59

Xàtiva, diumenge 11 d’abril de 1937

Estimada Mercè:

Fins demà no ens en anem. No pas a Pina d’Ebre, sinó —misteri inescrutable— a Barcelona; però abans hem de passar per Casp, misteri més inescrutable encara. Confio que d’avui en vuit podré pujar al sanatori; digues-ho a en Màrius.

60

Barcelona, dimecres 21 d’abril de 1937

Estimada Mercè:

Fa una setmana que sóc a Barcelona i t’escric des del nostre pis de sempre. Durant la meva absència de prop de tres mesos la Nuri ho ha transformat tant (amb els sous i dietes de tinent d’infanteria en campanya que li enviava) que gairebé ni el coneixia. No intentaré descriure’t la meva felicitat de retrobar-me amb ella i la nena entre aquestes parets clares tan plenes de records per a mi. Mentre t’escric, torno a tenir davant dels ulls les muntanyes de contorns suaus que encerclen Barcelona; pel finestral obert entren les remors del carrer, les notes d’un manubri, la trompeta de l’escombriaire, els crits d’unes criatures que juguen. La nostra en aquest moment és a col.legi, on sé que d’ençà que ha fet quatre anys es dóna molta importància amb les de tres; el seu fidelíssim Puccinolla fa entretant una becaina a la galeria.

Tenim la impressió que ens estarem força dies a Barcelona; hi ha esperances que ens traslladin, per fi, a un regiment regular d’aquests que ara es diu que s’organitzaran amb els soldats de les lleves. Bé és veritat que això ja s’havia dit en ocasions anteriors i ni tan sols es van cridar les lleves; potser ara anirà de debò. En tot cas, així que pugui pujaré al sanatori i en parlaré altra vegada amb el doctor Ribes Soberano.

Tinc tres cartes teves per respondre; la primera ja m’esperava a Barcelona, hi havia arribat abans. No sabria respondre sinó amén a tot el que em dius i d’altra banda, fins i tot si no hi estigués d’acord, ¿per què discutiria? Som a la primavera, pels arbres se sent un gran xerroteig d’ocells de tota mena i de tot color; ¿qui discuteix amb els ocells? Un hi està d’acord instintivament sense acabarlos d’entendre; i és tan agradós de sentir-los xerrotejar.

61

Barcelona, dijous 22 d’abril de 1937

Estimat Màrius:

Barcelona és delicadament perversa aquests vespres sota el doble embruix de la lluna creixent i dels arbres fullats de nou. El clar de lluna, filtrant-se entre el fullatge, afavoreix les barcelonines i les fa semblar bruixes joves. És la revolució que ha posat aquestes subtileses de metzina a l’aire de la ciutat; la desaparició dels barrets femenins ha fet sorgir tot de cabelleres inèdites, rosses, negres, castanyes, roges, platinades, de tots els matisos; també els ulls són de tots colors, blaus, verds, grisos, negres, fins n’hi ha com de topazi o d’ametista. Les noies han pres, amb la revolució que sotragueja, com dirien els moralistes, «fins els fonaments de la societat», un aire de llibertat que trobo que els escau. Barcelona fa pensar ara en l’Alexandria del temps de Plotí, que també devia ser una olla immensa. La primavera i la guerra en una gran ciutat mediterrània originen tot d’altes tensions; per la Rambla es respira un aire sobrecarregat de perfums de flors i de versos de Baudelaire (que els barcelonins no han llegit mai); hi ha en tot plegat una poesia exquisida i decadent i penso que el cristianisme va néixer en un ambient així, a Alexandria, a Antioquia, a Roma.

He anat ¿és que caldria dir-ho? amb la nena al nostre estimadíssim parc de la Ciutadella; mentre ella jugava jo seia en un banc a la plaça d’armes tot contemplant el Desconsol. ¿T’has fixat que la desconsolada beutat, amagant la cara entre els braços, dóna l’esquena al Parlament? ¡Pobra democràcia! El sòcol que sostenia l’estàtua eqüestre del general Prim continua sense res a sobre; qui sap si el cavaller de bronze errabundeja, de nits i al galop, per les avingudes d’àlbers i de til.lers. Jo, almenys, si fos d’ell, ho faria.