A Màrius Torres, 11 II 1938 (129)

129

Divendres 11 de febrer de 1938

Estimat Màrius:

D’ara endavant les meves cartes vindran encapçalades amb la data pelada, sense cap indicació de lloc; ordres són ordres. Ahir vaig rebre la teva del 4. Em sap molt de greu que t’hagi dolgut tant el que et deia a la meva anterior relativament als dirigents de l’Esquerra Republicana, un dels quals, em recordes, és el teu pare.

Pots estar ben cert, Màrius, que el teu pare em mereix un respecte immens i amb ell totes les altres excepcions honrosíssimes que pugui haver-hi. Potser no havia d’haver escrit «els dirigents» sinó «el dirigent»; i és que en efecte arribo a sospitar de vegades si el confusionisme delirant que estem vivint des del juliol de 1936 no comença per trobar-se dins el cap mateix de l’home que és al timó i que ja va ser l’organitzador del 6 d’octubre de 1934. ¿No serà un gran «organitzador de desastres»?

Però no vull deprimir-te parlant-te d’un partit que tu, sense ser-ne, et deus mirar com jo la Lliga, o sigui com el del teu pare i de la major part de la teva família. Fem, si vols, una treva i abstinguem-nos de discutir aquestes qüestions tan vidrioses. Ni jo em ficaré amb l’Esquerra ni tu amb la Lliga; «pax hominibus bonae uoluntatis». Em sembla que és Montesquieu que en alguna banda diu que «no és pas que els ministres siguin massa petits, és que els afers són massa grans». Apliquem-ho als nostres, certament desbordats per les circumstàncies; i que Déu hi faci més que nosaltres, amén.

Ni cal dir amb quin gust compartiria les teves lectures. Les meves aquests dies són ben heterogènies: els poemes d’Edgar Poe, les memòries d’infantesa de Gorki, una vida de Napoleó per Ludwig (un llibre apagat, gris, mediocre: Napoleó vist per un adroguer), una altra de Teodor Llorente, el Doy fe del secretari judicial senyor Ruiz Vilaplana (que ens fa saber les cafrades de l’altra banda, ben bé a l’alçada de les de la nostra), No passaran d’Upton Sinclair i d’altres; tots són llibres de la nostra biblioteca, aquella que organitza en Gordó amb donatius. Hi ha entrat també un cert nombre de novel·les catalanes recents, però encara no m’he vist amb cor d’encetar-ne cap.

En el poema que m’envies trobo dos versos molt bonics:

Salut, silenciosa entre els estels i l’herba,
esquerpa verge en ruta cap a un etern oest

però no comprenc quina necessitat tenies d’afegir-n’hi dotze més sense cap lligam amb ells; és un crim de lesa poesia.

La poesia s’haurà d’anar fent cada vegada més concentrada si vol ser encara llegida pels nostres atrafegats i atribolats contemporanis ¡s’escriu tant al món! Vindrà que a molts autors no se’ls llegirà més que en extracte; els poetes hem de ser prou astuts per extractar-nos nosaltres mateixos abans no ens extractin els altres. Hem de ser a més uns bons soldats i endevinar el punt feble per on podem atacar per sorpresa la posteritat i fer-la nostra; Edgar Poe, sota aquest punt de vista, és un dels generals més grans de la història. I Baudelaire un altre.

De bona gana t’escriuria més llarg però et confessaré que m’estic tornant cada vegada més feréstec. Acabaré per ser la bèstia més anti-literària de la fauna universal, tanta és la mandra que m’arriba a fer segons quins dies això d’escriure.

 

[Afegit el 1948: En aquesta carta, sense anomenar-lo, vaig ser ben dur amb el president Lluís Companys ¿com podia sospitar aleshores que dos anys i vuit mesos després, el 15 d’octubre de 1940, redimiria amb la seva mort els errors de la seva vida?]