només puc allunyar-me de la companyia que mano si deixo en el meu lloc, substituint-me, l’alferes andalús i barbamec; aquest noi, que té setze anys, és un lleó durant el dia però de nit té por de la fosca; no ha dormit mai sol. Jo li haig de fer no sé si de papà o de mamà; i li he posat afecte.

Potser el dia més inesperat ens tornaran a enviar a «descansar» i es podrà reunir de nou la «república de la pipa». L’enyoradíssim Cisco, per celebrar-ho, passarà un parell de pollastres per les armes després d’un consell sumaríssim de guerra i marina (per si de cas fossin ànecs); mentrestant, aquí fem més badalls que no voldríem.

Respecte a la targeta que em dius que t’ha retransmès la Nuri, em sembla recordar que en efecte a las Parras de Martín te’n vaig escriure una; el carter del batalló, veient-la sense adreça i reconeixent la meva lletra, me la va tornar. Jo aleshores devia posar-hi d’esma l’adreça de la Nuri en comptes de la teva i vet aquí el misteri explicat. Quina sort, afigura’t, que casualment en aquella targeta no et parlés d’amor com sempre acostumo ni et fes cap proposició deshonesta de les que sempre et faig; quin drama hi hauria a hores d’ara a casa, com m’atonyinaria la meva dona. No es pot ser distret per res del món.

108

Canyissar de l’Olivar, dijous 7 d’octubre de 1937

Estimada Mercè:

La teva carta m’afalaga molt però t’asseguro, amb el cor a la mà, que no vaig fer sinó complir el meu deure. Endevino que en Víctor, en la que ha escrit al seu germà, li descrivia la meva actuació en aquells combats gairebé com una gesta; és un bon amic i un bon camarada i li quedo molt agraït que em vulgui fer quedar tan bé, però exagera.

Com hauràs vist per la data, segueixo al Canyissar de l’Olivar enyorant el batalló, que ara és a Azuara, un poblet a la reraguarda de Belxite. Dilluns vinent, si Déu vol, m’hi reuniré de nou i reprendré aquella vida militar que tanta enveja fa a en Màrius. De vegades penso que si en Màrius estigués bo podria ser el nostre metge, el del 4t batalló de la 131 brigada de la 30 divisió de l’Exèrcit de Catalunya (en mala hora rebatejat de l’Est); ja no em mancaria res perquè la meva felicitat fos completa.

Hem sabut amb moltíssima pena que a Belxite, entre els assetjats, hi havia el Terç de Montserrat, format íntegrament per xicots catalans passats a l’altra banda. Hi van morir gairebé tots; la mala sort volgué que la unitat que els atacava fos precisament la tristament famosa «columna Durruti» (ara 26 divisió), que continua tenint per costum, pel que es veu, «no fer presoners». Si se les haguessin hagudes amb nosaltres, els presoners s’haurien salvat tots sense excepció. Almenys ens hauria quedat aquest consol dins la tristesa d’haver-nos de combatre entre catalans ¿qui sap si hi havia algun dels meus cosins? No en sé res des de començos de la guerra. Sé, això sí, que el Terç de Montserrat es baté heroicament; si passant-se a l’altra banda han comès un error garrafal, almenys el seu comportament a la guerra no ens avergonyeix gens ni mica, tot al contrari. Ens fa quedar bé. Algun dia, després de la nostra victòria, haurem d’alçar un monument als nostres morts i un altre als del Terç de Montserrat; dos monuments, l’un al costat de l’altre, que recordin per sempre com n’és de trist fer-se la guerra entre germans.

La notícia m’ha fet pensar que jo m’hauria pogut trobar encara a la «columna Durruti» si no fos per aquella mena de «consell de guerra» que em van fer, aleshores que després de discutir si no fóra millor afusellar-me decidiren per majoria de vots «expulsar-me de la columna per covard». ¿Hauria pogut impedir la matança de presoners? Ho dubto molt; bé hi deu haver els «companys tècnics» de l’Escola de Guerra (els del meu temps o potser uns altres) i es veu que no hi han pogut fer res en absolut. Per cert m’han dit que als presoners que no eren catalans els respectaven; cosa que denotaria un cert progrés respecte als costums anarquistes dels començos de la guerra, quan no en respectaven cap. Es van rabejar només amb els catalans; no pas per odi als catalans, ja que ells mateixos ho són quasi tots, sinó perquè troben imperdonable que lluitin a l’altra banda. És una de tantes entre les incongruències d’aquesta gent: lluitar a l’altra banda podria ser en efecte imperdonable als ulls dels nacionalistes, per als quals aquesta guerra es fa per Catalunya, però ells, que són universalistes i no creuen en la pàtria, ¿com poden acusar d’alta traïció els catalans passats als altres? ¿En nom de què?

Els nostres soldats no diuen Belxite, sinó Belxit, de la mateixa manera que diuen la Pobla d’Albortó; i estic temptat d’imitar-los perquè trobo molt sa aquest instint de catalanitzar els noms de lloc aragonesos.

I vet aquí que la guerra s’allargassa cada vegada més i no apareix per ara cap general català de la talla d’un Prim o d’un Joffre, tanta falta que ens feia en aquestes circumstàncies ¡i pensar que hauríem pogut tenir un Domènec Batet! Però hi ha tot aquest jovent que s’ha llançat a la guerra amb tant de coratge, els voluntaris primer i ara els soldats de les lleves que no desmereixen gens al costat d’ells. Tota la nostra esperança està en aquests xicots del front que fan l’aprenentatge de les virtuts militars; l’essencial és que guanyem. La tragèdia que passa Catalunya fa esborronar però en sortirà enfortida i transfigurada.

Tals són els pensaments que em ronden pel cap aquests dies de convalescència. Ens fa un temps de tardor molt ensopit. La casa on m’allotjo dóna a la plaça, plena de criatures que fan molt de xivarri. Enyoro el batalló com una d’aquestes criatures enyoraria les altres si la tanquessin sola. Penso en els amics boníssims que hi tinc: l’Arocas (el practicant), en Jorzapé (el comissari de metralladores) i tots els altres de la «república de la pipa». També penso en els de la «del mam», començant pel comandant Domínguez que ja no pot ser més «bellíssima persona». La gent d’aquesta casa em tracta molt bé; però em sento tan estrany, únic militar entre la població civil.