20
Barcelona, 25 d’octubre de 1936
Estimada amiga:
La vostra carta sembla que hagi arribat expressament per treure’m d’una mena de mal somni, les arrels quadrades. M’estava extraient arrels quadrades com si fossin les dels propis queixals quan sento a l’altre cap del pis la meva dona que cantusseja cançons improvisades i totes al·lusives a la meva modesta personalitat, rifant-se’m d’una manera delicada però indubitable. Quan fa això és que ha arribat carta vostra i me la vol fer gruar.
Dieu que mentre no em coneixíeu us sentíeu predisposada a una franquesa excepcional com si les vostres cartes no haguessin de ser llegides per ningú. Certament és un gran avantatge del sistema d’amistat per correspondència que no em va pas passar per alt quan me’l vau proposar. Ens hem conegut, com era fatal; i ara ja fa mig any que ens coneixem, però seria bonic que la nostra franquesa, lluny de minvar, anés creixent de dia en dia.
Us agraeixo molt que m’hàgiu transcrit l’elegia del vostre company de sanatori; és bellíssima i emocionant. Aquell vespre a Puig d’Olena només la vaig poder llegir de pressa, amb l’angúnia de l’automòbil que ens esperava. Que en són d’horribles els automòbils. Voldria ser ric per no haver-los de menester i viatjar sempre en tartana com Rossini (que no volgué prendre mai el tren, nou de trinca a la seva època), o millor a peu com Ramon Llull; ara un pobre no es pot permetre el luxe d’anar a peu, no té temps.
L’havia llegida doncs cuita-corrents però adonant-me que era molt diferent de tot el que s’estilava en la poesia del país en vigílies del cataclisme; a França calgué la revolució amb tots els seus horrors perquè nasqués el romanticisme ¿qui sap si ens haurà calgut tota la tragèdia d’aquests mesos perquè nasqués una elegia com aquesta?
I tot el meu futur està sembrat de sal…
Potser és tota la nostra generació que podria dir-ho. Però hem de lluitar, no ens queda altre remei. El demà encara pot ser nostre si ens el sabem guanyar. Em pregunteu, per cert, per una sessió que «Palestra» dedicà als caiguts del 6 d’octubre. Us en parlaré amb tota franquesa ja que resulta que som consocis: jo me’n vaig fer creient-ho una organització patriòtica i combativa. Amb el temps he comprès que els socis d’aquella entitat són, ni caldria dir-ho, unes persones decentíssimes però que juguen amb coses molt serioses. Quan, tornant de Roses, vaig plantejar-me altra vegada el problema dels meus deures de ciutadà en edat militar, recordant-me de «Palestra» em vaig inscriure a les seves milícies. Era ja la sisena inscripció d’aquesta mena que efectuava, comptant-hi la meva frustrada presentació al regiment. Em van dir que organitzarien, precisament, un regiment; exactament un regiment de caçadors (o sigui d’infanteria lleugera) a Santa Perpètua de la Moguda (nom de poble que per cert sempre m’ha fet pensar en el moviment continu). La notícia em semblava de perles i estava contentíssim. Però el president de la FNEC (Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya), un amic meu, tres anys més jove que jo, que també és soci de «Palestra», em va desenganyar:
—Mira, em digué, jo els conec molt més que no pas tu; fa molt més temps que en sóc soci. Creu-me, ingressa a l’Escola de Guerra; és l’única cosa seriosa que hi ha ara.
Abans, amb aquest xicot, que es diu Eduard Ferrer, no ens podíem sofrir ni veure. Ell sempre ha estat nacionalista, jo en altre temps, com ja sabeu, era comunista. Fa sis anys li vaig prendre la xicota, que ara és la meva dona, i és per ella que sé el seu comentari:
—No et guardo cap rancúnia perquè m’hagis deixat; l’únic que em cou és que m’hagis deixat per aquest. Passen els anys, les ferides es pellen (potser les de l’amor, ai las, més de pressa que les altres) i ara som camarades de l’Escola de Guerra. L’últim cop que ens hem vist em digué:
—El regiment de caçadors de «Palestra» es dedica a caçar perdius pel terme de Santa Perpètua.
Avui he sabut la fi del famós «regiment». Un dia es van arreplegar unes quantes colles de la FAI per anar a Santa Perpètua a assaltar la caserna, en van treure els «caçadors» i ara hi són ells.
Tot això no impedeix que quan «Palestra» m’invità a donar una conferència sobre en Manuel G. Alba, que al Cel sia, jo acceptés de tot cor, si bé més per l’Alba que no pas per «Palestra». Ho vaig aprofitar per exposar al respectable públic algunes de les idees «militaristes» que ja em coneixeu. L’Alba havia estat sempre «militarista», havia somniat sempre un exèrcit català; per això el 6 d’octubre, a més del seu plantejament polític tan confús (¿qui podia entendre que el govern de Catalunya se sublevés contra el de la República? ¿no semblava sentar un precedent perquè un altre dia se sublevessin alegrement uns altres?) li havia de semblar particularment absurd a causa de la impreparació amb què es va fer; a desgrat de tot es cregué en el deure d’acudir a la crida del president de la Generalitat. La Nuri i jo érem amb ell al CADCI; no hi havia prou armes per a tots els qui hi havíem anat i a ella i a mi ens tocà, com a molts d’altres, abandonar el local per dirigir-nos a una altra banda. Potser us estranyarà que la Nuri i jo hi anéssim; ja feia temps aleshores que havíem abandonat el partit comunista però ens en quedava encara com una esma de ficar el nas en totes les saragates hagudes i per haver; sabíem d’altra banda que el president de la Generalitat acabava de fer una crida per ràdio a tots els catalans perquè acudissin a defensar l’Estat Català acabat de proclamar i per bé que ens costava d’entendre per què l’havia proclamat (¿és que la Generalitat no era ja, encara que no en dugués el nom, un Estat autònom?), vam deixar, com sempre en aquests casos, la nena a cals avis per anar a veure el que passava al Centre de Dependents.
Vet aquí doncs que ja hi vam trobar l’Alba i és quan ens despedíem que ens digué que «allò» li semblava absurd. Tal va ser la nostra darrera conversa; ja era molt tard de la nit, poc abans de començar el tiroteig. Després, pels ferits sobrevivents, havíem de saber que disparà fins a morir junt amb en Jaume Compte i l’Amadeu Bardines; les granades d’artilleria de la caserna de Drassanes, que tenien davant mateix, els entraven per tots els balcons. Si hi ha hagut mai una mort heroica i malaguanyada és la de l’Alba, que l’afrontà sabent que aquell alçament era una bogeria. La seva actitud seria incomprensible en un civil; l’Alba tenia —i a plena consciència— mentalitat militar. Un militar obeeix fins quan les ordres li semblen errades i el combat desesperat.
És possible que entre els seus ascendents andalusos n’hi hagués hagut de militars. Ja saps que era company nostre (meu i de la teva germana Esperança) a l’oficina d’Ensenyament de Català; precisament ell i jo ens havíem partit com bons germans el número u al concurs per proveir les places de professor. El que potser no saps és que a més érem com qui diu del mateix poble; ell havia nascut a Valls com jo a Barcelona però les nostres famílies tenien casa i terres a Vallclara, la meva des de fa set segles, la seva des del seu pare. Aquest era un mestre d’escola andalús, don Maximino González, que molt aviat havia comprès que no faria res de bo si no deixava «l’ensenyança de minyons» pels negocis, que li permeteren d’afincar-se. No es va saber acabar mai que el fill únic li sortís català i separatista; no gosà desheretar-lo però el va fer «hereu gravat», cosa que al nostre poble es té per una de les proves de desconfiança més grans que un pare pugui donar al seu fill. Jo era encara una criatura (l’Alba era força més gran que jo) quan ja sentia parlar d’ell en família; a casa eren de la Lliga però simpatitzaven, com tants d’altres, amb en Macià, aleshores que aquest preparava un alçament per proclamar la República Catalana. L’Alba era dels «escamots» de l’interior i és ell que preparà l’amagatall d’armes que els de l’exterior, avançant des de França, haurien trobat en un cert punt dels Pirineus. Jo en família en sentia parlar, doncs, amb simpatia, però de tota manera amb aquella simpatia matisada que mereix un «eixelebrat»; no el vaig conèixer personalment fins anys després. En vida del seu pare no s’atansava mai al poble perquè estaven renyits, cosa ben trista; si bé van fer les paus poc abans de morir don Maximino. Aquest el recordo molt bé; molt senyor, molt andalús, alt i gros, totes les senyores el trobaven guapo. El fill se li assemblava però en prim. L’Alba se sentia orgullós de la seva ascendència andalusa; creia, no sé amb quin fonament, que davallava d’un persa, que en efecte n’hi hagué entre els musulmans d’Andalusia, i tinc la impressió que pare i fill s’haurien estimat molt si la política no hagués obert entre tots dos aquell abisme d’incomprensió; una de les coses que més molestava don Maximino és que el seu noi hagués reduït el primer cognom —el seu— a la simple inicial. Potser, si hagués viscut, la mare hauria trobat la manera d’assuaujar les coses i distendir la situació; don Maximino devia ser viudo ja que el recordo sol a Vallclara durant els estius. La casa que hi havia comprat de jove és molt gran, la segona del poble (la primera, mal m’està el dir-ho, és can Sales); el que més en recordo és el billar que havia fet instal·lar a les golfes, ben insòlit en un poble tan petit. L’home, que probablement s’ensopia, matava hores jugant-hi tot sol.
Heu de saber (i no em vaig estar de dir-ho a «Palestra») que el comitè anarquista s’ha incautat de la casa i les terres de l’Alba ni més ni menys que de les del meu pare; de manera que es pot dir que el primer acte d’aquesta gloriosa revolució a Vallclara haurà estat deixar a la misèria la viuda i els orfes d’un «heroi del 6 d’octubre».
Em dius que de vegades et ronda pel cap la idea d’estudiar filosofia «un cop acabada la guerra». Jo m’hi vaig apuntar, no pas per influència de la Nuri com suposes, sinó d’en Manuel G. Alba, que al cel sigui; ens atreia l’estudi de l’àrab amb la idea, que aquesta guerra havia de desmentir rotundament però ¿com ho hauríem pogut preveure aleshores?, que els moros del Rif havien de ser els aliats naturals dels nacionalistes catalans. A ell ja li havia passat l’edat de freqüentar les aules (devia tenir sobre uns trenta-cinc anys) però calia veure amb quina edificant aplicació seguia els cursos d’àrab. Tot se n’havia d’anar en orris amb el 6 d’octubre de 1934, en què, com saps, morí al Centre de Dependents. Sense ell al costat, vaig deixar les semítiques per les romàniques però val a dir que sense matar-m’hi gaire, simplement com a passatemps; en tot cas no era la filosofia pròpiament dita el que m’hi atreia. L’ambient de la facultat era molt agradable d’ençà de l’autonomia, que l’havia renovada a fons; en Joaquim Xirau (de qui alguna vegada t’he parlat amb sorna) hi contribuí moltíssim, les coses com siguin. És gràcies a ell que les portes massisses, tan lúgubres, de la universitat van ser substituïdes per vidrieres, les parets del claustre pintades de rosa de Siena, plantats els rosers i els xiprers que ara l’animen, tretes les reixes que impedien passejar-se pels jardins universitaris. Hi havia cursos d’innegable qualitat; potser els que ara recordo més són els de grec d’en Carles Riba, que és un professor ameníssim; però seria injust no esmentar-lo més que a ell. N’hi ha d’altres de molt estimables, sobretot entre els nomenats directament pel Patronat sense la moixiganga ridícula de les «oposiciones a cátedra». Tanmateix la tradició de les «oposiciones» costa de desarrelar; hi ha estudiants que sembla que es preparin per fer «oposiciones» a poeta. Arribar a «poeta por oposición» deu ser una de les coses més tristes de la vida. Feien tesis i més tesis sobre Góngora, totes dient el mateix; Góngora és el que ara «es porta». A un de més eixerit que els altres se li acudí un dia que si Góngora era el poeta castellà més gran, el català havia de ser, lògicament, el rector de Vallfogona.