Arxiu d'etiquetes: Aragó

A Mercè Figueres, 18 II 1938 (130)

Publicat el per
1

130

Divendres 18 de febrer de 1938

Estimada Mercè:

La teva carta ha trigat nou dies en el viatge de Puig d’Olena fins aquest poble. Per cert aquest mes deu fer dos anys que ens cartegem. A força d’escriure cartes un acaba que ja no sap què dir. L’avantatge de la conversa és que, quan no saps què dir, calles; però per correspondència, si calles ¿què queda?

La guerra s’allargassa enllà de tot el que hauríem pogut creure mai. Temo que quan ens tornarem a veure em trobaràs, no sols canviat, sinó envellit; la vida fa el seu curs i els anys de guerra sembla que pesin el doble que els altres o més i tot. Hi ha pessimistes que sospiten que encara en pot durar un parell més; com ens fa perdre el temps a tots plegats. Aquesta tardor passada —i no sé per què és ara que em ve a la memòria—, exactament el 10 de novembre, vaig complir un quart de segle. Ja sóc més vell que Escipió quan vingué a conquerir les Espanyes. I ¿què he conquerit? Ni tan sols la Casilla de la Princesa; perquè la Pobla d’Alvortó la va prendre el batalló sense la meva companyia, que en aquell moment estava de reserva.

No us he explicat mai —ni a tu ni a en Màrius ni a la Nuri— com és que al darrer moment l’assalt a la Casilla es va frustrar i és que me n’ha quedat com una vergonya i un remordiment; la culpa fou meva, de la meva mania de no dur pistola com els altres. Ja havíem fet el més difícil, que és travessar les filferrades; ja no ens calia més que una darrera embranzida i érem dalt del parapet enemic. En aquell moment s’hi enfilà el tinent que els manava i obrí els braços com si es rendís. A mi em seguien sobretot soldats de les darreres lleves, sense cap experiència, que es van posar a cridar: «¡es rendeixen!» Jo veia com el tinent, tot simulant el gest d’una abraçada de germanor, amb la mà en feia un altre als que eren dins la trinxera: un gest que volia dir «prepareu les granades de mà i quan vinguin per abraçar-nos…» «¡Ens enganya!» cridava jo però el que hauria hagut de fer en comptes de cridar era disparar contra aquell tinent. No duia més que el bastó; els meus crits es perdien.

I vet aquí que d’ençà d’aleshores ha passat la tardor, l’hivern també acabarà de passar i d’aquí a un mes ja serem a l’equinocci de primavera; la meva filla complirà cinc anys. ¡Cinc anys! Una barbaritat; m’hauran fugit com un somni. «¡Quantes coses hauran passat en aquests cinc anys!» m’escriu la seva mare. Moltes coses. Massa. Començo a estar cansat de tantes coses; voldria que la vida em dugués per fi una mica de calma per poder-me dedicar al que em donés la gana.

Agraïdíssim per l’interès amb què ens has enviat paper d’escriure i llibres. El Criterio de Balmes no podia faltar de cap manera a la biblioteca d’una companyia de metralladores que s’estimi; has tingut la gran pensada. El capità Gordó m’encarrega que et doni, en nom propi i en el de tota «la metralla», les més expressives gràcies. M’escrius que et fa por que el Criterio no tindrà tant d’èxit com aquelles novel·les que precisament es tracta de combatre i em sembla que amb això demostres una vegada més la teva sagacitat, pobre Balmes; si a la gent li sona el nom és gràcies al carrer de Barcelona que el duu. Sempre, però, he sentit a dir que «de més verdes en maduren» si bé en aquest cas «les verdes» no són pas les obres completes de Balmes sinó les altres. Per cert m’ha fet partir de riure que abans d’enviar-nos-els fessis desinfectar els llibres per por d’encomanar-nos els teus bacils de Koch; potser et penses que vivim en una mena de Puig d’Olena, entre parets impecables i mobles asèptics. Si ens poguessis enviar un desinfectant contra els morterassos t’ho estimaríem més.

Enyores, em dius, els meus silencis i jo també els ­enyoro; potser és el que més enyoro, la llibertat de callar sempre que em dóna la gana. La camaraderia militar obliga a tornar-se xerraire i presumptuós, per no desentonar dels altres, com també a abusar de la beguda («el bebercio» en diu el comandant); si en altres aspectes encara no he claudicat, potser el mèrit és de les baturres que es veuen en els poblots de per aquí, que haurien decidit el mateix Don Juan a fer-se frare de la Trapa. Alguna vegada ens arriba una catalana enviada per algun partit (generalment l’Esquerra, l’Estat Català o el Socialista Unificat) i ens fa l’efecte d’un àngel caigut del cel. Ens sembla alta, ben feta, esvelta, coqueta i alegre com si als ulls dugués tota la claror d’aquella terra que estimem tant. Em vénen al record els tarongers de Xàtiva, que ara deuen estar florits; quina olor deuen fer mentre aquí només veiem planúries altra vegada cobertes de neu.

No és pas fàcil per ara que ens donin permís; els donen amb comptagotes i per torn rigorós i n’hi ha molts abans que jo.

 

 

A Màrius Torres, 11 II 1938 (129)

Publicat el per
Respon

129

Divendres 11 de febrer de 1938

Estimat Màrius:

D’ara endavant les meves cartes vindran encapçalades amb la data pelada, sense cap indicació de lloc; ordres són ordres. Ahir vaig rebre la teva del 4. Em sap molt de greu que t’hagi dolgut tant el que et deia a la meva anterior relativament als dirigents de l’Esquerra Republicana, un dels quals, em recordes, és el teu pare.

Pots estar ben cert, Màrius, que el teu pare em mereix un respecte immens i amb ell totes les altres excepcions honrosíssimes que pugui haver-hi. Potser no havia d’haver escrit «els dirigents» sinó «el dirigent»; i és que en efecte arribo a sospitar de vegades si el confusionisme delirant que estem vivint des del juliol de 1936 no comença per trobar-se dins el cap mateix de l’home que és al timó i que ja va ser l’organitzador del 6 d’octubre de 1934. ¿No serà un gran «organitzador de desastres»?

Però no vull deprimir-te parlant-te d’un partit que tu, sense ser-ne, et deus mirar com jo la Lliga, o sigui com el del teu pare i de la major part de la teva família. Fem, si vols, una treva i abstinguem-nos de discutir aquestes qüestions tan vidrioses. Ni jo em ficaré amb l’Esquerra ni tu amb la Lliga; «pax hominibus bonae uoluntatis». Em sembla que és Montesquieu que en alguna banda diu que «no és pas que els ministres siguin massa petits, és que els afers són massa grans». Apliquem-ho als nostres, certament desbordats per les circumstàncies; i que Déu hi faci més que nosaltres, amén.

Ni cal dir amb quin gust compartiria les teves lectures. Les meves aquests dies són ben heterogènies: els poemes d’Edgar Poe, les memòries d’infantesa de Gorki, una vida de Napoleó per Ludwig (un llibre apagat, gris, mediocre: Napoleó vist per un adroguer), una altra de Teodor Llorente, el Doy fe del secretari judicial senyor Ruiz Vilaplana (que ens fa saber les cafrades de l’altra banda, ben bé a l’alçada de les de la nostra), No passaran d’Upton Sinclair i d’altres; tots són llibres de la nostra biblioteca, aquella que organitza en Gordó amb donatius. Hi ha entrat també un cert nombre de novel·les catalanes recents, però encara no m’he vist amb cor d’encetar-ne cap.

En el poema que m’envies trobo dos versos molt bonics:

Salut, silenciosa entre els estels i l’herba,
esquerpa verge en ruta cap a un etern oest

però no comprenc quina necessitat tenies d’afegir-n’hi dotze més sense cap lligam amb ells; és un crim de lesa poesia.

La poesia s’haurà d’anar fent cada vegada més concentrada si vol ser encara llegida pels nostres atrafegats i atribolats contemporanis ¡s’escriu tant al món! Vindrà que a molts autors no se’ls llegirà més que en extracte; els poetes hem de ser prou astuts per extractar-nos nosaltres mateixos abans no ens extractin els altres. Hem de ser a més uns bons soldats i endevinar el punt feble per on podem atacar per sorpresa la posteritat i fer-la nostra; Edgar Poe, sota aquest punt de vista, és un dels generals més grans de la història. I Baudelaire un altre.

De bona gana t’escriuria més llarg però et confessaré que m’estic tornant cada vegada més feréstec. Acabaré per ser la bèstia més anti-literària de la fauna universal, tanta és la mandra que m’arriba a fer segons quins dies això d’escriure.

 

[Afegit el 1948: En aquesta carta, sense anomenar-lo, vaig ser ben dur amb el president Lluís Companys ¿com podia sospitar aleshores que dos anys i vuit mesos després, el 15 d’octubre de 1940, redimiria amb la seva mort els errors de la seva vida?]

 

A Mercè Figueres, 28 I 1938 (128)

Publicat el per
Respon

128

Base 7.ª C. C. n.° 12, divendres 28 de gener de 1938

Estimada Mercè:

Volia escriure’t ben llarg com en altre temps però la vida transhumant que hem hagut de dur altra vegada durant uns quants dies no era gaire propícia al gènere epistolar. Pren nota, com en Màrius, de la meva nova adreça:

Tinent Joan etc. (com sempre, encara conservem els noms)
Base 7.ª C. C. n.º 12

Abans que altra cosa deixa’m dir-te amb tota la barra que si vols que t’escrigui m’hauràs d’enviar el paper. Ja veus en quins fulls haig de fer-ho; completament impropis d’algú que en els seus temps rebé la instrucció primària, secundària i terciària. Com també que volguessis enviar-me novel·les de lladres i serenos, de fantasmes, de vampirs o, en general, de tota mena excepte pornogràfiques (perquè ja en tenim); t’ho agrairia moltíssim. Per aquí no en corren d’altres que d’aquestes ¿voldràs creure que, en un combat, un dels nostres voluntaris se’n llegia una amb tota la calma entre ràfega i ràfega de metralladora? Però el capità Gordó està per la cultura; a la vida civil era bidell de l’Institut Balmes de Barcelona, després d’haver servit al Terç estranger en qualitat de sergent durant una bona colla d’anys. En record dels seus temps de l’Institut Balmes, del qual, i de la cultura, es considera un puntal, ha decidit emprendre una campanya contra la pornografia organitzant una «biblioteca de la companyia de metralladores» a base de mecenes que des de la reraguarda ens enviïn llibres que siguin cultes, però cultes de debò; de manera que si en tens de Conan Doyle, Salgari, Agatha Christie «e tutti quanti» i ens els envies, et faràs creditora al nostre etern agraïment.

Pots estar certa que els que ens enviïs seran voraçment devorats pels 3 oficials, 1 comissari, 4 sergents, 16 caporals i 80 soldats (entre els quals hi ha dos poetes, un de l’Empordà i l’altre del Penedès), que constituïm la companyia. El capità, com a puntal de la cultura que havia estat en els seus temps de bidell a l’Institut Balmes i home que ja passa llargament de la quarantena, vol acabar amb la plaga de les novel·les verdes que, juntament amb la dels polls, és l’assot dels exèrcits d’ençà que guer­res hi ha al món. Amb aquest objecte recull «ipso facto» totes les que sorprèn en poder dels soldats; en tals ocasions fa una cara particularment ferrenya. Després ens compareix al casalot on vivim els oficials, s’estira en el seu catre i al cap d’un moment sentim que profereix tot sol unes enormes riallades. Entrem a veure què passa i el trobem «in fraganti» amb una d’aquelles novel·les als dits.

Si nosaltres hi fem cara de circumstàncies com dient: «no t’està bé, tan ganàpia, de llegir aquestes bestieses», ens ordena que passem els ulls per la frase que l’ha fet esclafir. En virtut de la disciplina militar obeïm… i esclafim al nostre torn. La que llegia l’altre dia s’intitulava La pena del talión i començava: «¡Ay de mí! ¡Ya no me cabe la menor duda! ¡Soy cornudo!» Per salvar la moral, i com el seu nom indica, la novel·la acaba amb la justa venjança del cornut contra l’altre, venjança que ja et pots afigurar en què consisteix, i s’arma un embolic de matrimonis que n’hi ha per cargolar-se. No sé si una novel·la així mereixeria el «premi Crexells» de la Generalitat de Catalunya; el que t’asseguro és que està passant de mà en mà entre els oficials i que ara l’està llegint el comandant Domínguez en persona, que per cert —com que sempre en duu una de massa— no hi riu sinó que s’hi emociona fins a les llàgrimes amb les desgràcies del pobre cornut.

Per acabar, doncs, amb la incultura de la tropa el capità Gordó està procedint a una rigorosa recollida de novel·les verdes entre els soldats a fi que només les puguem llegir els oficials, únics que tenim prou cultura per fer-ho.

Després d’haver voltat uns quants dies fent el nostre ofici, ara tornem a ser en aquell mateix poble on vam passar el Nadal i et puc escriure amb calma. El poble ha canviat notablement en comparació del que era quan el vam ocupar. El primer cop que hi vaig posar els peus era una nit molt rúfola de tardor; el riu baixava inflat i rogenc tot bramulant entre les restes del pont volat. Jo venia de la 4a companyia de fusellers-granaders, que aleshores ocupava uns orris a mitja muntanya entre espessos coscollars; fou al meu orri, una nit de llamps i trons, que vingué el capità Gordó a cavall, seguit d’una altra cavalleria i xop com si l’haguessin tret del riu, per dir-me que em duia l’ordre de fer-me càrrec com a «tinent amb empleu de capità» de la companyia de màquines d’acompanyament, la qual, inexistent encara, de moment seria annexa a la seva de metralladores. Feia temps que portava de cap de prendre’m amb ell perquè el satisfà voltar-se d’homes «de cultura»; ja en els bons temps d’Esterqüel havia fet mans i mànigues per aconseguir-ho. L’ordre del comandant del batalló era en tota regla; em vaig despedir dels fusellers-granaders deixant-hi en «empleu de capità» el tinent més antic conforme venia indicat a l’ordre i vaig emprendre la cavalcada darrera d’en Gordó. Els barrancs baixaven tan furients que a dures penes aconseguíem que els cavalls els salvessin; del camí, a trams, no en quedava ni rastre, s’havia esllavissat. La pluja ens fuetejava sense misericòrdia, la nit era una gola de llop; si ens hi vèiem era gràcies als llampecs que no paraven. No hi havia cap necessitat que el meu trasllat es fes amb tanta precipitació ja que la «companyia de màquines d’acompanyament» no era de moment més que un projecte; però en Gordó no s’aguantava d’impaciència de venir-me a buscar.

Per fi, a la claror dels llampecs, vaig entreveure les ruïnes de Santa Creu; no hi havia estat mai encara. Sota el cel tenebrós tenia un aire fantàstic. En una de les cases, de les poques que quedaven en peu, ens esperava una gran fogaina i un bon sopar en companyia de dos altres tinents; l’un és un estudiant de Dret de qui potser ja t’he parlat altres vegades i l’altre un tinent nou. A fora, a la remor de la pluja s’afegia la de les parets que s’anaven ensulsiant i de les teulades que acabaven d’esfondrar-se. Tal era Santa Creu aleshores, fa tres mesos; després, encoratjats per la presència de la petita guarnició, i un cop encertits que no érem ni anarquistes ni feixistes, han anat tornant alguns pagesos, de primer homes sols, després algunes dones i finalment criatures. Han adobat algunes cases tan bé com han pogut i han començat a llaurar els bancals de vora el riu. A poc a poc Santa Creu ressuscita; s’hi senten mugits de vaques, bels d’ovelles, brams d’ases, escatainar de gallines. Per afegir-se a la resurrecció, els matins, a les vores del riu, hi ha unes refiladisses de passerells, pinsans i merles com si ja hagués arribat la primavera. Després de les pluges diluvials que ens va fer per la tardor i de les grans nevades de desembre i començos d’any, el terme torna a estar eixut i la temperatura és moderada. I ara que començava a renéixer ¡ara ens disposem a abandonar-lo!

Després de tres mesos de parapet, el batalló passa en efecte a descansar en un poble de reraguarda, del qual, en virtut de les noves ordres, no et puc dir el nom. Només et diré que no és gaire lluny d’aquí, que ja hi hem estat una altra vegada i que és un poble com tots, amb cases, dones, vells, criatures, vaques, ovelles, mules, porcs, bon vi i mosses passadores. Allà confiem passar el febrer; i qui dia passa any empeny.

[Afegit el 1948: No recordo el nom de l’oficial nou de la companyia de metralladores; l’Aparicio havia mort en els combats de Belxit com alguns dels de les de fusellers-granaders que en cartes anteriors s’esmentaven; procurava no fer referència, si no és excepcionalment, als companys morts per no deprimir els meus amics del sanatori i no alarmar sobretot la Nuri. El tinent «estudiant de Dret» era en Torres.]