Arxiu d'etiquetes: Poemes

A Màrius Torres, 3 I 1941 (171)

Publicat el per
Respon

171

San Pedro de Macorís, 3 de gener de 1941

Estimat Màrius:

¿Saps que s’escau el primer centenari del Gayter del Llobregat? Jo tenia, ai las, a Barcelona un exemplar de la primera edició ¿vols creure que de tot el que hem perdut és, en aquest moment, el que més em reca? El seu vell paper de fil tenia un perfum tan d’època, la seva tipografia romàntica era tan deliciosa. Haig de confessar que el meu amor no arribava pas fins a l’extrem d’haver-me’l llegit; no es poden exigir sacrificis tan excessius als patriotes. Però me n’han quedat a la memòria algunes estrofes d’un dels primers poemes ¿potser el primer que aparegué al Diario de Barcelona l’any 1839? i avui, per celebrar el centenari, se m’ha acudit de traduir-les al francès; no pas amb cap propòsit determinat ¿quin podria tenir en aquestes circumstàncies? sinó simplement per matar l’estona —¡m’ensopeixo tant!— i per veure quin efecte farien en francès aquestes estrofes que en el seu original són tan maltraçudes però tan amerades d’amor a una pàtria desventurada; si sabessis quina estranya ressonància tenen ara per a mi, quin prestigi els confereix als meus ulls la doble llunyania del temps i de l’espai:

 

Si avec mes chants si humbles, ma Patrie,
terre sacrée où, en chantant des ballades
mélancoliques, autrefois une mère
…. berça mon très pauvre berceau

si avec mes chants je pouvais te refaire
la couronne royale que les siècles
ont dispersée sur tes plaines fleuries
…. et sous ton ciel qui est toujours beau;

j’arracherais, des humides sépulcres
des troubadours, leur lyre qui s’est tue;
j’invoquerais en pleurant le Génie
…. qui rôde autour de leurs tombeaux

et reveillant les ombres sacrosaintes
dont l’univers a vénéré la gloire,
je chanterais nos anciens rois et comtes
…. et leurs étendards triomphaux…

La teva carta ens fa saber la crisi gravíssima de la teva salut durant l’any 1940. No n’havíem endevinat res a través de la teva correspondència; estàvem segurs, al contrari, que tot anava per bon camí. El teu pare, a més, ens havia escrit a començos de l’any passat confirmant-nos en la nostra bona impressió. Tu ens has estalviat a ell i a nosaltres de passar angúnia no dient-nos-en res fins que la cosa ja està superada; però et demanaríem que d’ara endavant ens enviessis cada vegada un butlletí exacte de la marxa de la teva malaltia. No et pensis pas que de tu només ens interessa l’esperit; no som pas tan idealistes. Tingues en compte, en redactar el butlletí, que no som metges i que per tant no entenem gaire el vostre argot. Ens havies dit que tenies una «pleuritis serofibrinosa» però això no ens deia res; ara hem comprès que podia ser greu.

És doncs amb molta emoció que hem llegit Així un núvol es fon, sabent que era un adéu a la vida. Per sort l’adéu no ha estat definitiu però admirem la teva serenitat. Ets el més fort de tots nosaltres. En certs moments que em sento descoratjat davant la inutilitat d’aquest exili —absurd de cap a peus ¿a què haver-nos exiliat si no era per prosseguir el combat d’una manera o altra?—, en certs moments que arribo a murmurar-me a mi mateix en el secret de la consciència coses desenganyades i cíniques, sento una veu que em diu: «¿Què en pensaria en Màrius?» i això dissipa el «noir vol de blasphèmes». El teu exemple em retorna el coratge.

No aconseguim de desxifrar el tercer vers de la segona estança de Dispars de caçadors. El desxiframent, fins ara, dels teus poemes nous no ens costava cap esforç; com si sota cada mot francès hi hagués el mot estonià corresponent. En aquest comencem per no entendre els mots francesos a causa de la cal.ligrafia; o sigui de la mala lletra —i perdona.

El poema em sembla bell, sobretot el primer vers que em transporta a records meravellosament exactes. Sovint en els teus hi ha una claror com de posta, molt transparent, que fa pensar en la dels celatges de les pintures italianes del segle xv. Els teus colors sempre són tendres i tu els precises sempre: bruc rosa, oms grocs, el primer fred tot blau. També la música dels teus versos és com de posta; té un tritlleig suau, com de campanades de l’àngelus del vespre sentides al lluny. Però Així un núvol es fon és molt més que tot això; se n’exhala un perfum com d’humanitat sofrent massa delicat perquè gosi parlar-te’n. La meva primera noció de la teva existència «in hac lacrymarum valle» em vingué amb un poema semblant, el Dolç Àngel de la Mort, que per a nosaltres ha conservat ja per sempre més el seu poder commovedor.

Parles de la mort com d’una amiga molt jove i molt íntima, amb qui un es pot expansionar en tota confiança, amb tota naturalitat. Tinc ganes d’escriure amb calma un altre comentari al conjunt dels teus versos; m’he adonat que molts d’ells fan tot un altre efecte rellegits al cap d’un temps, com si haguessin de reposar en l’esperit del lector a la manera que certs vins ho han de fer a la bóta. A mesura que el temps passa el lector hi descobreix fondàries que a la primera lectura li havien passat desapercebudes, com camuflades sota l’enganyosa simplicitat de l’estil. Vull rellegir-los a fons una vegada més; no vull ser-ne un lector superficial, però vull esperar per fer-ho que m’enviïs tots els que has escrit durant el 1940. El Dispars de caçadors porta data del 4 d’octubre; cal creure que n’has escrit més fins a la fi de l’any. L’Així un núvol es fon, per la seva banda, és datat del mes de març ¿no havies escrit altres coses? Jo faria diverses còpies a màquina del conjunt, com abans de guillar d’Europa, per enviar-les, com aleshores, a diverses persones molt escampades i assegurar-ne la conservació en totes les contingències.

Les remarques que fas als meus Cinc planetes em semblen molt justes i d’altra banda coincideixen amb les que ja m’hi havia fet la Nuri; esmenaré aquest poema de cap a peus. Comprenc, pel que me’n dieu tots dos, que he fallat el blanc que em proposava. I és que escriure poemes és un ofici infernal: un no arriba a dir mai el que voldria. Un ho veu amb una precisió extraordinària però en tractar d’explicar-ho no encerta les paraules. Em preguntes qui és l’ella del poema; potser una dona ¿per què no? però ni tan sols d’això estic segur; potser una al·legoria tan bella com una dona. Era tan clara als meus ulls i en definitiva ¿què m’importava qui era? M’hauria semblat ridícul preguntar-l’hi. El que em sap greu és que el lector no l’arribi a veure amb tanta precisió com jo la veia; si la veiés així ja no li importaria, com no m’importava a mi, saber qui era: Demèter, la Verge Maria ¡vés a saber!

Tractaré d’explicar-ho en un estil més estricte i més exacte. Un altre dia t’enviaré altres poemes meus; no n’he escrit pas gaires.

Repassant el quadern dels teus de 1939 noto una irregularitat en la cronologia. Tu poses únicament el mes, sense l’any, al peu de cada poema; suposo que els cinc primers, datats del desembre, corresponen al 1938; els tres finals, datats de gener a març, deuen ser de 1940. ¡Que el 1941 et sigui molt millor!

 

A Màrius Torres, 24 IX 1940 (167)

Publicat el per
Respon

167

 

San Pedro de Macorís, 24 de setembre de 1940

 

Estimat Màrius:

Vet aquí els comentaris que m’han inspirat els teus versos; he estat diversos dies escrivint-los. Ho faré per temes.

MORT I TRANSFIGURACIÓ:

L’elegància amb què els teus versos ens parlen de la mort em fa pensar que deus haver fullejat alguna vegada l’edició prínceps de la famosa Enciclopèdia, no l’Espasa, sinó la de Diderot i d’Alembert, on els esquelets dels gravats tenen els mateixos posats que els déus neoclàssics. Són una obra mestra; a força de bon gust fan oblidar tot el que l’esquelet pot tenir de macabre.

Arbor Mortis: El títol ja és fascinant. No m’agraden gaire la primera quarteta ni el quart vers de la segona: sembla que ens donis explicacions per por de no ser comprès i això resta suggestió a les imatges, que s’expliquen totes soles. Els altres versos prendrien molt més relleu sense aquests. Hi ha tres coses especialment evocadores: la cambra interior on viu aquest Arbor Mortis, el brancatge nu com un esquelet i per damunt de tot aquest aspre perfum d’ànima. El poema és només en rigor un esbós però traçat per una mà vigorosa; tant o més que en els gravats de l’Enciclopèdia fa pensar en certs croquis de Dührer. Espero el quadro acabat; o almenys, si t’estimes més deixar-lo per sempre en estat de croquis —que també fa bonic—, treu-li els cinc versos que t’he dit, que s’arrosseguen.

El temple de la Mort: Aquest sonet és en canvi hàbilment conduït des del primer vers fins al darrer. Ens fa veure la mort a la manera d’un arc de triomf romà prodigiosament bastit sobre el mateix llindar dels espais ultraterrens; dels espais esplèndids, el veritable aire lliure. Però al costat d’aquesta mort triomfal hi ha l’altra mort, la cripta subterrània «humida i grassa», i el contrast és grandiós.

La Mort un matí d’abril: És també un poema impecable; suposo que el primer vers que et vingué al pensament és aquell:

i orenetes vivents s’escapen dels teus ulls!

Aquest vers em recorda per cert («suum cuique tribuere ») una balada de Guimerà a la manera d’Uhland que m’ha quedat a la memòria; si et digués com m’hi tornen tals o tals poemes (aquí no tenim llibres estonians) que potser en altre temps no apreciava gaire. Ara tenen per a mi la ressonància ennoblidora de la pàtria perduda. Els de Guimerà, potser ingenus, feien més o menys així:

El pensament en sa dama
va a la guerra el cavaller
mes al peu de l’oriflama
cau malferit del corser.

L’oriflama és ja vençuda,
damunt del bosc cau la nit
i ja per sempre és perduda
la petja del malferit.

Ve que els anys han fet carrera,
al bosc ningú no ha tornat
i només resta l’ossera
del cavaller enamorat.

El sol rumbeja ses gales
i els ocells, quan ve l’estiu,
estimant-se i batent d’ales
al cap del mort han fet niu.

Ocells dins cranis humans són sempre encantadors; brunzir d’ales dins la caixa buida i blanca i per la concavitat dels ulls un vol que se n’escapa ¿no és doncs un Triomfo sulla Morte en contrast amb el Triomfo della Morte que eren els dos poemes anteriors?

Això és la joia: Vet aquí un poema molt curt però molt important pel seu vers final: aquest «silenci de quan la música comença», que suposo que és el primer que et vingué al pensament. No m’hi acaba d’agradar la primera quarteta, que és de tot un altre estil i no hi lliga: la «suite» joia, pau, mort, no hi és ben marcada. Hauries de mirar de reduir-ho als quatre versos essencials.

 

DÉU I LA PREGÀRIA

La intuïció de la Divinitat i el problema de si és possible de dirigir-s’hi per mitjà de la pregària donen lloc a un grup homogeni de poemes: Pelegrins, Tenim set, O tu que encens, Sé que hauré d’oblidar, Com un nou nat, Calma, No sents com vetlla Déu, Si m’haguessis fet néixer… Tots tenen de comú, a més d’un estil noblement adust, una singular barreja de preocupació i de confiança. Una confiança en Déu, candorosa com la d’un nen en el seu pare, i que per això mateix fa veure per contrast com n’és d’inquietant i clarivident aquella preocupació. L’autor no cerca pas el seu Déu allà on els altres l’invoquem per hàbit o per rutina; no el cerca en els altars però tampoc en les meravelles de la natura com els rousseaunians, sinó en el fons d’ell mateix. Sap que no hi ha cap meravella de la natura comparable al misteri de l’ànima humana:

ànima, vell misteri que t’agites dins meu.

L’accent de confiança en Déu pren de vegades un timbre autènticament infantil que fa commovedors aquests versos. La preocupació no neix pas de la feblesa de la confiança ¿com no ha de ser il·limitada la del nen en el seu pare? sinó perquè tem que aquest no arribi a comprendre el seu balbuceig infantil o no presti cap atenció als problemes minúsculs, puerils, que són els nostres, pobres criatures. És doncs el de la pregària que sembla obsessionar el poeta: ¿tenim dret a pregar? sembla que es demani. O bé ¿per què serveix si Déu és «més enllà de les nostres paraules» i «sabem que en aquest món no arribarem » a Ell? D’altra banda «qui s’acosta al seu doll torna amb més set encara». El «silenci etern de la Divinitat» el desorienta ¿com és que no respon, aquest Pare en qui té tanta i tan candorosa confiança? però no en treu la conseqüència estoica de Vigny:

et nous ne répondrons que par un froid silence
au silence eternel de la Divinité.

Tu no tens res de l’orgull estoic, poca-solta com tots els orgulls de l’home enfront de Déu; Vigny fa l’efecte de vegades que hauria pogut ser un gran poeta si hagués estat capaç d’enlairar-se per damunt de l’estoïcisme. D’altra banda, com tots els estoics, es va casar amb una dona espantosament lletja i vulgar carregada de duros.

En els teus versos hi ha més aviat la desorientació del nen esgarriat en un bosc i que crida el seu pare. No dubta pas de l’existència d’aquest ni de la seva bondat; dubta que la seva petita veu pugui arribar-li.

Un or vell d’humilitat il·lumina tots aquests poemes com un retaule un or humil de retaule medieval, que brilla amb tant més d’esclat com més es mescla amb meditacions greus i que van molt endins. Els nens, els de debò, són meditatius i es plantegen les grans qüestions en els seus termes més directes; la «poesia rosa» no és pas infantil sinó adolescent, és a dir perversa. Hi ha una «pornografia rosa» més perversa potser que la verda; un conegut meu es va casar amb una damisel·la que el tenia engrescat: «És un àngel ¡no ha llegit més que novel·les roses!» L’àngel li va guarnir el front amb una cornamenta impressionant per acabar fugant- se, com tots els àngels, amb un tenòrio. Allò que Pascal digué de l’home, que «no és ni àngel ni bèstia i n’hi ha que volent fer l’àngel fan el bèstia», ho hauria pogut dir, més encara que de l’home, de la dona.

La teva poesia religiosa, que no té res de rosa ni de blanca, és doncs profundament infantil per això mateix. El pes de la preocupació donaria de vegades als teus versos un aire de tortura sense la confiança que finalment els salva sempre. No ets un poeta de la fe, sinó de l’esperança ¿no és igualment una virtut teologal?

Pelegrins: D’ençà que Eva clavà les dents a la poma, la innocència no existeix més que en la imaginació dels vells verds. Jehovà, en privar-nos a tots nosaltres (inclòs le beau sexe) d’una qualitat tan encantadora, ens concedí en canvi la ciència del Bé i del Mal, la set de conèixer, el tarannà meditatiu. No som àngels; però Jacob lluità amb un àngel i el vencé. El teu sonet desplega un aspecte d’aquesta qüestió: és sobretot en la seva impotència que l’home sent Déu i en la nuesa de la seva ànima que escolta un eco del silenci diví. L’Infinit rapta els cors que no se satisfan amb l’ombra de Déu sinó que en volen l’essència. En aquest poema, com en general en tots els d’aquest grup, has escollit, encertant-ho, l’estil més directe; el pensament de vegades s’hi mostra com en una pose torturada, però sempre nu.

Tenim set: L’estil directe hi arriba a fer-se quasi esquemàtic. Té un alè sostingut, que li ve de la inspiració. Hi adoptes l’estructura del sonet anglès (de Shakespeare i d’altres) que es presta tant al pensament religiós amb el seu dístic final, que sona greu, com dit en veu baixa, i que és com la conclusió de la meditació.

O Tu que encens: És el problema dels sentits; allò millor n’és la primera terceta.

Sé que hauré d’oblidar: És el problema de la paraula: àguila al fons d’un pou. ¿No és l’àguila el símbol de sant Joan, l’evangelista del Verb? La paraula humana, poca cosa com és i encara al fons d’un pou, és tanmateix un eco de Déu.

Com un nou nat: Els dos primers versos recorden la manera d’Ausiàs March: pintura un xic maltraçuda però realista, paraules un xic cantelludes però expressives. Els sis darrers són en canvi perfectes. El «sonet anglès» es presta molt a la marxa especial del teu pensament, que sembla que s’expressi en veu cada vegada més baixa per acabar, en el dístic final, quasi en un murmuri com de pregària.

Calma: Una quarteta molt bonica però amb un inconvenient per al meu gust: sembla atansar-nos a la idea del nirvana. Ja saps que no estimo l’Extrem Orient.

No sents com vetlla Déu: El poema és molt bell. Les dues primeres estrofes tenen una fluïdesa meravellosa; la tercera s’arrossega un xic. La final és molt poètica.

Si m’haguessis fet néixer: Aquest difereix dels anteriors sota més d’un aspecte. En els anteriors era Déu que obsessionava el poeta; eren metafísics i teològics. En aquest el tema és l’home, el problema moral —el del destí i el lliure albir—. En difereix també per l’estil, menys greu, de vegades fins i tot enjogassat; lluny d’aquella nuesa que tant impressionava, es complica amb imatges del gènere «poètic». Cal prendre’l tal com és; és bell de tota manera i el seu ritme agradable a l’orella.

 

PARADISOS INTERIORS:

Has evolucionat moltíssim d’ençà que ens vam conèixer; d’ençà d’aquells anys plàcids «d’abans de la guerra» que cantaves les glòries del teu «petit canari» que

com un electuari
era dolç i era groc.

El que has viscut t’ha transformat. T’has posat valentament a construir un edifici sever i indestructible, lluny d’una frivolitat que la tragèdia viscuda faria ara obscena. I t’has llançat a explorar, amb la llanterna sorda de la poesia, els passadissos sinuosos que tots amaguem dins nostre. En la seva tenebra descobreixes de vegades visions al·lucinants, «rostres en els somnis» d’una étrangété fascinadora. Com els exploradors d’avencs, sovint tornes de les fondàries amb algun exemplar d’una fauna desconeguda però ens ensenyes als altres el proteu cec que hi has trobat amb el candor d’un nen ensenyant un ocellet.

La curiositat pels secrets dels passadissos més interiors de la nostra ànima és característica del nostre segle. Els teus «rostres en els somnis» s’emparenten amb els quadros de Dalí. Cal reconèixer amb tot que és l’únic poema que el recorda en tot el teu recull i crec que és llàstima que no t’hi llencis més.

Els poemes que tenen per tema l’exploració de les «tenebres interiors» són els cinc següents:

Rostres en els somnis: Aquest sonet té una fluïdesa especial i una qualitat de l’estil que em fa pensar en aquell «grain de l’épiderme» de les deesses gregues (les autèntiques, no les rèpliques romanes) que dóna al marbre la tebior de la vida. Seria ben difícil d’analitzar d’on li ve la punyent fascinació ¿potser d’una barreja única de preci- sió i vaguetat? El lector veu aquests rostres que somriuen ambiguament, tan familiars i al mateix temps tan enigmàtics. Els estimem sense saber qui són, d’on vénen ni on van; passen pels nostres somnis deixant-hi una estela fugissera com de tendra melangia ¿què ens devien voler dir? Desapareixen entre les ombres de la nit emportant-se’n per sempre el seu secret i deixant-nos pensatius.

Per què és trista: Aquest poema, amb un lema de Teixeira de Pascoaes que li va com l’anell al dit, planteja un problema curiós i cert: ¿és que més que al futur ens costa de renunciar al passat? L’embruix del passat ¡és tan fort! El poema és «molt Màrius», difícil de definir, amb un encís que potser li ve d’una certa «divina lleugeresa». La versificació a base de versos molt variats produeix un efecte semblant al de la música i ajuda a la suggestió aèria; és un poema ingràvid. El pensament hi apareix com mig velat però a la manera d’una muntanya llunyana que entreveiem a través d’un aire molt transparent. I allò de «o diví Pare de la ironia» és una troballa única, d’aquestes que arriben a donar vertigen.

No és molt que a cada instant: Sembla una improvisació però queda bé.

Enllà passa la música: Pel seu estil, un dels teus poemes més bonics. La segona estança sobretot.

Tot és lluny en la nit: Completament bell dins el seu estil volgudament feixuc per donar idea del pas fatigat d’algú que va caminant de nit. Els problemes plantejats són també molt de debò ¡aquesta «buida ressonància de l’univers» és copsada per una orella ben fina! El poema, després d’una greu meditació, vira cap al pròpiament poètic: la darrera estança és del tot poètica, molt poètica. Encara que no ho diguis enlloc, es té la sensació que també per a tu el sofriment és

comme un divin remède à nos impuretés

i la poesia, tal vegada, l’única solució —si hi poguéssim arribar ¡però és tan alta!— de tants enigmes com ens envolten. Poesia, filosofia i religió són les tres cares d’una mateixa i única piràmide i per això, quan s’arriba a la cúspide, són una sola í única cosa. Algun dels teus versos fa pensar en un ocell de presa planant en cercles concèntrics al voltant de la cúspide de la piràmide; una piràmide plantada enmig d’un desert que no té fi.

 

VESPRE I PRIMAVERA:

 Tu ets, i no t’ofenguis, un animal crepuscular; jo també. Com jo, et sentiries desgraciat en una illa com aquesta, sense crepuscles —ni estacions crepusculars: tardor, hivern i primavera—. El teu crepuscle, com el meu, és el del vespre; el meravellós crepuscle del vespre en l’aire transparent dels països del Mediterrani. Transparència vol dir fondària. Sembla que l’estació que correspon al crepuscle del vespre hagi de ser la tardor i per a mi és en efecte la reina de les estacions; però per a tu, paradoxalment, ho és la primavera. Sobretot, com tu mateix em deies una vegada, els seus inicis, aquells dies de «uncertain glory» que a Anglaterra són a l’abril i a Catalunya més aviat, al març; quan a muntanya els primers brots s’esborronen sota les últimes neus.

El contrast vespre-primavera obeeix probablement a matisos, difícils de definir, del teu caràcter. Tal com tu ets, pots expressar amb igual acuïtat sensacions de vespre i de primavera. Els poemes d’aquests dos temes de què ara vull parlar-te són tres:

Ara que em torna el foc de viure: Sempre m’ha agradat aquest petit poema. Veig que li has canviat el darrer vers; abans deia «vida meva d’aquest instant» i ara «cor meu que balbuceges tant». M’agradava aquell vers, m’a- grada també aquest. No sé ben bé quin prefereixo; potser el nou.

L’Àngel del vespre: Recorda els quadros dels prerafaelites: el teu Àngel té l’encant d’una miss d’aquelles disfressades d’àngel que s’hi veuen. Stendhal diu que de cada 100 angleses n’hi ha 99 de lletges però que la que fa 100 és d’una bellesa com de l’altre món. El teu Àngel del vespre és la miss núm. 100.

Qui sabrà mai: Res a objectar-hi, si no fos un atemptat a la prosòdia que podràs esmenar ben fàcilment: dos dístics consecutius acaben amb rimes femenines (el quart i el cinquè).

En general, a la tria de 1938 hi havia poemes crepusculars i primaverals més bells que aquests tres. N’hi havia d’inoblidables: Febrer, Abendlied, Un altre abril. Fa l’efecte com si haguessis canviat la teva «manera» d’altre temps en aquest gènere. Els nous són tanmateix «poètics », però crec que no arriben a la suggestió subtil d’aquells d’abans.

 

AMOR A MAHALTA:

De bona gana deixaria ara —si gosés— la ploma del crític per empunyar la lupa de Sherlock Holmes i «detectar » les empremtes digitals d’aquesta Mahalta, que sempre m’has volgut fer creure que era una pura creació de la teva fantasia. De les empremtes i altres indicis, el Sherlock Holmes que hi ha en mi (sense que em falti la pipa) dedueix que s’ha de tractar d’una persona de pèl roig i amb una piga a la galta, que molt probablement, quan parla —que és sempre—, el nas li tiba d’una manera que fa que tot allò que diu resulti indiscutible. Les pistes que he anat seguint m’han conduït fins a Girona, ciutat tres vegades immortal i que ho serà quatre quan es confirmi la meva hipòtesi ¡mira que ser la pàtria de la Mahalta! Els teus versos em fan saber que és una noia amb uns ulls molt interessants ¿i si et digués que no cal pas que m’ho expliquis? ¡Me la sé de memòria, la teva Mahalta!

Les dues noves cançons que me li dediques són molt desiguals. La primera (Hi ha una claror de rosa) m’agrada sense entusiasmar-me, però la segona (Amor meu, no sospiris) és increïblement fada… i perdona que t’ho digui. La fadesa imperdonable d’aquesta cançó és un nou indici que em confirma en la meva hipòtesi: només un enamorat de debò pot escriure tan insignes cursileries. ¡No se t’hauria acudit mai de dirigir-les a un ésser imaginari! Ja s’ha dit mil vegades que l’amor fa eixerits els enzes i enzes els eixerits. ¿Quina necessitat tenies de contribuir d’aquesta manera a l’oceà de versos detestables que l’amor ha inspirat als seus adeptes?

A la tria de 1938 hi havia Com una aigua tranquil·la, meravellosa, i Com dos infants, entre tendra i baudelairiana, molt agradable. Hi havia també aquella curiosa pregunta: «¿De quin color són els teus ulls — Mahalta?» Tot això valia més que no pas les dues cançons noves.

 

ALTRES POEMES:

Queden fora dels grups anteriors altres poemes que no tenen gaire de comú entre ells:

Joia d’amor: Confesso que no l’arribo a entendre. N’entenc, o crec entendre, la idea, però trobo embrollades les imatges de què et serveixes per expressar-la. No discerneixo tampoc si es tracta dell’amore profano o dell’amore sacro; potser la distinció no té importància, tot amor fondament sentit podent-se transfigurar en l’amor únic que «muove il sole e l’alte stelle». Una cosa veig claríssima: la Mahalta no hi té res a veure.

Silenci en un jardí: També les imatges hi són un xic embrollades, com encavallant-se les unes amb les altres. Amb tot, és molt bonic; el darrer vers és exquisit i de porpra com una «rosa de Lahor»:

Quand la fleur du soleil, la rose de Lahor,
de son âme odorante a rempli goutte à goutte
la fiole d’argile ou de cristal ou d’or…

Molt lluny d’aquí: Interpreto aquest poema com una evocació, un xic imprecisa, de la teva Lleida natal, que jo també estimo tant. Secreta i poeta no rimen en barceloní. Com a cosa inspirada hi ha la darrera quarteta, que emociona amb la seva sobrietat; i els versos següents presos separadament:

Un riu profund que corre per una nit d’hivern…
Com enmig de la vasta paciència del mar…

Per la resta, discret, sempre inferior als altres poemes del recull. Potser hi sóc massa sever; és en el fons un poema ben simpàtic. Potser simplement l’hauries de refer, procurant que des del primer vers el lector s’adoni que li parles de la teva ciutat i eliminant les imatges d’un sentimentalisme que té poc a veure amb la poesia pura i simple.

Rellotge de sol: Poema d’un noble gust clàssic; Horaci l’aprovaria. El daura el sol del Mediterrani. Jo estimo molt els rellotges de sol, només possibles a les nostres latituds; més al nord, la majoria de dies no fa sol, i als tròpics, com que el sol passa del sud al nord en la seva marxa anual del de Capricorni al de Càncer i viceversa, resulten impossibles en una paret; caldria fer-los horitzontals i molt complicats i ja no serien els «rellotges de sol» de les nostres estimades masies. Quan vam llogar aquest bungalow, en la meva ignorància vaig construir un rellotge de sol a la pa ret d’un petit edifici annex (el bany, que com que no és de fusta sinó d’obra és en efecte fora de la casa), de cara al sud. Era el primer dia de març; el rellotge rutllava. A mitjans de maig, havent consultat l’hora cap a les dotze del migdia vaig trobar que l’ombra ocupava tota la paret: alço els ulls al cel i veig, estupefacte, que no hi ha ni un núvol. Simplement el sol havia passat al nord de l’illa. ¡No saps pas quina angúnia fa això de tenir el sol al nord! Com si el món s’hagués capgirat. Aquí, doncs, no són possibles rellotges de sol com el teu, «sobre un mur antic i dolç»; penso que, com els bons vins, els rellotges de sol es deuen tornar més saborosos a mesura que roden «de segle en segle». Jo ja sabia que havies escrit aquest poema; la Mercè m’ho havia escrit. ¿O potser tu mateix? ¿No m’havies parlat de la divisa Omnia vulnerant, ultima necat, a propòsit d’aquest rellotge? ¿o ho he somniat?

 

CONCLUSIÓ:

Els vint-i-sis poemes d’aquest nou quadern passen a ajuntar-se amb tota naturalitat als quaranta de la teva tria de 1938; a poc a poc la teva obra es va fent i ja es dibuixa amb una lògica interior que li dóna una impressionant coherència. La teva poesia és un ésser vertebrat, ben lluny dels monstres deformes que solen ser tants de reculls. Si comparem els temes d’aquest nou quadern amb els del vell, veiem que el de la música ha desaparegut o quasi i els de la primavera, el vespre i les flors han quedat reduïts a poca cosa. No cal donar-hi gaire importància: els poemes nous comprenen un període molt restringit (l’any 1939), marcat d’altra banda per esdeveniments tan desastrosos que es comprèn que no et sentissis d’humor per als temes merament «poètics». S’hi marca, doncs, una evolució, ja començada abans, cap a la gravetat, cap a la «Gran Ànima dels Absoluts». La grandesa tràgica de l’època que vivim ens invita tots plegats al recolliment i als actes de fe ¿on trobaríem, sinó, un refugi que no trontolli? Tu ets ben bé fill del teu segle i per això els altres segles t’estimaran; ets ben bé fill del teu país i per això els altres països t’estimarien si poguessin entendre la llengua en què escrius, avui la més noble de totes perquè és la més perseguida.

Seria, però, una llàstima que deixessis una «manera» en la qual eres mestre: la de Vora la mar, Abendlied (una meravella de poesia crepuscular) i de tants altres poemes d’abans.

La ciutat llunyana: No vull acabar sense comentar-te aquest que tu no has inclòs en el quadern potser per raons massa òbvies perquè te’n parli. Me l’envià el teu pare des de Montpeller. El millor n’és la intenció. El darrer vers és suggestiu. Entre els altres, n’hi ha algun que fa pensar en l’Atlàntida o en certes odes patriòtiques del seu autor. És curiós: no havia descobert cap rastre d’influència de Verdaguer en els teus poemes fins a aquest. ¿És significatiu o casual? En tot cas, deixa’m acabar aquests llarguíssims comentaris, que t’hauran semblat una lata, amb una cita seva:

Qui enfonsa o alça els pobles és Déu, que els ha creat.

 

 

A Màrius Torres, 26 XI 1938 (153)

Publicat el per
1

153

Barcelona, dissabte 26 de novembre de 1938

 

Estimat Màrius:

He posat molts dies a escriure els comentaris als teus poemes, que trobaràs adjunts.

Ens hauria agradat —ja que som tafaners— que ens expliquessis tot el que et deia en Carles Riba a la seva carta; el seu tannkas no em convenç gaire. Potser sóc al·lèrgic a la poesia japonesa trasplantada a Catalunya.

També nosaltres estem astorats del caràcter colonial que ha pres la Vanguardia, el vell diari barceloní que altre temps, ai las, havia estat dirigit per un Miquel dels Sants Oliver o per un Gaziel. Vam estar temptats d’escriure al seu director actual fent-li veure l’absurditat que un diari de Barcelona no parli més que de Madrid; la Nuri arribà a escriure la carta, que finalment no ha enviat; jo no he arribat a escriure res perquè m’ha fet mandra. La Vanguardia, que encara que en castellà era tan barcelonina, ha deixat de ser-ho; ara és un de tants diaris madrilenys dels que, per causa de la guerra, es publiquen a Barcelona. Els temps són revolts, tot va damunt-davall; pels carrers, a cada pas, trobes gent parlant en castellà. Abans només hi parlaven els «funcionarios del Estado»; t’havies d’arribar fins a la Torrassa per sentir-lo massivament; m’han explicat per cert que a l’època que manaven els anarquistes van posar un rètol a l’entrada del barri: «Aquí no se habla catalán». Si és veritat, el govern de la Generalitat els hauria hagut de tornar immediatament al seu país.

Suposo que n’hi devia haver molts altres d’escampats pels suburbis a més dels de la Torrassa però al centre de la ciutat a penes els notàvem. Calgué el daltabaix del 19 de juliol de 1936 perquè ens els trobéssim de sobte, a milers, amb el mocador negre i vermell de la FAI al coll com hi haurien pogut dur el de la Falange que té els mateixos colors. Ara te’n trobes pertot arreu: són els «germans d’Ibèria », com explica amb insistència la ràdio catalana, «fugitius del feixisme» afegeix encara el locutor. Un no pot estar-se de pensar que li van oposar ben poca resistència. Els de la 30 divisió, quan m’hi vaig incorporar, m’explicaven que a l’època que eren una «columna» —la «columna Macià-Companys»— de les «Milícies Antifeixistes de Catalunya» els en van enviar una vegada uns quants de «recuperats», que fugint de Màlaga no havien parat fins a Barcelona. Així que veieren les filferrades arrencaren a gemegar: «¡Nos ensierran com a las gayinas! » No hi hagué manera de fer-ne uns «milicians» passables. En aquella època ningú no t’obligava a fer de «milicià » si no volies; tot «milicià» tenia dret a tornar-se’n a casa seva en qualsevol moment que li passés pel cap ¡quina època aquella! ¡I així volíem guanyar la guerra! És el cas que d’aquells andalusos «recuperats» no en quedà ni un a la «columna»; tots se’n van tornar a Barcelona a fer de «germans d’Ibèria fugitius del feixisme». ¡Res de més cert! Dedueixo que fou el cas a moltes altres unitats com sigui que se’n veuen moltíssims d’edat militar a la reraguarda; als masos de Sant Pol el mateix que als de Peralada en tenien de llogats com a mossos per substituir els fills incorporats al front. Tot plegat no deixa de ser ben desmoralitzador per a la nostra gent, que veu que el S. I. M. rastreja com un gos de presa els nostres i en canvi deixa tranquils els forasters. La cosa té encara un altre aspecte: l’únic sentit d’aquesta guerra als nostres ulls és en tant que la sostenim per evitar la invasió de Catalunya ¿i no l’estan ja envaint en plena guerra? Sota l’excusa que són «germans d’Ibèria fugitius del feixisme» ¿no en seran potser l’avançada que ja comença a dur a terme, inconscientment si es vol, el seu principal propòsit? «Hay una manera muy sencilla de acabar de una vez con el problema catalán» ha dit el camarada Jiménez Caballero, teòric de la Falange, «y es repoblar Cataluña con andaluces.»

Sota aquest aspecte ha estat psicològicament un altre error catastròfic la vinguda del govern de Madrid a Barcelona. A València els podia afalagar allò de ser «la capital d’Espanya»; Barcelona és massa gran i a més sap molt bé que allò que requereix la seva dignitat és de ser la capital de Catalunya i no la d’Espanya. Passi que hi vingués el govern basc; era un amic desventurat que venia a refugiar- se a casa nostra. El de Madrid, al contrari, hi ha vingut amb ínfules de «gobierno superior» i a més acompanyat d’una tal quantitat de «funcionarios» de tota mena i de tot calibre que arriba a fer l’efecte d’una plaga de llagosta. Són ells tant com els refugiats andalusos la causa que ara pels carrers del centre de la ciutat se senti tant castellà ¡i amb quin urc i quina altisonància poden parlar-lo tots aquests «funcionarios del Estado»! Qualsevol diria que són els conqueridors de Catalunya i no pas uns que s’hi han hagut de refugiar perquè no han sabut defensar el seu país. Els discursassos del doctor Negrín ho acaben d’esguerrar tot; entre ell i els editorials de la nova Vanguardia t’arriben a fer rodar el cap, tant s’assemblen a allò que diuen els de «la España nacional». Sempre hi és qüestió de «las glorias de España» i fins i tot de l’«Imperio»; a cada pas ens recorden, com els altres, que Espanya havia estat un «Imperio» i que mereix —i tant— tornar-ho a ser. El mal que està fent tot això és inenarrable; els catalans arribem a dubtar si aquesta guerra es fa per Catalunya o en ares d’una certa «idea imperial» d’Espanya que porta de cap el doctor Negrín. Per cert, com que a penes es troba res més que llenties als mercats de Barcelona, els nostres les anomenen «pastilles del doctor Negrín per aprimar-se».

També són forasters els tramviaires; tots sabem que el juliol del 36 els anarquistes van assassinar els anteriors, posats mesos abans pels germans Badia per acabar amb una d’aquelles vagues demencials que paralitzaven Barcelona; assassinat en massa d’uns pobres jornalers catalans que havien baixat del poble per guanyar-se humilment la vida que no sentiràs mai esmentat de tanta vergonya com ens fa recordar-ho. Com més va més convençut estic que en els esdeveniments d’aleshores hi hagué la mà dels provocadors ¿a qui interessava, sinó, deshonrar la victòria de les forces armades de la Generalitat i que Catalunya caigués en el caos? Sense l’aparició de les hordes de la FAI hores després de vençut l’alçament feixista, tot hauria estat claríssim i els catalans, units, ens hauríem pogut abocar a Mallorca i a establir contacte amb els bascos a través d’Aragó. Cada vegada que pujo al tramvia o a l’autobús i el cobrador se’m dirigeix en castellà, vet aquí, em dic, un ram on el camarada Jiménez Caballero ja es trobarà servit pels anarquistes per endavant i a cor què vols si mai, Déu no ho vulgui, «ritorna vincitor » a Barcelona. ¡Quin seguit d’errors i d’horrors d’ençà d’aquell 19 de juliol que hauria pogut ser un dels dies més gloriosos de la nostra història! Hauria estat el moment de fer tantes coses; totes eren possibles aleshores. El ferro era calent. Era el moment, per exemple, d’acabar de catalanitzar la premsa de Barcelona posant fi al contrasentit que la Vanguardia continués apareixent en castellà en plena autonomia. Catalunya es va trobar com aleshores de la guerra del Francès, independent de fet sense que els seus dirigents s’ho proposessin; es va trobar, també com aleshores, amb un exèrcit propi creat per la força mateixa de les circumstàncies. Un darrer esforç i érem al cim; totes les contingències ens hi empenyien. Però es veu que som com Sísif; què dic, pitjor. A ell la roca li queia mentre som nosaltres mateixos que la deixem rodolar cada vegada que estem a punt d’assentar-la al cim de la muntanya. Com si, arribat aquest moment, ens fes por aquell cim que ja tenim tan a la vora; com si no comprenguéssim que acabant-hi d’arribar i assentant-hi la roca prendrien fi els nostres mals. La deixem rodolar rostos avall; i au, a emprendre altra vegada l’esforç esgotador de pujar-la des del fons del precipici. ¿O potser és que trobem com un goig masoquista en el fet de ser un poble infortunat, condemnat a traginar eternament muntanya amunt un pes insuportable?

En canvi, quan no n’és el moment sabem perpetrar les atzagaiades més gratuïtes, com és ara la del 6 d’octubre, amb la inconsciència més esborronadora. ¿A què treia cap aleshores proclamar l’Estat català? El ferro era fred, picar-lo era estúpid. El pretext invocat traïa un provincianisme tan arrelat en la mentalitat dels organitzadors que arriba a fer pena: els semblava intolerable que a Madrid es constituís un govern de dreta mentre el de Barcelona era d’esquerra. Aquest fou l’únic motiu que saberen donar-ne. ¿En què es coneixeria, doncs, que Catalunya és un país autònom si els dos governs, l’autònom i el de la República, haguessin de ser sempre, obligatòriament, del mateix color? Hi hagué també molt d’aquella mania nostra tan idiota d’imposar als castellans allò que ens agrada per més que a ells els faci fàstic: en el segle xviii la casa d’Habsburg, en el xix la rama carlina o la República federal, en el xx la d’esquerres. ¿Per què no deixem d’una vegada que es governin com vulguin a casa seva i ens dediquem a governar en pau la nostra? Per cert, una de les moltes coses que fan honor al teu pare és que no volgués saber res d’aquella sublevació suïcida, que fou ben bé com si llancéssim alegrement l’autonomia daltabaix del balcó del palau de la Generalitat.

Per distreure’ns de tot plegat no hi ha com la droga de la poesia; he arribat a pensar, en efecte, que a tu i a mi ens és com una droga. Els defectes generals —i amb més motiu els particulars— que assenyales a la meva són desgraciadament ben certs; només et puc dir en descàrrec meu que tinc un ferm propòsit d’esmena, si bé no sé encara quan m’hi posaré; m’esborrona de pensar la feinada que m’hi espera.

COMENTARIS A LES TEVES 32 POESIES ESCOLLIDES

Última rosa: La darrera quarteta hauria de ser retocada de cap a peus. Els versos 1 i 3 són feixucs; l’un repeteix l’altre. De la segona quarteta caldria substituir el vers 4, que interromp banalment la suggestió autumnal dels anteriors. La resta del sonet és simplement perfecta.

Que sigui la meva ànima…: Al segon hemistiqui del vers 3 sobra una síl·laba; bé és veritat que, en compensació, en falta una altra al primer del vers 21.

Paraules de la Nit: Al primer vers diu «siguis» (subjuntiu) i ha de dir «sigues» (imperatiu); es comprèn la teva confusió ja que els lleidatans dieu «sigues» en tots dos casos com en català clàssic. Vers 10: ¿no seria millor «cada flor té un perfum»? Sembla que el perfum es té o s’exhala, però no es fa (a més, massa ff).

Poesies que haurien de figurar a la nova tria: Abril, Sonata da chiesa, Dolç Àngel de la Mort, Paraules de la Nit, Que sigui la meva ànima, He dit al meu cor, En el silenci obscur, El combat dels poetes, Última rosa.

Altres que hi haurien de figurar si les alliberessis de versos paràsits: Febrer, Música llunyana en la nit, Variacions sobre un tema de Händel.

 

Per compulsar altres poemes que no són en el quadern hauria de repassar totes les teves cartes però estan empaquetades i lacrades; la Nuri ho va fer el passat mes de març en previsió de determinades contingències que el desastre d’Aragó feia semblar possibles aleshores. Ara seria llàstima desfer els paquets; tals contingències, per desgràcia, no han deixat de ser possibles.

A més dels poemes que t’he esmentat, n’hi ha molts que contenen una estrofa, un vers, una idea o una imatge molt bells. ¿Per què no treballes amb més rigor aquests temes? Els versos i estrofes a què principalment em refereixo són els següents:

 

Puresa, alegre doll de puresa…
(Arioso)

¿Vers on? Senyora d’una terra morta,
mires, cruel, amb un somriure antic
aquest món massa vell per ser-te amic,
perquè saps que dels dos ets la més forta.
Tu, que només ets bella! Marbre groc
no sollat per les llàgrimes ni el foc.
(Venus)

Els murs dels jardins sobreïxen de roses,
els murs de l’espai sobreïxen de blau.
(Primaveres)

És quan vull evocar una veu perduda
amb el cor feixuc
i amb tota la por i el fervor no puc
reviure una hora fondament viscuda…
(Llavors)

                                              Tan clara
que tu sola tenies uns límits en l’impur
aiguabarreig dels meus deliris. Foc obscur
de sarments oloroses, fumejant com una ara…
(Creació)
Deia la Nit: —¿No sents quina serena pau?
Vine, ben net el cor del desig que t’irrita,
al paradís dels somnis on el Repòs t’invita.
Amaga’t entre els plecs del meu sudari blau.
(Conversa)

Com una lira ronca, per la pluja de plata,
feien càlids arpegis les llargues mans del vent.
(Tarda de pluja)

Aquella olor de terra del vent de la tardor…

Feia una nit de música…

Darrera un canelobre que, cortina de llum,
estergia al teu rostre tot d’espirals de fum,
romperes a cantar. Pàl·lida, tenebrosa
era la teva veu…

Mories poc a poc. I t’anaves tornant
una ombra que tenia la forma del teu cant.
(Mort i Transfiguració)

La mort ens pren sovint per lligams ben subtils!
(Últim desig)

 

Ara m’adono que aquest darrer vers és la traducció literal del de Baudelaire que poses com a lema del sonet; suposo que no t’ofendrà pas que hagi pres un vers de Baudelaire per teu.

N’hi ha molts més encara, però aïllats del context perden molt de la seva suggestió. Hauries d’estudiar detingudament el perquè d’aquests versos i insistir amb tenacitat fins a trobar tot el poema de què formen part i que evidentment no és encara el que has escrit.

Examinaré ara d’una manera esquemàtica aquests 32 poemes presos en conjunt i seguint-los per ordre cronològic.

Tenim inicialment un Màrius enamorat de la música i de la natura, que «pinta» amb uns colors clars i tendres que recorden l’escola de Siena. La música, però, li desvetlla sentiments més greus, que descriu amb tintes més ombrívoles. Gran varietat de versificacions, amb un cert predomini del decasíl·lab —el «vers italià»—, cosa que, unida a la visió sienesca de la natura, fa pensar en una forta influència d’Itàlia.

Com de sobte, aquell Màrius primaveral i musical es torna un versificador rigorós; escriu poemes d’un estil cenyit i en impecables alexandrins. La influència italiana sembla haver cedit davant la de Baudelaire.

El divorci entre la primera manera i la segona és una antítesi, per dir-ho com els hegelians, que trobarà la seva síntesi en la descoberta de si mateix. Fins ara l’habitud de no considerar més que els objectes semblava induir-lo a contemplar-se ell mateix com un altre objecte: es veu malalt, passant dalt d’una muntanya els anys de la joventut. Però aquest objecte pensa i sent. Tot això és molt curiós. I dolorós. El bo d’en Màrius ho conta tot… ¿a qui? Tot veritable poeta té el seu Íntim Amic Desconegut: és a ell que es confiarà. Aquelles tintes clares de la primera manera, aquells versos rigorosos a la Baudelaire de la segona, aquella intuïció musical, tot es combina a partir d’ara per expressar-nos un Màrius molt personal, a la vegada sentimental i meditatiu, que sofreix però que confia. Per ajustar-se a aquest personalisme emotiu o meditabund la versificació ha de disgregar-se altra vegada, però no pas per tornar al punt de partida: neixen estrofes noves, que el poeta inventa a impuls de la necessitat de trobar el seu ritme. La musicalitat de les combinacions de versos s’ajusta al tema fins al punt que de vegades el lector ja no sap si són les paraules o més aviat el seu ritme allò que li fa compartir tan intensament els estats d’ànim del poeta.

Darrera etapa de l’evolució: tot això s’enlaira i al mateix temps s’endinsa. El Màrius que s’observava a si mateix ha descobert una galeria, un «passadís obscur», que el condueix més endins del dolor, i un espai com un abisme vertiginós —un abisme vertical— que duu més amunt que l’emotivitat. Descobreix que és una criatura i s’enfronta amb el Creador i amb l’univers. La veritable poesia és germana de la filosofia i de la religió; no s’hi confon, perquè és una cosa distinta —la confusió dóna la «poesia filosòfica» i la «poesia religiosa», que sovint, si valen com a filosofia o com a religió, no valen gaire com a poesia—; no s’hi confon perquè és distinta però és la seva igual. Diu el mateix que elles amb un altre llenguatge. És el cas d’alguns dels teus darrers poemes; la gravetat dels temes hi fa canviar altra vegada l’estil i la versificació. El sonet en alexandrins torna a sorgir però ara ja no es tracta de «fer estil »; fer només «estil» sembla tan poca cosa quan un ha descobert «el miracle de ser una criatura».

En aquesta darrera etapa sembla perceptible una certa influència anglesa —de Shakespeare, de Blake i potser de Milton, sobretot.

Ara et parlaré d’alguns poemes en particular, sense que això vulgui dir que aquells dels quals no et parlo m’agradin menys.

A Sonata da chiesa la música és evocada per una imatge visual: un raig de sol penetrant dins un temple tenebrós. Una troballa. A Variacions sobre un tema de Händel, en canvi, la suggestió musical deriva de la juxtaposició de conceptes com és ara: mans «càlides i llargues», tonades «amargues i velles», «esquelet de violí». ¡I aquells «dits morts» passant denes d’un «rosari de fusta»! Inoblidable. Tant la Sonata com les Variacions impressionen per l’eixuta justesa de l’expressió: no hi ha més paraules que les imprescindibles.

L’Abril traeix les teves preferències per determinats colors: el morat, el gris, el rosa. El poema té un alè suau i una suggestió molt fina i molt tranquil·la. El tema primaveral reapareix en Febrer però hi pren un estil més acusat, sobretot a la darrera estrofa.

Vora la mar és un poema «molt Màrius», felicíssim d’estil. I «més Màrius» encara és l’Abendlied, on trobem de nou el teu amor per les tintes clares: el blau de miosotis, el rosa, «una mica d’or», el violeta. El lector hi descobreix, meravellat, una correspondència entre colors i sons (colors tendres i sons cristal.lins) i l’evocació cap vespral resulta finíssima, molt sentida, discretament melangiosa:

Jo sento en el meu pit
alguna cosa que, com en el món, s’apaga.

Els núvols ha quedat deliciós. Té un estil seguit com un doll d’aigua, aquella «difícil facilitat» dels poemes perfectes. Amb ell fas la teva conquesta definitiva del sonet en alexandrins, del qual trauràs tant de partit d’ara endavant.

Un altre abril és un d’aquests poemes tan «teus» en què fons les teves emocions més íntimes amb el sentiment de la natura, un vague anhel metafísic amb un no-sé-què de musical; de la fusió neix una nota única molt original i de fort poder evocador. Hi ha versos que posaria entre els millors que has escrit:

Com una aigua secreta canvia el seu color
amb el reflex que l’aura dóna a l’instant que passa…

Les llunyanies d’or saben secrets de pau.

Abril que fas florir les roses i els llorers,
dóna dies ben clars a la meva tristesa!

Música llunyana en la nit és un exemple molt curiós de com importa el treball de correcció: ara és un sonet acabadíssim i amb un final molt emotiu.

Bon dia d’octubre no és solament un dels teus poemes «més Màrius»; és a més curiosíssim com a assaig de versificació. Tens l’instint del vers; el saps fer, com ningú fins ara en català, souple com volia Verlaine:

sans rien en lui qui pèse ou qui pose.

L’alexandrí entre els teus dits es torna àgil i t’obeeix, dòcil i briós com un «pur-sang». Sobretot domines l’art dificilíssim de trencar-lo.

Trobo curiosíssims ressons de velles polèmiques filosòfiques (algunes tan velles com la civilització) en tals o tals poemes: alguna cosa de les del «nominalisme» i el «realisme» en Els noms, idees sobre temps i eternitat en Al present, el problema de l’atzar en Última rosa. Però el que et preocupa més és el problema de l’infinit, la incomprensible multitud de mons que roden per l’espai, la dramàtica desproporció entre la nostra petitesa i la vastitud del cosmos; tot això t’ha inspirat paraules molt fondes per molt sentides. De vegades, més que no pas el dramatisme, és l’ambigüitat d’aquesta desproporció allò que et capfica: ¿som els presoners d’aquest cosmos incomprensible o en som els reis?

M’he despertat tot sol en un antic
jardí que no sé si és la meva presó o el meu imperi.

¿Serà aquest ésser insignificant que és l’home el «rei de la Creació»? ¡Com costa de creure! Recordo haver-te dit fa algun temps que Uns ulls en un retaule em semblava el millor dels teus poemes; ara ja n’hi ha d’altres —i entre ells aquest— que m’agraden tant o més. Allò que continua semblant-me molt atraient d’aquell dels Ulls és la seva manera tan singular de plantejar embolicadíssims problemes psicològics:

M’agenollo en el fons de la meva paraula…

amb la pregunta tan inquietant:

¿Qui abans que jo ha tingut aquest somni tan dolç?

L’evocació d’aquells ulls de retaule ja no podria ser més delicada:

Els ulls, els ulls mateixos de les animes clares…

Els sis versos finals són una meravella de suggestió. Sembla que les tintes s’esfumin exquisidament, com les darreres notes d’una simfonia en «morendo». Se n’exhala un no-sé-què de profunda tendresa; el lector no oblidarà mai més aquells ulls que continuen mirant «més enllà del verm que els menjà la pupil·la».

He deixat per al final els problemes que planteja la correcció del sonet M’he despertat tot sol. Precisament perquè m’agrada tant, vull insistir-hi; no em cansaré de fer-ho fins que et convenci. Seràs un pare desnaturalitzat si continues negant a aquest fill teu un remei tan senzill i que li aniria tan bé.

Les mateixes consideracions que t’han induït a no corregir- lo són les que em mouen a aconsellar-te altra vegada que ho facis, perquè contra el que tu penses allò que hi altera el teu pensament i el despersonalitza és la improvisació —la deixadesa— de l’estil; no és pas quan anem més deixats que som més «nosaltres mateixos». L’autor no pot mesurar l’eficàcia dels mots de què s’ha valgut per expressar-se; és solament el lector que pot fer-ho. Si les noies no tinguessin miralls ¿com ho farien per pentinarse? El mirall del poeta és el lector. Em sembla molt bé que et neguis a tot el que pugui semblar-te un canvi de fons; ja no m’ho sembla tant que vulguis considerar com a intocables uns detalls merament externs com són els que jo t’assenyalava. ¿Serà menys «ella mateixa» una noia pel fet de pentinar-se d’una manera que li escaigui més? Si m’escoltes bé sense posar-t’hi neguitós, estic segur que em comprendràs en el cas d’aquest sonet com m’has comprès en tants d’altres.

En poesia cal recórrer sovint, com tots sabem, a la comparació: el poeta ja sap el que vol dir, ell no necessitaria les comparacions, però per fer entendre la «seva» idea al lector escull una cosa que sigui coneguda d’aquest i li diu: «allò altre és semblant». Si obrava a l’inrevés, o sigui fent servir la «seva» idea de punt de comparació, el lector es desconcertaria.

En el teu sonet, la imatge que hauria de servir de punt de comparació és Adam avançant astorat entre les coses creades el primer dia de la Creació. Si tu et limitessis a desplegar aquesta evocació i a dir que a tu et passa com a ell, el poema seria claríssim: el lector veuria Adam, admirablement evocat pels teus versos, i et comprendria a tu per comparació. Però com que ho dius a l’inrevés, el lector desconcertat es pensa que és a tu i no a Adam que li passen aquelles coses, com si fossis tu el punt de comparació; i no essent-li familiar la imatge del doctor Màrius Torres, ciutadà honorable i al corrent de les contribucions, passejant-se de pèl a pèl a la intempèrie moll de fang i deixant estela d’ànima, no comprèn prou bé de què es tracta, no comprèn tampoc Adam, s’arma un galimatias. La sexteta final, doncs, hauria d’ordenar- se així:

Adam devia anar pel món el primer dia
com jo vaig, sorprenent la verda melodia
de cada veu de l’aire, del gest de cada branc,
per abraçar la llum esbatanant els braços,
el cos encara moll de rosada i de fang,
deixant estela d’ànima darrera dels seus passos.

Deixa estar aquesta mania que t’ha entrat que no es poden suprimir les preposicions ni les conjuncions. L’estil s’alleugereix suprimint-ne tantes com sigui possible ¡feliços els poetes llatins, a qui el geni de la seva llengua permetia de no usar-ne a penes cap! I no em surtis amb l’escrúpol que no es pot alterar l’ordre tradicional de les rimes a la sexteta final d’un sonet:

A
A
B
C
C
B

Tu mateix has escrit finals de sonet com els de Infinits, Música llunyana, Uns ulls en un retaule, La galerna i el llamp, La pedra antiga i La nit dels vagabunds, en tots els quals la sexteta final s’ordena així:

A
A
B
C
B
C

cosa que l’allibera d’una certa feixugor que aquella rígida simetria potser li donaria. Massa regularitat és monotonia; per aquest camí tornaríem a Boileau:

que toujours dans vos vers le sens coupant les mots
suspende l’hémistiche, en marque le repos.

Tu mateix en poemes anteriors ens en has donat els millors exemples que en tinguem en català: tot el que trenqui la monotonia i substitueixi la regularitat per una cosa millor, que és la varietat harmoniosa, ha de ser benvingut.

No veig tampoc que el sentit reclami l’estela d’ànima abans que el cos moll de fang. ¡La cosa meravellosa no és pas que el cos estigui moll de fang; és que un cos de fang deixi estela d’ànima! Aquest, doncs, ha de ser el vers final, el que clou el sonet i el resumeix.

No vull cloure al meu torn aquests comentaris sense recordar-te una vegada més que cal que treballis tots aquells poemes que no han entrat a la tria i que hi haurien hagut de ser però esmenats. Són Venus, Encara, aquella cançó a Mahalta

on hi ha una ciutat pintada en gris i en rosa
poblada de rostres amics

i tots els altres que t’he assenyalat en ocasions anteriors. La Nuri ja t’ha parlat dels tannkas, enviats posteriorment a la tria. Amb el temps caldrà veure quins continuen agradant-te i quins altres decideixes de desar a les golfes de l’oblit. Em tranquil·litzen els teus bons propòsits (i els d’en Carles Riba) de no escriure’n mai més. Catalunya té dret a demanar-vos alguna cosa més que una poesia «petita i bonica».