Arxiu d'etiquetes: Poesia

A Màrius Torres 20 XI 1941 (i 185)

Publicat el per
1

185

Macorís, 20 de novembre de 1941

 

Estimat Màrius:

Tenint en compte que triguen un parell de mesos a arribar-vos, quan vosaltres rebreu aquesta carta potser nosaltres ja serem a Mèxic. Déu vulgui que no m’hagi precipitat a anunciar-t’ho; la veritat és que en aquest moment no tenim encara el visat del passaport ni els diners del viatge —més car d’aquí a Veracruz que no pas de Bordeus aquí—; però ens asseguren que una cosa i altra ja només són qüestió de setmanes.

Entretant n’he rebut del teu pare en què m’explica com aquella còpia mecanografiada dels teus versos que li vaig enviar abans d’anar-nos-en d’Europa ha anat circulant des d’aleshores de mà en mà entre els nostres compatriotes de Montpeller:

«Màrius poeta acaba de tenir una alta i ressonant consagració. No sé si sap que a Montpeller hi ha ara, entre altres figures significatives, Carles Riba, Pompeu Fabra i Rovira i Virgili. Els dos primers asseguren que en Màrius és “el primer poeta de la generació catalana actual i que deixa molt endarrera tots els altres”. Rovira i Virgili ha dit: “El millor poeta que la nostra pàtria ha tingut després de Maragall”. Uns i altres coincideixen a assegurar que el dia que la seva obra pugui publicar-se farà una gran impressió.»

Estic molt content pensant en l’alegria que haurà tingut el teu pare, que fa tant de cas de l’opinió dels altres; a mi no calia pas que m’ho diguessin Pompeu Fabra, Carles Riba i Rovira i Virgili. Els Goncourt afirmaven que «el geni és el talent d’un home mort» i jo no vull pas esperar que et moris per creure en el teu; m’estimo més creure-hi sense que hagis de passar per una prova tan molesta per a tu. Duc de cap d’aprendre, un cop a Mèxic, l’ofici de linotipista (si no fos possible de moment l’altre projecte, aquell que la Nuri s’hi posa de mal humor quan hi faig referència); en comptes d’unes quantes còpies a màquina, faria dels teus versos un centenar o dos d’exemplars impresos i és quan quedaria tranquil de debò respecte a la seva conservació mentre esperem que puguin aparèixer a la seva terra.

La carta del teu pare m’ha fet pensar en tantes persones de la seva edat —les que ell m’esmenta i tantes altres— que s’han hagut d’exiliar havent-ho perdut tot; a nosaltres ens queda tota una vida per endavant ¿què els queda a ells? Pensant-ho, m’avergonyeixo dels meus mals humors i de les meves desesperacions; a nosaltres ens queda, no sols tota una vida, sinó energies per combatre, i jo les malgasto lamentant-me com un covard. A ells ja no els pot quedar sinó l’esperança d’una victòria que, al pas que van les coses, potser no arribaran a veure; Pompeu Fabra ja té setanta-tres anys…

I ara et parlaré dels darrers versos que m’has enviat:

Finestra: Impressió curiosa i exacta; tens una acuïtat especial per a aquesta mena de sensacions.

La nit és un palau: Un ritme greu com de música gregoriana en orgue; molt evocador. La grandesa de la idea final és donada amb una simplicitat modèlica: la del fruit madur que cau de la branca.

Retrat d’una vella dama: Fracàs d’un líric que vol provar la poesia descriptiva (recordo el que eren totes aquelles Faules). T’agrada de fer incursions en camps que no són el teu, què hi farem.

L’esfinx interior: Poema de gran i noble ambició. El mite antic de l’esfinx és un pou sense fons; podríem trobar-hi mil interpretacions sense exhaurir-lo. La que tu li dónes és ben nova i audaç. Un catòlic hi veuria el problema de la necessitat de la fe: només els qui endevinen se salven; però els teus versos depassen els límits de tota religió concreta. La «manera» del poema és bona; la introducció, amb el seu violeta i el seu trepig vagabund, suggestiva. El lector se sent en ple camí de Tebes a l’hora del misteri. Tanmateix el desplegament de la idea fa la sensació que podria ser més sintètic, amb menys explicacions (tota explicació deixata el misteri); hauries de fer més confiança al lector, deixar-li més coses perquè les endevinés, al seu torn, ell tot sol.

Nit d’agost: Una altra de les teves impressions fugitives i exactes; la versificació molt agradable.

 

I ara et vull tornar a parlar de La ciutat llunyana. A la primera lectura no em va agradar i em sembla que t’ho vaig dir: no hi sabia veure més que una imitació de Verdaguer. Després m’hi he reconciliat. És un poema noble (em sembla que aquest és l’adjectiu que més li escau), l’estil del qual potser podries millorar però que en tot cas no pot mancar en un recull dels teus versos. Correspon a un moment de la nostra història ¡i quin moment! Amb quanta emoció el llegirà d’aquí a cent anys la nostra descendència… Crec que amb aquest poema comença una part de la teva obra netament tallada de l’anterior.

Penso que la poesia és com el vi, que quan és bo millora amb el temps. Les coses noves tenen un encís banal,  a l’abast de tothom: una noieta de quinze anys, una casa que s’estrena, un sonet enginyós acabat d’escriure, una comèdia amb un argument inesperat. És per això que no podem jutjar de les coses fins que han perdut la novetat; de la bellesa d’una dona, com és ara, fins que ha passat dels trenta-cinc anys. I a un poema n’hi calen cent. Com que no penso viure tant, tracto d’imaginar el «bouquet» que tindrà el teu vi l’any 2041 i crec que semblarà límpid, dens i cordial quan molts vinets que ara fan forrolla («nacionals i estrangers») s’hauran esbravat o tornat agres. Tu ets un líric i potser res més; el teu talent sembla tenir uns límits molt marcats. Cada cop que has provat d’escapar-te’n envaint altres camps, has fracassat; l’estil narratiu t’és estranger i el descriptiu poc se’n falta, però dins els teus límits de poeta exclusivament líric resulta ben difícil de trobar-te en el nostre país un precedent: Verdaguer era més aviat un èpic, Guimerà un tràgic, a Maragall li fallà sovint el llenguatge (de vegades d’una manera cruel) i potser el seu talent, que evidentment en tenia, no era tampoc pròpiament líric o no ho era sempre. Entre els del nostre segle, jo no en sé veure cap de pròpiament líric si no és Salvat-Papasseit en els seus millors moments, quan no perdia el temps en carallades avantguardistes que no eren més que «exercicis literaris» i es deixava dur tot bonament a dir-nos el que li passava pel cap; però els «millors moments» de Salvat-Papasseit són tan pocs, just per donar-nos una idea d’on hauria arribat si no hagués mort tan jove. Pel que fa a les Estances de Carles Riba, tan bones algunes d’elles, fins les millors fan l’efecte que més que no pas lirisme de debò són «exercicis literaris» per simular-lo i és que és tan difícil d’arribar a una poesia que no sigui un «exercici literari», o més ben dit, que sigui alguna cosa més que això, ja que «exercici literari», poc o molt, sempre ho és i no seria possible sense, i cal no oblidar d’altra banda que els «exercicis literaris» poden ser molt interessants o molt útils; però no són lirisme. És el cas, en una època anterior, de Costa i Llobera, a qui hem d’agrair alguns dels poemes més perfectes que s’escriviren en català en el segle XIX; més líric que no pas ell fou Joan Alcover, però també, com Salvat-Papasseit, només a llampecs fugaços.

Cal remuntar en realitat no pas menys que cinc segles —¡mig mil.lenari!— endarrera per trobar un altre temperament tan exclusivament líric com el teu i és Ausiàs March; llàstima que el seu idioma era encara medieval, és a dir rígid i feixuc, mentre el teu és ingràvid com aquell «missatge d’Ariel» de qui ens parles en un dels teus poemes. En rigor cal remuntar encara més endarrera, fins al segle XII, per trobar un poeta nostre —relativament «nostre»— que en certa manera se t’assembla i és Bernat de Ventadorn; sota certs aspectes, és clar.

En altres cartes ja t’he dit que a cada nova lectura els teus versos em donen més a pensar com si cada vegada hi descobrís coses que m’havien passat desapercebudes. Algun dia te’n faré un nou comentari de conjunt; ja deurà ser des de Mèxic. Quina llàstima que un poeta no pugui ser llegit més que en la seva llengua; la pintura i la música parlen en canvi un llenguatge universal. En aquests moments en Dalí fa molt de soroll a Nova York: «Aquí hi ha pocs catalans» m’escriu el meu cunyat, «però fan forrolla».

I vet aquí que hem arribat a les darreres setmanes de la nostra vida en aquesta illa. ¿Vols creure que ara que sé que la deixarem per sempre li torno a trobar totes les gràcies? No importa que pertot arreu vegis en grosses lletres «Dios en el cielo y Trujillo en la tierra»; me la torno a mirar com si la descobrís de nou i m’adono amb astorament de la força de l’afecte que li havia posat. Sé que no la podré oblidar i qui sap si fins i tot l’enyoraré ¿hi ha res de tan contradictori com el cor de l’home? Sé que, vagi on vagi i per anys que passin, m’acompanyarà el record d’aquest bungalow rosegat de termites on n’haurem passat dos de la nostra vida errant; sé que en el meu record només sobreviuran les hores bones, tantes a desgrat de tot, i més que res el nostre embadaliment dels primers temps quan tot ens hi venia de nou, els flamboiants, les ceibes, les silgües, els pelicans, la manigua, l’Higuamo voltat de mangles o la Creu del Sud sorgint del fons del mar Caribe entre les darreres fulgors de la posta. Sé que recordaré els sinsonts i oblidaré les cacates, recordaré Moreno Jimenes (potser més el rodamón que no pas el poeta) i oblidaré «la alta sociedad», recordaré el llangorós caminar de les dones i oblidaré el dels homes.

Ho hauríem aguantat tot si la nostra estada hagués tingut algun sentit per a nosaltres. Les cacates i les escolopendres no tenien cap culpa en el nostre mal humor, al contrari; figuraven entre les escasses distraccions que el país podia procurar-nos i almenys no te les trobaves a la sopa com passa amb certes espècies gegants de papallones tropicals cantades per alguns poetes. L’exasperació em venia, més que no pas de l’eterna calor i dels eterns mosquits, de la inutilitat de la meva vida; ¡mil vegades la guerra, on tens almenys la sensació de contribuir a alguna cosa que val la pena!

 

[Afegit el 1948: Aquesta és la darrera que s’ha conservat de les meves cartes a en Màrius. Vam arribar a Mèxic el 12 de febrer de 1942 en el Presidente Trujillo, petit paquebot alemany incautat pels dominicans durant la guerra de 1914-1918, i en pogué rebre encara alguna d’allà abans de la seva mort, esdevinguda el 29 de desembre: però no és al lligall.

Per més que a les cartes no s’hi faci cap referència, el 21 de juny de 1941, vigília del solstici d’estiu, l’exèrcit alemany havia atacat Rússia per sorpresa posant fi d’aquesta manera inesperada a l’aliança entre Hitler i Stalin que havia durat un parell d’anys i estenent els horrors de la guerra a tot el continent. Poc després d’enviada aquesta darrera carta del lligall, el 8 de desembre els japonesos obligaven els Estats Units a entrar a la guerra atacant igualment per sorpresa la seva base de Pearl Harbour; així aquells horrors s’estengueren a tot el món. Nosaltres érem encara a Santo Domingo quan el Generalísimo Trujillo es cregué en el cas de proclamar la seva solidaritat amb els Estats Units i fou quan Goebbels anuncià per ràdio al poble alemany que «una illa de cocos habitada per micos havia declarat la guerra al Reich». La frase corregué com un reguerot de pólvora; els negres se la repetien amb grans riallades, feliços que Goebbels els hagués donat prou importància per esmentar-los ni que fos d’una manera tan «sui generis». Les seves simpaties, amb ben poques excepcions, eren per a Hitler; la declaració de guerra no responia doncs de cap manera al sentiment popular però prou sabien tots que les accions bèl·liques del seu Generalísimo es reduirien a rapissar els vaixells i altres béns dels súbdits alemanys radicats a l’illa com ja s’havia fet durant la guerra anterior.

Seria llarg de contar com, un cop a Mèxic, vaig establir contacte amb altres ex-oficials de l’Exèrcit de Catalunya i amb els coronels Guarner i Pérez Farràs i tot el que vam fer per promoure una intervenció catalana, ni que fos petita, a la guerra mundial. Tot havia de resultar inútil; els Aliats no en volien saber res: no els interessava un conflicte amb Franco. Mentrestant molts dels nostres, dels que s’havien quedat a França, prenien part a la Resistència però no pas en tant que catalans sinó confosos amb els altres; la seva gesta, que algú hauria d’escriure, no haurà doncs aprofitat a Catalunya sinó a França per més que per la causa dels Aliats hauran mort molts més catalans que no pas súbdits de països com és ara Santo Domingo o Mèxic o tants d’altres de sud-americans que hi han pres part oficialment i ara pontifiquen entre els vencedors a les reunions internacionals.]

 

 

 

A Màrius Torres, s/d (Carta de la Nuri) (175)

Publicat el per
Respon

175

(Carta de la Nuri)

 

Estimat Màrius:

També jo et vull copiar uns versos de Moreno Jimenes; potser no són d’artista, però són humans, a l’abast de la meva sensibilitat. Parla de la seva filla morta (la «hija reintegrada» en diu ell):

…..La mar seguía agitándose
y las estrellas se seguían mezclando a la onda de la mar
….. y a la desolación de la vida.

Caldria que llegissis tot el seu llibre, que no és gens gruixut per cert. És caòtic i d’una estranya harmonia; profús —per això es fa difícil de triar-ne alguns versos breus que en donin idea. S’hi sent un veritable poeta però frustrat a causa de la seva vida també caòtica, esqueixada; frustrat així mateix per la seva manca de tota cultura. Però emociona perquè té el do d’embellir-ho tot i per una ingenuïtat com de nen acabat de néixer:

Infinito, tu solo me bastas hoy para estar triste.

¿Oi que és tot un vers? I vet aquí un poema que s’intitula Voz interna:¡

Oh generosidad que por doquier nos haces crear espectros!
……………¡Oh lágrimas!
….. ¡Oh razón de ser de la vida inútil!
Bien está que nos nublen la esperanza y nos fastidien el recuerdo;
….. bien está que nos acorten la fuente del instante;
….. bien está que nos truequen la dicha en una mariposa loca.
….. ….. Siempre habrá aldeas esparcidas por colinas abruptas
…………….. y silencios desconocidos…

Un altre, aquest s’intitula Canto grito:

……………Mi vida tosca
……………y triste;
mi vida llena de miserias y de lampos de infortunio infinitos,
…..mi vida ahuecada por el presente
….. y paralizada por el futuro;
mi vida poblada de infantes que piden pan y de mujeres que esquivan caricias;
…..mi vida torpe y desgarrada como una pitahaya,
mi vida sin razón de ser y sin sentido como la misma muerte que circunda la [vida.
………. Mi vida—; oh sopor de abismo, oh faro apagado por el [pensamiento,
……………….. oh destino que devuelve al destino!

En el Moderno Apocalipsis (tal com sents) afirma:

……….No he dicho nada; no he podido modular nada.
Tomad lo escrito como un rizo de agua que el segundo disuelve.

A l’illa existeix també un novel·lista interessant, Ramón Marrero, també mulato. Te n’enviarem un llibre de contes que es diu Balsié. El balsié és un instrument musical de percussió, d’origen africà; produeix un so monòton, obsessionant, que atreu quan el sents de lluny. Llegint Marrero et semblarà que la temperatura de la teva cambra puja a 36 graus i que el bosc de Puig d’Olena es transforma en una manigua tropical; creuràs sentir el tam-tam-tam del balsié al fons. Marrero i Moreno Jimenes, oficialment «ignorats» per «la alta sociedad», són, naturalment, els dos únics escriptors dominicans que troben lectors fora de l’illa.

Marrero és fill natural, com el 80% de la població; té quaranta germans. Va viure al camp fins als vint anys. Amb molts esforços arribà a fer-se una modesta posició a la capital com a periodista. Vet aquí que en això una companyia estrangera comprà al govern unes terres on vivien des de qui sap quan algunes famílies negres que no havien legalitzat mai els seus títols de propietat perquè ignoraven que calgués fer-ho. Marrero s’emprengué una campanya a favor seu amb l’únic resultat que l’expulsessin del diari. Ara fa de secretari d’un ajuntament rural i passa la meitat del temps borratxo.

El «poeta oficial», o almenys el més «oficial» de tots, no és ben bé el Lamarche que et diu en Joan sinó un tal Pablo Fiallo. Ara l’home ja és molt vell. Tots els alts empleats del ministeri d’Instrucció Pública s’esforcen a imitar el seu somriure, com diu que en altre temps els de Cultura de la Mancomunitat imitaven el d’Eugeni d’Ors.

El Nadal de 1940 la marea, refluint, deixà varat un tió a la platja que tenim just al peu del nostre jardí. Es veu que venia del nostre país però passant pel Canadà, Estats Units i Mèxic: ho vam conèixer per la mena de coses que rajava. Ara ens serveix de banc rústic. Va ser un tió meravellós. La nena encara s’ho va creure per aquesta vegada —o potser ho va fer veure; tot fa pressentir que està a punt de perdre la innocència si és que ja no l’ha perduda. ¡Que poc que dura, ai las!

 

 

A Màrius Torres, 8 I 1941 (174)

Publicat el per
Respon

174

 

San Pedro de Macorís, 16 de març de 1941

 

Estimat Màrius:

La teva carta de l’onze de desembre de l’any passat va arribar el 19 de febrer però a causa de la picadura d’un mosquit he tingut l’índex de la mà dreta fora de servei durant moltes setmanes; fins semblava que me l’haurien d’amputar. El metge me l’hagué de netejar tan bé que es veia l’os. No podia escriure ni una ratlla; duia el braç dret immobilitzat amb una enutjosa planxa de fusta ¡i tot per la picada d’un mosquit! Ara ja estic bé i perdono de tot cor el causant del desastre; no hem de ser rancuniosos.

Us deurà semblar ben estrany que una bestiola tan menuda pugui causar tal desori; a mi també em costava de creure quan el metge m’ho digué. Aquí, com hem sabut després, és freqüent; a un altre estonià li ha passat el mateix no fa gaire —no a la mà sinó al peu— i per cert s’ha estimat més curar-s’ho tot sol que no pas anar a cal metge: el molt bèstia s’ho arruixava amb salfumant.

La teva descripció del Mas Blanc no podia venir, doncs, més a punt per fer-nos denteta. Un no pot estar-se de fer comparacions i si en algun lloc del món resulten odioses és aquí. ¡Admirable Amèrica, paradisíaques Antilles! Imagineu-vos una mena de llimbs habitats per fantasmes que floten, cada un amb un canotier al cap i tot parlant sense parar amb una veu aguda que sembla que duguin dins el nas una trompeteta amagada. ¡Com li hauria valgut mil vegades més a Cristòfor Colom descobrir el Mas Blanc!

Divendres vinent, 21 de març, la nostra nena farà vuit anys. Li regalarem un aparell fotogràfic que val un dòlar i vint-i-cinc centaus; si ens sortís bé alguna fotografia ja us l’enviarem perquè us feu una idea d’aquesta illa que per desgràcia no és deserta i d’aquesta mena de bungalow que habitem.

Mentrestant fem gestions per anar a Mèxic, on hi ha una nombrosa i recent colònia estoniana. Imagino que hi deu haver molts ex-combatents i qui sap si amb ells es podria organitzar alguna cosa que donés sentit a aquest exili ¿a què, sinó, haver-nos exiliat? Tinc la convicció absoluta que si no intervenim, en tant que estonians, a la guerra, el dia de demà la «taula de la pau» serà la d’en Bernat, que «qui no hi és no hi és comptat», i és d’aquesta convicció que neix el meu desfici ¿no estem perdent de la manera més miserable una ocasió única? A la Nuri no n’hi puc parlar gaire perquè ho interpreta com si em morís de ganes de perdre-les altra vegada de vista ella i la nena durant una temporada; sé en canvi que tu em comprendràs. Sé que tu en les meves circumstàncies (compreses les de salut) també et desficiaries en aquesta passivitat d’un exili que no té res d’heroic ni a penes de justificable si ens limitem a mirar de lluny com altres combaten per aquells principis que en essència també són els nostres; el dia de la victòria estaran en el seu dret d’ignorar-nos si no ens han vist el de la prova.

Ara fóra el moment de fer costat a aquesta illa admirable que s’ha quedat sola enfront dels bàrbars però hauria de ser sota la nostra bandera ¡mai més confusionismes! Ja en vam patir massa. Els francesos no ens deixaven altra alternativa que la de batre’ns per França o guillar; crec que vam fer bé guillant però que ara faríem més santament encara provant de replantejar el nostre cas de l’única manera que pot tenir sentit.

Si no fem alguna cosa mentre encara n’és hora, si no piquem el ferro mentre és calent ¿com justificarem el dia de demà que abandonéssim la pàtria quan era més desventurada? Els qui us hi vau quedar i que, quedant-vos-hi, n’asseguràveu la supervivència (¿com hi hauria pàtria si tothom n’hagués fugit?) ens ho podríeu retreure com una covardia; abandonar-la en uns moments tan tràgics només podia perdonar-se si era per reprendre el combat així que es pogués. Ara les circumstàncies ho farien possible; em semblaria criminal dur la guerra al nostre país (suposant que poguéssim fer-ho), que ja massa n’hagué de conèixer els horrors; però precisament les circumstàncies permetrien de combatre per ell lluny d’ell ¿és que no val la pena d’intentar-ho? ¿Quan se’ns tornarà a presentar l’ocasió de fer-ho?

El mal és que desesperem d’obtenir el passaport i un cop obtingut encara ens restarà a resoldre el problema del passatge; potser des d’Europa no us adoneu prou bé que de Santo Domingo a Veracruz hi ha tant com de Barcelona a Terra Santa. Si no ens quedés més remei que vegetar en aquest illot de cocoters, potser faré el cop de cap de dedicar-me al comerç. ¿Al comerç de què? No importa, mentre sigui ben baix i lucratiu; fóra ridícul tenir manies a la jungla. La Nuri té un parent en un poblat de negres anomenat Bajabonico, al nord de l’illa, prop de la costa de l’Atlàntic ¿on és que no n’hi té algun? i aquest parent de la Nuri, que es diu Bros de la Creu, és l’únic blanc del poblat. Aquest Bros de la Creu és tot un gat vell dels tròpics i està forrat de «pesos». És ell qui tracta d’escalfar- me el cap perquè me’n vagi a Bajabonico; l’home comença a tenir anys i voldria un soci jove i de confiança. Ens hem entrevistat a la capital però jo no acabo de decidir- m’hi; dono allargues a la cosa amb l’esperança que entretant arribi el visat mexicà. ¡Tinc tantes ganes de per- dre de vista aquesta illa! Si faig tractes amb aquest parent de parents, hi quedaria lligat qui sap per quants anys. En un cert moment de la conversa, l’home, que en diu de bones, em digué:

—Em sembla, jove, que vostè no farà mai diners. Els diners són com les dones, que per conquistar-les les has d’estimar.

M’estimo més somniar el vostre Mas Blanc. De vegades penso en la meva vellesa; deu ser ridícul pensar-hi a la meva edat, però hi penso. No m’agradaria morir jove perquè tinc la sensació que no faré res de bo fins que seré vell. De vell, o sigui als 98 anys, faré «la meva obra». ¿Quina obra? No ho sé pas; si ho sabés, ja la faria des d’ara. No he tingut mai vocació de jove; sempre m’he sentit impacient de ser més gran que no era. Doncs bé, m’agradaria, quan seré vell, de tenir un mas com aquest que em descrius, amb un rellotge de sol ple de la saviesa dels segles delicats que ha anat marcant amb la seva ratlla d’ombra. No moriria tampoc a gust sense haver sentit a recitar Mireia a la Maria, la Mercè i l’Esperança. Em descrius l’escena tant al viu que em sembla que m’hi trobi i que senti aquelles veus: «fresca i seguida, una mica distant, la de l’Esperança feia pensar en llençols de fil una nit d’estiu ». ¿Vols creure que amb aquesta comparança sorprenent m’has evocat amb tota exactitud el timbre de veu de l’Esperança? Tens un do per a les associacions d’imatges més imprevistes i suggestives. D’altra banda ¿saps qui és ara per a nosaltres la Mireia? La vella cocola que ens frega els plats.

El Retrat que m’envies m’agrada molt; és d’aquells que fan exclamar «¡com s’hi assembla!» Però ¿a qui s’assembla? La identificació ens ha fet divagar molt a la Nuri i a mi. ¿Què importa? Diu que a Miquel Àngel li retreien que un retrat seu d’un Mèdici no s’assemblava gens al model: «I d’aquí a cent anys ¿qui sabrà si s’hi assemblava o no?»

Si fossis pintor series un excel·lent retratista de dones; no de dones en general, entenguem-nos. Només d’aquelles que t’agradessin. Sortosament ¡te n’agraden tantes! Com a mi. Moriré sense comprendre els concos; jo, que em casaria absolutament amb totes.

En aquesta illa hi ha un poeta interessant, una mena de Verlaine tropical, un «poète maudit», menyspreat per «la alta sociedad» perquè és negre i pobre; el que escriu, confessem-ho, no s’entén gaire, però fa impressió. «La alta sociedad» està pels poetes que la freqüenten impecablement vestits de dril emmidonat i que canten «la llegada de la primavera» i «la nieve del frío invierno» amb un aplom desconcertant en un país on el termòmetre no baixa quasi mai dels 30 graus a l’ombra; arriben a parlar dels «témpanos de hielo» que arrosseguen els rius quan en realitat el que arrosseguen, almenys alguns d’ells, són caimans ensopits per la calor.

El nostre «Verlaine tropical» s’anomena Moreno Jimenes. Vet aquí un dels seus poemes, escrit per a una nena seva, morta de pocs dies d’edat:

1

    Como quiera que las velas del ataúd estaban menguadas
……..cogí un tercer cirio
e hice trizas la niebla que levantaba una penumbra gris sobre su rostro.
….Oprimí en mi interior una muñeca
y quedé por largos instantes, perplejo, con el cirio pegado en la mano.

2

     El tercer día de su nacimiento
tuve como una clara preconciencia de su cercano fin;
ardía el ascua del aceite en la pieza contigua;
las hojas de un libro abierto se abanicaban leves
y un rumor de canto desvalido daba a la soledad trasunto de incienso.

3

La chiquillería se agita en la acera,
las máscaras pasan,
tal o cual voz tira «huevos» o «plátanos»,
y el día está igual como el día de su nacimiento,
como el día de su muerte,
como antes de que presintiera que naciera…

 Vet aquí un altre poema, aquest extret del seu llibre Moderno  Apocalipsis, publicat «en Ciudad Estética el año 2000»:

Este olor penetrante de la noche…
¿Por qué me hablará del más allá,
de la muerte y de la duda?
Este olor penetrante de la noche…
¿Por qué dejará mis miembros fríos?
¿No es mi alma un aspecto de la noche?
¿No es mi ser un destello de la nada?
Entonces ¿por qué no me aquieto más y más
ante el inevitable seguro de todas las cosas?
¿No será la Creación realidad mía?
¿Me inhibiré de ser actor del Cosmos?

I encara un altre, pel meu gust el millor:

El pico de diamante estaba sobre la pradera de plomo,
pero los ojos del Hombre-lava lo miraban con desconfianza:
¡se había mentido tanto desde los griegos!

Els versos de Moreno Jimenes són llegits, però no  aquí, sinó a Buenos Aires, a Montevideo, a Santiago de Xile. «La alta sociedad», quan sap que dels seus llibres se’n parla a Buenos Aires, comenta: «Que hagan caso de un hombre que anda tan mal vestido, con sombrero de paja podrida como los negros, y que come plátanos fritos por la calle…» El «gran poeta» de l’illa, oficialment, és un tal Lamarche, que a fora no el coneix ningú «et pour cause». Dedica «madrigales» —és el seu fort— a les noietes quan les presenten «en sociedad», parla del «frío invierno» que glaça els cors però, per sort, ja vindrà després «la primavera con sus rosas» (a l’illa no se’n crien) a desglaçar- los, sobretot ajudant-hi la influència dels «ojos de esmeraldas o de zafiros» (aquí no es veuen altres ulls verds o blaus que els de les escasses estrangeres de pas, com la Nuri). Lamarche és un blanc, «horresco referens». Els blancs degeneren ràpidament en aquests climes; l’observació ja s’ha fet mil vegades i fa angúnia repetir-la. Moreno Jimenes és exactament mulato, un mulato molt fosc; tenim la impressió que el futur de les Antilles, si és que les Antilles han de tenir un futur, l’hauran de fer els mulatos. Els blancs criats aquí són uns personatges estranyament pàl·lids que caminen movent les anques llangorosament; em fan venir a la memòria una de les dites d’aquell aragonès, l’Àngel Samblancat, que corria per Barcelona i feia uns discursots tan exaltats a darreries de la dictadura ridiculitzant els tòpics d’aquesta, sobretot el de «el hispanoamericonismo» com en deia ell. L’home, que era un aragonès com una casa, es veu que havia estat per aquí i n’havia fugit esparverat.

No és pas que els mulatos no moguin les anques quan caminen, però en ells és natural i no fa angúnia. Pel que respecta a les mulates, que també ho fan —et combien!—, no sols no fa angúnia, no sols els ho perdones, sinó que fins els ho agraeixes ¡hi tenen tanta gràcia! Una gràcia bestial en el millor sentit de la paraula.

A darrera hora, quan ja anava a cloure aquesta, rebem notícies segons les quals se’ns hauria concedit el visat del passaport. Si fos cert, potser abans de l’estiu ja seríem a Mèxic. Però escriviu-nos a la nostra adreça d’aquí: en cas que ja no hi fóssim, ho deixaríem tot combinat perquè ens seguís la correspondència. Ni cal que et digui la nostra alegria; només la petita hi fa mala cara. Ella voldria quedar-se; és inevitable que les criatures posin afecte al país on viuen —el contrari seria mal senyal— i heu de pensar que la nostra a penes recorda res d’abans de la nostra vinguda; a penes res de França i res en absolut del nostre país. Era massa petita quan se’n va anar. Aquesta illa és com si fos la seva pàtria; s’estava antillanitzant d’una manera progressiva i fatal i era aquesta una de les raons, potser la més peremptòria, que ens feien desitjar un canvi d’aires. No és país per pujar-hi criatures.

Saluda ben afectuosament la Maria i estira les orelles a la Mercè i a l’Esperança, que no m’escriuen.