A Màrius Torres, 2 III 1937 (48)

48

Madrid, dimarts 2 de març de 1937

Estimat Màrius:

La teva carta ha trigat deu dies a fer el viatge de Puig d’Olena a Madrid; un xic més i ja no m’hi troba. Aquesta mateixa setmana ens en anem a Xàtiva.

També jo recordo molt aquella llarga conversa de l’últim dia que vam passar junts, amb la Mercè i la Nuri, a la teva cambra del sanatori; també és per a mi un dels dies més bonics que recordo haver viscut, suposant que siguem nosaltres que vivim els dies i no pas els dies que ens viuen a nosaltres. Em fas un elogi del silenci com a mitjà d’expressió precisament al mateix temps que la Nuri m’escriu aquestes paraules: «Les nostres cartes tenen tot l’aire de les nostres converses. I com en les converses, ens expressem i influïm més per la simple presència que no pas pel que diem. No sé què som l’un per a l’altre; no importa, potser en últim terme res no té nom i tota paraula és una profanació». Com tu i com ella, també jo faria un gran elogi del silenci però ¿com es pot fer sense trencar-lo? En aquest món sempre guanyaran els partidaris del soroll ja que els del silenci, per definició, callem.

A part dels del soroll hi ha els de la sinceritat, més temibles encara, que es pensen ser terriblement sincers quan, amb una copa de massa, diuen tot el que els passa pel cap o sigui un raig de bestieses; la sinceritat de debò és molt difícil, els sentiments autèntics són de molt mal expressar. Es per això que hi ha tan poca poesia bona.

Les teves Paraules de la Nit contenen una lliçó austera i vigorosa; és una Nit que parla amb seny i amb dignitat, com convé a una reina. M’esforçaré a tenir sempre present aquella estricta norma que em dicta:

Limita’t a la llei de la teva natura.

Però ¿quins són els límits de la natura humana? Aquest vers és una arma de dos talls: ¿lliçó d’humilitat o de grandesa?

T’envio, finalment, un Col·loqui dels canons molt inferior al que jo hauria ambicionat. Els he escoltats religiosament cada nit, he cregut entendre’ls en algun moment però costa de traduir-ho en una llengua humana. Els meus versos no et donaran cap idea de l’estranya bellesa d’aquestes nits de Madrid.

Abans de cloure la carta no em sé estar de copiar-te un passatge de la de la meva dona que m’ha fet molta gràcia; parla de la nostra nena: «li explico contes nous i l’emocionen molt els de madrastres però no acaba de comprendre quin paper hi fa el pare. Sempre demana: “i el papà d’aquella nena ¿què?” Per no desacreditar-vos li dic que la madrastra també li pegava».

És curiós que les dones sempre expliquin històries de madrastres als seus fills, que casualment també són els nostres.

 

 

A Mercè Figueres, 28 II 1937 (47)

47

Madrid, diumenge 28 de febrer de 1937

Estimada Mercè:

Per fi ha arribat la teva carta tan esperada; ha arribat el dia que solien arribar-me a Barcelona, el diumenge. T’escric, com aleshores, el diumenge al capaltard, però no sobre aquella taula antiga de noguera que em feia constantment present el meu oncle; en canvi tinc davant meu una paret tota plena de cromos de calendari amb artistes del cine «en paños menores». És que em cal compartir el dormitori, que és gran i amb quatre llits, amb tres dels meus companys de l’Escola de Guerra, partidaris de les «vistes» alegres.

Hi ha a la teva carta tota una part que em sembla un malentès de cap a peus. Jo no tinc cap animositat contra ningú, potser ni tan sols contra l’enemic; voldria no ser res més que un soldat de Catalunya. M’haig de trobar, per la força mateixa de les circumstàncies, al costat dels qui estan al costat de Catalunya siguin qui siguin, sense aturar-me a fer escarafalls sobre el seu passat, les seves idees o els seus programes, que em poden semblar tan demencials com a tu però que en aquest moment no són més que detalls secundaris en comparació del perill que amenaça la nostra terra. Un soldat com jo no n’ha de fer res de totes aquestes coses que tu dius; ha de defensar el seu país i prou. A Crist el van crucificar entre dos lladres i suposo que no en renegaràs pas a desgrat de veure’l en tan males companyies; ¿qui està crucificant Catalunya entre l’anarquisme i el feixisme? Prou saps com he fet tots els possibles per servir sota la bandera catalana; m’han enviat en una unitat que n’arbora una altra però el qui m’hi ha enviat és el govern de Catalunya, govern legítim, sortit d’unes eleccions. Jo no hauria votat mai aquest govern; però, ja que és el que heu volgut la majoria dels meus conciutadans —t’hi poso també a tu ja que les dones també votàveu i tu eres d’Acció Catalana ¿és que ja no te’n recordes? que formava part del Front Popular—, bé l’haig d’obeir; jo, per cert, no vaig votar per més que ja en tenia l’edat. No pas obeint la consigna anarquista («Obreros ¡no votar!») sinó perquè no m’havien inclòs al cens; potser et sorprendrà de saber que si hagués pogut fer-ho hauria conjuminat una llista amb noms de totes dues candidatures. Potser et sorprendrà més encara que entre els noms així triats hi hauria hagut probablement el de Cambó en comptes del de Companys (se’m feia costa amunt de perdonar-li l’atzagaiada del 6 d’octubre, que costà la vida a l’Alba); però ¿per què remenar aquestes històries? ¿Què en traiem de barallar-nos?

Tenim un govern legítim, que ens agradi o no. Allà ell amb la seva responsabilitat, que certament és terrible; sóc un soldat i prou. Mentre serviré en aquesta unitat (on em trobo ben a contracor) la serviré lleialment, sense que això sigui obstacle perquè de sota mà faci tots els possibles per canviar de «destí»; quan miro la seva bandera vermella i negra (igual per cert que la de la Falange) vull veure amb els ulls de l’esperit les quatre barres.

Cada partit, cada secta, ha organitzat la seva «columna». N’hi ha d’anarquistes, de socialistes, de nacionalistes (la d’Estat Català i la Pirinenca), de trotsquistes, de l’Esquerra i potser encara me’n deixo, totes catalanes i totes renyides a mort entre elles i formant entre totes, en comptes d’un Exèrcit, una olla inenarrable. Aquests fabricants de fideus que tant gemeguen, també haurien pogut organitzar la seva —i hauria fet bonic una «columna» de fabricants de fideus— ja que tothom feia el que li donava la gana en els primers moments; però des de l’endemà mateix del 19 de juliol no han fet més que gemegar i inhibir-se, tot mirant cremar les esglésies i estossinar els capellans sense impedir-ho. Humanament parlant m’estimo més aquests esqueixats de la «columna» Durruti que almenys defensen amb les armes a la mà allò que ells creuen just. Més comprensiu que tu és el meu pare, que els anarquistes li han pres tot i quan li vaig dir que anava destinat a la «columna Durruti» em preguntà si no em queia la cara de vergonya. «¿D’anar amb els anarquistes?» «No; de defensar Madrid.» «Defensant Madrid defensem Catalunya, que els facciosos volen esborrar del mapa.» «Si cregués que els anarquistes defensen Catalunya, no hi aniries pas tu sol: jo t’hi acompanyaria.»

Però no ens entendríem; més val que parlem de flors i de violes. Em demanes, per cert, què penso de les «conveniències socials» ¿és que hi ha algú que encara se les prengui de debò en uns temps com els que corren? Cada mena de gent té les seves i cal saber-les respectar ja que no és pas qüestió de fer-se malveure per tan poca cosa. Ahir en aquesta torre on vivim a dispesa van fer venir una «cantaora» i un «tocaor» perquè ens donessin una audició de «cante», que havia d’anar seguida de ball general. Un company, que és un malcarat, no estava per murgues; s’havia assegut en un racó disposat a no prendre part en el «jolgorio» però un d’aquests tipus tan «animats» que no solen mancar mai en tals circumstàncies el va anar a treure de les seves profundes cavil.lacions: el volia fer ballar amb una noia que no tenia parella.

—¡Que no me da la gana de bailar, hombre! rondinava el camarada; i com que l’altre insistia, a l’últim es treu la pistola i li diu: O me dejas en paz ¡o te levanto la tapa de los sesos!

D’això jo en dic faltar a les conveniències socials. Passi encara el detall de la pistola però ¡mira que deixar desairada una noia! Hagués fet com jo, que quan vaig olorar que organitzaven el «jolgorio» vaig pretextar uns vagues motius per desaparèixer discretament de la torre i no tornar-hi fins que la cosa ja s’havia acabat:

—¡Cómo siento no haberme hallado en la fiesta! i tothom tan convençut i content. El meu truc serveix igual per una sessió de «cante hondo» que per uns funerals, que dit sigui de passada és allò que més s’hi assembla. Per cert m’han explicat els companys que en un moment de la discussió el malcarat havia dit a l’altre: «Tú lo que tienes es mucha idiosincrasia». «Y eso ¿qué és?» «Un idiota sin gracia.»

¿Saps, d’altra banda, que una de les coses que sorprèn tot català que arriba a Madrid i es passeja pels carrers és trobar de tant en tant un cartell en català a les parets de les cases? Són els cartells de la FAI. ¿No els podrien enganxar a Barcelona en comptes de tots aquells dels «liberatorios de prostitución» o de «barberos, romped las cadenas»? Potser la FAI té esperit de contradicció; en tot cas, dubto que el fet contribueixi gaire al prestigi de Catalunya als ulls dels madrilenys ja que aquests cartells, fora de ser en català, són aproximadament igual de bèsties que els que enganxen en castellà a Barcelona.

Mentrestant s’atansa pels seus passos comptats l’equinocci de primavera, moment en què el sol arribarà al punt vernal i la meva filla complirà quatre anys. Els ametllers florits, que se’n veuen molts pels jardins d’aquest barri de la Prosperidad, ja m’ho estan anunciant. No hauries hagut de passar cap ànsia veient que no rebies carta meva; els primers dies de la meva arribada a Madrid una carta en trigava nou de Madrid a Catalunya i altres tants de Catalunya a Madrid.

 

A Màrius Torres, 22 II 1937 (46)

46

Madrid, dilluns 22 de febrer de 1937

Estimat Màrius:

Has de saber que d’ençà que sóc en aquesta terra m’ha entrat la curiositat de llegir els seus poetes i, no sé pas per què, he començat amb don Ramón del Valle Inclán. Te’m rifes perquè en la meva anterior et tornava a parlar de prosòdia en comptes de fer-ho de la guerra. ¿De la guerra? Em penso que l’ofici de soldat és una d’aquestes coses que, com estudiar Dret processal, s’han de fer sense parlar-ne i d’altra banda ¿de quina guerra podria parlar-te si només la veiem de lluny? I ja que de Dret processal es tracta, sàpigues que he hagut d’alternar la lectura de don Ramón amb la de la «Ley de Divorcio» perquè a una de les criades (perdó, de les companyes) el marit l’atacona de mala manera i se’n vol divorciar; ves per on m’estrenaré com a advocat amb una causa de divorci. Però hi ha més i aguanta’t: com que, segons sembla, sóc l’únic llicenciat en alguna cosa en tota la «columna», em vaig haver d’encarregar d’una conferència als «milicians» sobre els perills de les malalties venèries. Hi havia hagut un metge, valencià per més senyes i trempadíssim, però s’ha fet donar un altre «destí»; hi havia un ex-estudiant de Medicina (i ex-alferes d’artilleria de complement) però l’acaben d’expulsar de la «columna» per majoria de vots. En aquestes s’ha rebut una circular de Sanitat explicant les meravelles d’una potinga acabada d’inventar que es diu, si no m’erro, «sulfamida»; segons la circular, no cal sinó que els heroics defensors dela República se n’empassin unes quantes pastilles «antes de tomar el chocolate» perquè no atrapin cap de les clàssiques calipàndries que tantes baixes ocasionen en tots els exèrcits del món d’ençà que existeixen d’una banda Mart i de l’altra Venus. Els «milicians» no se’n creuen res i val a dir que jo també trobo, com ells, força increïble que unes pastilles que es prenen per la boca puguin tenir cap efecte sobre una part del cos tan allunyada d’aquesta; el cas és que, creient-ho o no, he hagut d’armar-me de coratge i donar la conferència a la «columna» en pes. Suposo que tu, que ets metge, t’hi hauries trencat de riure; m’escoltaven amb tota la serietat del món. Pel que fa al tema concret m’he limitat, com aconsellava la prudència més elemental, a repetir com un lloro allò que deien d’una banda la circular de Sanitat i d’una altra el prospecte de la potinga; el cas és que, com que donava, naturalment, la conferència en català, ho he pres per pretext per embrancar-me en la defensa de la nostra llengua, que és la de tots els nostres «milicians» sense excepció. Aproximadament la meitat són de València (sobretot de la comarca de Xàtiva) i la meitat del Principat (sobretot de l’Empordà); algun dia, amb més calma i més humor, te’n parlaré. Són molt més complexos que no semblen vistos de lluny; i n’hi ha d’excel.lents barrejats amb els altres.

Uns quants han vingut a parlar-me després de la conferència per manifestar-me que no hi estaven conformes: «¿Per què no has donat, company tècnic, la teva conferència en castellà, que és l’idioma oficial?» «Perquè sóc més anarquista que vosaltres» els he respost amb un llampec d’inspiració, «i no em sotmeto a l’Estat com feu vosaltres en aquesta i tantes altres qüestions, com és ara això de “provincial”, “regional” i “nacional” amb què designeu les vostres organitzacions calcant-les de l’Estat que preteneu destruir.» S’han quedat bocabadats però no gaire convençuts; i és que en el fons del fenomen anarquista hi ha una immensa badoqueria i un abisme d’ignorància. Tot l’anarquisme es redueix a allò tan ingenu i d’un narcisisme tan tronat de «ah, si tothom fos com jo, que bé aniria el món» i pel que fa a ignorància ¿no és formidable que a hores d’ara encara no s’hagin assabentat que el català torna a ser, des de fa més de cinc anys, un idioma «oficial»? La meva impressió, ara que els tracto de la vora, és que a aquesta bona gent les notícies els arriben amb increïble retard: ara «són» tot just a mitjans del segle passat, amb la divisió en «províncies» i la imposició del castellà com a única llengua «oficial» a les escoles primàries i a les escriptures notarials (em sembla que per un decret de 1860); no crec que tinguin cap idea que Catalunya torna a ser des de 1931 un país autònom. Si un estigués d’humor, n’hi hauria per cargolar-se de riure d’altra banda davant la idea reverencial, quasi idolàtrica, que es fan de l’Estat ¡ells que es diuen anarquistes!

Tenia la intenció d’enviar-te un Col.loqui dels canons (els sentim dia i nit) però m’has fet enfadar i t’envio Els dos diamants, que no tenen res a veure amb la guerra. De tota manera la Mercè ja et deixarà llegir la carta en què li explico les principals novetats. Respecte als teus versos, no volia dir de cap manera que em semblessin música; un poema, tens tota la raó, no ha de ser música sinó poesia. Suum cuique tribuere. Ara bé, la poesia ¿no pot tenir de vegades alguna cosa d’anàleg a la música, una musicalitat peculiar, sense deixar de ser ella mateixa? És això el que volia dir; i pel que fa a la teva sospita que «alat» o «lleuger» pugui confondre’s amb superficial, et diré que només un mamut podria menysprear com a superficial la divina lleugeresa d’allò que vola. Jo també voldria escriure poemes, molts poemes, torrents de poemes que em volten pel cap però vet aquí que passen els anys i com més va més em detura —sobretot d’ençà d’aquesta guerra— el glacial à quoi bon? Tu no et deixis dominar per aquest sentiment, el de la «inutilitat de la poesia», que a mi em trava tan sovint; de vegades, al parc de la Ciutadella, m’extasiava amb el rugit dels lleons: poder-se expressar amb pures inflexions de la veu, sense paraules articulades… ¿no seria la poesia més alta? És també la poesia dels canons. Les paraules articulades, poc o molt, ens traeixen. D’altra banda em costa de concebre el moviment: veig els objectes isolats, immòbils i sense cap possibilitat d’explicació, com uns axiomes. No sé com dir-ho. Si la teva poesia em fa pensar en la música (música i poesia es despleguen en el temps o sigui en el moviment), la meva —si és que fos alguna cosa— seria més aviat pintura, escultura o arquitectura. En Els dos diamants veuràs amb quina feixuguesa explico una història que hauria hagut de ser moviment; però cada u ha de lluitar amb les pròpies dificultats sense parlar-ne als altres per no clavar-los la lata.

Em parles de novel·la catalana i vet aquí que precisament aquests dies —millor dit, aquestes nits durant les guàrdies— he llegit la traducció castellana del Curial per en Marquina; és una novel.la esplèndida, que a moments fa pensar en Stendhal. Com si l’hagués escrita un Stendhal català (¿o mallorquí?) del segle xv. És ben cert que habent sua fata libelli com deien els antics; el Curial no tingué, com el Tirant, la sort de ser imprès i conegut a la seva època i quedà en manuscrit, ignorat fins que a la passada centúria el descobrí en Milà i Fontanals.

No sabria dir-te quina de les dues novel.les em sembla millor; són en realitat molt distintes, de traços més gruixuts el Tirant, més fina i subtil el Curial. Ja l’havia llegida en català (en l’edició d’en Miquel i Planas) però m’ha fet alegria de trobar-ne de segona mà aquest exemplar de la castellana, feta a Madrid el 1920, i l’he rellegida d’una tirada; si s’hi hagués traduït en el segle xvi com el Tirant ¿és que no hauria engrescat igualment Cervantes? Haurien pogut ser dues les novel.les de cavalleries de la biblioteca del Quixot que el bo del rector salvà de la crema, totes dues catalanes. Fins és possible que a Cervantes el Curial li hagués agradat més encara que el Tirant. Quan un pensa que la fortuna d’un llibre depèn tan poc d’ell mateix i tant de les circumstàncies fortuïtes… Dels corcs, com és ara. Si els corcs haguessin devorat el manuscrit del Curial —i tingueren segles per fer-ho—, ara ni sabríem que tal novel.la hagués existit; sembla que de la literatura antiga —grega i llatina— només ha arribat fins a nosaltres una part molt petita.

Penso amb estupor que la novel·la catalana, que nasqué tan precoçment amb el Fèlix i el Blanquerna de Ramon Llull i que en el segle xv donà dues obres mestres com el Tirant i el Curial, es passà després tot el xvi, el xvii i el xviii en la pura inexistència; misteris inescrutables de l’esdevenir dels pobles. Hi ha, naturalment, alguna novel·la catalana en aquella època, com el Partinobles (si bé no és original sinó adaptació) o com el curiós Viatge d’en Pere Boter a l’infern però ¿què són en comparació del que es podia esperar després d’un Tirant i un Curial? La pura misèria. Fins ben entrat el xix no torna a aparèixer una novel.la extensa, l’Orfeneta de Menàrguens, i fins a l’alba del xx una obra mestra, Solitud. Pel que fa a les actuals, em passa com a tu: em cauen dels dits.

 

[Afegit el 1948: L’ex-alferes d’artilleria havia estat expulsat en efecte, però no pas, com semblaria, per l’assassinat a sang freda dels dos desventurats homosexuals, sinó per una banal història d’irregularitats administratives que ja no recordo. Ja no l’havia de tornar a veure ni n’he sabut res més.]