133

(Carta meva a l’Esperança; li falta el primer plec; parla de la defensa de la línia del  Cinca, que tenia lloc l’abril de 1938, i està esborrada a indrets)

… presoners d’aquestes hordes sense honor, vaig rebre un paquet de cartes, entre elles la vostra. Això m’omplí de confiança: em semblava un auguri tan bo com el de les cigonyes. Les cartes eren en total quatre, igual que les cigo­nyes, de manera que he atribuït una cigonya a cada una de vosaltres: a vós, a la Mercè, a la Nuri gran i a la Nuri petita.

A la tarda ens arribà l’ordre de retirar-nos. Els de «la metralla» protegíem des de darrera el Cinca el pas a gual dels batallons, que abans ja havien passat de la mateixa manera l’Alcanadre. Aquell mateix dia els nostres enginyers havien volat les comportes de Graus creient que ja havien passat el riu totes les forces republicanes; això dificultà molt l’operació. L’aigua del gual arribava a la gorja dels soldats més baixos. A desgrat de la fondària i de la fúria del corrent, es passà en bon ordre sense que se’n negués cap; també es pogué salvar tot el material i les bèsties de càrrega fora d’un mul que desaparegué aigües avall. Un cop tothom a l’altra riba, vam reemprendre la marxa en direcció a llevant ja per no deturar-nos fins als erms de Vallmanya, on només hi ha cabanes de pastors i algunes pobres masietes que viuen del conreu dels cereals.

D’allà vam desviar el rumb cap al nord deixant a mà esquerra un polvorí en flames que espetegava entre les primeres ombres de la nit. Després d’una altra valenta caminada arribàvem a Ràfols, que, com Vallmanya, és un «terme rònec», és a dir sense poble, també molt gran i quasi tot erm fora d’alguns camps de blat. Allà vam dormir confortablement en un magatzem de palla després de tantes jornades de fer-ho al ras i l’endemà descobríem en un corral, abandonades, cinquanta vaques amb els seus vedells. L’abandó havia de ser de força temps, segurament dels començos de l’ofensiva enemiga; vull dir de la primera, la de març, no d’aquesta d’abril que ens ha fet perdre altra vegada tot el que havíem recuperat darrerament i amb tantes penes i treballs gràcies a la nostra contraofensiva. No és pas que jo sigui un Sherlock Holmes en matèria de vaques: és que a causa d’estar tant de temps tancades i no poder caminar els havien crescut els unglots horitzontalment; les pobres vaques estaven grotesques amb aquella mena d’esquís i això ens donava idea del temps que devia fer que no pasturaven. No havien mort de fam ni de set perquè dins el corral hi havia un munt de farratge i una font. Uns soldats les van munyir amb molta destresa, de manera que aquell dia tinguérem per esmorzar llet de vaca acabada de munyir; només ens hi faltaven el cafè i les torrades amb mantega, però ja se sap que mai no es pot tenir tot en aquest món. En un altre corral immens vam trobar després una gran quantitat d’anyells, pollastres i gallines que també havien anat sobrevivint gràcies als farratges emmagatzemats. ¡Vam fer un dinar esplèndid, encara que sense pa, a costa d’ells! Afigureu-vos, amb la fam de llops que traginàvem… Ens disposàvem a pair-lo quan vet aquí que tornem a rebre ordre de retirar-nos.

Una nova tirallonga de camí en rigorosa direcció est fins a la clamor d’Almacelles, que per cert també baixava plena; haguérem de fer una marrada cap al sud per trobar com passar-la. El sol batia desesperadament aquelles planúries sense vegetació; mala hora per retirar-se unes forces. Van començar a venir les esquadrilles com mosques a la mel i ens metrallaven passant i repassant a escassa altura; així fins a posta de sol. Això de l’aviació és més l’angúnia que les baixes perquè no poden afinar la punteria. Caiguda la nit ens van deixar; nosaltres mentrestant prosseguíem la marxa, passant per Tamarit de Llitera, fins al [il·legible ¿Torricó?], on vam dormir entre uns olivars. L’endemà arribàvem a Alfarràs i improvisàvem una línia defensiva sobre la carena que domina la creu de carreteres, on hi ha un aqüeducte. El 5 d’abril l’enemic arribava davant d’aquesta línia poc abans de posta de sol i la batia amb artilleria lleugera. Tantes vegades com intentaven escalar les nostres posicions s’havien de replegar amb moltíssimes baixes; més de trenta metralladores catalanes, entre elles les nostres, concentraven els seus focs en aquella cruïlla. A la nit ens van deixar tranquils.

L’endemà tornaven amb molta més artilleria i recomençaven l’atac, ara amb totes les de la llei, a base de destruir prèviament a canonades les trinxeres i nius de metralladores. Vam aguantar el bombardeig durant tot el dia sense abandonar la carena; cap a posta de sol, el comandament ens donà ordre de retirar-nos.

Altra vegada a caminar; vam passar a gual la Noguera Ribagorçana al nord d’Ibars i després de fer una marrada per les muntanyes ens concentràvem a [il·legible ¿Castelló?] d’on sortíem tot seguit cap a Os de Balaguer, ja sobre la riba del riu Farfanya, i allà ens posàvem novament en línia. Ens hi vam defensar dos o tres dies fins que, havent caigut [il·legible] i Tremp, novament se’ns donà ordre de retirar-nos per no quedar encerclats. De nit, a la claror del quart creixent de la lluna, ens concentràvem davant el monestir de les Avellanes; la lluna il·luminava llargues fileres d’homes silenciosos, retuts de cansament, que anaven passant davant l’absis gòtic i l’antiga font entre les avingudes de xiprers i boixos retallats. D’allí ens en vam anar a Camarasa i aquí haig d’inter­rompre el relat ja que ens està prohibit de dir on ens trobem.

Tals són les nostres novetats d’aquests últims trenta dies.

Com que el capità Gordó ha passat a manar «amb empleu de comandant» el 523 batalló i jo a ser el seu ajudant, a l’adreça haureu de posar:

Tinent-ajudant del 523 batalló, 131 brigada mixta
30 divisió, agrupació Nord, base 8, n.° 11

De novetats relatives als altres companys no us en dono perquè les poques baixes que hem tingut —sobretot comparades a les moltíssimes que hem causat a les forces enemigues— són de companys que vosaltres no coneixeu; als altres no els ha passat res de mal, a Déu gràcies, fora del tinent Torres, de qui em sembla que us havia parlat alguna vegada, que caigué presoner.

I vet aquí que ara vivim en un bonic país muntanyós, al nord del Segre; la nostra existència ja no pot ser més bucòlica. Els roures estan fullats de fresc, tot de flors boscanes s’obren de dia en dia entre l’herbei pertot arreu; m’agradaria enviar-vos-en algunes perquè me’n diguéssiu els noms, vós que les coneixeu totes. Habitem una cabana d’aquestes que fem els soldats en despoblat quan ens hem d’estar alguns dies seguits en el mateix lloc. L’hem recoberta amb rames de pi ben atapeïdes i amb terra compacta a sobre, de manera que ni hi plou ni hi fa fred. De vegades penso que podríem ser tan feliços els homes i les dones en aquest món si ens aconhortéssim de viure en una cabana, en pau, i ens deixéssim de guerres i discòrdies. Només hi ha la pau que valgui alguna cosa; l’or està esquitxat de sang i la glòria dels homes empastifada d’or. Només hi ha la pau, que vol dir amor, que valgui; tan estrangera en aquest món que fa pensar que és un besllum de l’altre. L’or i la glòria dels homes són la guerra; són cosa de Satanàs.

En aquesta guerra he après de compadir tots els qui sofreixen, amics o enemics.

Però ¿per què els hauríem de considerar enemics? Tenim, és clar, el deure de repel·lir-los quan ens ataquen i el d’atacar-los quan el comandament ens ho ordena i mal aniria si no ho féssim ja que és el nostre deure però ¿és que no fan ells també el seu com nosaltres? A tots dos exèrcits el que més hi ha ara són soldats de lleves forçoses; ells ens insulten cridant-nos «¡rojillos!» i nosaltres els repliquem «¡fatxes!» quan el cert és que tenen tant de «fatxes» ells com nosaltres de «rojillos». Em refereixo, és clar, als pobres soldats, els seus i els nostres, que si es troben als fronts és simplement perquè els ha tocat la quinta; de cap manera al terç estranger i menys encara als «regulars» o sigui els moros, que són unes hordes tan sense honor com entre nosaltres els tristament famosos «durrutis».

Tinc uns evangelis, que tragino a la motxilla; en van sortint cada dia més, alguns de motxilles on no sospitàveu pas que poguessin amagar-se. El capità Gordó (ara amb «empleu de comandant») em fa l’ullet cada vegada que em sorprèn llegint-los però no s’hi fica; abans que bidell, abans que sergent del Terç estranger, havia estat seminarista i «sap de què va»; en tot cas està per la «cultura» i en conseqüència pel «respecte a totes les idees». De vegades, quan estic sol, tot llegint acluco els ulls i rumio el que he llegit; jo no sé si sóc cristià, hi ha passatges als evangelis que em desconcerten però n’hi ha d’altres que em commouen com no sabria dir-vos. Els de la passió sobretot. ¡He vist tanta abnegació aquestes darreres setmanes, tanta resignació, tant de coratge! I tant de sofriment… Quantes vegades, en aquestes interminables retirades, m’ha semblat veure una silueta davant nostre, al capaltard, sobre la carena del fons; una silueta que arrossegava els peus com els nostres pobres soldats i que, com ells, duia un pes damunt l’espatlla però no era el del fusell sinó el de la creu. Amb la creu a coll, els peus sagnants i els ulls plens de perdó, caminava davant nostre fent-se solidari de tots els sofriments i de totes les derrotes.

I passen els dies. Al capaltard, Júpiter espurneja amb el seu esclat d’or vell sobre l’horitzó de ponent; a trenc d’alba Venus apareix sobre el de llevant com una llàgrima brillantíssima; així les nostres jornades comencen amb la mare dels déus i acaben amb el pare. Els signes zodiacals que passen durant aquestes nits també semblen de bona astrugança; comença la desfilada Taurus i segueix fins a Scorpio. Comença amb banyes i acaba amb cua. No fa gaire, baixant dels cims per un corriol, vaig veure un arç tan florit que semblava nevat; també estan florits els rosers de pastor, les argelagues, les violetes, què sé jo. Penso que a Vallclara ho deuen estar els castanyers centenaris del bosc, que semblen, quan ho estan, altars plens de ciris amb aquelles flors ertes tan blanques entre el fullatge tan verd quan és tendre. Res no es mudarà en l’ordre de la natura per més bogeries que fem els homes. Passi el que passi, res ni ningú no ens podran prendre aquesta ànima nostra ni tallar el lligam que ens uneix al passat i a l’esdevenidor o sigui a la pàtria i ens fa sentir solidaris de molts altres homes al llarg de l’espai i del temps. ¿O és que com ocells de pas haurem de fugir cap a altres terres i altres cels? Res ni ningú no ens podran prendre aquesta fe cada vegada més viva que la pàtria no pot deixar de ser; que si l’esborressin d’aquest món rebrotaria en un altre.

Trobo a faltar, més que mai, la meva dona i la meva filla; hi penso tan vivament que és com si les tingués davant, com si veiés saltar i córrer la petita i la sentís riure i cantar i xerrotejar. Ja té cinc anys. Ara és a Peralada, amb els seus avis materns; he insistit molt perquè també hi vagi la seva mare però no vol. Diu que té el deure de quedar-se a Barcelona; que no vol semblar una covarda «encara que en sigui moltíssim». Jo no crec en els deures de les dones; de deures ja en tenim prou i massa els homes i qui sap si és perquè estem tan tips dels nostres que de vegades —alguns; jo no, que sóc un lliri— fem mans i mànigues per fer-vos faltar als vostres. En tot cas tot això de la guerra és tan cafre que més valdria considerar-ho, com es feia en segles més educats, només apte per a homes. Les dones faríeu santament d’anar-vos-en totes el més lluny possible.

Esperança, Màrius, Mercè, prou per avui; ja us he escrit prou bogeries. De bona gana faria pam-i-pipa als vols espessos de gralles que passen i repassen anant i venint dels seus caus, que els tenen als cims pelats d’aquestes muntanyes; centenars i milers de gralles esvolategant sobre els boscos de roures i tot llançant el seu crit de mal auguri ¡no me’n crec res! Saludeu de part meva tots els qui tinguin la bondat d’interessar-se per mi, singularment la Maria Planes i el doctor Ribes Soberano. Digueu-los que estic sa i bo; que mala herba no mor mai; que me n’he sortit de totes sense ni una esgarrinxada i que ens sentim disposats a fer la guerra per tota l’eternitat abans que rendir-nos. ¡Fins a la victòria dels Vençuts o sigui el Judici final!

[Afegit el 1948: Dedueixo que vaig escriure aquesta carta trobant-me a la serra del Montsec, en un paratge anomenat el Desferrador, on havíem improvisat un front i el vam sostenir algunes setmanes. El tinent Torres havia caigut presoner durant la retirada de la línia del Cinca i sembla que el van afusellar; Déu el tingui a la glòria. El 523 batalló s’havia hagut de formar amb les restes d’aquest i del nostre, el 524, que desapareixia per falta d’efectius.]