1

Barcelona, 28 de febrer de 1936

Distingida amiga:

El gust i l’honor han estat meus; no podeu imaginar amb quina simpatia he llegit la vostra carta. És la primera vegada a la vida que en rebo d’una persona que no conec i tot seguit m’ha guanyat el cor amb les seves faltes d’ortografia; sempre he cregut que l’únic defecte de la vostra germana era no fer-ne. Les faltes d’ortografia, artísticament escampades al llarg d’una carta, li comuniquen un no-sé-què d’humà i de convincent, però ja que em demaneu d’intercanviar-ne essent així que no ens coneixem com qui diu de res, us vull advertir amb tota lleialtat que tinc el vici d’escriure’n d’inacabables. Una amistat per correspondència presenta l’avantatge de poder-vos imaginar el vostre corresponsal com més us agradi; em dieu que us imagini de pèl roig i obeeixo. Us imagino, doncs, de pèl roig. Imagineu-me al vostre torn, us ho prego, com un monstre:

La boca, les orelles, els ulls i el nas, enormes;
enfonsades les galtes, fugitiu el mentó.
La silueta dubta entre tigre i moltó;
la Natura el té al nombre dels seus fills més deformes.

Pinteu això d’un groc de sofre, antic color
de l’horror, i vestiu-me’l com un Llàtzer de Tormes
amb robes malgirbades i d’impossibles formes;
doneu-li aquella veu fosca del vell Caró.

És la mòmia vivent, l’horripilant fantasma,
el pare dels terrors glaçats i de l’espasme,
nascut sota el senyal fatídic de Saturn.

Quan no el veuen adopta les més absurdes poses
i sota el seu esguard de gran ocell nocturn
com colpides d’un mal sobtat moren les roses.¹

D’aquesta manera, quan ens presentin pensareu que «no n’hi havia per tant» i que «sempre hi ha un pitjor». Fetes doncs les nostres respectives descripcions m’entra aquest dubte: ¿de què parlarem a les nostres cartes? ¿De bandolers i pirates, de castells i fantasmes, de lírica, de gastronomia, d’economia política, de paleontologia o de metafísica? A mi el que em tira més són les vides de sants, potser per reacció després d’haver-me empassat el Capital de Marx que és una indescriptible lata; també sóc pare de família, cosa que m’omple de legítima satisfacció però sense fer-me sentir superior als que no en són; em mereixen, ben al contrari, tots els respectes —i majorment tractant- se, com és el cas, «d’une jeune fille». Hi ha, en efecte, qui troba que a les «jeunes filles» no els està bé de ser-ho.

1. La data de l’original (27 gener 1936) no coincideix amb la de l’edició (28 febrer 1936), i no deixa de ser interessant de saber què degué portar a aquest canvi de dates. D’altra banda, les correccions, no pas menors, observables entre l’original i la versió definitiva parlen d’una revisió, de la qual ignorem la data. [↩]