Arxiu d'etiquetes: Països Catalans

A Esperança i Mercè Figueres, 6 V 1941 (176)

Publicat el per
1

176

 

San Pedro de Macorís, 6 de maig de 1941

 

Estimades amigues Esperança i Mercè:

Fa no sé quants mesos que no he rebut cap carta vostra; res més que la felicitació per l’aniversari de la nostra nena. En particular l’Esperança, si no em falla la memòria, fa més de dos mil anys que no m’ha escrit ¿com vol que no li digui dues mil vegades lleona de Numídia i tigressa d’Hircània? Per venjar-me’n li dedico un poema sobre pelicans, que aquí en veiem a centenars.

Ha començat l’estació de les pluges; ja és la segona que ens atrapa en aquesta illa. La calor i la xafogor es fan insuportables. Ens passegem en vestit de bany pel caminal de ciment del jardí entomant els aiguats, que són imponents.

Les gestions per anar-nos-en s’arrosseguen i no tenim res de nou a contar. Treballem molt al jardí d’ençà que han començat les pluges; la Nuri hi ha abocat no sé quantes galletades de petxines de la platja de davant, per fer bonic, i jo faig parterres i hi planto sensitives. Si no fos pels vegetals, que són molt diferents, el nostre jardí ja començaria a semblar el de certes torretes de Montcada. De fa uns dies un sinsont (aquí en diuen «ruiseñor») canta a totes hores des del cim de l’arbre més corpulent que tenim, que és un flamboiant. És en realitat molt diferent dels nostres rossinyols; unes tres vegades més gran i amb una cua molt llarga, que quan canta manté vertical. Ho fa molt bé, amb un cant viu, molt alegre, que no té cap semblança amb la tendresa, la delicadesa, la melangia i el romanticisme del rossinyol d’Europa.

El romanticisme, en efecte, només és possible a Europa; Paul et Virginie era una ensarronada de cap a peus. Amb les pluges han reaparegut les escolopendres, que en aquest país tenen un pam de llargada i una polzada de gruix. Consten de trenta anelles, cada una amb un parell de potes, llevat de la primera que duu els garfis verinosos. Els enamorats que s’asseuen damunt l’herba al clar de lluna risquen d’haver-se d’alçar amb les mans al… en fi, ja m’heu entès. ¿Quin romanticisme és possible en aquestes condicions, digueu-me? El verí de l’escolopendra no mata però és molestíssim; el cosí d’en Màrius ja ho ha provat, es va asseure incautament a l’herba els primers temps de ser a l’illa i s’hagué d’alçar d’un bot; tingué una febrada durant uns quants dies i assegura que la fiblada fa veure totes les estrelles de l’hemisferi boreal i a més algunes de les de l’austral.

A més d’escolopendres hi ha escorpins en abundor, però qui ho supera tot en matèria d’animals repulsius és una mena de taràntula gegantina, l’aranya cacata. És grossa com la mà, peluda, d’un negre verdós; els negres asseguren que la seva fiblada pot matar fins un cavall o un bou. Hem llegit que a les jungles de l’Amazones una colònia de cacates exterminà un campament complet d’exploradors. Nosaltres no n’hem vist cap de viva, gràcies a Déu, però ens en han portat de mortes i cregueu que fan esgarrifar; semblen unes mans peludes i esquelètiques.

Pel que fa a mosquits, ens han dit que algun any, a l’època de les pluges, arriben a formar núvols tan espessos que la guagua, o sigui l’autobús, que fa el servei de llarg a llarg de la ciutat, s’ha de deturar: el conductor no s’hi veu. Dormim, ni caldria dir-ho, amb mosquiteres, que per cert no m’hi acabo d’avesar; cada matí em desperto embolicat amb la meva. A més tenen l’inconvenient que paren poc o molt l’aire. Quan penso en tantes nits com havia passat al ras, de cara a les estrelles; aquí els mosquits se us menjarien. ¡Si sabéssiu com enyoro aquelles nits i com voldria tornar-m’hi a trobar!

I ja que d’insectes parlem, potser encara no us havia dit res de les termites (el comején com diuen aquí), d’una pal·lidesa repulsiva com la de tots els éssers que fugen de la llum. Van sempre en multituds compactes, cosa que les fa encara més repel·lents; les multituds sempre m’han donat nàusees. Vindríeu a casa nostra i no notaríeu res, però voldríeu clavar un clau a la paret de fusta i la facilitat amb què el clau penetra us escamaria. És que la paret és buida per dins; només conserva les dues superfícies externes. Les termites l’han rosegada dia i nit durant mesos i anys, invisibles i obstinades. Poden arruïnar totalment una casa sense que els seus habitants se n’adonin fins que els cau a sobre.

Quan els cal traslladar-se a través d’un espai descobert o d’una superfície que no sigui rosegable, una paret d’obra per exemple, construeixen amb una mena de ciment que segreguen un túnel tan llarg com sigui indispensable, d’un calibre just per poder-hi passar d’una en una en totes dues direccions. Els primers temps ens cridaven l’atenció aquests tubs de ciment al llarg de les parets de la cuina, que no són de fusta sinó d’obra i revestides de rajola de València; crèiem que serien instal·lacions elèctriques d’una mena desconeguda, però a la casa no hi ha electricitat. Un dia en vaig trencar un per un lloc qualsevol i ho vaig comprendre veient aquella doble processó de termites. D’ençà d’aleshores hem après moltes coses sobre aquests personatges, tant per observació directa com en llibres, el de Maeterlinck singularment, que ens hem procurat per satisfer la nostra tafaneria i guiar-nos en les nostres observacions. És un submón apassionant i fastigós que arriba a obsessionar.

No mengen solament fusta; també ataquen els llibres. En poques hores poden empassar-se tota la Summa Theologica de sant Tomàs o tot el Digest de l’emperador Justinià, la lata més immensa en una paraula, amb la mateixa facilitat que el Decameró de Boccaccio. Tot els interessa: drama, novel·la, poesia, jurisprudència, teologia. Poden destruir-vos tota la biblioteca sense que us en adoneu ja que respecten religiosament els lloms dels llibres. És quan un bon dia en traieu un del prestatge que us adoneu de l’estrall en trobar-vos a les mans les cobertes soles i una mica de pols. Com que tenim pocs llibres, els passem en revista cada dia i els exposem a l’aire i al sol durant unes quantes hores; a desgrat d’aquestes precaucions sempre hi descobrim els rastres odiosos de les termites.

Les seves grans enemigues són les formigues; sovint assistim a unes batalles curiosíssimes. De cada bàndol només lluiten els soldats, fàcils de distingir per la seva corpulència i les seves grosses mandíbules. Sempre són les formigues que guanyen, almenys fins ara no hem vist cap excepció a aquesta regla. Quan una formiga-soldat ha matat una termita, deixa el cadàver i se’n va a plantar cara a una altra mentre les formigues-obreres vénen a recollir-lo per endur-se’l al seu magatzem.

A la manigua veieu de tant en tant una ceiba que contrasta amb les altres per la pal·lidesa del seu fullatge. És que les termites hi han fet niu; si us hi atanseu, veureu adossat al seu tronc, o bé a terra a poca distància, una mena de bony d’una grandària que pot anar de la d’una carbassa a la d’un barril: és la termitera. No veureu mai senyals de vida; aquesta és rigorosament secreta. Hauríeu de rebentar la termitera i aleshores fugirien a amagar-se ràpidament. De la termitera parteixen les galeries o mines invisibles que van per dins de l’arbre. Aquest porta tot un món a dins, però ¡quin món! Un dia el vent el farà caure desfet en pols i aleshores elles se’n buscaran un altre. Si us digués l’estranya impressió que fa una ceiba tota pàl·lida enmig de la insultant exuberància de la jungla quan sabeu que duu un món secret que la rosega per dins nit i dia.

Per la resta, ens trobem com deia Baudelaire

comme un qui chez les Papous
chercherait sa lointaine Athènes.

 

 

A Màrius Torres, 19 VI 1937 (78)

Publicat el per
Respon

78

Montalban, dissabte 19 de juny de 1937

Estimat Màrius:

Aquest matí t’he enviat una postal i ara, a la tarda, m’arriba la teva carta. En cinc dies que ja fa que sóc per aquí, encara no he trobat cap cara coneguda; l’Usall ja no és a l’hospital d’Alcanyís, el teu germà Víctor no és a Montalban. Jo, que venia a la «Macià-Companys» amb tanta il·lusió, de moment m’hi trobo sol com un mussol; sobre això, quan avui, després d’enviar-te la targeta, m’he presentat al quarter general, que és a Alcorissa, el capità cap d’Estat Major m’ha preguntat severament els motius de la meva trigança. Res de més reglamentari que la severitat d’aquest superior, res de més afable que la seva actitud així que ha sabut els motius; no treu que la primera rebuda m’ha desconcertat ¡jo que venia amb ganes d’abraçar-los a tots! Un tinent que rep l’ordre de marxa el dia 4 i compareix el 19: vet aquí el que jo era als ulls del capità cap de l’Estat Major divisionari i reconeguem que la seva primera actitud era ben lògica ¿o podíem exigir que sabés tota la meva història, el meu calvari a la «columna Durruti», la meva il·lusió d’incorporar-me a la «Macià-Companys»? Sempre ens fa estrany que els altres no sàpiguen llegir en el nostre interior.

Un cop explicada la llarga i embolicada història del meu retard, tota feta de complicacions burocràtiques, el cap d’Estat Major m’ha estès el destí a la 131 Brigada Mixta i ens hem despedit molt cordialment.

Durant el trajecte de retorn d’Alcorissa a Montalban, ja amb el meu nou «destí» a la butxaca, el camió em traquetejava per les valls, les serres i les conques dels rius, que havíem de travessar en palanques improvisades amb taulons ja que els ponts d’obra han estat tots volats. I vet aquí que en arribar de nou a Montalban m’ha semblat com si de cada penya, de cada xop i de cada noguera sorgís un amic estimadíssim, una cara coneguda, un gest familiar; ja no m’hi sentia «sol com un mussol». La vida tornava a tenir sentit, tot era en el seu lloc ¡i ara sóc tan feliç en aquesta casa tan bonica que té una solana amb arcades donant als horts del riu Martín! La casa és plena de lleidatans, a qui el sol nom del teu germà ha bastat perquè es consideressin amics meus. No l’he vist encara; demà m’arribaré a Martín del Río expressament per veure’l. M’ha agradat molt el cap de la brigada, que és el comandant Ymbernon; no és català però ha viscut molts anys a Lleida. Té tota la fatxa d’un digne militar professional dels de l’antic exèrcit de la monarquia. També tu et trobaries com peix a l’aigua; tota la divisió lleidataneja.

Una sola cosa enterboleix la meva alegria: l’ambient hostil contra l’Usall que he trobat, amb sorpresa, entre els meus companys de l’Escola de Guerra destinats en aquesta divisió. En conten coses increïbles, que potser cal atribuir a les estranyeses del seu caràcter. Sospito que, misantrop com és, no sap conviure amb ningú quan la vida de campanya t’imposa, vulgues que no, la convivència amb tothom. M’han dit que el tenen mig desterrat, no sé exactament on però força lluny. Faré els possibles per anar-hi. En els nostres darrers temps de Barcelona, abans d’anar-se’n ell a Aragó i jo a Madrid, vam tenir una discussió una mica violenta per coses en el fons sense importància; ell no havia acabat de pair les meves paraules i jo vaig ser prou tossut per no retirar-les a desgrat de la insistència de la Nuri perquè ho fes. Estàvem, doncs, mig renyits quan vingué el moment de separar-nos. Sempre creuré que en el fons és un xicot excel·lent malgrat els seus rampells.

Fas molt bé d’explicar-me els teus sentiments de cada moment; si et digués que, lluny de fer-me llàstima, imaginar-te en un llit de rodes de cara a un gran finestral obert de bat a bat em fa enveja, ja sé que no em creuries. Ho trobo, en tot cas, asserenador, com ho són els teus versos; és tan apassionant seguir-hi el moviment dels teus afectes i sensacions. Per melangiosos que siguin de vegades, estan sempre amarats de confiança. Són una lliçó de fortitud, d’esperança i de paciència. Estic contentíssim que la teva millora es confirmi; voldria veure-us a tu i la Mercè sans i bons ben aviat i que el recobrament de la vostra salut coincidís amb la vinguda de la pau.

Trobo assenyades les reflexions que fas sobre els meus «somnis polítics». D’acord amb tu que, perquè poguessin realitzar-se, abans caldria que fossin els de tots els catalans i és ben cert que la majoria no pensa ni remotament en aquestes coses. Però t’objectaré que, si no donem grandesa al nostre nacionalisme, no entusiasmarà les multituds i que si la renaixença no havia de ser total potser més hauria valgut no iniciar-la. ¿Quin sentit té ressuscitar només una part? Fins i tot, gosaria dir, resulta una broma macabra: si Jesús, en comptes de tot Llàtzer, només n’hagués ressuscitat un tros, també hauria estat un miracle però un miracle molt bèstia.

El separatisme és un projecte mesquí; reduir la pàtria als límits del Principat separant-lo d’Espanya fóra renunciar a la nostra missió històrica, que és unir totes les terres de llengua catalana. Naturalment que una nació és una ànima, no t’ho discutiré pas; però una ànima sense cos ¿no és un fantasma? I ja que ens cal un cos ¿no hem de desitjar-lo el més vigorós possible? En el cas concret de l’Aragó oriental, ocupat avui per les nostres tropes (catalans al nord, valencians al sud), ¿com dubtar que si haguéssim tingut, al front de la Generalitat, un gran polític, no s’hauria ja procedit a la seva annexió? Els habitants d’aquest territori (una tercera part dels quals són de llengua catalana) haurien vist de millor grat aquesta incorporació, que s’hauria fet sota una bandera, la de les quatre barres, que és també la seva de sempre, que no pas la imposició d’un règim social estrafolari com han fet els de la FAI sota la bandera negra i vermella de Falange. En bona part de l’Aragó ocupat per l’Exèrcit de Catalunya, «català» és sinònim d’anarquista ¿no n’hi hauria per plorar a llàgrima viva? ¡Com hauria pogut anar tot plegat de tota una altra manera! La Corona d’Aragó no és pas tan morta com de vegades sembla; no ho és tant, en tot cas, que no hagi deixat caliu. Només calia atiar-lo perquè es revifés. Fàcilment, gratant en l’ànima popular d’aquestes comarques, i malgrat la dualitat de llengües (que no va ser cap obstacle en els bons temps dels nostres reis), es troben vestigis més o menys conscients d’un passat no pas tan remot com això ja que no fou fins a Felip V que es trencà. Contra el primer Borbó encara vam lluitar junts catalans, balears, valencians i aragonesos; per un moment pogué semblar que la nostra Corona tornaria a tenir vida pròpia separada de la de Castella i hauria estat evidentment la millor solució, la més conforme a la voluntat dels pobles: hi hauria hagut una Espanya castellana governada pels Borbons i una de catalana governada pels Àustries. En algun moment les potències aliades ho van suggerir; però els nostres, en comptes d’arrapar-s’hi com al tauló de salvació, volgueren continuar combatent a la desesperada, joaquims xiraus com eren <i>avant la lettre</i>, per imposar el seu Habsburg als altres. La nostra dèria foren aleshores els Habsburgs com ara ho és la República, sempre amb la mania d’imposar als castellans el nostre punt de vista si no de grat per força quan fóra tan senzill i tan just que ells fessin el seu camí i nosaltres el nostre.

Segles abans, en els millors de la nostra història, ¿és que el crit de guerra dels nostres no era «Aragó», és que sovint no ens havíem dit tots «aragonesos»? Si la Corona d’Aragó hagués sobreviscut i acabat de catalanitzar-se, potser avui la nostra llengua es diria aragonesa de la mateixa manera que el castellà es diu espanyol o el toscà italià.

 

 

A Màrius Torres, 2 VI 1937 (75)

Publicat el per
Respon

75

Barcelona, dimecres 2 de juny de 1937

Estimat Màrius:

Per l’Esperança he sabut que aquestes darreres setmanes havies fet llit amb febre alta i he atribuït a això que no hagi rebut encara la carta teva que he esperat mentre era al front d’Aragó. En vaig arribar ahir al matí. Ara estic «expulsat» de la tristament famosa «columna Durruti» i a disposició del general en cap de l’Exèrcit de Catalunya (o de l’Est); confio que ben aviat podré servir en una unitat regular com vinc demanant des de començos de la guerra ¡ja fa més de deu mesos! Tot arriba en aquest món, si bé de vegades de la manera més inesperada; ja t’ho explicaré de viva veu quan pujarem amb la Nuri al sanatori. Mentrestant hauré tingut excel·lents ocasions de fer exercicis d’humilitat i de paciència, que sempre ens convenen. Tornant d’Aragó amb el cor que em dringava com un cascavell a causa de l’excedència que m’acabaven de concedir, vaig travessar altra vegada aquelles terres tan estimades, les teves, on també jo tinc records; de bona gana m’hauria deturat unes hores a Fraga, a Lleida, a Cervera o a Tàrrega. Només hi vaig passar de llarg; a Lleida, pel carrer de l’Acadèmia, el de Catalunya, la Banqueta, el pont, els Camps Elisis i aquell cementiri cantat pel benemèrit Morera i Galícia, per cert amb un final d’una desesperança que sorprèn en ell:

Si et deleix l’infinit, aquí hi és tot.

 

D’ençà del temps que jo hi vivia, fa uns deu anys, Lleida ha crescut i ha millorat; ara a la Banqueta hi ha brolladors, parterres, arbres i moltes coses que en el meu temps no existien. També m’hi ha cridat l’atenció la catalanització total dels rètols i cartells, anuncis, plaques i tota mena de públiques inscripcions o mostres de comerç; cosa que encara no s’ha aconseguit a la capital del Principat. El Segre i la Seu vella són, però, els mateixos de sempre, i Lleida, totalment catalanitzada, més «cap i casal de Catalunya per terra ferma» que mai.

Fraga m’havia semblat, hores abans, una Lleida en miniatura. Venint del desert dels Monegres ja s’anuncia de lluny amb l’olor espessa dels seus figuerals inacabables; el terme fragatí sorgeix de sobte com un oasi. Les ribes del Cinca, ombrejades pels xops, són plenes d’ocells que no paren de xerrotejar. Les cigonyes van i vénen del campanar al riu, on troben pesca abundosa. Arribant-hi des dels Monegres i procedent de la «columna Durruti», també jo hauria exclamat amb tota l’ànima: ¡o terra beneïda, poblada de lleialtat! ¿Per què el govern de Catalunya, en deu mesos que ja fa que els nostres ocupen aquell territori, no ha fet res per legalitzar-ne l’annexió? Els veïns de Fraga, Tamarit, Mequinensa i Vall-de-roures són tan catalans com els d’Olot o els de Figueres.

I vet aquí que torno a ser a Barcelona al cap de quinze dies d’haver-ne sortit. ¡Que canviada m’ha semblat! La revolució va madurant per la mateixa força de les coses, sense que cap geni polític hi influeixi ni poc ni gaire. L’aniversari de la guerra, que s’escaurà el 19 del mes vinent, ho trobarà tot de tota una altra manera; les hordes canibalesques que es van fer mestresses de la ciutat i del país i que en poc més de trenta dies van cometre una quantitat incalculable d’incendis, robatoris, assassinats i saqueigs, ara estan bandejades de la cosa pública. Tant de bo els nacionalistes i els socialistes, les dues grans forces de la nova Catalunya, s’associessin per alliberar-nos de les últimes restes que encara queden de l’anarquisme analfabètic i vesànic; són els dos únics partits combatius i disciplinats amb què comptem ara per encarar-nos a circumstàncies tan extraordinàries. La guerra es lliura en darrer terme entre renaixença i antirenaixença; i ara la renaixença catalana només pot confiar en els dos grans cor­rents d’idees del nostre segle, el nacionalisme i el socialisme. Potser s’acosten dies de benedicció per al nostre país desventurat; fa esgarrifar de pensar com un dirigent polític, si el tinguéssim, podria aprofitar el cataclisme per engrandir la nostra terra; enmig d’un huracà un navegant audaç pot fer avançar més que mai la seva nau. Prat de la Riba s’hagué d’acontentar amb un ventet somort que a penes inflava les veles ¿de què no seria capaç amb la ventada d’ara? Però els nostres actuals dirigents són d’una mediocritat que estaborneix. Sabent-me a Barcelona ens vingué a veure en Joaquim Xirau, que hi està ficat; ens explicà que corrien rumors que les potències estrangeres, veient que la «guerra d’Espanya» s’eternitzava i els fronts s’estabilitzaven, parlaven d’obligar-nos a pactar un armistici indefinit conservant cada bàndol el territori que actualment ocupa: Espanya continuaria existint en teoria però en la pràctica hi hauria dues Espanyes, la de llevant i la de ponent. Vaig exclamar que això seria una solució mag­nífica, en primer lloc per posar fi al carnatge repel·lent que és la guerra i en segon lloc perquè a l’Espanya de llevant podríem aspirar a una mena d’hegemonia com sigui que la gent de llengua catalana hi som majoritaris o almenys una bona meitat; podríem convenir —vaig afegir engrescant-me com si ja em trobés a la conferència de plenipotenciaris— una barata de territoris amb el general Franco: li donaríem Madrid amb la «bossa» que forma a l’Espanya central a canvi de Mallorca i Eivissa i del que ens falta d’Aragó amb Navarra; així els respectius territoris tindrien una forma més coherent i, mentre ells estarien contentíssims amb l’ocupació de Madrid, nosaltres, amb la de Mallorca, a més d’alliberar un país de llengua catalana de la dominació castellano-feixista, eliminaríem el perill de bombardeigs aeris i navals sobre Barcelona, i amb la de Navarra i del que ens manca d’Aragó establiríem per fi contacte amb els bascos.

Seria en una paraula, anava dient, la resurrecció de les dues Corones, la catalana-aragonesa i la basco-navarresa, ara fraternalment unides enfront d’un enemic comú.

A mesura que jo m’anava engrescant en Xirau s’alterava; per fi no pogué més i esclatà. ¡De poc que no s’esquinça les vestidures! La partició d’Espanya, em digué fora de si, seria una monstruositat; cometríem una covardia sense nom si acceptéssim «aquesta solució infame que ens volen imposar les potències estrangeres». Abans que consentir el trosseig d’Espanya, conclogué heroicament, ens hem de batre com lleons als fronts de guerra «fins a la dar­rera gota de la nostra sang». Li vaig fer remarcar, amb tota la delicadesa possible, que de nosaltres dos era jo qui, sense ser «un lleó», es batia al front o almenys, des dels començos de la guerra, intentava fer-ho, mentre ell no es movia de la reraguarda; em replicà, desconcertat, que degut a un accident d’automòbil, que sofrí l’estiu passat, anava ranco i que era per això «i únicament per això» que no se n’havia vingut als fronts amb la jovenalla. Vaig fer veure que m’ho creia i donant per bona l’excusa vaig girar full.

Com a principals novetats, sembla que el nou govern de Catalunya, un cop esbandida la FAI, es proposa de res­tablir l’ordre a les empreses que aquesta havia «col·lectivitzat». Es procura que se’n tornin a fer càrrec els mateixos empresaris; el mal és que molts d’ells qui sap on paren, després de tants mesos de desori en què els anava la pell, i als qui queden no els acaba de fer peça tornar-se’n a encarregar després de la gestió anarquista. Ha ­estat, segons diuen, un desastre que supera tot el que ja ens imaginàvem; se n’havien apoderat creient que els «amos» tenien amagada una moma inexhaurible i es van trobar amb la sorpresa que ben aviat ja no sabien amb què pagar la nòmina del personal: ¡els diners dels comptes corrents s’havien volatilitzat i l’empresa, dirigida pel comitè anarquista, era incapaç de guanyar-ne! Un anunci aparegut en els diaris resumia pintorescament la situació; deia exactament: «Empresa col·lectivitzada cerca soci capitalista».

Resulta que de moltes d’elles se n’havien constituït dirigents, no pas els tècnics ni tan sols els obrers qualificats, sinó els sense ofici, els manobres, forasters en majoria. ¿Podia haver-hi ja res de més manicomial que una revolució de manobres sud-espanyols? «Los más miserables e imbéciles de la nación» els anomenava no pas menys que un home tan d’esquerra com Castelar en un d’aquells discursassos que tanta forrolla feien a la seva època. Els obrers qualificats, tots ells catalans i enemics de la FAI, es veu que haurien volgut en general que els patrons continuessin en el seu lloc, si ja no com a tals almenys com a directors o tècnics; però els de la FAI els caçaven. ¿No és doncs indecent tirar-los ara en cara, com fan alguns, que s’amaguessin o emigressin? ¿Podem exigir d’un burgès que sigui al mateix temps un heroi i un màrtir? Ja fa prou duent el pòndol del negoci, que és el seu ofici; és així que serveix la societat quan el deixen tranquil. A mans dels «comitès» de la FAI la producció industrial catalana ­s’havia estimbat vertiginosament; tota la revolució que saben fer és matar la gallina dels ous d’or. Molts d’ells havien vingut fugint d’una terra sense patrons ni empreses, on es morien de gana per manca de jornals a guanyar, i un cop aquí exigien l’extermini dels patrons i no haurien parat fins a la destrucció de les empreses. Prop de deu mesos haurà durat la revolució failangista a càrrec de «los más miserables e imbéciles de la nación»; si n’arriba a durar deu més, haurien fet de Catalunya un país nord-africà com el seu ¿potser era això el que es proposaven?

Vindré a Puig d’Olena no sé si diumenge vinent o l’altre.