94
Castell de Cabra, divendres 12 d’agost de 1937
Estimat Màrius:
La Mercè em diu que l’has feta enrabiar tant dient-li penjaments de les mares de família i la cosa em sorprèn: ¿és que ho és, ella? Jo que la tenia per una noia tant com cal.
Em dius que de vegades et ronda pel cap la idea d’estudiar filosofia «un cop acabada la guerra». Jo m’hi vaig apuntar, no pas per influència de la Nuri com suposes, sinó d’en Manuel G. Alba, que al cel sigui; ens atreia l’estudi de l’àrab amb la idea, que aquesta guerra havia de desmentir rotundament però ¿com ho hauríem pogut preveure aleshores?, que els moros del Rif havien de ser els aliats naturals dels nacionalistes catalans. A ell ja li havia passat l’edat de freqüentar les aules (devia tenir sobre uns trenta-cinc anys) però calia veure amb quina edificant aplicació seguia els cursos d’àrab. Tot se n’havia d’anar en orris amb el 6 d’octubre de 1934, en què, com saps, morí al Centre de Dependents. Sense ell al costat, vaig deixar les semítiques per les romàniques però val a dir que sense matar-m’hi gaire, simplement com a passatemps; en tot cas no era la filosofia pròpiament dita el que m’hi atreia. L’ambient de la facultat era molt agradable d’ençà de l’autonomia, que l’havia renovada a fons; en Joaquim Xirau (de qui alguna vegada t’he parlat amb sorna) hi contribuí moltíssim, les coses com siguin. És gràcies a ell que les portes massisses, tan lúgubres, de la universitat van ser substituïdes per vidrieres, les parets del claustre pintades de rosa de Siena, plantats els rosers i els xiprers que ara l’animen, tretes les reixes que impedien passejar-se pels jardins universitaris. Hi havia cursos d’innegable qualitat; potser els que ara recordo més són els de grec d’en Carles Riba, que és un professor ameníssim; però seria injust no esmentar-lo més que a ell. N’hi ha d’altres de molt estimables, sobretot entre els nomenats directament pel Patronat sense la moixiganga ridícula de les «oposiciones a cátedra». Tanmateix la tradició de les «oposiciones» costa de desarrelar; hi ha estudiants que sembla que es preparin per fer «oposiciones» a poeta. Arribar a «poeta por oposición» deu ser una de les coses més tristes de la vida. Feien tesis i més tesis sobre Góngora, totes dient el mateix; Góngora és el que ara «es porta». A un de més eixerit que els altres se li acudí un dia que si Góngora era el poeta castellà més gran, el català havia de ser, lògicament, el rector de Vallfogona.
Si acabada la guerra persisteixes en el teu propòsit, hi anirem tots dos; em sembla que amb tu al costat m’hi divertiria, però ¿s’acabarà mai aquesta guerra?