A Mercè Figueres, 27 VII 1936 (5)

5

Barcelona, dilluns 27 de juliol de 1936

Estimada amiga:

No calia que passéssiu cap angúnia per nosaltres; personalment, l’única molèstia que he sentit és la manca de tabac i de correus. Acabo de rebre carta vostra i d’obtenir unes paquetilles d’escafarlata, de manera que en aquest moment seria perfectament feliç si no fos pel cataclisme que sotragueja la nostra terra desventurada.

Però em sento furiosament optimista respecte al desenllaç d’aquesta tragèdia tan inesperada i tan espantosa; la meva reacció pot resumir-se en un crit: ¡visca el govern legítim de Catalunya! La resta és una torrentada que passarà; el govern autònom restablirà l’ordre públic. L’essencial era vèncer la sublevació anticatalana; perquè per a nosaltres, i per damunt de tot, es tractava d’això. Pel que fa a aquests incendis d’esglésies, saqueigs i assassinats que van començar el vespre del diumenge 19 o sigui moltes hores després de vençuda la sublevació, són una cosa d’allò més tèrbol ja que només serveixen per deshonrar la victòria. La mateixa Humanitat, el diari de l’Esquerra, portava que a uns incendiaris d’esglésies detinguts el dilluns per la policia de la Generalitat se’ls trobà al damunt el carnet de Falange. Tot plegat és d’una confusió que els simples mortals ens hi perdem; penso amb astorament com n’és de difícil d’arribar a saber la veritat de fets que passen a la mateixa ciutat on vius ¿com podríem pretendre de saber-la amb certesa dels que han passat molt lluny o en altres segles?

És el cas que el divendres dia 17 es vivia molt tranquil a Barcelona, ja que la immensa majoria de ciutadans no sospitàvem el daltabaix que s’atansava. Jo havia anat a veure precisament els meus pares i encara no se sabia res del sublevament dels moros i el Terç a l’Àfrica. Em van dir que el tiet Gaietà, un dels dos germans de la meva mare (l’altre és el que havia estat president de la Diputació), els havia telefonat des de Terrassa per parlar-los dels rumors que ja corrien amb insistència: «Ara haurem d’anar tots amb en Companys» digué el meu oncle, que sempre havia estat de la Lliga com tota la família; i tots hi havien estat d’acord. El mateix venia a dir en substància l’editorial de la Veu de Catalunya apareguda l’endemà al matí; suposo que la devíeu rebre al sanatori. Segons els rumors que corrien, Companys i Cambó haurien tingut unes entrevistes secretes per parlar de constituir una nova Solidaritat Catalana ¿qui es podia esperar aquest desbordament anàrquic? El meu oncle i el seu sogre van ser assassinats als afores i si els seus fills no han corregut la mateixa sort és perquè no havien cabut al cotxe en què se’ls enduien. Sembla que ara són a França; si els meus cosins es passessin a l’altra banda ¿tindria res d’incomprensible després d’haver vist com els anarquistes s’enduien el seu pare i el seu avi per assassinar-los?

Però passar-se a l’altra banda és un error garrafal. Els de l’altra banda, que són tan cafres com els anarquistes, van directament contra Catalunya i no se’n fan cap secret; i si s’ha produït aquest desbordament anàrquic que no s’esperava ningú és perquè abans hi havia hagut la sublevació feixista. Per pueril que pugui semblar, la pregunta «¿qui ha començat?» és moralment decisiva.

Sobretot que no és pas tot l’exèrcit que s’ha sublevat; també en això s’ha produït una confusió espantosa. El capità general de Catalunya (o general de la IV Divisió) continua en el seu lloc, la majoria de regiments no van prendre part a la revolta; alguns, com és ara els de les casernes de vora el Parc de la Ciutadella, fins van contribuir a esclafar-la secundant les forces d’ordre públic de la Generalitat. És també el cas de l’aviació, lleial en tot moment al govern autònom. El cas és que d’ençà del dimarts dia 21 ja no hi ha hagut més lluita a Barcelona. S’han acabat les escenes d’incendis i altres violències, que massa dies van durar. El govern de Catalunya dicta entretant tot de decrets plens de bon sentit, «que causen un excel·lent efecte entre la població en general» per dir-ho en estil periodístic, i entre altres coses anuncia la formació d’unes «Milícies Ciutadanes de Catalunya». El nom no sembla gaire encertat; això de «Milícies» té precisament un regust feixista o bé recorda, cosa potser pitjor, les inefables Milícies liberals de la passada centúria. Podem suposar que el propòsit s’expressa amb el final del nom: «de Catalunya» i és suposant-ho així que vaig cuitar a apuntar-m’hi. Allà on ens apuntaven ens van dir que no hi havia fusells perquè els anarquistes els tenien acaparats; potser un altre cop us escriuré alguna cosa sobre això. Alguna cosa viscuda.

Durant tots aquests dies d’inacció forçosa, no sols dormia vuit hores de tirada cada nit sinó que encara feia migdiada. La Nuri em va titllar de marmota i jo li vaig replicar amb Miquel Àngel:

Piaceme il sonno e più l’esser di sasso…1

El divendres ja vam treballar a l’oficina; els autobusos d’Horta encara no anaven i la vostra germana no pogué venir. L’endemà, diada de sant Jaume, era festa; avui, dilluns, sóc jo que no hi he anat, de manera que entre unes coses i altres encara no l’he vista d’ençà del cataclisme. Un altre dia us escriuré algunes altres coses, en general ben poc importants, que he observat durant aquestes jornades que Barcelona no oblidarà mai; la commoció ha estat forta però de tota manera no cal fer cas del que diu certa gent exagerada i en darrer terme, després de vessar les degudes llàgrimes ¿no podríem reconèixer potser que alguna part de culpa ha estat nostra? Nostra, vull dir, de tots plegats; per exemple vostra i meva «per la part que ens toca». No hem sabut assimilar aquesta gent forastera que anomenem despectivament «els murcians»; hem tolerat que la seu de Barcelona fos regida per un bisbe tan foraster com ells; ell mateix, des de la trona, amb una inconsciència que feia estremir, havia contribuït a congriar la tempesta que l’ha perdut.

I perdoneu la immensitat d’aquesta carta i el to pedantesc que potser li trobareu ja que no us hi parlo, es pot dir, més que de política ¿és que podríem deixar de parlar-ne aquests dies? No es parla de res més. Res no ens impedeix, ja que la calma sembla renéixer i els correus tornen a funcionar, de reprendre la nostra correspondència habitual «com si res no hagués passat». Potser tot plegat no haurà estat més que una «militarada» seguida d’una «setmana tràgica» com tantes.

——————————

[Afegit el 1948: L’editorial de la Veu de Catalunya de què parla aquesta carta deu ser un article del número del dissabte 18 de juliol, intitulat El respecte a la llei i signat per Joaquim Pellicena, director del diari si no em falla la memòria, que apareix a primera plana i a l’esquerra com si en efecte en fos l’editorial; en una pàgina interior n’hi ha un altre d’intitulat precisament Editorial i sense signatura, però no crec pas que em referís a aquest. El de Joaquim Pellicena en glossa un de Duran i Ventosa, un dels màxims dirigents de la Lliga, que hi havia aparegut dos dies abans i que ja venia a dir en substància el mateix; no fa cap referència a l’alçament de l’exèrcit colonial al Rif però s’endevina que aquest silenci es deu a la censura: repetit diverses vegades al llarg del número apareix en efecte l’advertiment «Aquest número de La Veu de Catalunya ha passat per la censura prèvia» i es veuen unes columnes amb la composició trinxada que segurament corresponien a aquells rumors de darrera hora, que el divendres a la nit —quan es compongué la Veu del dissabte— les autoritats encara devien considerar prematur que es difonguessin; sembla tot ell inspirat en aquells rumors que no es donen enlloc del diari però que corrien i en tot cas recordo que tots el vam interpretar com una condemna de l’alçament militar, condemna en què, en aquell primer moment, coincidia tothom a Barcelona. He copiat a l’hemeroteca municipal els paràgrafs més significatius d’aquest article:

«… Aquest règim de democràcia representativa existeix avui als pobles més cultes, més rics, més lliures, més feliços d’Europa i de fora d’Europa: a l’Imperi britànic, als Estats Units d’Amèrica, a França mateix malgrat el parèntesi del Front Popular; a Bèlgica, a Holanda, a Suïssa, a Suècia, a Noruega, tan semblant pel nombre dels seus habitants a Catalunya. ¿A quin país organitzat en dictadura els habitants gaudeixen en conjunt d’un benestar comparable al que gaudeixen els habitants d’aquells Estats, organitzats en un veritable règim de democràcia representativa? Aquesta és una altra realitat indefugible. Per raons de patriotisme elemental, nosaltres preferim que Catalunya s’assembli més a Noruega, com a exemple, que no a la Venezuela del general Castro o del general Gómez.»

«Quant a la primacia dels problemes que ens inquieten i ens preocupen, no hi pot haver per a nosaltres, ni com a partit ni com a poble, cap altre problema superior al de la pròpia significació i al de la pròpia personalitat. Aquest és el problema de la nostra pròpia existència. Totes les altres coses són per a nosaltres circumstancials i passatgeres. No digueu que han fracassat la llibertat i la democràcia representativa perquè hi hagi pobles i homes que no han sabut fer-se’n dignes. Els que han fracassat, si de cas, són els pobles i els homes que no han sabut organitzar-se en una societat civil lliure.»

«És evident que, per a tots nosaltres, fóra molt més còmode no participar en les aspres polèmiques de l’hora. Hi ha, però, deures irrenunciables de patriotisme, que ens obliguen a insistir en aquests punts fonamentals un dia i un altre dia. Els qui somnien solucions de violència, pensin que, creat un ambient de lluita i d’odi, creat un clima de guerra civil, creada una atmosfera d’hostilitat irreductible, mai no podran saber si acabarà per triomfar la solució de violència que ells desitgen o la solució de violència contrària.»

«Molt més innocents, molt més ingenus que els qui creguin encara en la possibilitat d’establir a les terres d’Espanya un mínimum de convivència civil entre els ciutadans i un mínimum d’eficàcia en el funcionament de les institucions representatives, serien els qui creguessin que una hipòtesi totalitària, una solució dictatorial, fos la que fos, no significaria a Espanya la negació absoluta i immediata de tot el que constitueix la nostra única raó d’existència com a força política en la vida pública espanyola i en la vida pública catalana. Una dictadura a Espanya, en qualsevol de les seves formes, seria radicalment, irreductiblement anticatalana. Com deia el senyor Cambó no fa gaires setmanes, aviat ni tan sols podríem pregar en català. És, doncs, un deure patriòtic ineludible, inexorable, que, mentre sigui materialment possible, nosaltres fem tot el que calgui perquè aquesta solució catastròfica no s’esdevingui, i perquè si els fets, contra la nostra voluntat i sense la nostra culpa, la converteixen en inevitable, no en tinguem ni cap responsabilitat ni cap complicitat.»

Aquest article havia de ser, sense saber-ho, el testament de la Lliga; el número del dissabte 18 de juliol de 1936 és en efecte el darrer de la Veu de Catalunya que es pogué imprimir lliurement. A l’hemeroteca municipal manquen els números cor­responents al diumenge 19 i al dimarts 21, que ja no degueren aparèixer; i el del dimecres 22 ja duu la notícia de la incautació del diari per la conselleria de Governació de la Generalitat, verificada la vetlla; havia començat la persecució contra la Lliga, partit catalanista, democràtic i liberal pel qual havia votat feia pocs mesos prop de la meitat del ciutadans.]

Les notes no són de l'edició original, sinó d'aquest blog.
  1. Els versos de Miquel Àngel comencen “Caro m’è il sonno”. Referència a la Notte. []