Arxiu d'etiquetes: Cruells

A Mercè Figueres, 7 XI 1938 (150)

Publicat el per
Respon

150

 

Barcelona, dilluns 7 de novembre de 1938

 

Estimada Mercè:

Encara que no t’ho mereixes gaire, perquè fa no sé quants dies que no m’has escrit, com que tenia el propòsit de fer-ho des del front i resulta que ja hi he anat i ja n’he tornat, suposo que et serà igual que ho faci des de Barcelona, on estic autoritzat a residir fins el 20 de desembre.

Vet aquí com ha anat la cosa:

Sortia de Barcelona el dimarts passat, demà farà vuit dies; vaig passar una nit, la de Difunts, pels solitaris carrers de Tàrrega; dues a Santa Maria de Claravalls, altrament dita de Montmagastrell, on per cert hi havia el meu germà Francesc, ja reintegrat, com jo, a l’exèrcit; una a Igualada (exactament a l’hotel Universo, perquè a Igualada no s’estan de res), i finalment la darrera a Mollerussa. Si ho mires en un mapa, veuràs que és una curiosa ziga-zaga. A Mollerussa, per fi, vaig trobar el quarter general de la meva divisió, que és el que jo anava cercant. I vet aquí que m’hi esperava l’ordre de seguir un curs Z a Barcelona i a més un sobre molt voluminós contenint els meus sous endarrerits de capità amb els corresponents «plusos de campanya» que fan un grapat de pessetes que esgarrifa; no sé pas quantes, ja que en passant de cent ja no sé comptar. L’ordre, que no m’esperava pas, em permet de fer companyia a la Nuri, que s’havia quedat tan sola, durant un altre mes i mig, i el sobre, que m’esperava menys encara, que la meva companyia no li sigui solament allò de «contigo pan y cebolla» —si bé en els temps que corren ¿què donaríem perquè no ens manquessin mai? L’exèrcit ja no podia portar-se millor amb mi: no sols em guardaven religiosament els sous de capità a comptar des del mateix dia que aparegué l’ascens al diari oficial, sinó els «plusos de campanya», és a dir, com si tot aquest temps no me l’hagués passat a la reraguarda sinó al front; considerant que si no ha estat així no ha estat pas per culpa meva sinó de la bòfia. ¡Si sabessis el fàstic que aquesta els inspira! I ara t’explicaré què és això del «curs Z» o sigui com és que torno a ser a Barcelona.

Potser recordaràs que el meu últim «destí», abans el bòfia del S. I. M. no pugés a detenir-me, era el de cap dels Serveis Z de la brigada; ara, doncs, hi ha una ordre general que tots els caps dels Serveis Z de l’exèrcit segueixin un curs d’ampliació dels seus coneixements en la matèria. Torno a anar a l’Escola de Guerra com ara fa exactament dos anys. ¡Com han passat aquests dos anys! Segons com, em fa l’efecte que han fugit volant; segons com em semblen dos segles. Trobar-me de nou en aquells passadissos tan grans i tan freds em fa revenir a la memòria els companys d’aleshores i sobretot els qui han mort d’aleshores ençà. És una llista tan llarga. Els qui vam ser ascendits a capitans el passat mes d’agost, que procedim dels promoguts a alferes el desembre del 36, compto que només som la meitat de la promoció si és que hi arribem. A vint-i-sis anys (els faré d’aquí a tres dies), fa estrany sentir- se ja un «supervivent». Del trio inseparable d’aleshores sospito que només quedo jo; dic que ho «sospito» perquè si bé em consta la mort de l’Usall a la batalla de Terol per un company que s’hi trobava, d’en Cruells estic sense cap notícia des de fa una eternitat ¿és que no me n’arribarien per un o altre conducte si encara visqués?

Ni cal dir que aprofitant la meva anada a la brigada vaig saludar els meus vells camarades del batalló i en especial els de la companyia de metralladores. Dels breus moments passats amb ells ¡en vaig sortir tan reconfortat! Tot se m’esborrà de la memòria, el S. I. M., el tribunal militar, l’espectacle depriment de la reraguarda. Els catalans són uns soldats magnífics; dubto que n’hi hagi de millors enlloc del món. Venint de cinc mesos passats a la reraguarda em semblava respirar de nou l’aire lliure. Després dels nostres, els millors deuen ser els d’enfront; ¿com, sinó, ens clavarien tantes sumantes? Fem-hi la part de la superioritat en armaments i comandament; en queda de tota manera una de considerable per al coratge i la disciplina dels soldats, que cal no oblidar que són de lleves igual que els nostres. Pobres xicots, de vegades penso que si aquesta guerra durava gaire, potser acabaríem unint-nos els dos fronts contra les dues reraguardes; sé pels presoners que estan tan fastiguejats de la seva bòfia com nosaltres de la nostra. Si la nostra s’inspira en la GPU, la seva, segons sembla, en la Gestapo.

És ben curiós que el principal argument que es pot esgrimir contra la guerra no se’ls ha acudit encara mai als «pacifistes»: que fa una selecció a l’inrevés de la natural. Són els millors els qui hi moren, mentre els bòfies sobreviuen tots.

Jo estimo en primer lloc els nostres soldats i en segon lloc els soldats enemics; pel que respecta als covards de l’una i l’altra banda, em fan exactament el mateix fàstic. Un conegut, gran admirador de l’Eugeni d’Ors i que més m’estimaria no haver conegut mai, em deia a Barcelona entre altres obscenitats que la batalla de l’Ebre li semblava… ridícula. ¿Què pot tenir de ridícula una batalla que ens costa mil vides cada dia i altres tantes a l’adversari i que fa mesos que dura?

Bé és veritat que Napoleó, referint-se a la seva fracassada campanya de Rússia, digué com excusant-se allò que ha quedat com a proverbi: «Del sublim al ridícul no hi ha més que un pas» —com si la campanya de Rússia, amb les seves immenses esteses de cadàvers damunt la neu, tingués res de ridícula. La varietat de reaccions de què és capaç l’espècie humana segons els individus i davant uns mateixos esdeveniments arriba a fer rodar el cap; però potser poques coses ens separen tant els uns dels altres com el sentit del ridícul. Per al circumspecte historiador don Modesto Lafuente ho eren aquells versos que improvisà l’emperador Hadrià en el moment de morir:

Animula, uagula, blandula,
hospes comesque corporis,
quae nunc abibis in loca,
palidula, rigida, nudula,
nec, ut soles, dabis iocos.

 «Por último, á consecuencia de sus excesos» diu don Modesto Lafuente referint-se a Hadrià, «dejó el mundo, no sin recitar al tiempo de morir unos chistosos versos de su composición que se han conservado por su rareza así en la idea como en la estructura.» ¿Què tenen de «chistosos» aquests versos? Jo, pobre de mi, no ho sé veure ¡si et digués que fins i tot em fa l’efecte com si ja els estigués murmurant la nostra desventurada Catalunya!

Que Déu se n’apiadi. I de tots nosaltres, amén.

Torno a ser, doncs, a Barcelona però no podré fer cap escapada a Puig d’Olena; el règim a l’Escola és de semi-internat i a més sever com el d’un campament en peu de guerra. S’hi entra a les vuit del matí i no se’n surt fins a les set del vespre; i ara no és pas qüestió de saltar la tanca ni totes aquelles bestieses que fèiem, ara fa dos anys, quan encara hi havia il·lusió, humor i alegria. No se’ns hauria acudit mai, aleshores, que temps a venir caldria prevenir la possibilitat que l’enemic recorregués a les armes químiques; la guerra s’ha anat tornant cada vegada més cafre. Expressions a la Maria Planes, a l’Esperança i al doctor Ribes Soberano. Digues a en Màrius que aprofitaré aquesta nova estada a Barcelona per llegir i rellegir els trenta-dos poemes que componen la seva darrera tria i comentar-los a fons.

 

[Afegit el 1948: Continuo sense cap notícia d’en Cruells; tot em fa creure que degué morir en algun dels combats del «desastre d’Aragó» ja que és des d’aleshores que no n’he sabut mai més res.]

 

 

A Mercè Figueres, 22 I 1937 (39)

Publicat el per
Respon

41

Barcelona, divendres 22 de gener de 1937

Estimada Mercè:

Com que estic removent cel i terra perquè no m’enviïn a una columna anarquista sinó a la «Macià-Companys» com l’Usall, encara no he anat a recollir el passaport militar a la Comandància i entretant demà passat, que serà diumenge, pujaré a Puig d’Olena a parlar amb el vostre metge el doctor Ribes Soberano, que en tant que diputat de l’Esquerra Republicana potser hi podrà fer alguna cosa. L’Usall, més feliç que jo, ja se n’ha anat cap a Alcanyís junt amb altres setze, entre brigades i sergents. Suposo que t’escriurà; si no ho fa, no té paraula. D’en Cruells vaig rebre carta ahir al vespre, junt amb la teva; està de cap de la 1a companyia de Metralladores de la guarnició del castell de Figueres; té de camarades l’Esplugues i l’Albiol, dos nois molt bons, nacionalistes. Diu que el comandant de la guarnició és tan simpàtic, que tot s’hi fa en català —fins les veus de comandament— i que estan encantats. «La gent de Figueres té un parlar molt bonic» m’escriu el bon minyó; i afegeix que la vida és cara, que mengen pa moreno i que treballen en la fortificació del pont de Colera: «tirem de pic i pala com els bons però passem dies ben feliços.»

Dels altres camarades de l’Escola de Guerra no tinc notícies; pel que fa a les meves, vet-les aquí resumides: els companys amb qui havia de fer el viatge a Madrid, destinats, com jo, a la «columna Durruti», ja fa deu dies que són fora. Jo era al llit amb una grip com una casa, que és la circumstància que m’ha permès de quedar-me de moment a Barcelona. No bé rebut l’ofici comunicant-me el meu «destí», vaig presentar immediatament una instància al Conseller de Defensa de la Generalitat sol·licitant-ne un altre. El coronel Bosch em convocà al seu despatx i m’hi rebé amb una severitat extremada i parlant-me en castellà, potser per extremar més encara la severitat:

—Por esta instancia merecería que le quitasen el ascenso que le han dado en la Escuela. Parece mentira que usté sea letrado. Ha puesto aquí unas protestas que si llegan a manos del señor Consejero ¡el señor Consejero bota!

El senyor Conseller de Defensa del govern de Catalunya… ¡és de la FAI! No és pas que jo no ho sabés, naturalment; ho sabia de sobra però el fet de saber-ho m’havia inspirat les frases precisament més sarcàstiques de què anava empedrada com si tal cosa la prosa oficinesca de la meva instància, la qual, cregut que la llegiria el conseller faista en persona, no deixava d’acabar ritualment amb allò tan fi de «és gràcia que espero merèixer de la benevolença de la Vostra Excel·lència, a qui Déu guardi molts anys pel bé de Catalunya».

—Doni gràcies a Déu, prosseguia el coronel Bosch ara en català, que hagi hagut de passar abans per les meves mans com a cap que sóc de la secció de Personal.

I vegi què en faig (l’esquinçà en mil bocins per tirar-los a la paperera); si vostè fos un autèntic militar, no un civil militaritzat, cosa que l’excusa, sabria de sobra que un oficial no pot discutir les ordres i s’ha d’incorporar sense comentaris al «destí» que se li dóna sigui quin sigui. ¿Sap que en un cas d’insubordinació com el de vostè, que pot prestar-se a ser interpretat com de rebel·lió, el codi militar té prevista fins la pena de mort? D’altra banda, afegí abaixant la veu, ni cal que li digui com comprenc els seus sentiments; pensi per aconformar-se que tot és preferible a la victòria del feixisme. I que de vostès depèn ara que la «columna Durruti» passi a ser una divisió disciplinada.

Tenim cartes d’en Màrius per respondre; la Nuri està molt afalagada amb aquell sonet de les anèmones que li ha dedicat.

 

 

A Mercè Figueres, 10 I 1937 (38)

Publicat el per
1

38

Barcelona, diumenge 10 de gener de 1937

Estimada Mercè:

A la meva esquerra la Nuri petita fa un gran terrabastall amb els objectes més heterogenis, timbals, balances, pots, nines; tot el pis és ple de coses seves en espantosa confusió i és que amunt i avall del pis corre un nou personatge, admès de poc dins la família. El seu nom s’escriu Puccinolla i es pronuncia Putxinol·la, ja que, segons sembla, és italià; és la Nuri petita qui l’ha batejat així (i jo qui ha decidit que calia escriure-ho a la italiana perquè trobo que fa més bonic). Els Reis, per conducte de l’Usall, ens el van dur; res no podia fer tanta il·lusió a la petita. En el primer moment no ens vam recordar de preguntar-li pels seus avantpassats però per l’aire decidit amb què es posà a rosegar un os vam conèixer tot seguit que era d’alta prosàpia. La nena ha intentat ensenyar-li de dibuixar; no sembla, amb tot, tenir vocació artística. En vista del fracàs ha donat corda a un pingüí i l’ha posat davant dels morrets negres i humits del personatge; aquest ha fugit esporuguit. Llavors jo he provat amb una botella de Porto i també ha fugit. Sembla, doncs, experimentalment demostrat que no li interessen ni les belles arts ni la caça del pingüí ni el mam.

Els Reis també es van recordar de mi, cosa que et provarà que, contra el que tu i en Màrius afirmeu sempre, sóc un bon minyó. Em van dur un Tratado del ataque de las plazas imprès el 1777 amb divuit làmines precioses a l’acer; ja me l’he empassat de cap a peus i estic en disposició de fer un paper lluïdíssim com a alferes d’infanteria en els exèrcits del rei Carles III, que Déu guardi.

I ja que parlem d’infanteria, precisament ens han sortejat: dels alferes aprovats per l’Escola de Guerra, la meitat va a Aragó, l’altra meitat es queda de guarnició a Catalunya. A mi m’ha tocat el 2n regiment d’infanteria de la 1a divisió —així ho porta el decret del conseller de Defensa del govern de la Generalitat aparegut al Diari Oficial d’abans-d’ahir—, que té la seva caserna a Barcelona i justament darrera el parc de la Ciutadella, la mateixa caserna d’aquell regiment del qual jo era reservista, ves quina casualitat. És, si no m’erro, un d’aquells regiments que es volen crear de cap i de nou a base de soldats procedents de lleves i d’oficials diplomats de l’Escola de Guerra a fi d’implantar-hi ja de bon principi la disciplina militar. La idea no em sembla pas desencertada ja que «és quan els enfornen que els pans es fan geperuts»; llàstima gran que aquests regiments ja existien el 19 de juliol i el govern tingué l’inconcebible acudit de dissoldre’ls. Hem perdut miserablement prop de set mesos; hi hem guanyat, això sí, que ara tenim Exèrcit propi, l’Exèrcit de Catalunya.

En Cruells va destinat a Figueres, a un altre d’aquests regiments de nova formació. Aquesta tarda vindrà a berenar amb nosaltres per despedir-se; se n’anirà amb l’exprés de demà. I dic que vindrà a «berenar» i no a «prendre el te» perquè no hi ha hagut manera de reconciliar-lo amb aquesta beguda tan inofensiva, la pobra, que té la virtut d’exasperar-lo.

Els camarades destinats al front d’Aragó sembla que ho són a aquelles «columnes», com és ara les de l’Esquer­ra, les nacionalistes i les socialistes-comunistes (vull dir les del Partit Socialista Unificat), que estan ben disposades a convertir-se en «divisions» i a militaritzar-se de cap a peus, com així mateix a canviar el nom de «Milícies» pel d’Exèrcit. Queden, segons sembla, refractàries a aquests canvis les anarquistes.

Tot això és el que es diu i que podria ser que no fos exactament la veritat o almenys «tota la veritat i res més que la veritat»; tal com ho he sentit a dir t’ho explico.

La Nuri gran està tan contenta que no s’hi veu de cap ull perquè a mi m’han destinat de moment a Barcelona. A mi el que més m’omple d’alegria és que tinguem, per fi, un Exèrcit de Catalunya amb divisions, brigades, regiments, batallons i companyies en comptes d’aquell maremàgnum de les Milícies amb les seves «columnes» i les seves «centúries» i les seves «decúries» —que, com ens feia remarcar una vegada un professor de l’Escola de Guerra, són noms precisament de tradició romano-feixista.

Estic content, també, perquè de moment em quedo amb les Nuris de casa, la gran i la petita; però sé molt bé que a qualsevol moment puc rebre l’ordre de deixar Barcelona per anar-me’n qui sap a on. M’enviïn on m’enviïn, només em pertoca de complir la meva obligació.

He hagut d’interrompre la carta perquè han arribat l’Usall i en Cruells. Hem passat la tarda junts; ara se n’acaben d’anar. Per ells he sabut que un dels vuit oficials de la nostra promoció destinats al regiment que s’està formant a Girona s’ha indisciplinat, s’ha negat a anar a Girona dient que volia anar al front i, no content amb això, en comptes dels galons d’alferes s’ha posat els de tinent. El tinent coronel Fonts l’ha reptat i ell ha replicat que ­se’ls havia guanyats «a la campanya de Mallorca». Hi ha alguna cosa de simpàtic en la criaturada d’aquest xicot, que per cert és d’Estat Català, però també molt d’amor propi malaltís i sobretot un fons d’indisciplina que no es pot aprovar de cap manera; però el que trobo de més reprovable en la seva insubordinació és que no vulgui anar a Girona ¡una ciutat on solen néixer unes noies de pèl de panotxa que fan unes faltes d’ortografia més delicioses que tot el pebre del món!

Fora d’aquest cas i d’algun altre de semblant, tothom s’ha aconformat amb la seva sort, que és el que ha de fer tota persona mediocrement militaritzada; aquests casos d’indisciplina són encara fruit de l’ambient de les Milícies Antifeixistes, que eren, com tots sabem, una olla.

I ja que ha vingut a tomb la campanya de Mallorca, per aquest xicot i d’altres voluntaris sabem que el ministre de Defensa del govern de Madrid els va deixar conscientment a l’estacada prohibint a cap vaixell de l’esquadra republicana que els municionés. Ells ja havien fet el més difícil, que era desembarcar; però es van trobar amb les municions tallades. Diu que havien d’alimentar-se exclusivament de figues, que encara verdejaven, cosa que causà una disenteria general. L’únic vaixell que els volgué enviar el govern madrileny duia l’ordre de recollir-los i tornar-los a la Península. La cosa resultava incomprensible fins que s’ha sabut que el ministre, l’Indalecio Prieto, hauria dit: «No me da la gana de que los catalanes resuciten la Corona de Aragón». No deixa de ser curiós que els castellans —no altra cosa és l’Indalecio Prieto per bé que nascut al País Basc— ens atribueixin aquesta intenció, que en efecte és la que hauríem de dur (per això ens l’atribueixen) però que és tan lluny del magí de les nul·litats que ens governen.

Hi ha encara un detall que fa més vergonyós l’abandó de Mallorca a la seva trista sort de terra catalana ocupada pels feixistes espanyols: l’illa d’Eivissa —amb la de Formentera— s’havia declarat, espontàniament, part integrant del territori de la Generalitat de Catalunya. Com que la de Menorca no ha deixat de ser republicana en cap moment, amb l’ocupació de Mallorca totes les terres on es parla la nostra llengua (inclòs l’Aragó oriental) quedaven de la mateixa banda, la nostra, i es repetia doncs el cas de la guerra de Successió; la nova guerra ens trobava altra vegada units com aleshores. Evacuada Mallorca, les illes d’Eivissa i Formentera han caigut fatalment sota el poder dels feixistes enviats des d’allí ¿no és una vergonya sense nom, després que per voluntat pròpia s’havien incorporat a Catalunya, que les hàgim abandonades tan covardament? Hauria calgut, és clar, una marina catalana de guerra capaç d’assegurar els enllaços; la republicana actua com si fos enemiga nostra o poc se’n falta.

Pel que fa a l’Usall, resulta que a ell i als altres que no han obtingut el grau d’alferes els fan seguir ara a l’Escola de Guerra un curs complementari de comptabilitat —esgarrifa’t— perquè resulta que el brigada és el comptable de la companyia; cosa que no sabíem i que ara hem après. L’Usall i en Rútia (els dos principals «especialistes en retirades estratègiques») han sol·licitat al conseller de Defensa de la Generalitat que els enviï com a sergents a qualsevol front perquè consideren vexant que se’ls obligui a empollar tot allò del «deu» i «l’haver». «Si haguéssim tingut vocació d’adroguers» exclamen, «no ens hauríem apuntat mai de la vida a l’Escola de Guerra.» Els van gastar una broma ben pesada suspenent-los.