Arxiu d'etiquetes: Esquerra Republicana

A Màrius Torres, 11 II 1938 (129)

Publicat el per
Respon

129

Divendres 11 de febrer de 1938

Estimat Màrius:

D’ara endavant les meves cartes vindran encapçalades amb la data pelada, sense cap indicació de lloc; ordres són ordres. Ahir vaig rebre la teva del 4. Em sap molt de greu que t’hagi dolgut tant el que et deia a la meva anterior relativament als dirigents de l’Esquerra Republicana, un dels quals, em recordes, és el teu pare.

Pots estar ben cert, Màrius, que el teu pare em mereix un respecte immens i amb ell totes les altres excepcions honrosíssimes que pugui haver-hi. Potser no havia d’haver escrit «els dirigents» sinó «el dirigent»; i és que en efecte arribo a sospitar de vegades si el confusionisme delirant que estem vivint des del juliol de 1936 no comença per trobar-se dins el cap mateix de l’home que és al timó i que ja va ser l’organitzador del 6 d’octubre de 1934. ¿No serà un gran «organitzador de desastres»?

Però no vull deprimir-te parlant-te d’un partit que tu, sense ser-ne, et deus mirar com jo la Lliga, o sigui com el del teu pare i de la major part de la teva família. Fem, si vols, una treva i abstinguem-nos de discutir aquestes qüestions tan vidrioses. Ni jo em ficaré amb l’Esquerra ni tu amb la Lliga; «pax hominibus bonae uoluntatis». Em sembla que és Montesquieu que en alguna banda diu que «no és pas que els ministres siguin massa petits, és que els afers són massa grans». Apliquem-ho als nostres, certament desbordats per les circumstàncies; i que Déu hi faci més que nosaltres, amén.

Ni cal dir amb quin gust compartiria les teves lectures. Les meves aquests dies són ben heterogènies: els poemes d’Edgar Poe, les memòries d’infantesa de Gorki, una vida de Napoleó per Ludwig (un llibre apagat, gris, mediocre: Napoleó vist per un adroguer), una altra de Teodor Llorente, el Doy fe del secretari judicial senyor Ruiz Vilaplana (que ens fa saber les cafrades de l’altra banda, ben bé a l’alçada de les de la nostra), No passaran d’Upton Sinclair i d’altres; tots són llibres de la nostra biblioteca, aquella que organitza en Gordó amb donatius. Hi ha entrat també un cert nombre de novel·les catalanes recents, però encara no m’he vist amb cor d’encetar-ne cap.

En el poema que m’envies trobo dos versos molt bonics:

Salut, silenciosa entre els estels i l’herba,
esquerpa verge en ruta cap a un etern oest

però no comprenc quina necessitat tenies d’afegir-n’hi dotze més sense cap lligam amb ells; és un crim de lesa poesia.

La poesia s’haurà d’anar fent cada vegada més concentrada si vol ser encara llegida pels nostres atrafegats i atribolats contemporanis ¡s’escriu tant al món! Vindrà que a molts autors no se’ls llegirà més que en extracte; els poetes hem de ser prou astuts per extractar-nos nosaltres mateixos abans no ens extractin els altres. Hem de ser a més uns bons soldats i endevinar el punt feble per on podem atacar per sorpresa la posteritat i fer-la nostra; Edgar Poe, sota aquest punt de vista, és un dels generals més grans de la història. I Baudelaire un altre.

De bona gana t’escriuria més llarg però et confessaré que m’estic tornant cada vegada més feréstec. Acabaré per ser la bèstia més anti-literària de la fauna universal, tanta és la mandra que m’arriba a fer segons quins dies això d’escriure.

 

[Afegit el 1948: En aquesta carta, sense anomenar-lo, vaig ser ben dur amb el president Lluís Companys ¿com podia sospitar aleshores que dos anys i vuit mesos després, el 15 d’octubre de 1940, redimiria amb la seva mort els errors de la seva vida?]

 

A Màrius Torres, 16 V 1937 (68)

Publicat el per
Respon

68

Monegrillo, diumenge 16 de maig de 1937

Estimat Màrius:

Dijous al vespre vaig rebre la teva carta i divendres al matí sortia de Barcelona. Hem passat aquests dos dies a la cruïlla de Gelsa i avui ens hem instal·lat en aquest poblet, al peu de la Sierra de Alcubierre. La meva adreça és la següent: Batalló Madrid, Divisió Durruti, Monegrillo, Aragó. Això sol et dirà moltes coses que no et puc escriure.

——————————

[Afegit el 1948: Tot havia estat inútil, en efecte. Les influències del doctor Ribes Soberano, metge del sanatori i diputat al Parlament de Catalunya per l’Esquerra Republicana, no havien servit de res; el mateix president de la Generalitat no hi podia pas més que ell i menys el doctor Humbert Torres, pare d’en Màrius, que aleshores era vice-president del Parlament. I és que el partit governant semblava des del 19 de juliol de 1936 excedit i desbordat pels esdeveniments i més encara després de l’absorció de l’Exèrcit de Catalunya pel de la República. No vam aconseguir que el general Pozas ens rebés però sí el coronel Bosch: em recordava perfectament (continuava de cap de personal de l’Exèrcit de Catalunya, ara de l’Est), i hagué de convenir amb mi que la nostra situació, la dels tinents de l’Escola de Guerra adscrits a la «columna», ara divisió, Durruti, i més concretament la meva, era paradoxal, però no existia, ens digué, cap manera de traslladar-nos a una altra unitat; no es podia deixar la divisió Durruti sense oficials. Ordres eren ordres; precisament, després del que havia passat, el govern de la República tenia el màxim interès a no ferir la susceptibilitat dels dirigents anarquistes, amb qui calia comptar «que ens agradés o no» per lluitar contra el feixisme, etc. etc. Li vaig fer observar que ens havíem trobat a un dit d’una situació tan absurda com fer armes contra el govern de Catalunya en virtut d’una ordre d’aquest mateix govern. «Tot el que vostè vulgui» murmurà, «tot és absurd en aquesta guerra…» No hi hagué més remei: en nom de la disciplina militar calgué que em reintegrés a l’ex-«columna» Durruti.]

A Mercè Figueres, 22 I 1937 (39)

Publicat el per
Respon

41

Barcelona, divendres 22 de gener de 1937

Estimada Mercè:

Com que estic removent cel i terra perquè no m’enviïn a una columna anarquista sinó a la «Macià-Companys» com l’Usall, encara no he anat a recollir el passaport militar a la Comandància i entretant demà passat, que serà diumenge, pujaré a Puig d’Olena a parlar amb el vostre metge el doctor Ribes Soberano, que en tant que diputat de l’Esquerra Republicana potser hi podrà fer alguna cosa. L’Usall, més feliç que jo, ja se n’ha anat cap a Alcanyís junt amb altres setze, entre brigades i sergents. Suposo que t’escriurà; si no ho fa, no té paraula. D’en Cruells vaig rebre carta ahir al vespre, junt amb la teva; està de cap de la 1a companyia de Metralladores de la guarnició del castell de Figueres; té de camarades l’Esplugues i l’Albiol, dos nois molt bons, nacionalistes. Diu que el comandant de la guarnició és tan simpàtic, que tot s’hi fa en català —fins les veus de comandament— i que estan encantats. «La gent de Figueres té un parlar molt bonic» m’escriu el bon minyó; i afegeix que la vida és cara, que mengen pa moreno i que treballen en la fortificació del pont de Colera: «tirem de pic i pala com els bons però passem dies ben feliços.»

Dels altres camarades de l’Escola de Guerra no tinc notícies; pel que fa a les meves, vet-les aquí resumides: els companys amb qui havia de fer el viatge a Madrid, destinats, com jo, a la «columna Durruti», ja fa deu dies que són fora. Jo era al llit amb una grip com una casa, que és la circumstància que m’ha permès de quedar-me de moment a Barcelona. No bé rebut l’ofici comunicant-me el meu «destí», vaig presentar immediatament una instància al Conseller de Defensa de la Generalitat sol·licitant-ne un altre. El coronel Bosch em convocà al seu despatx i m’hi rebé amb una severitat extremada i parlant-me en castellà, potser per extremar més encara la severitat:

—Por esta instancia merecería que le quitasen el ascenso que le han dado en la Escuela. Parece mentira que usté sea letrado. Ha puesto aquí unas protestas que si llegan a manos del señor Consejero ¡el señor Consejero bota!

El senyor Conseller de Defensa del govern de Catalunya… ¡és de la FAI! No és pas que jo no ho sabés, naturalment; ho sabia de sobra però el fet de saber-ho m’havia inspirat les frases precisament més sarcàstiques de què anava empedrada com si tal cosa la prosa oficinesca de la meva instància, la qual, cregut que la llegiria el conseller faista en persona, no deixava d’acabar ritualment amb allò tan fi de «és gràcia que espero merèixer de la benevolença de la Vostra Excel·lència, a qui Déu guardi molts anys pel bé de Catalunya».

—Doni gràcies a Déu, prosseguia el coronel Bosch ara en català, que hagi hagut de passar abans per les meves mans com a cap que sóc de la secció de Personal.

I vegi què en faig (l’esquinçà en mil bocins per tirar-los a la paperera); si vostè fos un autèntic militar, no un civil militaritzat, cosa que l’excusa, sabria de sobra que un oficial no pot discutir les ordres i s’ha d’incorporar sense comentaris al «destí» que se li dóna sigui quin sigui. ¿Sap que en un cas d’insubordinació com el de vostè, que pot prestar-se a ser interpretat com de rebel·lió, el codi militar té prevista fins la pena de mort? D’altra banda, afegí abaixant la veu, ni cal que li digui com comprenc els seus sentiments; pensi per aconformar-se que tot és preferible a la victòria del feixisme. I que de vostès depèn ara que la «columna Durruti» passi a ser una divisió disciplinada.

Tenim cartes d’en Màrius per respondre; la Nuri està molt afalagada amb aquell sonet de les anèmones que li ha dedicat.