Arxiu d'etiquetes: premis literaris

A Mercè. A Màrius 27 XII 1937 (123, 124)

Publicat el per
Respon

123

Santa Creu de Nogueres, dilluns 27 desembre 1937

Estimada Mercè:

No et descriuré el nostre Nadal perquè no acabaria mai. Només et diré que l’alegria anava desbordada per tot el batalló, unit com una gran família entorn del comandant. Tenim la sort que és catòlic, com ho som, «encara que indignes», molts altres. En aquesta data que la cristiandat celebra la seva gran diada trobàvem a faltar més que mai un capellà castrense per completar la festa amb la missa del gall. Val a dir que el metge i el practicant, bons músics tots dos, ens havien preparat la sorpresa d’un cor de soldats que sota la seva direcció van cantar tot un repertori de cançons nadalenques catalanes entre l’eufòria general; ja pots pensar que la Nuri petita va fer rajar el tió —que era, ai las, un tros de cabiró tret de les cases enderrocades—; l’èxit sorprengué la mateixa empresa: anava rajant torrons, neules, caramels, rajoles de xocolata ¡de tot! Hi contribuïen, divertidíssims d’ensarronar la petita (¿per què ens fa tan feliços als grans això d’abusar de la innocència dels petits?), tots els elements de la «república de la pipa» i més que cap el capità Gordó. Ajuda a l’eufòria general el temps que ens fa, en veritat esplèndid.

———

124

Santa Creu de Nogueres, dimecres 29 desembre 1937

Estimat Màrius:

Ja abans de rebre la teva postal sabia els resultats del «premi Folguera» gràcies a un diari barceloní arribat casualment al front. Que deu poetes hagin passat davant teu a les votacions és cosa que algun dia —si és que aleshores encara algú es recorda del «premi Folguera»— farà partir de riure. Que et serveixi per desenganyar-te d’aquestes pallassades.

Et desitjo un any nou ple de felicitats.

 

A Màrius Torres, 8 XII 1973 (118)

Publicat el per
Respon

118

Santa Creu de Nogueres, dimecres 8 desembre 1937

Estimat Màrius

Si és certa la teva hipòtesi segons la qual ens vam conèixer el dia de la Puríssima, avui faria exactament un any; però a mi em fa l’efecte que ens hem conegut sempre.

Demà, si Déu vol, la senyora i la senyoreta Sales arribaran amb la senyora Gordó als nostres dominis feudals de Santa Creu de Nogueres per passar-hi Nadal, Cap d’Any i Reis. Mentrestant els teus versos naveguen, qui sap si a la deriva, per l’oceà procel·lós del «premi Folguera». Que la pau del Senyor no els abandoni i que la Mercè, que sospito que n’és la principal culpable, no deixi de fer una novena a santa Rita. Recordo quan vaig llegir per primer cop aquells

Dolç àngel de la mort, si has de venir, més val
  que vinguis ara…

Érem a l’habitació de la Mercè, al sanatori, ella, l’Esperança, la Nuri i jo; vesprejava, érem a la tardor i la Mercè ens explicava que els havia escrits un jove malalt que tocava Bach al piano i escrivia versos plens de melangia i de pau… Déu meu, ¿també aquests hauran de passar per les mans del senyor Maseres?

 

A Màrius Torres, 19 X 1937 (110)

Publicat el per
Respon

110

La Pobla d’Alvortó, dimarts 19 d’octubre de 1937

Estimat Màrius:

Després d’haver escrit una llarguíssima carta a la Mercè parlant-li dels combats de Belxit, que suposo que ja t’haurà deixat veure (sempre, quan escric a un dels dos, de fet us escric a tots dos), m’entrà com un encantament que m’ha durat uns dies. No sé com dir-ne; és la primera vegada a la vida que em passa. Com si m’envoltés una solitud absoluta; i em venia com una ràbia contra tota l’espècie humana. ¿Saben ells per què es maten? Es maten, em deia, perquè sí, pel gust de matar-se; no cerquis ideals ni res que s’hi assembli en les accions dels homes. Són absurdes de cap a peus, tot ho fan perquè sí, sense cap causa. ¿A què treu cap el carnatge que estem vivim des del 19 de juliol de 1936? Tot se m’apareixia de cop i volta com una irritant absurditat, Belxit, la Pobla d’Alvortó, la Casilla de la Princesa ¡tot! ¡Si almenys tota aquesta guerra es fes per Catalunya! Però no; es fa perquè sí; perquè els homes necessiten de tant en tant esbravar-se amb alguna guerra ben bèstia. D’ençà que al món hi ha homes hi ha guerres, si l’una bèstia l’altra més.

Em sentia com al caire d’un abisme i el pitjor de tot és que l’abisme també era bèstia; tot era fabulosament bèstia, res no tenia cap sentit. Suposo que es tractava d’un atac d’això que en diuen angoixa i t’asseguro que no té res d’agradable; se m’esvaí de cop i volta, i sense cap motiu, de la mateixa manera que m’havia vingut. De sobte em sentia acompanyat; ¿qui és que ens fa companyia salvant-nos de l’angoixa? Si tinguessin raó els ateus, l’angoixa hauria de ser el nostre pa de cada dia; i no ho és. Jo no l’havia sentida mai ¡per res del món no voldria tornar-la a sentir! Tot reprenia la raó de ser, els arbres, les pedres, els parapets, el cel, la llunyania, els homes. I m’entrava una alegria d’haver sortit d’aquell estat desesperat; mentre m’havia durat envejava els animals més estúpids, que no deuen conèixer mai una buidor tan insuportable.

I no te’n parlo més; confio que no em repetirà mai més de la vida. Amén.

Em dius que has decidit concórrer al premi Folguera; prou saps que en els premis literaris no hi sé veure més que rifes i en definitiva «jocs florals». Per més que evitin aquest nom, tan desacreditat, ¿és que són altra cosa aquests «premis literaris de la Generalitat de Catalunya»? Dubto molt que et toqui però fins si et toqués aquesta rifa considero un error la teva decisió; tu no ets un poeta de premis. Respecto el motiu que invoques: donar, si el guanyes, una alegria al teu pare; però no em convenç. És un motiu, i perdona, infantil per no dir fútil; per més de debò que el teu pare es pugui prendre això dels «premis literaris de la Generalitat de Catalunya». Fins et diré que trobo ridícul, en els temps que som, que continuïn convocant-los ¿és que es pensen guanyar aquesta guerra a cops de sonet? Tu i jo publicarem els nostres versos després de la guerra; ara em semblaria frívol que ho féssim. Perdona si et molesto parlant-te d’aquesta qüestió amb tanta franquesa; ho veig així ¿per què et mentiria?