Arxiu d'etiquetes: Corona d’Aragó

A Màrius Torres, 29 XI 1937 (115)

Publicat el per
Respon

115

Santa Creu de Nogueres, 29 de novembre de 1937

Estimat Màrius:

Perdona el gran retard amb què contesto la teva carta. M’havia posat a fer-ho quan encara era a les posicions de l’Alto del Reguero amb la 4a companyia de fusellers-granaders quan es produí el meu trasllat a la de màquines d’acompanyament.

Ara sóc «tinent amb empleu de capità» (de fet ja feia de capità a la 4a companyia d’ençà de la batalla de Belxit, però sense tenir-ne oficialment «l’empleu»). Has de saber que cada batalló d’infanteria hauria de constar de quatre companyies de fusellers-granaders, una de metralladores i una de màquines d’acompanyament; aquestes «màquines» haurien de ser dos canons d’infanteria del 70 i dos morters del 85. Però el nostre Exèrcit no té prou morters ni canons; els necessita tots per a l’artilleria, que així i tot ha de treballar amb les bateries incompletes. Anem coixos de tot, excepte bona voluntat i optimisme. Les mateixes companyies de fusellers-granaders haurien de tenir cada una, com és ara, una secció especial amb un fusell-metrallador i un morter del 50 (un morteret com de joguina que pot dur un soldat a l’esquena); però en tot el nostre batalló només hi ha un d’aquests morters i me n’he fet càrrec jo per anar a fer pràctiques amb els soldats. Fins ara, no havent-hi màquines d’acompanyament, no existia aquesta companyia; ara tots els batallons han rebut l’ordre d’organitzar-la perquè sembla que per fi arribaran morters i canons i volen que estigui tot a punt per rebre’ls dignament i fer-los funcionar. Pensar que era per això, per fer funcionar aquest morter del 85 i aquest canó d’infanteria, que a l’Escola de Guerra vaig haver de refrescar la trigonometria del batxillerat; el del 50, en canvi, no requereix cap càlcul.

Mentre no arriben, se’m considera adjunt a la companyia de metralladores del capità Gordó; faig vida amb ells i he après el seu himne, aquell de «la metralla canta» amb lletra i música del mateix Gordó, que ja m’hauria volgut amb els seus des dels mateixos temps de la fundació de la «república de la pipa» a Esterqüel, temps per cert que sempre recordem amb enyorança.

La meva feina, molt descansada, consisteix a dur a pasturar els pocs soldats que de moment estan a les meves ordres; ens emportem el morteret del 50 per fer-hi classes pràctiques i al mateix temps els en dono de teòriques relativament al del 85 i el canó d’infanteria. En parlem com Jofre Rudel de la princesa de Trípoli, com d’un amor de lonh de qui només tenim vagues referències:

Soldats, el cor em diu que allà en la llunyania
hi ha un meravellós canó d’infanteria
i que un dia tindré el que encara no tinc:
un preciós morter dels del 85.
Mentrestant, tot sentint com la metralla canta,
conhortem-nos amb un morteret del 50,
arma digna dels temps del beat Ramon Llull
que es tragina a l’esquena i s’apunta a bell ull.

La companyia de metralladores, a la qual, doncs, estic de moment adjuntat, ocupa el poble de Santa Creu de Nogueres, completament desert i en gran part arrasat per la guerra. Queden algunes cases, poques, més o menys en peu; cada secció, cada esquadra ha triat la que més li agradava per un motiu o altre; en general, el motiu que s’ha tingut més en compte és que els sostres no amenacin una ruïna imminent.

El capità, els tinents i dos sergents escollits per la seva cultura (en Gordó fa molt de cas de la cultura) ens hem reservat la més ben conservada de totes, com escau a la nostra jerarquia; però per instal·lar l’oficina de la futura «companyia de màquines d’acompanyament» me n’he buscat una altra i l’he moblada al meu gust amb un parell de cadires de braços, d’aquelles antigues que en deien «de frare», un canterano i altres velles i atropellades andròmines que he anat trobant en els meus escorcolls entre els enderrocs de les cases abandonades i socarrimades. La meva oficina, que és al soterrani (única part ben conservada de l’edifici), té un aspecte llòbrec però indiscutiblement senyorial; recorda el castell del baró Nosferatu. A l’escrivent i al sergent que hi han de treballar a les meves ordres, el canterano i les cadires de frare no els agraden gaire, ho troben «passat de moda»; però la disciplina militar els obliga a creure i a callar. Essent així que la companyia, a més de canons, és de morters, he buscat entre les ruïnes de la desventurada Santa Creu de Nogueres morters antics d’aram, d’aquells de fer l’allioli, i els he posats damunt del canterano, ben visibles, junt amb xocolateres també d’aram que en gran quantitat es troben igualment per les cases. Disposada així l’oficina, m’hi sento com peix a l’aigua; la claror només hi entra, escassa i de biaix, per un finestró alt, estret i enreixat; la calç de les parets es desprèn o forma crostes de salitre i tot plegat diríeu una masmorra de la Inquisició tal com les imaginaven els romàntics. Jo em repapo en una de les cadires de frare i fumo en pipa tot mirant embadalit el catau que m’he engiponat; entre els terbolins de fum aromàtic que munten cap al sostre cercant la sortida del finestró se me’n van mil pensaments d’allò més extravagant, que, si els digués en veu alta, el sergent i l’escrivent quedarien atònits. Pensaments d’altra banda que, em sap molt de greu haver-ho de reconèixer, encara que els digués en veu alta no serien de cap utilitat a ningú.

L’escrivent per cert, que és d’Olot i té una certa «cultura», m’ha explicat que una vegada sentí un discurs del cabellut poeta Ventura Gassol; un discurs tan notable per diversos conceptes que li ha quedat gravat a la memòria. Diu que l’il.lustre autor de les Tombes flamejants començà, com sempre, amb un patètic «¡Germans!» però adonant-se que entre el respectable públic hi havia una considerable representació femenina es cregué en el cas d’afegir «I germanes!» A continuació s’estengué prolixament en tot de consideracions sobre els «humils», que les passen tan puces; i com a exemple d’odioses diferències de classe se li acudí d’evocar les «dones dels humils», que duen personalment les criatures a col·legi mentre les dels altres hi envien el xofer. Sentint rememorar al meu escrivent aquest discursàs lacrimogen (diu que l’orador s’hagué de dur diverses vegades el mocador als ulls i que el mateix feia bona part de la distingida concurrència), em venien al pensament aquells versos de Baudelaire —que visqué la revolució de 1848— dirigits a la ciutat de París:

Tes petits orateurs, aux enflures baroques,
prêchant l’amour, et puis tes égoûts pleins de sang
s’engouffrant dans l’enfer comme des Orénoques…

Quan l’Orinoc de sang, que ell mateix havia contribuït a desbordar, estava a punt de negar-lo ell i tot, l’inspirat i cabellut poeta guillà de Barcelona com un esperitat per no parar fins a Brussel·les, on encara deu ser mirant-se els toros des de la barrera. ¿Quantes vegades es deu haver arrencat els cabells, ell que els té tan abundosos, recordant les bestieses que declamava de poble en poble sense adonar-se que era com passejar una candela encesa a través d’un polvorí?

Allò que trobo de més lamentable en els demagogs (i al capdavall el pobre Gassol no era pas el pitjor) és la vaguetat del que es proposen. Jo no sóc comunista, entre altres raons perquè ja n’he estat, però els comprenc i fins qui sap si a rauxes i segons la lluna encara me’n sento poc o molt algun dia; els comunistes es proposen refer de cap i de nou una societat coherent i completa. Els demagogs, en canvi, sembla que només es proposin empetitir-la, cosa molt greu en el cas de Catalunya, que ja ha sortit prou empetitida d’una llarga decadència; pel camí de la demagògia petit-burgesa vindria que els catalans no podríem ser bisbes ni generals, marquesos ni ambaixadors, fabricants ni hisendats, banquers ni navilers; només botiguers a la menuda. Després els mateixos botiguers trobarien «ordinari» el català en comparació del castellà, tan fi que fins el parlen els bisbes i els generals, els marquesos i els ambaixadors, els fabricants i els hisendats, els banquers i els navilers.

Aquests dies estic llegint precisament un llibre que vaig pispar a Moyuela del comissariat de la brigada, aprofitant un moment que el teu germà badava. S’intitula La legenda d’Esclarmonda i el seu autor és un tal Valeri Bernard, «de l’Academia de Marselha, anciàn capolier del Felibrige, president d’onor de la Societat d’Estudis Occitans». Tants de títols escamen però el llibre es fa llegir. El que m’hi interessa més és la llengua en què està escrit (per cert amb elegància i propietat): ¿què hi pot haver del cert en aquesta Renaissença occitana de la qual es torna a parlar? N’hi ha que hi creuen, jo no sé gaire què pensar-ne. M’agradaria molt que la nostra pàtria abracés, com diuen els occitanistes, des dels Alps fins al Cantàbric i des del Loira fins al Segura; en altre temps s’havia considerat que l’occità i el català eren dues variants del mateix idioma i el cert és que no costa gens de llegir en occità, fins i tot, com és el meu cas, sense haver-lo estudiat gaire. Potser catalans i occitans som una mena de raça indecisa, que mai no hem acabat de saber amb certesa què volíem; et diré amb tota franquesa que en els moments actuals m’atreu molt més com a idea la Corona catalano-aragonesa que no pas la fabulosa Occitània. Amb aquesta ens lliga la semblança de llengua, però amb Aragó la història, la geografia i ara la guerra. La dualitat d’idiomes no va ser cap inconvenient a l’època dels nostres reis. A Aragó no m’he sentit mai estranger ni amb prou feines foraster, sovint tot al contrari; com si en fos fill. En aquests moments tindríem tan a la mà de refer, si ens ho proposéssim, la unitat en mala hora trencada; de nosaltres dependria. Però a Barcelona ningú no pensa en aquestes coses; s’estimen més somniar en Occitània precisament perquè és impossible. Així no els obliga a cap esforç. És trist però és així. A Barcelona tothom es proposa alguna cosa espaterrant i escabellada, qui l’anarquia, qui l’Occitània, qui la col·lectivització dels barbers o l’emancipació de les prostitutes; n’hi ha que per menys de redimir tota la humanitat no s’hi posen. I ens deixem perdre una ocasió única de fer-nos grans i forts anant a la nostra. Hi podríem anar sense cap necessitat de baladreries separatistes, que no menen enlloc; sense necessitat de dir res. Només fent en silenci; o més senzill encara, prenent consciència del que hem fet d’una manera tan espontània i natural ocupant aquestes terres. És com l’Exèrcit de Catalunya, que ja el teníem; s’havia fet tot sol, a impuls de les circumstàncies. Només es tractava de prendre’n consciència i conservar-lo.

¿Quan tornarà a passar-nos a l’abast de la mà una ocasió com aquesta?

Després en donarem les culpes als altres, als castellans, als francesos o al Papa, com fa en Rovira i Virgili; és una reacció de fracassats, que crea un cercle viciós: com que no reconeixem les pròpies culpes no escarmentem mai. A Bascònia la guerra ha pres des del primer moment un caràcter nacionalista; simplement perquè els nacionalistes se la van fer seva llançant-s’hi en cos i ànima. La sort no els ha ajudat:

Lo nombre e lo malastre esclafen lo bon dret,

però els quedarà per sempre l’honor d’haver-ho intentat; i l’honor no és de cap manera una paraula buida. Sigui quin sigui el final d’aquesta guerra, sempre haurà estat per a ells una gesta molt neta, sense confusions, en defensa de la llibertat d’Euzkadi. Algun dia, ni que fos llu­nyà, en tocarien les bones conseqüències.

A molts dels nostres, a la reraguarda, els fa l’efecte que aquesta guerra «no es fa per Catalunya, no és catalanista»; si no ho és aquesta ¿quina ho serà? D’ençà que el món és món els esdeveniments es produeixen de forma caòtica si algú no els encarrila; de la mateixa manera que els arbres no neixen pas amb una etiqueta que digui «pinus halepensis» o «iuglandacia regia», les guerres, quan comencen, no tenen nom. Aquest se’ls posa després; i si no està a l’abast de l’home de transformar un pi bord en una noguera, sí que ho està de donar sentit a uns esdeveniments confusos i caòtics transformant-los en una guerra disciplinada, nacional, amb objectius precisos, que el dia de demà es pugui explicar de manera que fins les criatures ho entenguin. Els bascos podran fer-ho als seus fills i als seus néts en termes senzillíssims ¿com donarem nos­altres als nostres una versió coherent d’aquest immens galimatias de partits i partidets, sectes, banderes i «columnes», amb tants barbers i tantes prostitutes trencant cadenes i tants ximples vociferant les bestieses més delirants pensant-se que se’ls escolta tot l’univers? ¿Com explicar-los tantes esglésies cremades, tants innocents assassinats, tants saqueigs i tants robatoris com hi hagué durant tants mesos sense que el nostre govern fes res per impedir-ho? ¡Tan senzill com hauria pogut ser tot plegat si haguéssim fet com els bascos!

Ja veus quins pensaments més amargs m’assalten; no són pas nous. Te n’havia parlat ja tantes vegades; deus estar cansat de sentir-m’ho. Mentrestant ¿com vols que ­escrigui versos? M’és del tot impossible:

L’homme n’écrit rien sur le sable
à l’heure où passe l’aquilon.

¡Que lluny em semblen aquells temps en què n’escrivia de bucòlics a la Mercè! ¿Què hi ha hagut entremig? La guerra. Vulgues que no, ens transforma, ens fa veure la vida de tota una altra manera. Potser escriuré un poema sobre els voltors que passen i repassen sobre els camps de batalla. Es veurà en el pròxim episodi.

 

A Mercè Figueres, 14 VII 1937 (85)

Publicat el per
Respon

85

Esterqüel, dimecres 14 de juliol de 1937

Estimada Mercè:

És absolutament cert que el primer dia de ser a Alcanyís vaig començar a escriure a la teva germana i que quan ja tenia set quartilles plenes em van caure a l’aigua mentre bevia en una font que hi ha arran del Guadalop. L’aigua se les va emportar per la senzilla raó que, veient-les xopes i amb la tinta deixatada, no vaig tenir esma de recollir-les. El fet és rigorosament històric i em sap molt de greu que l’Esperança el posi en dubte; si bé ¿què es pot esperar d’una lleona de Numídia? S’equivoca molt si es pensa que a Aragó no hi ha rius amb prou aigua per endur-se’n totes les cartes hagudes i per haver; en primer lloc, si examina atentament un mapa, veurà una ratlla força gruixuda que fa a Aragó com de cintura i potser fins i tot n’haurà sentit a parlar: és un riu que respon per Ebre i que ofereix la particularitat de ser el nostre riu màxim, el patriarca dels rius catalans. A part de l’Ebre ja he vist, sense comptar els petits, la Noguera Ribagorçana, que fa de límit actual amb Catalunya, el Cinca, que era el límit antic, el Matarranya, que passa tot ell per terra de llengua catalana, el Guadalop i el Martín. Si l’Esperança hagués estat a Alcanyís se li esvairia l’estrambòtica idea que es fa d’Aragó (potser a través de les meves descripcions dels Monegres, però aquests no són pas tot Aragó). Hi veuria una font antiga de pedra amb setanta aixetes, totes d’aram i en forma de caps de lleó, abocant de dia i de nit un raig d’aigua cada una que és un bé de Déu. El Guadalop passa al peu de la ciutat sota dos ponts magnífics, l’un de medieval i l’altre de neoclàssic, tots dos de nobles carreus que han pres una pàtina vermellenca preciosa; el riu és ample i fondo i és deliciós de nedar-hi perquè les aigües són claríssimes —sempre es veu el fons— si bé cal anar amb compte que no t’arrosseguin avall de tan furients com corren. Els dies que hi era no me’n movia; no recordo haver vist mai a Catalunya cap riu amb tanta aigua fora de l’Ebre i del Segre. Si m’estava ben quiet, podia veure alguna llúdria tallant el corrent i amb un peix cuejant a la boca; són precioses amb el seu pelatge blanc i la seva forma afuada. Pertot arreu se sentia el dringar de les fonts o el glu-glu de les sèquies i el murmuri més fosc del riu. Les hortes d’Alcanyís, que són magnífiques, en comptes de tenir les tanques de maons o de pedra seca les tenen de carreus ben escairats de manera que semblen muralles de jardí reial. Però si em posés a cantar les glòries del Guadalop, el noble riu que besa les plantes de Calanda, Alcanyís i Casp, no acabaria mai. Les seves aigües d’un verd transparent tan aviat escumegen i ronquen entre altes roques com es regolfen per formar gorgs tranquils que arriben a tenir fins i tot platges d’arena finíssima; hi ha alguna vegada un ull-de-riu que arriba a fer basarda de tan tenebrosa que és la seva fondària, però la basarda et passa veient travessar en la fosca com un llampec els grassos barbs, les madrilles argentades, les carpes esmunyedisses.

El Martín, que rega Martín del Río, Montalban i Híjar, no és pas tan abundós ni de lluny i no llisca entre roques i arenes sinó per una ribera on els xops centenaris formen triples i quàdruples rengleres. Els nostres soldats hi han construït, amb sacs de trinxera plens d’argila, algunes rescloses, de manera que també s’hi pot nedar a cor què vols.

Digues, doncs, a la lleona que no sigui incrèdula sinó creient i que no posi en dubte de cap manera que vaig estar a punt d’escriure-li una carta d’allò més llarga; digues-li també que estigui certa que a Aragó hi ha rius i que no el confongui amb els deserts esglaiosos de la seva Numídia natal, que només crien lleones.

Els habitants del país mengen sense forquilla, amb les mans, i tots els d’una família en un sol plat, que és molt gran i fondo i es posa al mig de la taula; beuen tots, així mateix, amb un sol vas. Les seves menges són autèntics guisots que exhalen un tuf com per treure la gana al més pintat, sobretot el que ells consideren com el plat nacional aragonès, que és «la mortaja» (o «el mortajo»), nom macabre si n’hi ha, que consisteix en una panxa de be farcida amb les tripes i els menuts del propi desgraciat i després cosida. Quan a taula l’obren, el baf calent que en surt tapa els esperits.

Els homes mengen asseguts i les dones dretes. Els primers temps, astorats, els nostres s’alçaven i volien fer seure les dones però ho hagueren de deixar córrer ja que elles s’ho prenien com un insult: invitar-les a seure a taula és prendre-les pel que no són ja que només ho fan les barjaules notòries. També el vi té els seus ritus, que cal saber per no fer planxa: només en beuen els homes. Elles beuen aigua; si de cas tenen ganes de vi s’han de retirar a la cuina perquè no les vegi cap home. No tractis de convidar-les a beure perquè ho interpretaran com una invitació a una altra cosa i t’estampiran en conseqüència una d’aquelles bufetades que de tan virtuoses et fan veure totes les estrelles i algunes més. Una altra cosa amb la qual no valen bromes són els banys: ens han contat d’una noia que havia servit a Barcelona, on s’hi havia avesat, i que en tornar al poble volgué banyar-se al riu. Els seus pares la van treure de casa: als seus ulls era ja una perduda perquè a Aragó només aquestes ho fan. Les honrades es reconeixen per la fortor ¿qui sap si té alguna cosa a veure amb aquella «olor de santedat» de què de vegades es parla? T’asseguro, en tot cas, que no té res d’embriagadora i que no m’estranya el que expliquen les velles d’Esterqüel relativament a les escapades que els seus homes feien a Saragossa (quan s’hi podia anar). ¿Com no se’ls ha ocorregut de fer la competència a les flàvies saragossanes a base de ser tant o més netes que elles? Però m’he fixat que les idees, com més bèsties, més arrelades estan en el poble. Com és ara: ¿per què beuen tots amb el mateix vas, passant-se les baves de l’un a l’altre, en comptes d’adoptar el porró que està en ús, des de temps immemorials, a quatre passes d’aquí, al principat de Catalunya i reialme de València? No tot s’explica per la misèria: un porró no val gaire més que un vas i a més no n’hi ha pas tanta com això; però aquesta bona gent és molt aferrada a la rutina. Nosaltres, per exemple, fem torrades ¿vols cosa més senzilla? Ells no ho havien vist mai. Passi que en tants segles, i malgrat que el país és productor de blat, no hagin inventat encara la torrada; però nosaltres els donem a conèixer aquest invent, prodigiós als seus ulls; els fem tastar una torrada untada amb oli i fregada amb un gra d’all, reconeixen que la cosa és exquisida… i continuen negant-se en rodó a imitar-nos: «Nunca se ha hecho en nuestro pueblo». Veuràs també que malgrat que alguns d’aquests «pueblos» es troben arran del camí ral —l’ampla carretera de Madrid—, per a ells encara no s’ha inventat la roda; transporten les càrregues a llom d’animals com si carros no fossin al món. Són molt treballadors, són honradíssims, són greus i austers, són sobris; però són molt bèsties. Les dones treballen igual que els homes; en aquest temps de l’any les veuries anar a segar sota un sol criminal. Això les marceix de pressa; qui no en sabés la causa quedaria estupefacte en veure que no hi ha dones joves, fora de les noietes de catorze o quinze anys; ¡i podrien ser tan atractives! Perquè la raça és bona; són altes, ben plantades, de faccions regulars i nobles. N’hi ha moltes de rosses, més que no pas a Catalunya i a València; no és pas que jo cregui com els nazis d’Alemanya que ser ros sigui una superioritat (i el cas que ara ens ocupa denotaria més aviat el contrari), però el fet crida l’atenció degut a la falsa idea que d’Aragó ens fem els seus veïns, que no sospitem que el tipus general hi pugui ser més nòrdic. Són més nòrdics i més bèsties; una bona injecció de sang mediter­rània els aniria de primera. És cosa demostrada per la història que Aragó no ha fet res de bo més que quan va estar unit a Catalunya i governat pels nostres reis: encara avui salta a la vista, fins als menys observadors, que no hi ha en aquests pobles altres edificis notables que els d’aquella època.

Aragó, com es pot veure consultant qualsevol mapamundi, es troba entre Catalunya i Castella; la geografia el predestinava a ser català ja que és al nostre mar que envia les seves aigües i que la seva gran plana central és la continuació de la de Lleida. La història també; a l’època romana formava part de la Tarraconense i des del segle xii tingué per reis els nostres comtes. Pel que fa a la raça, jo diria que és així mateix la nostra amb poques diferències. Queda només el problema de la llengua, que és molt fosc i que crec que ha estat, no pas la causa, sinó la conseqüència de l’estranya involució que Aragó ha fet en aquests darrers segles girant-se d’esquena al Mediterrani per obrir-se a la «meseta» castellana. És tant més incomprensible aquest canvi de jeia que de la «meseta» el separa una serralada, la del Montcaio, quasi tan abrupta com els Pirineus mentre de Catalunya no el separa res. Avui, a Saragossa, es parla el castellà, però aquest no és pas la llengua d’Aragó; menys ho era encara a l’època de la seva unió amb Catalunya. En aquell moment la parla aragonesa era un dialecte de transició, que tant hauria pogut decantar-se cap al català com cap al castellà; sense perdre de vista que en una part considerable de les terres actualment aragoneses, uns cinc o sis mil quilòmetres quadrats, es parla simplement català. Donada l’excel·lent qualitat humana dels seus habitants, estic cert que si hagués prosseguit pel camí a què tants factors (geografia, història, raça) el cridaven, si hagués volgut ser mediterrani, és a dir català, avui tindria tot un altre aire, més obert, més alegre, més europeu. La influència de la «meseta» amb les seves «parameras» desolades no li han fet més que mal; avui en sembla una continuació, quan tot el cridava a ser-ho de Catalunya. El divorci entre Aragó i Catalunya ens ha fet molt de mal a tots dos; convertint Aragó en un annex de l’interior de la península en comptes de ser-ho de la franja mediterrània n’ha fet un país endarrerit i pobre, tancat i rutinari, mentre a Catalunya, sense Aragó, li ha mancat aquell territori extens que ha de tenir al seu darrera tot país marítim que vulgui ser militarment viable. La involució d’Aragó és un dels enigmes més inexplicables de la nostra història; i el nostre fracàs més greu és de no haver-la sabut impedir.

Tornant a les malicioses preguntes de l’Esperança sobre la meva carta frustrada, que a hores d’ara deu haver anat a parar al mar després de navegar al llarg del Guadalop i de l’Ebre, i en particular sobre si les meves butxaques són tan balderes que les cartes que hi duc em caiguin amb tanta facilitat quan bec en una font, només li sabria respondre que no n’ha de fer res. Balderes o no, són les butxaques de l’uniforme de l’Exèrcit de Catalunya (així ho seguim dient per més que ara oficialment sigui de l’Est), uniforme que duc amb molt d’orgull. Que les butxaques siguin balderes no és, en tot cas, un motiu per passar-se a l’altra banda, on qui sap si les duen més balderes encara. I és un fet, insisteixo, rigorosament històric que jo li havia escrit, o començat a escriure, una carta llarguíssima per més que ella no s’ho cregui.

Però ¿de què em valdrien laments ni juraments
ni que amb les meves queixes fatigués tots els vents
si la incredulitat, germana de la insídia,
és sempre el fort de les lleones de Numídia?

Respecte a la meva falta de companys per sortir a voltar pel terme, sàpigues que per fi he resolt el problema. He trobat una amiga simpatiquíssima que és a més una beutat; té una estampa incomparable. ¡Una amiga encisadora, amb uns ullassos negres de mirada humida plens de lleialtat i de profundes tendreses! Encara que de poble, és elegant i esportiva com una dama perquè és filla del castell; aquell castell de maons negrencs que domina Esterqüel des del cim del turó. Cada dia hi pujo a buscar-la i ens en anem a passejar tots dos. La seva conversa és tan discreta que no cal pas recomanar-li «sois charmante et tais-toi»; ja ho fa sense que l’hi diguin. És bruna; i la seva crinera, llustrosa i d’un castany fosc, que li cau superbament sobre el coll i les espatlles, crepita al tacte com la seda. Ella i jo errabundegem per aquests camins solitaris, tan ben avinguts que no discutim mai ja que sempre estem d’acord; avui hem anat i vingut dues vegades del convent, una al matí i una a la tarda. Puc assegurar-te que és un ésser angelical; la crec incapaç de mals pensaments (si bé sospito que també de bons) però, per bé que en el fons és dòcil i tendra, a moments es torna fogosa i nerviosa. Té unes anques magnífiques i res no li agrada tant com rebolcar-se en el riu, de manera que quan ens acostem al gual l’haig de posar al galop perquè passi distreta i furient; si bado, ja em tens de cap a l’aigua a rebolcar-m’hi amb ella. Ara m’adono que no t’he dit que es tracta d’una egua ¡i qui sap què estaves pensant!

Tal és la vida del «tiniente don Juanico», com em diu la vella de la casa on visc amb alguns companys. Jo m’ho deixo dir, fidel al lema liberal: «laissez faire, laissez passer»; a més, en el fons, que aquesta bona vella em digui «don Juanico» em fa caure la bava.

 

A Màrius Torres, 19 VI 1937 (78)

Publicat el per
Respon

78

Montalban, dissabte 19 de juny de 1937

Estimat Màrius:

Aquest matí t’he enviat una postal i ara, a la tarda, m’arriba la teva carta. En cinc dies que ja fa que sóc per aquí, encara no he trobat cap cara coneguda; l’Usall ja no és a l’hospital d’Alcanyís, el teu germà Víctor no és a Montalban. Jo, que venia a la «Macià-Companys» amb tanta il·lusió, de moment m’hi trobo sol com un mussol; sobre això, quan avui, després d’enviar-te la targeta, m’he presentat al quarter general, que és a Alcorissa, el capità cap d’Estat Major m’ha preguntat severament els motius de la meva trigança. Res de més reglamentari que la severitat d’aquest superior, res de més afable que la seva actitud així que ha sabut els motius; no treu que la primera rebuda m’ha desconcertat ¡jo que venia amb ganes d’abraçar-los a tots! Un tinent que rep l’ordre de marxa el dia 4 i compareix el 19: vet aquí el que jo era als ulls del capità cap de l’Estat Major divisionari i reconeguem que la seva primera actitud era ben lògica ¿o podíem exigir que sabés tota la meva història, el meu calvari a la «columna Durruti», la meva il·lusió d’incorporar-me a la «Macià-Companys»? Sempre ens fa estrany que els altres no sàpiguen llegir en el nostre interior.

Un cop explicada la llarga i embolicada història del meu retard, tota feta de complicacions burocràtiques, el cap d’Estat Major m’ha estès el destí a la 131 Brigada Mixta i ens hem despedit molt cordialment.

Durant el trajecte de retorn d’Alcorissa a Montalban, ja amb el meu nou «destí» a la butxaca, el camió em traquetejava per les valls, les serres i les conques dels rius, que havíem de travessar en palanques improvisades amb taulons ja que els ponts d’obra han estat tots volats. I vet aquí que en arribar de nou a Montalban m’ha semblat com si de cada penya, de cada xop i de cada noguera sorgís un amic estimadíssim, una cara coneguda, un gest familiar; ja no m’hi sentia «sol com un mussol». La vida tornava a tenir sentit, tot era en el seu lloc ¡i ara sóc tan feliç en aquesta casa tan bonica que té una solana amb arcades donant als horts del riu Martín! La casa és plena de lleidatans, a qui el sol nom del teu germà ha bastat perquè es consideressin amics meus. No l’he vist encara; demà m’arribaré a Martín del Río expressament per veure’l. M’ha agradat molt el cap de la brigada, que és el comandant Ymbernon; no és català però ha viscut molts anys a Lleida. Té tota la fatxa d’un digne militar professional dels de l’antic exèrcit de la monarquia. També tu et trobaries com peix a l’aigua; tota la divisió lleidataneja.

Una sola cosa enterboleix la meva alegria: l’ambient hostil contra l’Usall que he trobat, amb sorpresa, entre els meus companys de l’Escola de Guerra destinats en aquesta divisió. En conten coses increïbles, que potser cal atribuir a les estranyeses del seu caràcter. Sospito que, misantrop com és, no sap conviure amb ningú quan la vida de campanya t’imposa, vulgues que no, la convivència amb tothom. M’han dit que el tenen mig desterrat, no sé exactament on però força lluny. Faré els possibles per anar-hi. En els nostres darrers temps de Barcelona, abans d’anar-se’n ell a Aragó i jo a Madrid, vam tenir una discussió una mica violenta per coses en el fons sense importància; ell no havia acabat de pair les meves paraules i jo vaig ser prou tossut per no retirar-les a desgrat de la insistència de la Nuri perquè ho fes. Estàvem, doncs, mig renyits quan vingué el moment de separar-nos. Sempre creuré que en el fons és un xicot excel·lent malgrat els seus rampells.

Fas molt bé d’explicar-me els teus sentiments de cada moment; si et digués que, lluny de fer-me llàstima, imaginar-te en un llit de rodes de cara a un gran finestral obert de bat a bat em fa enveja, ja sé que no em creuries. Ho trobo, en tot cas, asserenador, com ho són els teus versos; és tan apassionant seguir-hi el moviment dels teus afectes i sensacions. Per melangiosos que siguin de vegades, estan sempre amarats de confiança. Són una lliçó de fortitud, d’esperança i de paciència. Estic contentíssim que la teva millora es confirmi; voldria veure-us a tu i la Mercè sans i bons ben aviat i que el recobrament de la vostra salut coincidís amb la vinguda de la pau.

Trobo assenyades les reflexions que fas sobre els meus «somnis polítics». D’acord amb tu que, perquè poguessin realitzar-se, abans caldria que fossin els de tots els catalans i és ben cert que la majoria no pensa ni remotament en aquestes coses. Però t’objectaré que, si no donem grandesa al nostre nacionalisme, no entusiasmarà les multituds i que si la renaixença no havia de ser total potser més hauria valgut no iniciar-la. ¿Quin sentit té ressuscitar només una part? Fins i tot, gosaria dir, resulta una broma macabra: si Jesús, en comptes de tot Llàtzer, només n’hagués ressuscitat un tros, també hauria estat un miracle però un miracle molt bèstia.

El separatisme és un projecte mesquí; reduir la pàtria als límits del Principat separant-lo d’Espanya fóra renunciar a la nostra missió històrica, que és unir totes les terres de llengua catalana. Naturalment que una nació és una ànima, no t’ho discutiré pas; però una ànima sense cos ¿no és un fantasma? I ja que ens cal un cos ¿no hem de desitjar-lo el més vigorós possible? En el cas concret de l’Aragó oriental, ocupat avui per les nostres tropes (catalans al nord, valencians al sud), ¿com dubtar que si haguéssim tingut, al front de la Generalitat, un gran polític, no s’hauria ja procedit a la seva annexió? Els habitants d’aquest territori (una tercera part dels quals són de llengua catalana) haurien vist de millor grat aquesta incorporació, que s’hauria fet sota una bandera, la de les quatre barres, que és també la seva de sempre, que no pas la imposició d’un règim social estrafolari com han fet els de la FAI sota la bandera negra i vermella de Falange. En bona part de l’Aragó ocupat per l’Exèrcit de Catalunya, «català» és sinònim d’anarquista ¿no n’hi hauria per plorar a llàgrima viva? ¡Com hauria pogut anar tot plegat de tota una altra manera! La Corona d’Aragó no és pas tan morta com de vegades sembla; no ho és tant, en tot cas, que no hagi deixat caliu. Només calia atiar-lo perquè es revifés. Fàcilment, gratant en l’ànima popular d’aquestes comarques, i malgrat la dualitat de llengües (que no va ser cap obstacle en els bons temps dels nostres reis), es troben vestigis més o menys conscients d’un passat no pas tan remot com això ja que no fou fins a Felip V que es trencà. Contra el primer Borbó encara vam lluitar junts catalans, balears, valencians i aragonesos; per un moment pogué semblar que la nostra Corona tornaria a tenir vida pròpia separada de la de Castella i hauria estat evidentment la millor solució, la més conforme a la voluntat dels pobles: hi hauria hagut una Espanya castellana governada pels Borbons i una de catalana governada pels Àustries. En algun moment les potències aliades ho van suggerir; però els nostres, en comptes d’arrapar-s’hi com al tauló de salvació, volgueren continuar combatent a la desesperada, joaquims xiraus com eren <i>avant la lettre</i>, per imposar el seu Habsburg als altres. La nostra dèria foren aleshores els Habsburgs com ara ho és la República, sempre amb la mania d’imposar als castellans el nostre punt de vista si no de grat per força quan fóra tan senzill i tan just que ells fessin el seu camí i nosaltres el nostre.

Segles abans, en els millors de la nostra història, ¿és que el crit de guerra dels nostres no era «Aragó», és que sovint no ens havíem dit tots «aragonesos»? Si la Corona d’Aragó hagués sobreviscut i acabat de catalanitzar-se, potser avui la nostra llengua es diria aragonesa de la mateixa manera que el castellà es diu espanyol o el toscà italià.