Arxiu d'etiquetes: pintura

A Màrius Torres, 14 VIII 1937 (91)

Publicat el per
Respon

91

Esterqüel, dimecres 4 d’agost de 1937

Estimat Màrius:

Teníem un company a l’Escola de Guerra que, si li preguntaves què feia a la vida civil, responia: «propagandista a la via pública». Volia dir xarlatà; no n’he sabut res més i no m’estranyaria que fos, a hores d’ara, un tinent com un lleó.

Tu i jo, evidentment, no som «propagandistes a la via pública» i per tant a les nostres polèmiques el de menys és l’afany proselitista. Gràcies a Déu, no tractem de convèncer’ns l’un a l’altre; només aspirem a passar agradosament l’estona discutint. Ja sé que això ens distingeix, no solament dels xarlatans, sinó també dels apòstols; però tu i jo som modestos i no ens ha passat mai pel cap que poguéssim ser-ne uns.

Potser és el meu amor apassionat de la tradició allò que em duu a mirar amb simpatia el sobrerealisme, que reivindica la tradició, tan vella com l’art, de representar éssers fantàstics ¿o és que en matèria d’éssers fantàstics només admetríem sàtirs, sirenes, diables, tritons, centaures, harpies, nimfes i apotecaris? ¿La fantasia hauria perdut els seus privilegis tradicionals, els seus furs com dirien els carlins? I ¿per què? ¿per majoria de vots, en referèndum d’adroguers?

El sobrerealisme pot ser luciferià però també pot ser angèlic; pot inspirar-se en la tradició de la missa negra o de la nit de Walpurgis però també en la de la mística cristiana, en sant Agustí, en Ramon Llull, en l’Apocalipsi. No hi ha cap motiu perquè en Dalí no pugui acabar algun dia d’aquesta manera; de més verdes en maduren.

¿I si donéssim per closa aquesta polèmica?

 

A Màrius Torres, 25 VII 1937 (89)

Publicat el per
Respon

89

Esterqüel, diumenge 25 de juliol,
diada de sant Jaume Matamoros, de 1937

Estimat Màrius:

La notícia del dia, que m’ha vingut amb una carta de la Mercè (els diaris ens arriben amb molt de retard), és el darrer bombardeig de Barcelona; no te’n parlaré ¿què te’n diria que no estiguéssim d’acord o que no hagis ja pensat tu? No hi estic gens, en canvi, amb això que em dius d’en Dalí; no té ni suc ni bruc. Que ell és un gran ximple ¿qui ho discutiria? però em parles de la seva pintura, que no hi té cap culpa. Sòcrates estava convençut que les millors obres humanes es fan sota l’impuls d’una certa mania i qui sap si aquesta opinió de Sòcrates no és el precedent més antic que coneixem de coses com el barroquisme o el sobrerealisme; queda, en tot cas, que les pintures d’en Dalí són reals i per tant és absurd combatre-les en nom de la realitat. Dius també —i m’hi adhereixo— que l’art i la poesia han d’expressar l’home; però l’home ho és tot, sense excloure els seus deliris, somnis, al·lucinacions, terrors, angoixes i incoherències. Podem dubtar de l’existència de tot, llevat de la de l’horror que tal dubte ens produeix. Feliç el poeta que pugui dir com Marcial (que era aragonès i és per això que ve a tomb):

Hominem pagina nostra sapit,

però ¿per què a les pintures d’en Dalí els negaríem aquest «sabor d’home»? De l’home que és en Dalí, evidentment; un ximple com una casa però que pinta com els àngels. Segurament la seva pintura és l’únic que quedarà de tot l’enrenou sobrerealista, però ella sola ja el justifica.

Tinc moltes ganes de veure aquest pentinat que em dius que s’ha fet la meva dona. Com que s’han restablert els permisos i són concedits per torn, potser encara seré a temps de passar una setmana amb ella i la petita a Roses; que el Déu dels exèrcits ho vulgui.

A Màrius Torres, 23 III 1937 (54)

Publicat el per
Respon

54

Xàtiva, dimarts 23 de març de 1937

Estimat Màrius:

El teu epigrama del xiprer m’ha fet molt feliç i el transcriuré a la Nuri però els teus poemes sobrerealistes em semblen de mala llei; per arribar a ser un bon sobrerealista cal haver llegit abans el  Criterio de Balmes i allò altre d’en Sardà i Salvany, El liberalismo es pecado. Per altra banda Goethe s’hauria indignat que escrivissis versos tenint mal de queixal, ell que sempre recomanava de fer-ho només quan s’està eufòric. El que a mi em sembla interessant del sobrerealisme és la pintura i més exactament Salvador Dalí; potser de tot l’enrenou sobrerealista només quedarà ell. Ell és, per més esquírria que li tinguis, un gran pintor; jo el posaria entre els més grans que han donat al món les terres catalanes, al costat del Ribera per exemple. La poesia sobrerealista, en canvi, em deixa profundament escèptic; em fa l’efecte d’una màquina de fer versos (també me’l fa Góngora). Un cop agafat el tarannà se’n poden escriure a raig fet sense matar-s’hi, com si un arrossegués l’altre; me’n poso a escriure a continuació perquè ho vegis:

Jo enorme i cínic com un mamut imponent
em nodria de pedres de sal i de calç viva
per espai de mil anys com una fugitiva
o com un verm pelut per on passa la gent
i mentre tu t’obries com un molí de vent
tot xerricant les teves aspes a l’altra riba
entre tu i jo es movia l’ombra d’un gran serpent;
o fariseu, tu ho saps, i tu també, o escriba,
qui és Laocoont i d’on li bufa el vent.

Se’n podrien escriure així ad infinitum; només es tracta de posar-s’hi. És com un truc, que un cop descobert resulta inexhaurible; sospito que el famós gongorisme es basava en un automatisme semblant, reforçat per l’abundor de frases fetes i de mots buits i altisonants del castellà; de Madrid vaig dur unes obres completes de Góngora (bé ­l’havia de llegir ja que era a Madrid), les obro doncs a l’atzar i copio:

Los árboles que el bosque habían fingido,
umbroso coliseo ya formando,
despejan el ejido,
olímpica palestra
de valientes desnudos labradores.
Llegó la desposada apenas, cuando
feroz ardiente muestra
hicieron dos robustos labradores
de sus músculos, menos defendidos
del blanco lino que del vello oscuro.
Abrazáronse pues los dos, y luego
—humo anhelando el que no suda fuego—
de recíprocos nudos impedidos
cual duros olmos de implicantes vides,
yedra el uno es tenaz del otro muro…

Fa tot l’efecte que un cop agafada la sonsònia es podria continuar fins al dia del Judici.

El teu sonet de la música queda molt millor tal com l’has deixat. He escrit un Retorn a la pàtria però no m’agrada gaire:

He fet el meu retorn a la casa pairal.
Sento la voluptat d’un viatger malalt
quan s’ajeu en el llit dels avis i retroba
tots els somnis antics al sostre de l’alcova.

Ànima insaciable, delicada i feroç,
respira aquest perfum de fruites i de flors
mentre cauen les hores, lentes roses de plata
que esfullen les campanes de la Col·legiata.

Jo bec ara el meu vi com els vells vagabunds
que tenen aquells ulls famolencs i profunds:
tu, Pàtria, l’has piat i és per tu que a la gerra
bromereja la sang mística de la terra.

Ara, doncs, sobre el front dels teus fills fes volar
l’ocell meravellós de l’ahir i del demà
i prepara, Judith, pel dia de la festa
com un fruit monstruós la gegantina testa.