Arxiu d'etiquetes: Afegits_1948

A Màrius Torres (s/d) (Carta de la Nuri) (184)

Publicat el per
Respon

184

(Carta de la Nuri)

 

Estimat Màrius:

Acabem de rebre la teva carta. L’esperàvem amb impaciència perquè sospitàvem el motiu del teu llarg silenci. La Mercè ens havia parlat del tractament a què estaves sotmès. També nosaltres somniem en el temps que serem vellets i podrem viure tots junts —o gairebé junts—. Ets injust: has de saber que serviré molt per vella i que m’imagino molt millor vella que jove. No sé imaginar-me jove; m’hauria de mirar al mirall i l’únic que tenim és massa esquifit, trencat pel mig i fa aigües. Un mirall, aquí, val un ull de la cara.

La vellesa, tant a en Joan com a mi, se’ns apareix com un oasi després d’una vida tan accidentada com hem dut d’ençà que ens coneixem. No oblidis que som tres formiguetes perdudes entre els milions i milions de formigues que no tenen res i sempre necessiten; que dia rera dia han de lluitar pel mateix. Si ens veiessis quan tornem de donar classes, arrossegant unes sabates d’aquelles que fan com els balancins i que ens semblen més feixugues que si fossin de plom… Ja hi estic resignada. Confio que mentre serem joves no ens faltarà el que anirem necessitant dia per dia, encara que sigui havent-hi de bregar molt. Confio, en canvi, que un cop vells podrem descansar de la brega sense que ens manqui el necessari. Tots estalviem per a la vellesa, els uns diners, els altres glòria; nosaltres estalviem bon humor, és per això que ara no en gastem gaire. Ara lluitem i patim i ens malhumorem i critiquem perquè no ens queda més remei. El dia que podré dir: Nuri, ja ets vella ¡tot això s’haurà acabat! Que facin mala cara els joves, que tenen l’edat de fer-ne. Aleshores no diré mai que no a ningú, no criticaré res; seré una espectadora benèvola de tota la comèdia del món i trobaré la felicitat menjant bombons amb els néts d’amagat dels fills. Aquest terbolí de la lluita per la vida on els pobres joves ens trobem arrossegats, potser ens semblarà aleshores, vist de lluny, un riu ample i calmós. ¡Quines converses, quins silencis i quines becaines farem aleshores! Serà deliciós.

Cal ser comprensius amb el pobre Joan, molt menys resistent a la calor que cap de nosaltres; s’hi posa com malalt. Quan arriba de donar les seves classes als fills i filles de «la alta sociedad», es despulla frenèticament per posar-se sota la dutxa i estar-s’hi mitja hora ben bona; després, sense eixugar-se i sense res més que un eslip, s’asseu a gronxar-se en un balancí enmig d’un corrent d’aire. No bé aquest l’ha acabat d’eixugar ja torna a estar tot xop, ara de suor altra vegada. No és pas que no faci els possibles per sobreposar-se a l’enervament que la calor li produeix; de vegades es planta a serrar fusta en ple sol —ha anat fent quasi tots els mobles que tenim— com desafiant la calor o qui sap si desafiant-se a si mateix. El que més el desespera és que per donar lliçons a la progenitura de «la alta sociedad» ha d’anar impecablement vestit, amb americana i corbata: «¡Si almenys em pogués treure la corbata!» gemega. Impossible: «la alta sociedad» no admetria de cap manera per als seus fills un professor descorbatat. Les dones tenim l’avantatge que podem anar molt més fresques que els homes tot semblant igualment mudades.

Tant o més que el clima l’irriten doncs les manies de «la alta sociedad». ¿Per què cal anar, per exemple, amb sabates i mitjons essent així que unes simples sandàlies, o millor encara unes espardenyes catalanes, farien en una illa com aquesta molt millor el seu fet? Diu en Joan, i probablement amb tota la raó, que en els països tropicals on es troba establerta de temps immemorials la raça blanca, com és Aràbia, la gent s’ha fet una indumentària racional, adequada al clima: una túnica blanca ben folgada, que deixa circular l’aire per dins, unes sandàlies als peus i res més. A ell li sembla que vestit així ja li passarien la meitat dels mals; però ¿com presentar-se guarnit d’aquesta manera als «salonsitos» de «la alta sociedad»? Esborrona de pensar-ho.

Sovint ell i jo parlem de París amb nostàlgia i no deixa de ser ben estrany que l’enyorem tant; en primer lloc no hi vam arribar a viure ni tan sols un any sencer i en segon lloc ho vam fer sempre a salt de mata, amb la por que a qualsevol moment la policia ens demanés els documents (que no en teníem). L’obsessió dels documents (n’hi havia de dues menes: el «laissez passer» i el «recépissé» i no teníem cap dels dos), era la de tots els qui es trobaven en les nostres mateixes circumstàncies, que érem aleshores molts, moltíssims. Sort que també hi havia molts francesos disposats a ajudar-nos de tot cor; nosaltres recordarem sempre amb agraïment els de l’Aide Catholique aux Réfugiés i sobretot madame Meyerson; si bé madame Meyerson, que és socialista, no és ben bé francesa, és catalana del Rosselló. ¡Quanta gent bona hi ha pel món! ¡Quanta i de tots els colors! Al principi al pobre Joan li era molt difícil de passar desapercebut i el miracle és que els gendarmes no el detinguessin a cada pas; havia quedat tan colrat amb la darrera campanya. Després, ja recobrats els colors naturals, el problema era el seu accent; procuràvem que no anés mai sol i si calia parlar amb algun desconegut era jo qui ho feia; ell callava com un mort. Doncs a desgrat de tantes peripècies, ¿vols creure —i és per això que ara m’han tornat aquells temps a la memòria— que ens agradava mil vegades més París que no pas això d’ara? Sense la guerra que ens en va treure, encara hi fórem; mai no ens havia passat pel cap l’absurda idea de venir en una illa com aquesta. Hi vam venir ben bé per força; en aquell moment no ens volien enlloc més.

Trobo la teva apreciació de Moreno Jimenes exacta i per això mateix injusta. Cap poeta que no hagi sortit d’aquesta illa no pot tenir universitat (encara que a Santo Domingo, o sigui Ciudad Trujillo, hi hagi la «primera universidad de América»). Aquest país no té història, no té art, no té tradició; la seva universitat només pot donar pedanteria. Moreno Jimenes és prou poeta per no ser pedant; encara que parli de «cosmogonía» i de «reintegro». En ell això no és pedanteria: és fracàs. I el fracàs inspira sempre un gran respecte. Nosaltres, fills d’una raça que no és la seva i que té una cultura molt vella, en una obra com la seva no podem posar gaire interès personal però ell és una altra cosa. Trobo aconsolador que hi hagi homes com ell perduts en un racó de món com aquest; és l’aneguet lleig de l’illa. Aquí els únics signes externs de talent són «tener habilidad para lograr un empleíto» i anar planxat, emmidonat i enclenxinat; «lograr un empleíto» —del govern s’entén— és, d’altra banda, quasi l’única manera de viure bé en aquest país on va néixer el bon Moreno Jimenes, que va pels carrers malgirbat, amb un barret vell de palla, amb vestits esfilagarsats, ensopegant amb la gent i fins amb les parets i dient impertinències als ministres i madrigals a les bugaderes. A força de madrigals obté alguna vegada que li rentin la roba. Si s’ha inspirat en una colina, ja l’anomena «Colina Sacra». Quan aconsegueix de fer-se imprimir algun llibret de versos, en carrega un maletí vell i se’n va pel país a vendre’l tot recitant-los de bohío en bohío. Aquests errabundeigs miserables li estimulen la inspiració; allà on nosaltres només veiem lletjor, indigència, tristesa animal, brutícia, ell veu mil meravelles. Profetitza. Data les seves poesies de l’any 2000 o del 4000. Sosté que és en aquestes platges del mar Caribe on està naixent la cultura del món futur i s’exclama:

¡Junto al mar Caribe he columbrado un rito!

¡Què sé jo! El seu primitivisme no és trucat com el de García Lorca (que en pau descansi el pobre) sinó autèntic; tan autèntic que no dubta a usar paraules com «cosmogonía» o «reintegro» i tantes altres que evitaria si en ell el primitivisme fos comèdia o pose. Es plantifica una «cosmogonía» com un rei caníbal un barret de copa. Serà una criatura als noranta anys en un país en què als tres ja deixen de ser-ho.

 

[Afegit el 1948: Aquesta carta no duu data però té anotat de lletra d’en Màrius: «rebuda el novembre de 1941».]

Als estimats amics, 28 I 1940 (160)

Publicat el per
Respon

160

San Pedro de Macorís, 28 de gener de 1940

San Pdro de Macoris

 

Estimats amics:

Vam rebre la vostra del 25 de novembre a Tolosa pocs dies abans d’anar-nos-en. Encara us en vam enviar una des de Bordeus. El 21 de desembre salpàvem d’aquell port amb el Cuba, paquebot francès de 17.000 tones armat a popa amb dues peces de petit calibre per mor dels submarins.

El viatge ha estat molt bonic per bé que llarg. Havíem hagut d’estar molts dies —ja embarcats— a Le Verdon, que és dins l’estuari de la Gironda, esperant els tres navilis de guerra que escortarien el nostre fins a Casablanca, on arribàvem el 31 a l’alba; el mateix dia a posta de sol ja singlàvem cap a les Antilles. De manera que la nit de sant Silvestre perdíem de vista el Vell Món al mateix temps que l’any vell.

El Cuba, sempre per mor dels submarins, havia de descriure unes immenses esses i fins es deturà un parell de dies enmig de l’oceà per fer exercicis amb els canonets de popa.

El 10 de gener cap a les onze vèiem terra: era Puerto Rico. Vam navegar al llarg d’aquesta illa fins a la caiguda del vespre i l’endemà a l’alba ancoràvem a la rada de l’Ozama, que fa de port a la ciutat de Santo Domingo. Aquesta ciutat, des de l’any 1936, s’anomena Ciudad Trujillo, en honor del Generalísimo Doctor Don Rafael Leónidas Trujillo Molina, que és el «Primer Mandatario de la nación» com li diuen sempre els dos diariets que es publiquen en aquesta illa; amb això no és pas que li vulguin recordar que no n’és més que un simple representant o apoderat, com nosaltres diem que els procuradors dels tribunals no són més que «mandataris» dels seus clients; oh, no, res d’això, tot el contrari. Volen dir que és el que «manda» més. D’altra banda Santo Domingo, fundada el 1496 per un germà de Cristòfor Colom, fou destruïda el 1930 per un cicló de manera que el Generalísimo Doctor Don Rafael Leónidas etc. etc. és el seu «Reconstructor» —o almenys així li diuen.

El dia 12 a la tarda vam venir a San Pedro de Macorís, a 75 kms a l’est de Ciudad Trujillo i també port del mar Caribe. És una encantadora petita ciutat tropical, d’uns 20.000 habitants (entre els quals tenim l’honor de comptar-nos), bastida a la riba esquerra de l’estuari de l’Higuamo, rada natural magnífica que serveix de port als hidroavions de la Panamerican Airways System i a multitud de goletes i pailebots i fins i tot vapors si són de poc calat.

Ara em direu: i des del dia 12 fins al 28 ¿per què no ens escrivíeu? Per una raó poderosa: no teníem els tres centaus que costa el timbre de correus. Havíem aprofitat els últims moments a Europa rebentant-nos alegrement tots els francs. A Bordeus, on ens donàvem la gran vida a base de salmó amb maionesa i llamprea a la bordelesa degudament regats amb els vins tan justament famosos de la comarca, vam comprar amb els que ens quedaven un atlas voluminós i una colla de llibres, els uns «in quarto» i els altres «in octavo», que tracten dels costums dels indis salvatges de l’Amèrica del Sud i de les civilitzacions precolombines del Perú i de Mèxic; tot plegat per fer-nos una certa idea d’a on anàvem.

Heu de saber en efecte que no en teníem cap. A París, quan encara estàvem tan lluny de sospitar una cosa tan aliena a la nostra voluntat com és que ens en vindríem a l’Amèrica del Sud, havíem vist pertot arreu uns grans mapamundis que deien Nous vaincrons parce que nous sommes les plus forts; hi havien pintat d’un color els dominis del Reich alemany i d’uns altres els dels imperis anglès i francès. El mapamundi era mut i heu de saber que amb la Nuri ens trencàvem el cap per endevinar quina podia ser una illa del mar Caribe que hi apareixia pintada amb el color de l’imperi francès ¡no en teníem ni la més remota idea! Doncs vet aquí que és precisament aquesta on ara ens trobem, que es veu que a París encara es pensen que forma part del seu imperi; el nom de l’illa és Haití (o també Hispaniola, Quisqueia o Santo Domingo) i està partida entre dues republiquetes, la d’Haití i la de Santo Domingo o Dominicana; independents totes dues ja que fa més d’un segle que l’illa no pertany a França.

Fóra llarg de contar com és que hem anat a petar en una illa com aquesta, on evidentment no se’ns havia perdut res. ¡Tot ha estat tan inesperat! La vetlla del 1r de setembre —si no em falla la memòria— ens dirigíem cap a l’observatori de París amb l’honorable propòsit de contemplar Saturn a través de la gran ullera quan veiérem pels carrers tot de gent excitadíssima; acabava d’arribar de Londres un diari del vespre amb uns grans titulars Imminent peril of war i se l’arrencaven dels dits tot i que això de llegir diaris anglesos no és gaire el fort dels parisencs. Aquell explicava que els alemanys anaven a envair Polònia i que França i Anglaterra en conseqüència els haurien de declarar la guerra. La notícia caigué a París com una bomba; ningú no s’ho esperava, la consternació era general. Ja no vam anar a l’observatori; tot era tancat, només es parlava de la guerra. L’endemà em vaig posar en relació amb uns compatriotes, tan estonians com jo mateix, per parlar d’organitzar una unitat que amb el nom i sota la bandera del nostre país pogués combatre al costat dels Aliats. No hi hagué manera; el govern de París ens comminava a sentar plaça, simplement, a la legió. Un dia que jo havia anat al centre sense la Nuri (ella parla el francès sense accent ja que és d’educació francesa) i reposava un moment en un banc públic, s’assegué al meu costat una senyora ja entrada en anys i se’m posà a parlar amb aquella confiança amb què de vegades ho fan les parisenques velles com si fossin comares de poble: «Ah, jeune homme, nous voilà de nouveau dans de jolis draps; de nouveau la guerre! La faute en est aux étrangers, il y en a trop. J’en ai marre; Paris en est plein, partout des étrangers! Ce sont eux qui ont tout brouillé et maintenant ils nous mènent à la guerre». Jo em limitava a assentir amb uns «ah oui madame» que no em traïssin; no les tenia pas totes. Val a dir que el meu accent m’havia merescut no feia gaire els elogis d’un «sous-préfet», que m’assegurava que era com el d’un «vrai français». Jo reia posant-ho en dubte però l’home insistí sense cap ombra d’ironia: «mais oui, je vous l’assure: vous parlez comme un vrai français des Pyrénées Orientales».

Poc després la policia em va fer saber que si abans de tres dies no m’havia enrolat a la legió quedava expulsat de París. Suposo que em coneixeu prou per saber que no tinc ànima de mercenari; ens calgué improvisar precipitadament un viatge a Tolosa, on l’ajuntament, més o menys occitanista, ens era favorable. Hi havia encara un altre motiu per acollir-nos de nou al Midi i és que era el temps de les veremes; vaig deixar les dues Nuris a Tolosa, a la caserna vella i desafectada dels bombers que el municipi havia posat a la nostra disposició —la dels estonians—, per anar-me’n a fer-les en un poble. Tothom hi parlava occità, des del darrer jornaler fins al primer propietari, el baró François de Godon, que continua vivint en el seu castell i ocupant-se personalment de les collites; és a les seves vinyes que treballàvem traginant les portadores i m’hi podia entendre divinament parlant cada u la seva llengua. Em va estendre un certificat, que penso conservar tota la vida, donant fe que en això de carretejar portadores plenes de raïm jo havia demostrat «beaucoup d’intelligence».

No menys en demostrava simultàniament el coronel P. F. traginant un carretó de maons pels carrers de Tolosa. «¡Vostè, tot un coronel, fent de manobre!» li digué un conegut que passava. «Pago per tants manobres que feien de coronels» li replicà.

Però les veremes es van acabar i a Tolosa, per més que les autoritats municipals fossin comprensives, no ho eren pas les altres i més que res el que em resultava inaguantable eren les males mirades de la població civil, sobretot de les dones: al país no quedava cap home en edat militar i no era pas qüestió de penjar-me un rètol que digués «étranger». Mentrestant sabíem que havien acabat de fracassar a París totes les temptatives d’organitzar l’única unitat on hauríem pogut enrolar-nos sense repugnància; si no és sota una certa bandera, que coneixeu tan bé com jo, ens havíem fet el ferm propòsit de no combatre mai més de la vida. Que per cert, ja que d’aquesta bandera parlem, és ben curiós que amb banderes passa com amb quadros: allò que distingeix un gran pintor d’un pintamones no són pas els colors, ja que tots dos usen els mateixos, sinó la manera de disposar-los. Amb els mateixos colors es pot fer una obra mestra o una mamarratxada; una bandera com la nostra, que de tan preciosa te la menjaries a petonets, o una altra que als nostres ulls, almenys des de 1936, representa exactament tot el contrari.

Les mirades d’odi (o de menyspreu, que és pitjor encara), de la població civil i sobretot de les dones, se’m feien cada vegada més insuportables i vam prendre el determini de deixar França. Hauríem volgut anar als Estats Units, on la Nuri té un germà, o al Brasil, on té un parent dedicat al negoci de les fustes precioses; però des del mateix moment de la declaració de guerra tots els països ens havien tancat les portes. Només en quedava un que ens admetés i era aquest; i és per això que aquí ha vingut a parar el trio indefens i errant que som nosaltres.

El vespre abans d’embarcar en el Cuba, on ja havíem de dormir aquella nit, encara ho vam celebrar amb unes quantes dotzenes d’ostres portugueses i una botella de Sauternes en una de les tavernes més famoses del port de Bordeus, de manera que quan pujàvem per fi a bord teníem exactament 16 francs entre tots tres. I aquesta és tota la història.

La teva carta, Mercè, em va fer pensar que qualsevol assumpte que tu tractis serà sempre encantador. He reflexionat molt sobre assumptes i vet aquí les conseqüències a què he arribat: l’interès de la conversa d’una noia no radica en els assumptes sinó en el timbre de la seva veu. Llegint-te em fa l’efecte que et sento:

et pour sa voix lointaine et calme et grave, elle a
l’inflexion des voix chères qui se sont tues.

Em parlaves de Girona i de la tardor: dos noms que ara ressonen tan estranyament entre aquests bosquets de cocoters i arran d’aquest mar infestat de taurons. Hem hagut de renunciar a les tardors ¿i per quant de temps? ¿Quan tornarem a respirar «aquella olor de terra del vent de la tardor»? De vegades ens posem a recordar coses ben petites, insignificants, d’aquells temps que han fugit per sempre; fins ara no n’havíem descobert l’encís secret i subtil. Hem après d’enyorar moltes coses que abans ni ens cridaven l’atenció; no és pas gens simple el sentiment que solem designar amb el nom abstracte i imprecís de «pàtria». Parla’ns sovint de la nostra, que t’ho agrairem. Ben cert que per la vida es perd la vida i per la pàtria es perd la pàtria; és per causa d’ella que n’hem vingut a parar tan lluny.

Abans d’anar-nos-en de França, preveient la pèrdua possible del manuscrit del poeta Tomar de qui us parlava en una de les meves cartes d’allà, la segona si no m’erro, en vaig fer quatre còpies mecanografiades per enviar-ne a diverses persones ben escampades i de confiança. El Cuba no naufragà, de manera que el manuscrit encara existeix i sempre en poder meu junt amb una de les còpies; entretant jo ja havia esbargit les altres als quatre vents. Potser al poeta Tomar li sabrà greu, però que es fumi; per a mi el més urgent era prevenir la conservació d’uns versos que estimo tant.

Tenim un mapa del nostre país, del segle xviii, que ens segueix al llarg dels nostres viatges. El clavem a la paret així que ens instal.lem en algun lloc i ens el mirem en silenci. Les muntanyes hi són representades al natural i de perfil; sembla que facin olor de farigola i espígol.

El més probable és que els nostres viatges encara no hagin acabat; és quasi segur que farem els possibles per sortir d’aquesta illa però als Estats Units no ens volen. Ens agradaria doncs d’anar a viure al Canadà francès si no fos que fan gruar també el permís d’immigració; una altra possibilitat fóra el Brasil, on, a Rio Grande do Sul, un parent llunyà de la Nuri té un negoci de fustes precioses ¿potser ja ho havia dit? Per a uns viatges tan llargs caldria abans, és clar, haver-nos fet amb els «cum quibus» que costen; en últim terme faríem la travessia del Caribe en goleta, cosa que resulta molt econòmica, i ens plantaríem a Caracas. Aquesta illa és encantadora i hi ha moments que ens fa l’efecte que no ens sabria greu passar-hi un parell d’anys, però no ofereix cap perspectiva a gent com ara nosaltres. No podem viure indefinidament de l’aire del cel contemplant extasiats l’anar i venir dels pailebots i les goletes a l’impuls dels alisis o de les brises.

 

[Afegit el 1948: El coronel de l’anècdota de Tolosa era Enric Pérez Farràs, de l’arma d’Enginyers i ex-cap dels Mossos d’Esquadra. Durant la guerra havia manat una de les divisions de l’Exèrcit de Catalunya que atacaven Saragossa. Amb ell i amb el també coronel Vicenç Guarner, ja a Mèxic, intentaríem constituir una unitat de voluntaris catalans per combatre al costat dels Aliats, idea que no pogué realitzar-se perquè a aquests no els interessava indisposar-se amb el general Franco.]

A Màrius Torres, 15 I 1939 (156)

Publicat el per
Respon

 

156

Diumenge 15 de gener de 1939

 

Estimat Màrius:

Tinc el pressentiment que aquesta serà la darrera carta que et puc escriure en llibertat i Déu vulgui que encara t’arribi; per això m’esbravaré dient-te el que fins ara callava i que ja no et podria dir després. Fins ara havia fet el cor fort; m’esforçava a creure en una victòria que ara ja només seria possible amb un miracle. Ja som molt prop del «finis Cataloniae». El desastre supera tot el que hauríem pogut preveure; les divisions catalanes, destrossades a l’Ebre, no podien fer més del que fan, retirar-se tot combatent. Almenys totes ho fessin amb ordre, com la nostra. ¿Era necessària l’ofensiva de l’Ebre? ¿Podia tenir altre resultat que el que estem vivint? Després del desastre d’Aragó, quan amb un suprem esforç havíem aconseguit refer un front estable, la prudència més elemental aconsellava una defensiva que estalviés vides i municions; ben fortificats ens hauríem pogut sostenir molt de temps, anys potser, i entretant ¿qui sap quins canvis podien produir-se en la situació internacional? Mentre hi ha vida hi ha esperança i qui dia passa any empeny; llançar les forces que eren la cobertura de Barcelona i del que restava de Catalunya en una ofensiva de tanta envergadura i que per tant havia de costar tantes vides i tant de material com la de l’Ebre, era un suïcidi.

Des del 19 de juliol de 1936 hem anat d’error en error, de confusió en confusió i de desvari en desvari; per això ara ens trobem amb la tragèdia més incoherent que deu haver viscut el nostre país en tota la seva història. Com si no fos prou haver acabat amb l’autonomia de l’Exèrcit de Catalunya i fins i tot amb el seu nom, que bé li haurien pogut deixar, almenys, com a designació geogràfica, poc abans que quedessin tallades les comunicacions entre el Principat i la resta de la zona republicana el govern madrileny es dedicà a enviar contingents de catalans a Extremadura tot substituint-los en el nostre front per contingents de forasters, en un anar-i-venir de tropes que era una estúpida pèrdua d’energies, de temps i de material i que només podia tenir una explicació en el desig de barrejar-les de tal manera que s’acabés de perdre el caràcter català del nostre front; es veu que les nul·litats que governen la República no comprenien que perdent-se aquest caràcter es perdia l’únic sentit que tenia als nostres ulls aquesta guerra. Últimament feien pitjor encara: enviaven les lleves catalanes a les altres unitats, sobretot les manades per aquests sinistres carnissers que els comunistes ens han volgut fer creure que eren uns genis de la guerra, aquests Lísters i Campesinos que de militar no tenen res ni a penes de persona humana i que es pensen que les batalles es guanyen, com els mals metges fan operacions o els mals pintors pinten Cristos, a força de sang. La desmoralització que tantes mesures anticatalanes i una manera tan cafre de conduir la guerra han anat produint entre els nostres soldats és indescriptible; ara ja murmuren sense amagar-se dels oficials que l’únic que volen en aquestes altures és que la guerra «s’acabi sigui com sigui i no sentir més castellà». Pobres xicots, no comprenen que tal com s’acabarà n’hauran de sentir més que mai.

I ara aquestes unitats forasteres, tot retirant-se en desordre de la manera més vergonyosa, es dediquen a saquejar pobles i a calar foc a tot allò que no poden endur-se’n; se’n duen davant seu les mules i les vaques després d’haver consumit o destruït tots els altres bestiars i queviures deixant la nostra gent en la desesperació. Hem presenciat escenes odioses i no se’n va de gaire que a la guerra que hem de sostenir contra l’enemic que avança no n’hi afegim una altra contra aquests facinerosos que oficialment són els nostres aliats i que demostren tenir-nos tant d’odi com ell: «Todos los catalanes son unos fascistas» van dient; després els altres diran que som «todos unos rojos» i continuaran l’obra de destrucció. La qüestió és destruir Catalunya; tots ens odien per un igual. Entre ells no tenim aliats; només hi tenim enemics. Aquests dies no veiem més que pobles i masies que cremen; fins als pallers calen foc sota pretext de no deixar res a l’enemic. Hi ha hagut dures escaramusses entre catalans i forasters ¿com podem mirar impassibles que sota un pretext tan miserable es passi a foc la nostra terra? Ara seria el moment del judici de Salomó; ara seria l’hora que la veritable mare lliurés el fill a l’altra abans que veure’l mort. Seria, en una paraula, l’hora d’intentar el que fos decentment possible perquè la nostra terra no sigui tota ella passada a mata-degolla, i no pas una, sinó dues vegades, primer per aquestes hordes de pretesos aliats i després pels feixistes. La guerra és una cosa tan cafre que només pot ser lícita quan reuneix dues condicions: una causa justa i una esperança fundada de guanyar-la. En aquestes altures temo que la nostra, la que encara estem sostenint a desgrat de tot, ja no té cap de les dues; la causa justa, que era la defensa de Catalunya, ¿es pot dir que subsisteix a hores d’ara després de la confusió inenarrable que ha sembrat el doctor Negrín? I pel que fa a esperances de guanyar-la… potser que riguem per no haver de plorar.

Sabem que l’enemic, a mesura que avança, duu a cap una repressió més implacable que tot el que hauríem pogut imaginar mai; com que n’arriben detalls pels fugitius, el pànic s’estén entre la població civil de les comarques encara no ocupades i tot fa témer que es produirà un èxode en massa cap a França. Desventurada Catalunya, quin buit hi haurà fet la guerra; quin buit més a propòsit per facilitar la invasió a gran escala que tot fa preveure que ja duen pensada… ¿Era necessari a darrera hora cridar a files fins els nois de setze anys com ha fet un govern criminal i enviar-los als fronts sense cap preparació militar? Fins això hem hagut de veure, Màrius, a fi d’acabar-nos de cobrir d’una vergonya que ja no ens traurem mai més de sobre. El de menys és perdre aquesta guerra; el pitjor és com l’haurem perduda. La mortaldat entre aquestes criatures, que no tenen cap dels reflexos dels veterans, és esgarrifosa; quantes vides catalanes segades abans d’hora, quin buit s’haurà fet al nostre país ¡ni que les nul·litats que ens governen ho haguessin fet expressament per facilitar els plans de conquesta i d’invasió dels altres! En aquests moments, quan ja no té remei, em pregunto si Catalunya no haurà comès des del principi un dels errors més grans de la seva història fent la seva causa consubstancial amb la de la República i en conseqüència prenent damunt seu quasi tot el pes d’aquesta guerra que no era la seva o almenys no ho era prou clarament; em pregunto si entre tots no l’haurem crucificada entre dos lladres. ¡Quin record espantós hauran deixat aquests anys en la memòria del nostre poble! Però ¿què hauríem pogut fer? Un encadenament infernal de fatalitats ens ha dut on som ara, al fons de l’abisme.

Només ens hauria pogut salvar un alçament unànime del nostre poble que des del mateix juliol de 1936 hagués posat a rotllo feixistes i anarquistes i donat a la guerra que començava l’únic sentit que podia legitimar-la, el de guerra nacional per les llibertats de la nostra terra; tots «espantosament units», els catalans ens hauríem salvat com a tals fins i tot si perdíem la guerra, que no és mai del tot perduda una guerra quan es fa netament, per la pàtria. Així ho van fer els bascos, així hauríem pogut fer-ho nosaltres amb més elements que no pas ells; el que és ara ¿quin sentit té, quin sentit pot tenir aquest sagnant galimatias que estem presenciant?

Mentrestant cobrim la reraguarda de les forces vençudes que es retiren en un desordre indescriptible i la fuga d’una part considerable de la població civil; si una cosa ens sosté encara en el nostre deure de soldats a desgrat de tot, és que, combatent a la desesperada, protegim aquestes tristíssimes corrues de dones, vells i criatures que s’encaminen cap a França presos de terror; penso que, en un lloc o altre, qui sap on, hi deu haver entre ells la Nuri i la nena o que no trigaran a afegir-s’hi —i cada un de nosaltres pensa una cosa semblant.

Suposo que la Mercè i tu no us moureu de tota manera de Puig d’Olena ¿on aniríeu els malalts en ple hivern? Que Déu tingui pietat de tots nosaltres.

 

[Afegit el 1948: Ja no hi ha cap altra carta meva del front. Perdut tot contacte amb la meva antiga divisió em vaig trobar incorporat a la 60, on els alts comandaments eren tots comunistes; l’ordre hi era perfecte però glacial, la disciplina impecable però sense amenitat. Vam combatre sempre, cobrint la retirada de les altres forces i la de la població civil, que en efecte es llançà en massa, aterroritzada, cap a França, precedint o seguint els batallons vençuts.

L’enemic no utilitzà en cap moment les armes químiques; els oficials adscrits al Servei Z vam passar a omplir altres missions. Jo vaig ser oficial d’enllaç. Una vegada, arribant a un caseriu on hi havia d’haver el comandament d’un batalló per al qual duia ordres del de la brigada, el vaig trobar ocupat pels moros; era vespre i vaig fugir en la fosca però uns quants d’ells arrencaren a córrer darrera meu. Per sort vaig caure al fons d’una bassa de molí abandonada, buida d’aigua i plena de bardisses. Els sentia discutir; s’allunyaven i s’atansaven, com cercant-me, i jo no gosava sortir perquè sabia que s’acarnissaven amb els oficials enemics abans d’afusellar-los quan vet aquí que torno a sentir fressa d’armes i veus però ara en català ¡eren dels nostres! Hi havia hagut un contraatac i tornaven a ocupar el caseriu; els fronts eren fluctuants i els oficials d’enllaç teníem grans dificultats a localitzar unes unitats que canviaven a cada moment de posició.

Caiguda Barcelona el 26 de gener, encara vam combatre durant un parell de setmanes. A mitjans de febrer passàvem els Pirineus en correcta formació militar, quan a França creien que ja no quedaven més forces republicanes. Ho vam fer pel coll d’Ares, net de neu aquell any; la gendarmeria francesa, impressionada per l’ordre amb què marxaven aquells soldats que havien combatut fins al darrer instant, ens reté els honors militars… i acte seguit ens reclogué al camp de concentració de Prats de Molló. Me’n vaig escapar gràcies al notari del poble, el senyor Guiu, vell català-francès que amagava generosament a casa seva tots els catalans-espanyols que podia. Gràcies a un vestit usat que em procurà, vaig poder fer el viatge fins a Seta camuflat en pagès del Vallespir i reunir-me amb la Nuri i la nena, que m’hi esperaven des de feia un mes i ja començaven a témer el pitjor. Un cop reunits tots tres ens en vam anar a París, on ens arribà la notícia de la mort del meu pare poc després de l’entrada de l’exèrcit espanyol a Barcelona. Havia tingut temps d’escoltar els primers discursos dels generals invasors per la ràdio i es veu que li recordaven els del doctor Negrín perquè murmurà —i fou una de les poques ocasions de la vida que se li sentí a dir alguna cosa en castellà— «los mismos perros con distintos collares». Cada vespre havia resat el rosari des de la seva infantesa i expirà tot resant-lo. El panteó quedà ple.

Ocupada Catalunya, les potències amigues, França la primera, s’afanyaren a reconèixer la Junta de Burgos; Madrid ja no oposà cap resistència; els únics fets d’armes que es registraren a la seva zona foren les tristíssimes baralles entre els republicans mateixos —comunistes i anticomunistes—. L’ocupació de tot aquell territori, encara vast, ja no havia de ser per als franquistes més que un passeig militar: hi trigaren exactament el temps que li cal a la infanteria per avançar a peu seguida de la impedimenta i amb les precaucions reglamentàries. El primer d’abril, un mes i mig després de l’ocupació total del nostre país, tot estava consumat: perduda Catalunya estava perduda la República.]

 

(NOTA DEL 1976: Totes les cartes següents són en francès, els ocupants havent prohibit el català fins en la correspondència privada; les puc traduir literalment ja que, pensades en català, aquest s’hi trasllueix paraula per paraula.)

 

————————

Les “Cartes a Màrius Torres” tornaran just al final de festes, el dia 6 de gener.