183

San Pedro de Macorís, 30 d’agost de 1941

Estimat Màrius:

Som en plena estació de les pluges; sobre aquesta costa rocosa on habitem els núvols passen de llarg i no plou gaire estona però sentim la fressa damunt les teulades de zenc de la ciutat, a un quilòmetre d’aquí. Allà els edificis i la vegetació deturen els núvols; són uns núvols enormes que segueixen el sol en la seva marxa anual d’un tròpic a l’altre i que s’anuncien per un vent calent i fort que ve del sud o sigui del mar Caribe. Apareixen de sobte damunt l’horitzó, grassos i feixucs; tot seguit veiem al fons, com un cortinatge, la pluja caient sobre el mar. Tot això viatja lentament, de vegades ràpidament, cap a nosaltres; anem sentint el crepitar de la pluja sobre el mar cada vegada més a la vora, com un crescendo, com un incendi que s’acosta; arriba per fi sobre el nostre bungalow i fa ressonar la gran teulada de zenc com un timbal; arruixa el nostre jardí, que l’agraeix, i ens arruixa a nosaltres, que sempre sortim a entomar-la en vestit de bany i l’agraïm tant o més. El vent se l’enduu i al cap d’uns instants sentim el seu redoble sobre les teulades de la ciutat; diries uns tambors encobertats com els de les marxes fúnebres, un concert en sordina. L’endemà d’una pluja forta trobem el jardí ple de «duendes», que són com uns lliris molt menuts i de coloraines: n’hi ha de blancs, de roses, de violetes, de grocs, de blaus. Mereixen plenament el seu nom de «duendes» per la sorpresa que donen sorgint de sobte quan res no els anunciava.

¿Vols creure que tot això no m’interessa gens? Si te’n parlo és per distreure’m de l’obsessió del passaport, que per ara no ve. De vegades em fa l’efecte que tinc l’ànima emmetzinada; només penso en la revanxa, no em sé resignar a la derrota. Si estic tan impacient d’anar-me’n a Mèxic és perquè em sembla que allí en trobaré d’altres com jo i qui sap si podrem muntar entre tots alguna cosa que no sigui del tot escabellada.

Aquí, el sentiment de la pròpia impotència em rosega i hi ha moments que em sento el cor com un pèndol que marqués el temps que fuig irremeiablement, perdut per sempre. El temps, aquesta termitera; els segons són les termites que ens devoren per dins.

Tan tètriques reflexions són filles de la constatació que ja fa dinou mesos que vegetem en aquesta illa. Per distreure’m de les meves cabòries em poso de vegades a treballar al jardí en ple migdia; ara hi he fet una plantació de papaieres. La papaia és un fruit gros com una carbassa, de gust molt refrescant que s’agraeix moltíssim en aquest clima. El nostre jardí és rocós i cal dur-hi la terra de lluny, amb galledes. Un exercici així a ple sol, quan a l’ombra arribem als 36 graus, ofega tot pensament i dóna una estranya eufòria.

Potser t’astorarà això que et dic, recordant com sempre em planyo de la calor. Aquesta no ens aclapara pas per ella mateixa (36 graus a l’ombra no és pas una temperatura del tot desconeguda a Barcelona) sinó per la seva constància. En fa tanta de nit com de dia, a l’hivern com a l’estiu; un etern bany maria. L’home pot resistir calors molt més fortes, les del Sahara en ple dia per exemple, a condició que després vingui la frescor de la nit a reposar-lo. Diràs ¿i com és que altres europeus, com és ara el senyor Rabassa, la Paquita Gómez, sir Archibald Henry Beer, hi viuen tan feliços? És que deuen ser fets d’una altra manera que nosaltres i això explica que es trobin tan bé als tròpics. Per la Paquita Gómez sabem, per exemple, que un any, quan ja en feia molts que vivia aquí, va anar a Barcelona a veure la família; era en ple juliol i als vespres quedava veient visions que els altres suessin mentre ella tremolava. El seu home, per la seva banda, volgué arribar-se fins a Màlaga, d’on és fill, i li va passar el mateix: ¡no podia resistir el fred de les nits de Màlaga en plena canícula! Més formidable és el cas de sir Archibald Henry Beer: una vegada estigué temptat de tornar a Anglaterra i s’embarcà; el paquebot feia escala a Gibraltar i era el mes de maig. El fred del maig a Gibraltar li semblà tan insuportable que, canviant d’idea, ja no prosseguí el viatge; s’hi quedà esperant el primer vapor que fes la ruta inversa, la de les Índies Occidentals —com de les Antilles en diuen els anglesos. Queda el senyor Rabassa; segons ell, no hi ha clima al món com el de Santo Domingo i Puerto Rico.

Cal deduir-ne que d’una persona a l’altra varia molt la capacitat de resistència a la calor; nosaltres, pel que es veu, en tenim molt poca. Alguna vegada, molt excepcionalment, a l’època de la seca —que coincideix amb l’hivern—, els termòmetres arriben a baixar per uns moments fins als 25 graus ¿vols creure que tota la «alta sociedad» s’esborrona de fred? Ho hem vist amb els nostres propis ulls; ho aprofiten per sortir al carrer a lluir els abrics. Tenir-ne un de llana, o millor encara de pells, és el súmmum de la distinció perquè és el súmmum de la vestimenta; anar molt vestit, com més millor, és evidentment el que més pot contribuir a distingir-se de «la gente de la clase baja», que va descalça i mig nua —això sí, sempre amb el canotier al cap. Aquella dama de qui em sembla que us he parlat altres vegades, la mateixa que s’entreté pintant paisatges nevats amb cacatues a les branques dels avets, em preguntava una vegada si pels carrers de París, Madrid o Barcelona «los negritos andan en cueritos como aquí». La meva resposta negativa no la convencé; ella dóna per indiscutible que arreu del món totes les criatures que no són de «la alta sociedad» són negres com el betum i van de pèl a pèl.

La ignorància d’aquesta gent us deixaria veient visions. A una de les meves alumnes, que ja té disset anys i fa el curs equivalent al nostre quart de batxillerat, li vaig preguntar quants en feia del naixement de Jesucrist: «¡Y yo qué sé!» replicà despectivament. Cal precisar que no és pas que sigui jueva o musulmana; fa devotament el senyal de la creu cada vegada que sona la sirena dels bombers, que aquí correspon al toc de l’àngelus. Segons ella, la data 1941 vol dir «que hace 1.941 años que existe el mundo». Aquesta idea, notable per tants conceptes, és força general entre la «alta sociedad»; manifesten una incredulitat molt marcada quan se’ls parla de fets esdevinguts fa més de dos mil anys: «Pero esto es imposible, el mundo no existía». Cal aclarir d’altra banda que la qüestió no els interessa en absolut; l’única cosa que els arriba a treure de la seva indiferència és el cine. Tot el que hagi pogut passar abans de la invenció del cine els inspira el més profund menyspreu. Alguns d’ells ignoren que les Antilles havien estat colònies espanyoles (per increïble que us sembli) i que els negres hi foren duts de l’Àfrica. He escrit «ignoren» i ara m’adono que la paraula no dóna idea de la realitat; un europeu, si ignora una cosa, pot aprendre-la; aquí no és tant que ignorin com que no els interessa absolutament res fora de les pel.lícules de cine, com si en ells tot obeís a maneres de ser sense correspondència amb les nostres.