Arxiu d'etiquetes: Política

A Màrius Torres 20 XI 1941 (i 185)

Publicat el per
1

185

Macorís, 20 de novembre de 1941

 

Estimat Màrius:

Tenint en compte que triguen un parell de mesos a arribar-vos, quan vosaltres rebreu aquesta carta potser nosaltres ja serem a Mèxic. Déu vulgui que no m’hagi precipitat a anunciar-t’ho; la veritat és que en aquest moment no tenim encara el visat del passaport ni els diners del viatge —més car d’aquí a Veracruz que no pas de Bordeus aquí—; però ens asseguren que una cosa i altra ja només són qüestió de setmanes.

Entretant n’he rebut del teu pare en què m’explica com aquella còpia mecanografiada dels teus versos que li vaig enviar abans d’anar-nos-en d’Europa ha anat circulant des d’aleshores de mà en mà entre els nostres compatriotes de Montpeller:

«Màrius poeta acaba de tenir una alta i ressonant consagració. No sé si sap que a Montpeller hi ha ara, entre altres figures significatives, Carles Riba, Pompeu Fabra i Rovira i Virgili. Els dos primers asseguren que en Màrius és “el primer poeta de la generació catalana actual i que deixa molt endarrera tots els altres”. Rovira i Virgili ha dit: “El millor poeta que la nostra pàtria ha tingut després de Maragall”. Uns i altres coincideixen a assegurar que el dia que la seva obra pugui publicar-se farà una gran impressió.»

Estic molt content pensant en l’alegria que haurà tingut el teu pare, que fa tant de cas de l’opinió dels altres; a mi no calia pas que m’ho diguessin Pompeu Fabra, Carles Riba i Rovira i Virgili. Els Goncourt afirmaven que «el geni és el talent d’un home mort» i jo no vull pas esperar que et moris per creure en el teu; m’estimo més creure-hi sense que hagis de passar per una prova tan molesta per a tu. Duc de cap d’aprendre, un cop a Mèxic, l’ofici de linotipista (si no fos possible de moment l’altre projecte, aquell que la Nuri s’hi posa de mal humor quan hi faig referència); en comptes d’unes quantes còpies a màquina, faria dels teus versos un centenar o dos d’exemplars impresos i és quan quedaria tranquil de debò respecte a la seva conservació mentre esperem que puguin aparèixer a la seva terra.

La carta del teu pare m’ha fet pensar en tantes persones de la seva edat —les que ell m’esmenta i tantes altres— que s’han hagut d’exiliar havent-ho perdut tot; a nosaltres ens queda tota una vida per endavant ¿què els queda a ells? Pensant-ho, m’avergonyeixo dels meus mals humors i de les meves desesperacions; a nosaltres ens queda, no sols tota una vida, sinó energies per combatre, i jo les malgasto lamentant-me com un covard. A ells ja no els pot quedar sinó l’esperança d’una victòria que, al pas que van les coses, potser no arribaran a veure; Pompeu Fabra ja té setanta-tres anys…

I ara et parlaré dels darrers versos que m’has enviat:

Finestra: Impressió curiosa i exacta; tens una acuïtat especial per a aquesta mena de sensacions.

La nit és un palau: Un ritme greu com de música gregoriana en orgue; molt evocador. La grandesa de la idea final és donada amb una simplicitat modèlica: la del fruit madur que cau de la branca.

Retrat d’una vella dama: Fracàs d’un líric que vol provar la poesia descriptiva (recordo el que eren totes aquelles Faules). T’agrada de fer incursions en camps que no són el teu, què hi farem.

L’esfinx interior: Poema de gran i noble ambició. El mite antic de l’esfinx és un pou sense fons; podríem trobar-hi mil interpretacions sense exhaurir-lo. La que tu li dónes és ben nova i audaç. Un catòlic hi veuria el problema de la necessitat de la fe: només els qui endevinen se salven; però els teus versos depassen els límits de tota religió concreta. La «manera» del poema és bona; la introducció, amb el seu violeta i el seu trepig vagabund, suggestiva. El lector se sent en ple camí de Tebes a l’hora del misteri. Tanmateix el desplegament de la idea fa la sensació que podria ser més sintètic, amb menys explicacions (tota explicació deixata el misteri); hauries de fer més confiança al lector, deixar-li més coses perquè les endevinés, al seu torn, ell tot sol.

Nit d’agost: Una altra de les teves impressions fugitives i exactes; la versificació molt agradable.

 

I ara et vull tornar a parlar de La ciutat llunyana. A la primera lectura no em va agradar i em sembla que t’ho vaig dir: no hi sabia veure més que una imitació de Verdaguer. Després m’hi he reconciliat. És un poema noble (em sembla que aquest és l’adjectiu que més li escau), l’estil del qual potser podries millorar però que en tot cas no pot mancar en un recull dels teus versos. Correspon a un moment de la nostra història ¡i quin moment! Amb quanta emoció el llegirà d’aquí a cent anys la nostra descendència… Crec que amb aquest poema comença una part de la teva obra netament tallada de l’anterior.

Penso que la poesia és com el vi, que quan és bo millora amb el temps. Les coses noves tenen un encís banal,  a l’abast de tothom: una noieta de quinze anys, una casa que s’estrena, un sonet enginyós acabat d’escriure, una comèdia amb un argument inesperat. És per això que no podem jutjar de les coses fins que han perdut la novetat; de la bellesa d’una dona, com és ara, fins que ha passat dels trenta-cinc anys. I a un poema n’hi calen cent. Com que no penso viure tant, tracto d’imaginar el «bouquet» que tindrà el teu vi l’any 2041 i crec que semblarà límpid, dens i cordial quan molts vinets que ara fan forrolla («nacionals i estrangers») s’hauran esbravat o tornat agres. Tu ets un líric i potser res més; el teu talent sembla tenir uns límits molt marcats. Cada cop que has provat d’escapar-te’n envaint altres camps, has fracassat; l’estil narratiu t’és estranger i el descriptiu poc se’n falta, però dins els teus límits de poeta exclusivament líric resulta ben difícil de trobar-te en el nostre país un precedent: Verdaguer era més aviat un èpic, Guimerà un tràgic, a Maragall li fallà sovint el llenguatge (de vegades d’una manera cruel) i potser el seu talent, que evidentment en tenia, no era tampoc pròpiament líric o no ho era sempre. Entre els del nostre segle, jo no en sé veure cap de pròpiament líric si no és Salvat-Papasseit en els seus millors moments, quan no perdia el temps en carallades avantguardistes que no eren més que «exercicis literaris» i es deixava dur tot bonament a dir-nos el que li passava pel cap; però els «millors moments» de Salvat-Papasseit són tan pocs, just per donar-nos una idea d’on hauria arribat si no hagués mort tan jove. Pel que fa a les Estances de Carles Riba, tan bones algunes d’elles, fins les millors fan l’efecte que més que no pas lirisme de debò són «exercicis literaris» per simular-lo i és que és tan difícil d’arribar a una poesia que no sigui un «exercici literari», o més ben dit, que sigui alguna cosa més que això, ja que «exercici literari», poc o molt, sempre ho és i no seria possible sense, i cal no oblidar d’altra banda que els «exercicis literaris» poden ser molt interessants o molt útils; però no són lirisme. És el cas, en una època anterior, de Costa i Llobera, a qui hem d’agrair alguns dels poemes més perfectes que s’escriviren en català en el segle XIX; més líric que no pas ell fou Joan Alcover, però també, com Salvat-Papasseit, només a llampecs fugaços.

Cal remuntar en realitat no pas menys que cinc segles —¡mig mil.lenari!— endarrera per trobar un altre temperament tan exclusivament líric com el teu i és Ausiàs March; llàstima que el seu idioma era encara medieval, és a dir rígid i feixuc, mentre el teu és ingràvid com aquell «missatge d’Ariel» de qui ens parles en un dels teus poemes. En rigor cal remuntar encara més endarrera, fins al segle XII, per trobar un poeta nostre —relativament «nostre»— que en certa manera se t’assembla i és Bernat de Ventadorn; sota certs aspectes, és clar.

En altres cartes ja t’he dit que a cada nova lectura els teus versos em donen més a pensar com si cada vegada hi descobrís coses que m’havien passat desapercebudes. Algun dia te’n faré un nou comentari de conjunt; ja deurà ser des de Mèxic. Quina llàstima que un poeta no pugui ser llegit més que en la seva llengua; la pintura i la música parlen en canvi un llenguatge universal. En aquests moments en Dalí fa molt de soroll a Nova York: «Aquí hi ha pocs catalans» m’escriu el meu cunyat, «però fan forrolla».

I vet aquí que hem arribat a les darreres setmanes de la nostra vida en aquesta illa. ¿Vols creure que ara que sé que la deixarem per sempre li torno a trobar totes les gràcies? No importa que pertot arreu vegis en grosses lletres «Dios en el cielo y Trujillo en la tierra»; me la torno a mirar com si la descobrís de nou i m’adono amb astorament de la força de l’afecte que li havia posat. Sé que no la podré oblidar i qui sap si fins i tot l’enyoraré ¿hi ha res de tan contradictori com el cor de l’home? Sé que, vagi on vagi i per anys que passin, m’acompanyarà el record d’aquest bungalow rosegat de termites on n’haurem passat dos de la nostra vida errant; sé que en el meu record només sobreviuran les hores bones, tantes a desgrat de tot, i més que res el nostre embadaliment dels primers temps quan tot ens hi venia de nou, els flamboiants, les ceibes, les silgües, els pelicans, la manigua, l’Higuamo voltat de mangles o la Creu del Sud sorgint del fons del mar Caribe entre les darreres fulgors de la posta. Sé que recordaré els sinsonts i oblidaré les cacates, recordaré Moreno Jimenes (potser més el rodamón que no pas el poeta) i oblidaré «la alta sociedad», recordaré el llangorós caminar de les dones i oblidaré el dels homes.

Ho hauríem aguantat tot si la nostra estada hagués tingut algun sentit per a nosaltres. Les cacates i les escolopendres no tenien cap culpa en el nostre mal humor, al contrari; figuraven entre les escasses distraccions que el país podia procurar-nos i almenys no te les trobaves a la sopa com passa amb certes espècies gegants de papallones tropicals cantades per alguns poetes. L’exasperació em venia, més que no pas de l’eterna calor i dels eterns mosquits, de la inutilitat de la meva vida; ¡mil vegades la guerra, on tens almenys la sensació de contribuir a alguna cosa que val la pena!

 

[Afegit el 1948: Aquesta és la darrera que s’ha conservat de les meves cartes a en Màrius. Vam arribar a Mèxic el 12 de febrer de 1942 en el Presidente Trujillo, petit paquebot alemany incautat pels dominicans durant la guerra de 1914-1918, i en pogué rebre encara alguna d’allà abans de la seva mort, esdevinguda el 29 de desembre: però no és al lligall.

Per més que a les cartes no s’hi faci cap referència, el 21 de juny de 1941, vigília del solstici d’estiu, l’exèrcit alemany havia atacat Rússia per sorpresa posant fi d’aquesta manera inesperada a l’aliança entre Hitler i Stalin que havia durat un parell d’anys i estenent els horrors de la guerra a tot el continent. Poc després d’enviada aquesta darrera carta del lligall, el 8 de desembre els japonesos obligaven els Estats Units a entrar a la guerra atacant igualment per sorpresa la seva base de Pearl Harbour; així aquells horrors s’estengueren a tot el món. Nosaltres érem encara a Santo Domingo quan el Generalísimo Trujillo es cregué en el cas de proclamar la seva solidaritat amb els Estats Units i fou quan Goebbels anuncià per ràdio al poble alemany que «una illa de cocos habitada per micos havia declarat la guerra al Reich». La frase corregué com un reguerot de pólvora; els negres se la repetien amb grans riallades, feliços que Goebbels els hagués donat prou importància per esmentar-los ni que fos d’una manera tan «sui generis». Les seves simpaties, amb ben poques excepcions, eren per a Hitler; la declaració de guerra no responia doncs de cap manera al sentiment popular però prou sabien tots que les accions bèl·liques del seu Generalísimo es reduirien a rapissar els vaixells i altres béns dels súbdits alemanys radicats a l’illa com ja s’havia fet durant la guerra anterior.

Seria llarg de contar com, un cop a Mèxic, vaig establir contacte amb altres ex-oficials de l’Exèrcit de Catalunya i amb els coronels Guarner i Pérez Farràs i tot el que vam fer per promoure una intervenció catalana, ni que fos petita, a la guerra mundial. Tot havia de resultar inútil; els Aliats no en volien saber res: no els interessava un conflicte amb Franco. Mentrestant molts dels nostres, dels que s’havien quedat a França, prenien part a la Resistència però no pas en tant que catalans sinó confosos amb els altres; la seva gesta, que algú hauria d’escriure, no haurà doncs aprofitat a Catalunya sinó a França per més que per la causa dels Aliats hauran mort molts més catalans que no pas súbdits de països com és ara Santo Domingo o Mèxic o tants d’altres de sud-americans que hi han pres part oficialment i ara pontifiquen entre els vencedors a les reunions internacionals.]

 

 

 

A Màrius Torres, 28 I 1938 (127)

Publicat el per
Respon

127

Base 7ª C. C. n.° 12, divendres 28 de gener de 1938

Estimat Màrius:

Em preguntes què em va agradar més, si el llobarro a la llauna o el Rei i monjo, i afegeixes que tens por que la pregunta no impliqui una falta de «respecte als clàssics». ¿És que no és també un clàssic el llobarro a la llauna? La teva segona pregunta és més capciosa: un poeta desenganyat ¿de què? Podem estar desenganyats de tantes coses a hores d’ara.

¿Per què t’ho amagaria? Tu ets probablement a hores d’ara, a part de la Nuri, la persona del món que més podria comprendre els meus sentiments contradictoris. Després d’aquell mes que les vaig tenir a Santa Creu, en trobar-me de nou sense elles m’ha entrat una depressió que potser més valdria que no te’n parlés i és que Barcelona em caigué a sobre.

No pas pel seu aspecte desolador, amb tantes escombraries i tanta runa dels bombardeigs o amb la gana que pel carrer es llegeix a totes les cares; tot això serien misèries inherents a la guerra i caldria resignar-s’hi. Hi ha el carnaval dels polítics, que continua més que mai; al front els pobres soldats se les heuen amb batalles com la de Terol, on ha calgut amputar centenars de peus perquè se’ls havia declarat la gangrena del fred, i mentrestant els polítics a Barcelona, milers de polítics en edat militar, estan ocupadíssims empastifant les parets amb aquells cartells que farien riure si no fessin vomitar o engegant discursassos per la ràdio. Importantíssims polítics que si no s’han incorporat a la lleva respectiva és perquè són imprescindibles a la reraguarda; se’n podria organitzar una divisió sencera, però ¿qui enganxaria tots aquests cartells, qui desbarraria per la ràdio? Quanta inconsciència, quanta mediocritat; incapaços de sospitar el menyspreu i el fàstic que inspiren, s’agiten en el buit cada vegada més asfixiant que els està fent el poble. Els d’Estat Català han resultat d’una mediocritat que supera tot el que ja se’n podia témer; haurien hagut de jugar un paper com el dels nacionalistes bascos i s’han deixat prendre la iniciativa. És a hores d’ara un partit sense prestigi; amb l’assassinat dels germans Badia els anarquistes el van decapitar. Ells dos hi havien vist clar ja des d’abans de la guerra; era Estat Català qui podia i devia acabar amb la FAI abans la FAI no acabés amb Catalunya. I ara resulta que el prestigi d’haver-ho fet l’acaparen els del Partit Socialista Unificat com si només ells li haguessin plantat cara; i al seu torn aquest partit, que nasqué d’una fusió de grups, entre altres la benemèrita Unió Socialista de Catalunya, ha caigut sota l’hegemonia de la minoria comunista. Fossin almenys uns comunistes amb sentit de la dignitat catalana; però no contents amb haver-se fet de la III Internacional, cosa ja prou tètrica, s’estan convertint en una secció del partit comunista espanyol, sinistre si n’hi ha; un arriba a témer si a hores d’ara, a Catalunya, la Pasionaria, que ha dit que «los nacionalismos pequeño-burgueses son dignos del paredón», no mana ja més que el govern de la Generalitat. ¿Saps que a aquesta Pasionaria el nom li ve dels rampells de misticisme tèrbol dels seus temps de catòlica fanàtica? Deixà el catolicisme però no el fanatisme místic i tèrbol, ara al servei de la «dictadura del proletariat»; d’una neuròtica així n’han fet els seus poc menys que un ídol.

Quan recordo que als començos d’aquesta immensa sarabanda, creient que calia fer-me d’un partit o altre vacil·lava entre el Socialista Unificat o Estat Català… ara no et sabria dir quin em fa més fàstic de tots dos. Potser Estat Català, perquè ha defraudat més encara les esperances que teníem dret a posar-hi ¿és que tot, començant pel nom, no el destinava a ser el gran partit nacionalista que les circumstàncies reclamaven a crits? Però es veu que el separatisme no és un nacionalisme sinó un regionalisme extremista; Estat Català s’hauria hagut d’oposar amb la darrera energia a la desaparició d’aquell Exèrcit de Catalunya que la força mateixa de les circumstàncies havia creat; hauria hagut de ser, en canvi, el més decidit partidari de la seva militarització total i no pas deixar la glòria de fer-se’n el campió al Partit Socialista Unificat, els únics, pel que es veu, que no es troben afligits d’aquell antimilitarisme tan estès entre els nostres compatricis i que tanta pena fa per tot el que significa de miopia provinciana i petit-burgesa. Un poble d’antimilitaristes és un ramat de moltons destinats a l’escorxador; qualsevol veí agressiu el domina i és un fet constant que són precisament aquests pobles, dominats pels altres, que els forneixen la «carn de canó» més dòcil, abundosa i barata. Però els del Partit Socialista Unificat, si bé comprenen la necessitat dels exèrcits a la moderna, no volen que Catalunya en tingui un d’autònom sota pretext que a la URSS només n’hi ha un per a tota la Unió i no pas per a cada república confederada; sempre els pitjors enemics de Catalunya hem de ser els catalans mateixos amb les nostres inèpcies, que ja ens vénen de segles si bé anem variant, segons les èpoques i seguint les modes, les carallades ideològiques amb què les vestim.

A Barcelona m’adonava que tres quartes parts del país, i potser faig curt, ja no desitja sinó que la guerra s’acabi «sigui com sigui». Amb els «fets de maig» havia renascut la il·lusió que el govern autònom restabliria —¡per fi!— l’ordre i que la guerra —¡per fi!— es faria per Catalunya i no per la Divina Acràcia; en aquell moment el prestigi del Partit Socialista Unificat era immens. Era el partit de l’ordre, l’anti-FAI, la contrarevolució que tot­hom desitjava. Han passat vuit mesos i l’ordre s’ha restablert, sí, però ¡quin ordre! Al pas que anem, em deia un conegut, potser un dia enyorarem els temps de l’olla anarquista. Els «socialistes unificats» han perdut en aquests vuit mesos tota la simpatia que els havien guanyat els «fets de maig»; sembla, entre altres coses, que foren ells que aconsellaren al govern autònom que deixés substituir sense protesta el nom d’Exèrcit de Catalunya pel d’Exèrcit de l’Est, per fer contenta la tètrica, sinistra i lúgubre Pasionaria. De concessió en concessió i d’inèpcia en inèpcia vindrà que ja no sabrem per què se’ns fa combatre. ¿Per la Pasionaria?

Una de les coses més urgents un cop esclafada la FAI era restablir el culte catòlic. Han passat ja vuit mesos des dels «fets de maig» i encara s’ha de dir missa clandestinament com si fos delicte. Es parla, sí, de la qüestió; es recorda que no hi ha cap llei que prohibeixi cap culte però en tot el país no es diu una sola missa pública fora de les ambaixades estrangeres i de la delegació del govern basc. Els catalans s’han de batejar o casar d’amagat, els sacerdots han d’anar disfressats i actuar amb infinites precaucions com si el que fan fos algun crim d’alta traïció ¡i tot això sota un govern que es pretén democràtic i liberal i que encarna l’autonomia d’un país de tanta tradició catòlica com és Catalunya!

L’admirable és com una part tan considerable del nostre jovent sosté a desgrat de tot i amb tanta abnegació els fronts de guerra; a Terol molts soldats s’havien quedat descalços, amb el calçat destrossat per tantes marxes, i continuaven avançant per la neu amb deu o quinze graus sota zero. ¿Podrà Déu perdonar els culpables de tanta tragèdia? Culpables els qui la van començar, però també els qui amb les seves inèpcies i els seus sectarismes l’han duta al punt en què ens trobem. En primeríssim lloc els dirigents del partit governant quan van deixar que el 19 de juliol els anarquistes s’apoderessin de les armes.

«És quan els enfornen que els pans es fan geperuts»; sense el desbordament dels baixos fons anarquistes, que semblava justificar «a posteriori» la sublevació militar, com que aquesta havia fracassat no hi hauria hagut guerra civil. O almenys, per als catalans, no hauria estat civil; hauria estat nacional. Quan més necessitàvem un Prat de la Riba no hem tingut ni un Macià; quan més ens calien un Prim o un Joffre ens vam deixar perdre de la manera més estúpida un Domènec Batet.

Però m’he desviat del que et deia; és el cas que a Barcelona m’adonava que la gent se sent com al fons d’un abisme de desengany i de fàstic i cada vegada més convençuda que «aquesta guerra no és la nostra».

M’adono que estic fent «derrotisme», cosa tan lluny de la meva intenció. Deixem estar la política; se’n parla tant. Massa. Sort de l’ambient del front, que reconforta; és del front que ens vindrà la salvació. Però primer cal guanyar aquesta guerra i, per guanyar-la, cal que ens la fem nostra; si la sentíssim com «la nostra guerra», la guanyaríem. ¡La guanyarem, Màrius, i un dia recordarem tots aquests horrors —els del front i els de la reraguarda— com una cosa llunyana, molt llunyana! Dono gràcies a Déu que m’inspirà, en un moment de dubtes, la decisió de no fer-me de cap partit i de limitar-me als meus deures militars, que és l’únic que hi ha de clar en tot això i no me n’hauré d’avergonyir mai de la vida.

Trencant les oracions, em demanes què penso de Paul Valéry. Tinc de fa temps el propòsit de procurar-me els seus versos i llegir-los amb tota simpatia; perquè és inaudita la simpatia que sento per Paul Valéry. Segons m’han dit és un «poeta universal», cosa que no m’estranya gens tractant-se d’un de Seta que escriu en francès.

En els darrers sonets que m’has enviat hi ha com una vaguetat de pensament que deixa perplex el lector; o potser la culpa és del lector, que no acaba d’endinsar-s’hi. Em sembla que guanyarien, almenys als ulls del lector, si el pensament hi trobés una expressió més simple, més clara, menys ambigua; potser és que em tens aviciat amb la transparència rigorosa de tants altres poemes teus.

L’altre dia vaig tenir el gust de saludar el teu germà, que ha fet mans i mànigues perquè no l’enviessin al cos jurídic. I res més. En Jorzapé et saluda.

 

A Mercè Figueres, 28 II 1937 (47)

Publicat el per
Respon

47

Madrid, diumenge 28 de febrer de 1937

Estimada Mercè:

Per fi ha arribat la teva carta tan esperada; ha arribat el dia que solien arribar-me a Barcelona, el diumenge. T’escric, com aleshores, el diumenge al capaltard, però no sobre aquella taula antiga de noguera que em feia constantment present el meu oncle; en canvi tinc davant meu una paret tota plena de cromos de calendari amb artistes del cine «en paños menores». És que em cal compartir el dormitori, que és gran i amb quatre llits, amb tres dels meus companys de l’Escola de Guerra, partidaris de les «vistes» alegres.

Hi ha a la teva carta tota una part que em sembla un malentès de cap a peus. Jo no tinc cap animositat contra ningú, potser ni tan sols contra l’enemic; voldria no ser res més que un soldat de Catalunya. M’haig de trobar, per la força mateixa de les circumstàncies, al costat dels qui estan al costat de Catalunya siguin qui siguin, sense aturar-me a fer escarafalls sobre el seu passat, les seves idees o els seus programes, que em poden semblar tan demencials com a tu però que en aquest moment no són més que detalls secundaris en comparació del perill que amenaça la nostra terra. Un soldat com jo no n’ha de fer res de totes aquestes coses que tu dius; ha de defensar el seu país i prou. A Crist el van crucificar entre dos lladres i suposo que no en renegaràs pas a desgrat de veure’l en tan males companyies; ¿qui està crucificant Catalunya entre l’anarquisme i el feixisme? Prou saps com he fet tots els possibles per servir sota la bandera catalana; m’han enviat en una unitat que n’arbora una altra però el qui m’hi ha enviat és el govern de Catalunya, govern legítim, sortit d’unes eleccions. Jo no hauria votat mai aquest govern; però, ja que és el que heu volgut la majoria dels meus conciutadans —t’hi poso també a tu ja que les dones també votàveu i tu eres d’Acció Catalana ¿és que ja no te’n recordes? que formava part del Front Popular—, bé l’haig d’obeir; jo, per cert, no vaig votar per més que ja en tenia l’edat. No pas obeint la consigna anarquista («Obreros ¡no votar!») sinó perquè no m’havien inclòs al cens; potser et sorprendrà de saber que si hagués pogut fer-ho hauria conjuminat una llista amb noms de totes dues candidatures. Potser et sorprendrà més encara que entre els noms així triats hi hauria hagut probablement el de Cambó en comptes del de Companys (se’m feia costa amunt de perdonar-li l’atzagaiada del 6 d’octubre, que costà la vida a l’Alba); però ¿per què remenar aquestes històries? ¿Què en traiem de barallar-nos?

Tenim un govern legítim, que ens agradi o no. Allà ell amb la seva responsabilitat, que certament és terrible; sóc un soldat i prou. Mentre serviré en aquesta unitat (on em trobo ben a contracor) la serviré lleialment, sense que això sigui obstacle perquè de sota mà faci tots els possibles per canviar de «destí»; quan miro la seva bandera vermella i negra (igual per cert que la de la Falange) vull veure amb els ulls de l’esperit les quatre barres.

Cada partit, cada secta, ha organitzat la seva «columna». N’hi ha d’anarquistes, de socialistes, de nacionalistes (la d’Estat Català i la Pirinenca), de trotsquistes, de l’Esquerra i potser encara me’n deixo, totes catalanes i totes renyides a mort entre elles i formant entre totes, en comptes d’un Exèrcit, una olla inenarrable. Aquests fabricants de fideus que tant gemeguen, també haurien pogut organitzar la seva —i hauria fet bonic una «columna» de fabricants de fideus— ja que tothom feia el que li donava la gana en els primers moments; però des de l’endemà mateix del 19 de juliol no han fet més que gemegar i inhibir-se, tot mirant cremar les esglésies i estossinar els capellans sense impedir-ho. Humanament parlant m’estimo més aquests esqueixats de la «columna» Durruti que almenys defensen amb les armes a la mà allò que ells creuen just. Més comprensiu que tu és el meu pare, que els anarquistes li han pres tot i quan li vaig dir que anava destinat a la «columna Durruti» em preguntà si no em queia la cara de vergonya. «¿D’anar amb els anarquistes?» «No; de defensar Madrid.» «Defensant Madrid defensem Catalunya, que els facciosos volen esborrar del mapa.» «Si cregués que els anarquistes defensen Catalunya, no hi aniries pas tu sol: jo t’hi acompanyaria.»

Però no ens entendríem; més val que parlem de flors i de violes. Em demanes, per cert, què penso de les «conveniències socials» ¿és que hi ha algú que encara se les prengui de debò en uns temps com els que corren? Cada mena de gent té les seves i cal saber-les respectar ja que no és pas qüestió de fer-se malveure per tan poca cosa. Ahir en aquesta torre on vivim a dispesa van fer venir una «cantaora» i un «tocaor» perquè ens donessin una audició de «cante», que havia d’anar seguida de ball general. Un company, que és un malcarat, no estava per murgues; s’havia assegut en un racó disposat a no prendre part en el «jolgorio» però un d’aquests tipus tan «animats» que no solen mancar mai en tals circumstàncies el va anar a treure de les seves profundes cavil.lacions: el volia fer ballar amb una noia que no tenia parella.

—¡Que no me da la gana de bailar, hombre! rondinava el camarada; i com que l’altre insistia, a l’últim es treu la pistola i li diu: O me dejas en paz ¡o te levanto la tapa de los sesos!

D’això jo en dic faltar a les conveniències socials. Passi encara el detall de la pistola però ¡mira que deixar desairada una noia! Hagués fet com jo, que quan vaig olorar que organitzaven el «jolgorio» vaig pretextar uns vagues motius per desaparèixer discretament de la torre i no tornar-hi fins que la cosa ja s’havia acabat:

—¡Cómo siento no haberme hallado en la fiesta! i tothom tan convençut i content. El meu truc serveix igual per una sessió de «cante hondo» que per uns funerals, que dit sigui de passada és allò que més s’hi assembla. Per cert m’han explicat els companys que en un moment de la discussió el malcarat havia dit a l’altre: «Tú lo que tienes es mucha idiosincrasia». «Y eso ¿qué és?» «Un idiota sin gracia.»

¿Saps, d’altra banda, que una de les coses que sorprèn tot català que arriba a Madrid i es passeja pels carrers és trobar de tant en tant un cartell en català a les parets de les cases? Són els cartells de la FAI. ¿No els podrien enganxar a Barcelona en comptes de tots aquells dels «liberatorios de prostitución» o de «barberos, romped las cadenas»? Potser la FAI té esperit de contradicció; en tot cas, dubto que el fet contribueixi gaire al prestigi de Catalunya als ulls dels madrilenys ja que aquests cartells, fora de ser en català, són aproximadament igual de bèsties que els que enganxen en castellà a Barcelona.

Mentrestant s’atansa pels seus passos comptats l’equinocci de primavera, moment en què el sol arribarà al punt vernal i la meva filla complirà quatre anys. Els ametllers florits, que se’n veuen molts pels jardins d’aquest barri de la Prosperidad, ja m’ho estan anunciant. No hauries hagut de passar cap ànsia veient que no rebies carta meva; els primers dies de la meva arribada a Madrid una carta en trigava nou de Madrid a Catalunya i altres tants de Catalunya a Madrid.